EPITALAMI
TRAGÈDIA D'AMBROSI CARRIÓN
A. ARTÍS, IMPRESSOR : BALMES, 54-BARCELONA
Digitized by the Internet Archive
in 2011 with funding from
University of North Carolina at Chapel Hill
http://www.archive.org/details/epitalamitragdiaOOcarr
EPITALAMI
AMBROSI CARRIÓN
EPITALAMI
TRAGÈDIA EN UN ACTE
o o o
BARCELONA
A. Artís, impressor : Carrer den Balmes, 54
1912
Ningú pot traduir ni reim- primir aquesta obra sense permís de l'autor : La So- ciedad de Autores Espa- noles està encarregada de la cobrança dels drets de representació : Queda fet el dipòsit que marca la llei
PER TU, L'ESPOSA,
EN RECORD DE NOSTRES NOCES,
PARADOXALMENT
CANTO AQUEST EPITALAMI
A. C.
=
DRAMATIS PERSON/E
La Mainadera El Nuvi La Núvia El seu pare La seva mare El vell pastor El Marxant vell El Marxant roig El Marxant jove
La Rooeta
La Blanca
L'Encantada
El Rebadà
Una dóna del seguici
Tres homes del se- guici
Els homes i dones del seguici
S'estrenà aquesta tragèdia la vetlla del 27 de No- vembre de l'any 1912 per la Companyia del Sindicat d'Autors Dramàtics Catalans, en el teatre Espanyol.
La representaren, respectivament, els artistes Emilia Baró, Antoni Piera, Ramona Mestres, Joaquim Viiïas, Antònia Verdier, Vicens Daroqui, Ramon Tor, Carles Capdevib, Rafel Bardem, Carme Buxadós, Antònia Mestres, Josepha Persiva, Santiago Llano, Carme Hu- guet, Josep Cervera, Lluís Bonet i Carles Ribas, dirigits per l'Antoni Piera.
G
n&
5JO
Té lloc l'acció davant cTuna ampla casa d'aspecte opulent, les parets de la qual són d'un blanc esclatant, i que omple part del fons i de la part esquerra. Al lluny se veu la mar, que divinament ostenta la seva blavor. El cel es d'una puresa infinida. Ni un núvol, ni en la mar una vela. Un sol esclatant, tal com una violenta pluja d'or, nimba la mar i la terra i la casa. Aquesta, tant blanca, té sobre la porta amples finestrals, i al damunt ont són les golfes altres de més petits. Tots practicables. Tant els finestrals com la porta els volta una franja de groc violent. A la fatxada un rellotge de sol, també pintat de groc. En la claror estrident de la casa hi destaca, com una clapa de fresca ubaga, la por- ta, oberta de bat a bat. Dintre, arrenglerades, s'entre- veuen mesures curulles de blat, cistelles i paneres amb fruites, gerres pintades i aromades del vi ancestral que contenen; tot el fruit d'una vida patriarcal de repòs i cullites abundoses. Darrera la casa, i fins a pri- mer terme de l'esquerra, s'alcen immòbils les pomeres, els tarongers i els aguts xiprers. Davant s'estén l'era, la qual es vorejada d'un marge, que arrenca des de la paret de la casa fins al segon terme de la dreta, ont hi ha el barri que dona entrada. Es una mitg-diada d'Agost, xardorosa i pesanta. A l'obrir-se la. cortina) solitut i silenci absoluts.
k
ACTE ÚNIC
(Després d'un moment de pausa la Maina- dera surt a la porta portant un infant als braços. Mira, i, enlluernada pel sol, se'n- torna a dintre. Se senten les seves petjades com se perden per l'interior de la casa. Després una veu perduda en les fondàries canta amb un ritme compassat i lent com de cançó de breçol.)
LA VEU DE LA MAINADERA
Dorm clotadet en ma falda, dorm infantó.
La mar breçola la barca, la barca breçola l'hom, l'oratge breça les branques, les branques els seus fruits d'or.
14 AMBROSI CARRIÓN
Mos braços són com les branques, mos cants com l'oratge són, i ma falda es com la barca que't breça dintre son clot.
Dorm acotxat en ma falda,
dorm, infantó... (La veu s'ha anat apagant com si l'infant ja dormís. Un altre silenci. Després s'ouen els cascabells d'unes mules i apareixen tres marxants^ els quals, portant-les del ronçal, se deturen davant de la casa, tant quieta i tant lluminosa. Cor-presos com de venera- ció no gosen a parlar. A la fi el més jove i més gosat s'avença, i llevant-se el capell diu, més que crida:)
EL MARXANT JOVE
Santa pau, a la casa lluminosa!
EL MARXANT ROIG
Una casa encantada, jo diria.
EL MARXANT VELL
Una casa que dorm, com de rondalla.
el més jove (cridant dintre' l portal) Som els marxants!...
EL R01Q
No voleu res?
EPITALAMI 15
EL VELL
Plauría-m tindré una casa aixís per reposar-hi ! (La Mainadera surt dalt d'una finestra i els diu, tota temorosa:)
LA MAINADERA
No feu remor!... L'infant dorm en la cambra...
el roio (ovirant-la) Eh, mainadera, crida a la mestressa.
LA MAINADERA
No hi es pas!...
EL JOVE
Jo li duc randes tant fines com mai ho fou l'escuma de les ones.
EL ROIO
Seda per fer jipons!
EL VELL
Tombagues fetes d'or groc com sol d'hivern i pedres bones de minaire.
EL JOVE
Catifes i domasos!
EL ROIG
Pomades que la faç fan tornar llisa.
16 AMBROSl CARRIÓN
EL VELL
Roses de Jericó per les parteres.
EL JOVE
Uns sants que'n diuen ídols, fets d'ivori, que arribaren en nau de moltes veles.
la mainadera (interessada) De què lliuren?
EL JOVE
De mal donat, de bruixes, de malura als remats i de la seca!
la mainadera (dolent-se) La mestressa no hi es!...
EL ROIG
Doncs la pubilla.
la mainadera (amb veu torbada) Tampoc hi es... Són a noces!
el vell
Són a noces?
el roig (displicent) Hem fet tard!...
el més jove (amb recança) Bah!... Entornem-se'n!
EPITALAMI 17
LA MAINADERA
No, espereu-vos! {Ells se deturen. A poc surt de la casa la Mainadera, portant en una mà una panera amb fruites i coques daurades, i en V altra una jerra plena de vi vell que fa odor de roses.)
Espereu-vos, marxants, que es jorn de joia!
Preneu fruites, preneu d'aquesta gerra
un glop del vi daurat del temps dels avis;
dèu gra a vostres cavalls i reposeu-vos,
asseguts sota l'ombra de la parra,
que avui es jorn de joia a casa nostra. (Els marxants, que encara tenien totes les co- ses que oferien exteses per terra, se deturen a les paraules de la dóna. Prenen de les fruites, i mengen, asseguts en el porxo. El més jove, després de donar gra als cavalls, s'asseu amb els seus companys. Mengen i beuen llargament, reposadament, escoltant la parlería de la dóna, que diu : )
Com me plauria a mi tindré una bossa
tota curulla d'or, pera vessar-la I en vostres mans! D'ont sou vinguts? Ho ignoro! ■ la polç dels camins que'l trajo us colga
apar com aromada, i en les bagues
de vostres dits brillegen les mirades
dels desitjós del món, folls, insaciables. {Diu mirant al lluny, mentres els tres se l'es- colten.)
Sóu com el príncep de llegenda antiga,
fi
18 AMBROSI CARRIÓN
que passava, montant un corcer negre, amb els esperons d'or, la ploma blanca, corbant-se del capell a mitja esquena i el mantell volejant donat a l'aire. D'amor feria totes les donzelles, i aquelles que son bes un jorn gaudien morien de desitg d'altres besades, i les que per davant de les llurs portes indiferents vegeren com passava, no volgueren amor mai de cap home! Marxants, marxants, com me plauria córrer el món, muntada en un corcer dels vostres a la gropa! El món!... que'n dèu se d'ample!... (Se queda meditant Llarga pausa. Després, girant-se al marxant jove, li diu :) Tu m'has dit que portaves sants d'ivori que curen de mal dat... Vols ensenyar-me'ls? (Somriu el jove marxant, i acostant-se al seu cavall, treu de les sàrries una capseta de laca i la obre. La dona mira, molt encurio- sida, i ell, agenollant-se, extén el contingut de la capsa sobre una peça de domas roig que estava mitg desfeta a terra. Una munió de petits ídols japonesos s'escampa. Tots els reforçaments de la imaginació oriental s' ofereixen als ulls de la dóna, que, fent-se arrera, diu : ) No són pas sants del cel, que són diables!
el roig (insinuant) Mal que's dona es sempre art de bruixeria,
EPITALAMI 19
i per guarir-lo cal que hom també's valgui de ses mateixes arts...
EL JOVE
(a la mainadera, senyalant els ídols)
Digues que aquestos no fan cap mal...
LA MAINADERA
I en portes dels que'n donen?
el jove (amb despreci)
Jo, no. Si per atzar volies comprar-ne
aquest... (Senyalant al roig.)
EL ROIG
(atançant-se a la mainadera) Tens odi a qualque?
LA MAINADERA
Oh, sí! Tinc odi i tinc un gran amor... Ambdues coses...
EL ROIO
I vols?...
la mainadera (esverada) Jo, res, jo, res... Deixa-m, m'esveres...
20 AMBROSI CARRIÓN
EL JOVE
(que s'ha estat mirant la dóna; després d'una pausa )
Jo't conec, mainadera. Tu ets aquella que té un fill i no sab qui va donar-1'hi. T'he recordat la veu. Ara cantaves quan ací hem arribat, i fa molts dies xisclaves aíollada, amb crits de fera en els reforçaments del part... Recordo la teva veu des d'allavors. Amb altre jamai l'haig de confondre.
el roig [veient-la abstreta)
Tinc una herba per fer patir i sé un secret que roba la vida a qui's vol mal. Tinc una daga damasina que quan se clava dona la mort. Tot t'ho vendré si vols pagar-me'n una moneda d'or.
(Deixa les coses que ofereix a terra.)
LA MAINADERA
Jo tinc un odi més fort que'ls teus encisos. També mata!
EL VELL
(amb certa llàstima; mirant-se-la)
Tens un odi, i rius i sempre cantes, breçant el teu infant?
EPITALAMI 21
LA MAINADERA
Sí, tinc un odi, i tinc un gran amor, i ric i canto. L'amor, pera el meu fill. L'odi, per l'home que feu fecondes mes entranyes verges!... I per aquest, marxant, no'm cal pas l'herba que m'oferires, ni el secret que mata. (Ràpida, pren, sense que l roig se n'adoni, la daga aquella i se l'amaga al pit)
EL JOVE
Mes si diuen que tu no sabs qui es l'home...
LA MAINADERA (rient)
Això pensa la gent... Jo sé altra cosa.
(Posant els braços al coll del marxant jove.) Digue-m, marxant garrit... D'un sant d'ivori dels que guarden de mal, quant me'n voldries?
EL JOVE
Per qui el vols?
LA MAINADERA
Pel meu fill...
EL JOVE
Doncs, va, te'l dono! (Ho fa.)
el roig (mirant-se-l irònic) Aixís te faràs ric!...
22 AMBROSI CARRIÓN
LA MAINADERA (vatilant)
I ara... voldria... que me'n dessis un altre, per portar-lo sobre'l meu pit.
EL JOVE
Aquest ja no te'l dono : has de comprar-lo.
LA MAINADERA
Si no tinc moneda.
EL JOVE (gOÏUt)
Dona-m un bes als llavis!
la mainadera (donant-li una empenta) Fuig!...
EL JOVE
{prenent-la per les munyeques, la subjecta i li diu, a mitja veu : )
Escolta-m, que en un extrany desitg crema mon ànima, i soc golut de mossegar tos llavis tant carnosos. Escolta-m! Vols...
LA mainadera
La sola volta que m'han besat m'abandonaren i costarà una vida.
EPITALAMI 23
EL JOVE
Si vols vindré amb ton infant al braç sobre la gropa del meu cavall, jo't portaré per terres desconegudes. Totes mes riqueses a tos peus posaré per si volies esclafaries, tot l'of...
LA MAINADERA
No, no puc vindré ara. (Pausa breu.) Un jorn potser has de trobar-me a vora d'un camí, per recordar-te eixes paraules. Besa, doncs, i marxa! (Et jove, l'estreny en un abraç furiós que la doblega, cercant-li els llavis, mentres ella, retorçant-se com un vímet, li mossega la boca i abraçada amb ell cau a terra.)
EL JOVE
Oh, la divina fembra, covejable!
LA MAINADERA
Oh, els teus llavis són foc!
EL JOVE
(llençant-li iots els ídols a la falda, amb un crit)
Té, tots te'ls dono! (Salta al seu cavall; ella encara resta a terra, els altres dos marxants, mentres durava el diàleg de la mainadera i el jove, havien atiat:
24 AMBROSI CARRIÓN
recullint totes les coses, i muntats en els seus corcers són al dintell del barri, esperant el company. Quan tots tres van pera partir la dóna amb un crit els detura: ells, sense gi- rar gropes, l'escolten ja un poc allunyats. Ella diu:)
LA MAINADERA
Adeusiau, marxants, i torneu prompte a la casa que heu vist tant lluminosa, a la casa tant quieta i reposada, tant serena, tant blanca i opulenta. Vosaltres no voleu ser-hi, a les noces de la filla i de l'hom d'una altra terra, més jo vull dir-los an ells vostres paraules donant-los els presents que'm regalareu.
(Ensenyant un ídol.) Pera la núvia aquest, perquè ella es blanca i neta de pecat... i pera'l nuvi (A mitja veu.)
una daga robada, que al clavar-la dona la mort... si no vol escoltar-me. (S'ha alçat, feréstega i amb ulls llamp eguejants.)
el jove (de lluny)
Jo tornaré quan sia ja nit alta, pera gaudir tos besos altra volta.
LA MAINADERA
Torna, marxant, que coses mai pensades veuran tos ulls. (Mirant la casa.)
Oh casa tant tranquila!
EPITALAMI 25
En l'ombra reposada de tes cambres
alegen ja els negres corbs fatídics! (Se treu del pit la daga robada del marxant roig i mira la fulla, després se l'acosta als llavis com pera besar-la, més de sobte, amb un gest d'horror, l'aparta de si, i caient a terra diu, amb veu contreta:)
Es prompte, encar, es prompte, encarí... (Queda arraulida a terra. Un silenci. Després s'ou, proper, un caramell, que diu una to- nada joiosa. Una riallada de dones joves trenca la quietut. A poc surten el Pastor, un Rabadà, que es el que toca el caramell, i tres moces: la Rogeta, la Blanca i l'Encantada, rient de les coses que diu el Pastor, que es com un sàtir, vell i golut, rialler i satisfet.)
LA ROGETA
I deixa-1...
LA BLANCA
No hem d'escoltar-lo pas.
LA ROGETA
Això li ensenya el boc barbat que porta per les cabres.
L ENCANTADA
Com que es el diable!...
26 AMBROSI CARRIÓN
el pastor (rient, çorrut)
Bah! No us feu esquerpes, que quan es fosc, per sota les arbredes...
LA ROOETA
Què sabeu vos?
EL PASTOR
Si anit me vas confondre amb el minyó que sabs!...
LA ROGETA (tapant-U l<2 bOCO)
Oh! el mala llengu !...
el pastor (treient-li !a mà de la boca)
No tinguis por. No's pot dir pas què fèiem! {Totes les altres riuen sorollosament; ella sem- bla, de primer, indignar-se ; a la fi s'acosta, i amb gestes discuteix amb el vell i les com- panyes. L'Encantada s'aparta d'elles iaven- ça, fins que veu la Mainadera, i llavors diu, tornant-se a atançar als que anaven amb ella:)
l' encantada
Mireu-s la mainadera!
LA ROGETA
Està arraulida a terra, com un goç.
EPITALAMI 27
LA BLANCA
Me fa feresa una dóna com ella. Riu i canta tant aviat com gemega i llença xiscles espantosos. Es folla!...
l'encantada
Mai ens parla, a nosaltres. No més amb els que passen per davant de la casa fa conversa i riu amb ells.
LA ROGETA
No sé perquè la tenen.
LA BLANCA
Fa llàstima a la núvia!
EL PASTOR
Sé de fembres com ella que són dades al diable!
L' ENCANTADA
Parlem-li!
LA ROGETA
Fes-ho tu!
LA BLANCA
No goso...
28 AMBKOSI CARRIÓN
el pastor (acostant-s'hi)
Digues, mainadera: què fas, ací arraulida? (Ella no respon, mes alça la faç, tota trasbal- sada.) Per què tu no has vingut amb tots nosaltres a les noces? (Altre silenci.)
No'm sents?
L ENCANTADA
Com te plauria
l' haver-hi estat!
LA ROGETA
L'esglesia enlluernava!
LA MAINADERA (s'alçü d'ün Sült)
Au d'ací, que no'm plau pas escoltar-vos!
(Elles se fan enrera.)
LA BLANCA
Quin mal t'hem fet?
LA MAINADERA
Deixeu-me! No vos parlo
ara a vosaltres!
la rogeta (indignada)
Té!... La fastigosa, que s'afarta de deixes, com els goços!
EPITALAMI 2J
EL PASTOR
Prompte te les treuría, eixes rencunies, serp verinosa!
LA MAINADERA
Ves, pastor de cabres, que t'allites amb elles quan te manca fembra per tos desitjós. Tu que esperes, amb ulls lluents, com els d'un boc, a vora del camí, a les dones mendicantes i les prens per la força! I vosaltres, donzelles folles, que quan ve la fosca us esmunyiu, com serps, sota dels arbres en cerca del minyó forçut que us torça sobre'ls íerroços!... Totes infecondes sou, teniu les entranyes maleides, com les terres esquerpes, xorques, seques, tancades a llevor!...
LA ROQETA
Encara gosa afrontar-nos!
LA BLANCA
No hem d'acotar a terra la faç, com tu.
EL PASTOR
Jo tinc de fer que't llencin, com goç rabiós, d'ací, i a cops de pedra t'empaitaré.
30 AMBROSI CARRIÓN
L' ENCANTADA
Deixeu-la! Si fa llàstima!
{Van fent-se arrera.)
LA MAINADERA
Si han fruitat mes entranyes, só més verge que no pas valtres, car m'han pres per força... No més el ce] fou compassiu donant-me el fill pera consol, que ell, en l'afrosa tenebra que'm cobreix, com una estela brilleja... {Una pausa.)
Mes... què feu ací, mirant-me? Aneu a dins, que'ls convidats s'atancen i prompte ovirareu la blanca núvia, que torna a son casal...
el nuvi en braços.
LA ROOETA
Sé que vol dur-la
LA MAINADERA
Una nit afrosa també'm dugué...
LA BLANCA
Què dius?
LA MAINADERA
{tapant-se la faç amb un braç, esverada) Res! Si só folla!...
EPITALAMI 31
el pastor (encuriosit) Sabs, doncs, qui va ésser l'home que't va pendre?
LA MAINADERA
No fores tu, pastor. No'n tinguis cura, que si ho fossis potser no somriuries. Mes jo't faig prometença que ans que s'alci el sol de nou te l'haig de fer conèixer.
LA BLANCA
Es convidat a noces?
LA MAINADERA
I rumbeja com el primer!
LA ROGETA (irònica)
Potser seria el nuvi? No li plau l'esbarzer!...
la mainadera (esverada follament)
No, no es el nuvi!... T'ho jur, t'ho jur per Deu, que no es el nuvi! (Se queda pantejanta. Una pausa. Després, rient descompassada.) Què sé jo qui fou l'home! Si soc folla!... (/ per trencar les raons entra d'un salt a la casa i crida:) Oh, el meu infant!... (Desapareix; tots romanen esverats; a la fi el vell pastor diu : )
32 AMBROSI CARRIÓN
aquesta dóna.
EL PASTOR
Es presa del dimoni,
LA BLANCA
Sí que'n dèu ser presa, car ella no ha volgut vindré a l'esglesia. (Amb això el rabadà, corrent, ve del fons i crida:)
EL RABADÀ
Ja venen. Jo'ls he vist. Són a la volta del camí.
la rooeta (anant a dintre) Enllestim-nos.
l' encantada
Sí ho deixarem
ja tot a punt.
LA BLANCA
Val més que anem a dintre. (Entren a dintre, les moces. El pastor s'asseu al porxe. El rabadà torna a ésser al fons, d'ontve després confós amb el seguici. Se sent la remor de la gent, que s'acosta, i a poc compareixen tots. Davant, qualques convi- dats i el pare i la mare de la núvia. Des- prés, aquesta, tota pàlida i desmaiada, re- penjant-se en l'espós, que la du per la cin-
EPITALAMI 33
tura. Darrera, els demés invitats. El nuvi es alt, capat, de rostre colrat i satisfet. Home d'aventura, enraona altiu i provocador. Amb la seva parleria ha encisat als vells i ha ador- mit el cor de la núvia com amb un càntic suau. En els seus ulls brilleja el desitg insa- ciable i la vanitat sens mida. Parla impo- sant-se. Dalt a la finestra surt la mainadera i mira. Després. desapareix.)
EL PARE
Per fi som arribats.
LA MARE
La nostra casa!
UN DEL SEGUICI
Les parets blanques riuen lluminoses.
ALTRE
Hem de fer dances.
ALTRE
Han de rompre els nuvis.
el pastor (alçant-se)
Que Deu vos beneeixi, i, com la casa pairal tant opulenta, ben fruitosos sigueu.
34 AMBROSI CARRIÓN
UN DEL SEGUICI
Visquin els nuvis!
ALTRE
(veient que' l pare va apariar; la mainadera es a la porta )
Feu silenci.
el pare (solemnial)
Heus-la la casa nostra beneida de Deu, sempre fruitosa, sempre blanca, tota oberta, fills meus, disposta a rebre-us. Preneu del blat que els graners nostres omple, preneu dels fruits que vessen les paneres, preneu del vi dels vells, sang de la terra, que tot es per vosaltres, i deixeu-me per mi tant sols un reconet al porxo, un seient a la llar i un lloc a taula.
LA MARE
Entreu a dins i trobareu les cambres
blanques en la penombra, perfumades
amb l'odor de les pomes camosines.
Els llençols i la roba de les caixes
filats per eixes mans i les de dones
santes, que ara reposen en l'eterna
dormida. (A la núvia.) Tu, com elles, el lli fila
vora la llar, oh filla!, i que la casa
nomenada serena i lluminosa,
tranquila, reposada i opulenta,
EPITALAMI 35
sigui en tes mans, si no mellor, tant bona com fou en mans de les ja mortes avies. (Tots queden en silenci, com cor-presos de la serenitat de les paraules dels vells. A la fi, el nuvi, desfent-se d'ella, diu amb veu ro- sada:)
EL NUVI
Jo he de veure eixa casa tant tranquila, que ara apar com dormida, despertar-se, al frisar d'inquietuts que m'atormenten. ' Eix mar tant blau que extasiada's mira, que he creuat mil vegades, amb la força de ses ones, vull fer que en alenada brunzenta faci batre les finestres i les portes que somnolentes giren rondinant. He de dur-li el vibrant aire de les empreses folles d'aventura, del triomf, de la lluita, dels desitjós de conquerir les coses ignorades, que m'han fet fort i poderós, dessobre la nau de moltes veles que comando.
la núvia (tristament) Penses abandonar-me...
EL NUVI
Conquerir-te resors es lo que penso.
el pare
Que eixa casa os sigui lloc de pau.
36 AMBROSI CARRIÓN
LA MARE
Entrem? (Mes allavors, d'un salt i amb una riallada de folla, la mainadera s'interposa i crida:)
LA MAINADERA
Oh, els nuvis, espereu, espereu, que jo vull dar-vos també el present de noces... mal que sia tant pobre que trepitgi amb els peus nusos i mengi les deixalles de serventes. (El nuvi, al veure-la, s'ha fet arrera, esverat. Tots els demés la miren quasi indiferents. Sols la núvia l'esguarda compassiva.)
EL PARE
Fuig d'ací! Que no veus que'l pas ens prives?
LA NÚVIA
Deixeu-la dir!
LA MAINADERA
El meu present de noces!... L' he firat d'un marxant garrit i jove, que es amorós i diu belles paraules.
EL PASTOR
Es folla!
EL PARE
I què has firat si ni una malla tu tens?
EPITALAMI 37
el nuvi {sense gosar apropar-se-li)
Haurà robat! (Ella, que ho sent, d'un bot se li planta al davant i va per escó metre- 1.)
LA MAINADERA
Ah, el miserable!
(Ell s'espanta, sense poder-ho dissimular; la dóna, com repensant-se, torna arrera dient:) No, no, si tens raó: me pots dir lladre.
(Girant-se a tots després d'una petita pausa.) Escolteu, doncs, que jo us diré com era que he firat el present! El marxant jove me l'ha mostrat, passant davant la casa, i jo per caritat n'hi demanava, i m'ha dit : «Dom un bes, si el vols...» Llavores (A la núvia.) m'he recordat de tu, que sempre fores tant dolça pera mi; de tu, que'l dia en que'm vegeren amb un nin en braços i em volien llençar lluny d'eixa casa m'amparares pietosa, i he dit : «Besa, marxant, i dom la paga...» I de besar-me ell tant content n'ha estat, que m'ha omplert tota la falda amb. el present. (Mirant-lo an ell.) Veieu si robo, com ha dit no sé qui, i que si malles no tinc, encar me queda per moneda lo que es ben meu, com fruit de mi mateixa, més que no ho es el fill, flor de ma boca, meu, tant sols meu : els besos de mos llabis!
38 AMBROSI CARRIÓN
LA MARE
T'has venut amb un bes?
la mainadera (tristament)
No hi ha qui compri mai lo que's llença!
la núvia (impacienta) I el present?
la mainadera
(Obre ta caixeta.) Mireu-s-el!
M'ha dit que són uns sants que de mal lliuren portant-los al damunt... (Veient que la núvia vacila.)
Pren-los! T'ho prego!
LA NÚVIA
Uri tant sols! (Ho fa. Llavors la mainadera, amb un movi- ment de violència, va per llençar la capça dalt-abaix del marge; la núvia la detura.)
LA MAINADERA
Doncs els altres, au!, els llenço!
la núvia (aturant-la)
No!... Per què? No m'has dit que de mal lliuren? Donem-ne a tots, llavors, que n'hi ha de sobres!
EPITALAMI 33
LA MAINADERA (dispUcentd)
Com vulgui-s, que són teus.
LA NÚVIA
(amb la caixeta de laca a la mà, repartint-los)
Aquest al pare i per la mare aquest. A les donzelles un per cada una; al vell pasto, a la Blanca, a la Rogeta i l'Encantada un altre.
(Repartint als convidats:) Té, per tu.
un del seguici (rient, i prenent-lo) Un estrafet!
UNA DÓNA
Es un diable, no pas un sant!
la núvia (repartint)
Altre per vos. (A les dones,) Vosaltres
teniu. Pel rabadà també... (N'hi dona.)
I ara (Acostant-se al nuvi.) tria tu el que t'agradi. (Quan aquest va per allargar la mà, la maina- dera travessa corrent l'escena, i prenent la caixa de mans de la núvia la tira a terra i l' es- clafa, furiosa, amb els peus, cridant:)
40 AMBROSI CARRIÓN
LA MAINADERA
No, no: deixa; per aquest cap! (Tots s'arremolinen al seu entorn. Una pausa. Ella roman immòbil, mirant fixament al nuvi, que diu:)
EL NUVI
Es folla aquesta dóna!
el pare (furiós)
Més folls fóreu vosaltres escoltant-la. (Ella s'ha deixat anar a terra amb les mans crispades sobre la boca per [ofegar els crits que li venen als llavis.)
LA NÚVIA
Per què no n'hi vols dar?
EL PARE
Cal que'l respecti-s.
el pastor (al pare)
Heu de llençar-la lluny, o ha de portar-vos, si no ho feu, un gran mal! (Un silenci. Ella alça la testa i, mirant-lo de través, diu, amb veu ronca:)
LA mainadera
Ell, m'ha dit lladre!
EPITALAMI 41
la mare (al nuvi)
L'has ofesa!
EL PARE
(als del seguici, que mormolen entre si) Anem dins!
LA NÚVIA
(posant-se a plorar i amagant la faç en el pit de la mare)
Oh, mare, mare! sento que sobre meu pesa, terrible, una dissort! (Tots van entrant a la casa en silenci. La mare porta a la núvia, que plora, i sembla voler-la aconsolar. El nuvi se queda l'últim. La mai- nadera, en primer terme esquerra, resta arraulida. Entra l'últim el pare, que al veure el nuvi deturat li diu:)
EL PARE
I tu, què fas?
EL NUVI
Deixeu-me, vull dar-li una lliçó jo a aquesta dóna!
EL PARE
Puc jo...
42 • AMBROSI CARRIÓN
EL NUVI
Deixeu, deixeu. Soc amb vosaltres tot seguit. (El vell branda la testa com assentint-hi i en- tra a la casa, d'aont de tant en tant se sent la remor de la gent. El nuvi resta un instant immòbil, mes desprès, resolent-se de cop, avença ràpid fins a la mainadera, i prenent- la per un braç, l'alça. Ella se'n desfà amb horror. Resten ambdós tan davant de l' altre mirant-se fixament. A la fi ell, impacient, diu:) Ja no cal fingir. DepressaL. Digue-m: què vols? {Una pausa.)
la mainadera (amb calma fingida)
Soc lladre, m'has dit lladre i no he furtat jo pas, com tu furtares amparant-te de l'ombra, la gran mare pietosa d'assassins. Jo be ho sabia que vindries a mi i me pregaries, amb els ulls, tant altius, negats de llàgrimes, amb les mans, tant forçudes, tremoloses i la faç inclinada...
el nuvi (impacient)
Acaba. Digue-m lo que vols. Ho tindràs.
LA MAINADERA
No portis tanta pressa, l'home del mar, que jo molts dies
EPITALAM1 43
i moltes nits he estat sempre esperant-te.
Fixa en mos ulls ta faç, i això que dugués
voltes t'havia vist. Una quan fores
arribat a la casa lluminosa
per la volta primera, aquella volta
en que, amparant-te de la nit, tos braços
me feren teva, doblegant per força
mon cos sobre la terra. L'altra volta,
fa sis jorns, quan tornaves per la núvia,
i avui...
EL NUVI
Digue-m què vols, que allà m'esperen. Or tant com vulguis, mes agafa en braços el teu infant i ves-te'n d'eixa casa, car ningú dèu saber...
LA MAINADERA (füríOSà)
Oh, la infamanta paraula! Com se paga la bagaça vols tu pagar-me?
(Amb odi.) Sí, l'or que m'ofrenes
el voldria no més que pera fondre-1 i vessar-lo en tos ulls per fer-te els parpres daurats, pera que sempre li tinguessis i pesant sobre d'ells restessin closos i no vegessis més que'l brill...
EL NUVI
(amb violència, agafant-la d' un braç i saccejant-la)
Depressa, no puc esperar més. Què vols? Acaba!
44 AMBROSl CARRIÓN
LA MAINADERA
Doncs be: ni vull ton or, ni vull quedar-me per sempre al teu davant, tal com terrible acusació, si'm dons lo que't demano.
EL NUVI
Digues.
LA MAINADERA
No més que tu ara a tots els diguis de qui es el meu fill. Res més.
EL NUVI
(va per negar-slhi, mes repensant-se diu:)
Doncs ves-te'n, ves-te'n lluny i ho faré. T'ho jur!...
LA MAINADERA (SOlemniül)
No juris en fals, que hi va la vida!
el nuvi (impacient)
Ves-te'n, ves-te'n, que jo ho faré.
LA MAINADERA
Jamai. Que no't puc creure, car quasi no't conec, mal per la força me fessis teva. Si vols fer-ho, crida-ls
EPITALAMI 45
a tots, i al devant meu ho dius. Si calles i vaciles, llavors, jo, jo mateixa, prenent el fill en braços, haig de dir-ho.
EL NUVI
No't creurien.
LA MAINADERA
Tinc proves!
el nuvi (rient)
Oh, infeliça!
LA MAINADERA
Tinc proves i ben certes! Mira! (Ràpida, amb violença, li descorda d'una re- volada, quasi li estripa la roba, deixant-li el coll al descobert.)
Amb ràbia les meves dents vareig clavar-te el dia afrós, i una senyal inesborrable hi deixaren. La veus? També la porta el meu fill.
el nuvi (menaçant-la irat) Maleida!
LA MAINADERA
Vols, doncs, fer-ho o no?
46 AMBROSI CARRIÓN
EL NUVI
(amb designi secret, després d'una pausa) Ont es l'infant?
LA MAINADERA
Dorm en la cambra més alta de la casa.
el nuvi (dirigint-se a la porta)
Prous paraules. Acabem.
la mainadera (barrant-li el pas)
Cridaré si a passar goses.
(Ell se detura.) Vols fer-ho o no?
el nuvi (fora de si)
Doncs be! Jamai! (Es tira sobre d'ella, l'agafa per la cintura i [amb una mà vol tapar-li la boca. Ella's debat furiosament, més no pot resistir-se a la força de l'home.)
LA MAINADERA
Oh, el lladre!
EL NUVI
empeny ent-la cap al marge)
Jamai, jamai. Com fou la nit aquella, per la força del braç haig d'ajupir-te,
EPITALAMI 47
i no pas a un desitg de cobejança. (Ella's resisteix, vol cridar, mes la mà d'ell, pesanta, li tapa la boca, i empeny ent-la, empenyent-la, la porta fins al marge, on't l'aboca i la deixa caure dalt-abaix.) Calla, serp que't retorces, calla, calla. Ni de mi ni de tu han de saber-ho mai. No, si no podràs. No hi val la ràbia; poden més els meus braços, que ara't posen sobre'ls llavis un pes que ha de tenir-los tancats eternament. Calla per sempre, i cau en gran oblit. Al fons! Per sempre! {La llença dalt-abaix. Un xiscle agudissim es- quinça l'aire. La llum cap-vespral nimba el lloc. Ell resta un instant immòbil, transpor- tat, amb la roba desfeta perla lluita, mes de sobte entra corrents a la casa i desapareix. Un moment de pausa. Després et vell pas- tor treu el cap per la porta, mira arreu i diu:)
EL PASTOR
Ningú!... Doncs juraria... (Se'n torna a dintre. Llavors se veu al nuvi aparèixer a la finestra d'ont abans havia guaitat la mainadera. Mira arreu, i al veure el lloc sol desapareix. Un altre silenci. De la casa n'ix la remor dels convidats, que creix. Una veu crida:)
UN DEL SEGUICI
Ont es el nuvi?
48 AMBROSI CARRIÓN
EL 1JARE
(sortint a la porta acompanyat del que ha parlat abans i del pastor)
Jo l'he deixat ací!
EL PASTOR
Es sola l'era!
(Surten altres del seguici.)
EL PARE
Que es extrany!...
UNA DÓNA
Ont dèu ser?
la rogeta (sortint amb altra gent) En eixes noces sembla passar quelcom.
la núvia (sortint, tota trasbalçada)
En Marc?...
un altre del seguici (rient, indiferent)
El nuvi, que s'ha perdut! -
LA MARE
Calleu ! Aquestes coses no poden dir-se ni per riure!
(Murmulls d'extranyesa en tothom)
EPITALAMI 49
què es tot això?
LA NÚVIA
Mare,
EL PARE
Si ací jo vaig deixar-lo sol amb la mainadera...
LA BLANCA
Quin misteri ! {En aquest instant se presenta el nuvi a la porta, ja amb la roba arreglada, pàlid i tre- molós, malgrat la serenor i aplom que vol demostrar. S'ha tret totes les gales que duia. Ja es quasi nit.)
Mes si es ací!...
LA ROOETA EL PARE
Ont erets?
LA MARE
Te cercàvem!.
LA NÚVIA
Marc!...
EL NUVI
Sembla que quelcom de greu vos passi.
50 AMBROSI CARRIÓN
He anat fins dalt, per treure-m eixes gales nuvials. (Veient que tots l'esguarden esverats i com incrèduls.)
Res més, res més...
el pare (preguntant amb misteri)
La mainadera?... (Ell té un espant, i sense poder-se contindré mira cap al marge, mes retornant-se, diu:)
EL NUVI
L'he feta marxar lluny. No hi ha temença
de que torni. (Els convidats són tots al fons; el pare i la mare van cap a ells i sels veu com hi parlen acomiatant-los. El nuvi s'acosta a l'esposa i la du fins a primer terme. Allà la fa seure d'esquena al marge, i va dient-li, mentres tots els del seguici van despedint-se, excu- sant-se amb els vells de no dir-los res. Aquestos semblen doldre-se'n, mes no' Is dis- treuen. Les moces, el pastor i el rabadà en- tren a dintre. Després, quan no resta ningú, entren els pares.)
LA NÚVIA
Oh! Marc, per què'm deixares?
EL NUVI
Ara es quan vull restar amb tu. Quan sola
EPITALAMI 5 i
te trobo, quan al lluny ja van perdent-se les remors de conversa, quan la calma de la nit nostres ànimes inonda.
LA NÚVIA
Parla-m, que no hi ha res al mon que valgui per tes paraules. Digue-m, digue-m...
EL NUVI
Dolça,
blanca i pàlida núvia, conquerida
com un tresor, te servo entre mos braços.
Mai com ara, al tornar de mos viatges,
a la platja nadiua, he trobat bona
la terra que'm sosté; mai la frisança
de costosa victorià ja guanyada
val eix instant de pau, quan ja no pesa
sobre ma testa l'ombra de cap núvol
i el perill es vençut... {En aquest instant la faç de la mainadera apareix per darrera del marge, descomposta i ferida. S'endevina que puja penosament. Els veu, mes curosa de no fer cap remor va arrossegant-se sobre' Is genolls, fins arri- bar a la porta, ont desapareix.)
LA NÚVIA
T'amenaçava qualque dissort?
EL NUVI
No temis. Ja es passada!
52 AMBROSI CARRIÓN
LA NÚVIA
Escolta a nostre entorn. Tot es silenci.
EL NUVI
Tot es silenci, pau!... Tot ens invita
al repòs amorós, que es una lluita
gloriosa. Tot ens parla a cau d'orella,
i ens diu el gran secret. Es tebi l'aire
i aromat com els besos de ta boca,
de que'm sento sedent! (En aquest instant s'ou a la part de dalt de la casa un xiscle esgarrifós. La núvia, esve- rada, s'alça i mira. Ell també, com si no pogués parlar de sobte.
LA VEU DE LA MAINADERA
Fill meu!
LA NÚVIA
Oïres?
(Una pausa.)
EL NUVI
Es la xuta, que passa. No has de témer res en mos braços. (La lluna ha aparegut i projecta sobre l'era les ombres allargades dels xiprers i banya el lloc d'una claror d'ensomni.)
Vina, amor ens crida. Un camí s'ofereix al davant nostre, vorejat de rosers. Hi es dolça l'ombra
EPITALAMI 53
dels desmais, i en els boscos amagades canten les fonts. Res has de témer, vina. (Ara's veu una llum indecisa en la cambra de la núvia, que desseguit s'apaga.)
la núvia (altra volta esfereida) He vist llum en la cambra.
EL NUVI
Es un reflexe de la lluna. Jo vull sa claror beure en tos ulls, transparents com l'aiga blava de les cales tranquiles ont no arriba cap oratge, ont el cel sempre es puríssim. Tu ets font tancada a qui un sedent li prega, aigua de vida... Pots, potser, negar-la?
la núvia
(plorant amb joia i llençant-se en braços de la
mare, que apareix a la porta)
Oh! mare, mare meva... (Al nuvi, que va a seguir-la)
Espera, espera un instant més... Després, oh Marc! per sempre! (Entra a dintre; ell resta sol; llavors sembla esfereir-se i, temorós, va fins al marge i es- colta, abocant-s'hi a sobre. A la fi, no sen- tint res, llença un sospir de deslliurança. La mainadera, amb la roba a troços, la faç desencaixada en un horror sens mida, tal com presa de bogeria i portant a la mà la.
54 AMBROSI CARRIÓN
daga que va robar al marxant roig, es a la porta espiant-lo. Quan ell, ja tranquil, va per entrar i la veu barrant-li el pas, fa un salt enrera i, esfereit, se deixa caure de ge- nolls, tapant-se la faç amb les mans com per allunyar lo que ell creu visió acusadora.)
LA MAINADERA
(amb veu metàlica, veu de folla o de inspirada) Tu l'has mort!... El meu fill!... •
EL NUVI
Pietat! Al lunya-t!
LA MAINADERA
Tu l'has mort, i jo he vist les marques blaves de tos dits en son coll. Li has dat la immensa pau de un gran sòn, que ja no ha d'estroncar-se... A mi no, a mi no, que es baix el marge pera amagar la mort. Ha arribat l'hora de ma venjança! Mira! (El fa anar enrera i li senyala la cambra de la núvia, ont s'hi veu llum i ombres que passen.)
el nuvi (en el paroxisme de l'horror) Deixa-m! Deixa-m!
la mainadera (escoltant impacienta) Ara? No encarí... Escolta, escolta. En cambra
EPITALAMI 55
reposa el meu infant... Han de saber-ho tots.
EL NUVI
Oh! Què vols dir?
LA MAINADERA
Espera... espera... (Se sent un xiscle esgarrifós dintre la cam- bra.)
Ara! (Llença una espantosa riallada.)
la mare (dintre, cridant)
Socors! Socors! (Se senten nous xiscles i soroll de gent que puja i's topa amb altres que baixen. Men- trestant el nuvi sembla que vulgui fugir, mes sempre' 's troba amb ella al davant, que li mostra la daga.)
el pare (adins) Un infant mort!
LA MARE
Aideu-me!
el pastor (dins) Al llit dels nuvis!...
el nuvi (volent fugir, boig d'horror)
Deixa-m! Deixa-m! Deixa-m!
56 AMBROSI CARRIÓN
{Se llença contra ella, que, ràpida, li enfonsa la daga al coll.)
LA MAINADERA
Vida per vida!! (Riu, riu amb faria salvatge, i tamb alejant-se va a arraulir-se a un reco d'ombra, mentres a dins creix el soroll, fins que tots surten a la porta, portant entremitg a la núvia, quasi despullada, que encara sosté en bra- ços la criatura morta.)
LA NÚVIA
Marc, ont ets?
EL PARE
Depressa, depressa, porteu llum! (Surten, confosos espantosament, tots els de la casa.)
LA MARE
El nuvi!... (El pastor, que va davant, ensopega amb el cadavre del nuvi, i fent un gran crit els fa anar a tots enrera.)
EL PASTOR
Arrera ! (La núvia, llençant un xiscle espantós, cau en
EPITALAMI 57
braços dels que l'acompanyen, deixant re- lliscar a terra l'infant. La mainadera, llavors, sortint de l'ombra, amb un bot se planta al mitg de l'escena, i, boja ja del tot, crida:)
LA MAINADERA
Heus-lo ací, vell pastor! Jo't vaig prometre que abans que'l sol de nou tornés a alçar-se, sabries qui era l'hom que'm va fer seva!
(Amb alegria salvatge.) Mira-1, mira-1, al coll hi du una daga verinosa..., mortal es la ferida... No ho volies saber? Aquest es l'home que va imfamar-me, i ara es mort per sempre!
(Abocant-se sobre'l cadavre.) Volies amagar-ho, sí, volies que tothom ignorés de qui el fill era, i per xò m'has llençat avall del marge i has escanyat el fill. (Tots van fent-se arrera, esfereits, fins quedar agombolats en el dintell de la porta.) Què, què pots dir-me? Com mentiràs de nou? Ara voldria saltà amb mos peus dessobre ta carcassa, com sobre el raim negre dins la fosca del cup, i sentiria que les plantes mulla la teva sang com most! Voldria que tornessis a viure pera occir-te de nou! Ja soc venjada! Sols me manquen mil veus clares, sonores com campanes, pera cridar a tots els vents la meva
58 AMBROSI CARRIÓN
venjança triomfalment, vibrant, potenta! {Llença espantoses riallades. Tota la gent s'ha amagat dins la casa i han tancat les portes.) Tu l'has mort..., el fill meu... Perquè reposi el sòn postrer l'he dut al llit dels nuvis, i tot s'ha sapigut... Finí la tasca!... (L'escena està sola. Ella, per fi, defallint, cau de genolls i diu : ) Tenia un gran amor, tenia un odi, i ara tot es finit! Com me plauria reposar ajaçada sobre terra!... (Amb un crit ofegat, prenent l'infant i posant- se' l entre' Is braços.) Oh, el meu fill! Dormirà sens que desperti jamai! Per últim cop, jo vull cantar-li i breçar-lo suaument. Dorm, que la terra reposa en pau... que tot es quiet... i lliure de la frisança... que la nit no torba cap remor ni travessa l'aire tebi cap aucell malastruc... L'obra ja es llesta!... (Canta amb veu trencada, doblegant-se sobre l'infant mort, la testa del qual branda fóra de la falda. ) Dorm clotadet en ma falda, dorm, infantó... (En aquest instant apareix, recelós, el marxant jove, i al sentir la veu de la dóna se detura i crida lleument.)
EL JOVE
Mainadera!... no'm sents?
EPITALAMI 59
LA MAINADERA
{bregant, amb obstinació de folla, el cadavre)
La mar breçola la barca, la barca breçola l'hom.
EL JOVE
... La... mainadera!... Que he tornat per besar de nou tos llavis!
la mainadera (sempre igual)
L'oratge breça les branques,
les branques els seus fruits d'or...
el jove (adonant-se del cadavre)
Oh, quin horror!... (Va esmunyint-se lentament del lloc, tremolant i horroritzat; al passar prop d'ella's tapa la faç amb el mantell, amb que s'embolcalla.)
la mainadera (seguint)
Mos braços són com les branques, mos cants com l'oratge són...
el marxant jove (desapareixent, esfereit) Si es folla L. folla!... folla!...
la mainadera (arraulida, breçant, breçant) ,.. i ma falda es com la barca
60 AMBROSI CARRIÓN
que't breça dintre son clot. Dorm acotxat en ma falda, dorm, infantó...
(Segueix sempre cantant i breçant, mentres que la cortina, lenta, lenta, ha anat tan- cant-se.)
FINÍS tragcedia
\
CANÇÓ DE LA MAINADERA
É^È
bre • jo - la i'ham
l'o - ral - ge bre -ja Ics bran - '(pics les brau -ques els seus fruífs
^m
^^
m»
m
TW"?
fe-3*
s
j£bL
fil
i?
OBRES DE L'AUTOR
Tribut al mar. El fill de Crist. Eptíalami.
Tragèdies en un acte.
DE PRÒXIMA SORTIDA
Bernardo del Carpio.
Drama cavalleresc en quatre actes.
Períandre.
Tragèdia en tres actes.
EN PREPARACIÓ
,es Danaides.
Tragèdia en tres actes.
Preu: una pessel