Iliiiiioíeüíi
I)
/'' Snripavld. coiiiedia eii tres actes.
prusa. 1)01- l>. A. FriTcr y Cofliíia. Ln Somaíml de Girona, quadro drama-
ricli, ])rüsa. per D. F. A^'ulló Vidal Iji Pubilla de Caiayhs. drama en 3 ac- tes. \ors. ]>or 1). Francisco X. God» A riiins y Lklras, coiiUMlia en un acte.
prusa. per 1). A. Ferrer y Codina. <)((je.)\ drama en W actes y en vers. (!c
D. Anr»)n Ferrer y Codina . [.('. Mi}n/'>iia del l^i'ctor, jo^iMiiiia en nii
acte \ eii prosa \)vv Francisco \. lújdo Un. pom de ríoJas, comèdia en 3 actes y
en vers. de 1). Courat Uonred'aii
Biinye^i^-as)
iTeiiorioa!, coniedia en tres actes y en
l)rosa, de I). Anton Feí^'er y Codina. jDil•.rós hali^de màscara s!, ioo-uliía en
un acte y en pro:<. ' Í'\ Fi;:-)!.
ras y ÍJiíjot . . ...
/;V Túnel, drama en tres actt-sy en vers
l>er 1). F^rancLsco X. Godo. . . : . Mar f/rossa, joy•uina en 1 acte, pr^sa.
})er D. Ernest Soier ile las Casas. . I / r/?a de la ploria, lloansa. escrita en
ViM-s. per Antoni Careta y Vidal. . . Lo Collaret de perlas, drama en tre-
actes V en \(:\:>. per Frederi(di Soli-r
(iMtarra)
l'a cop de lelas, dialecli en un acte. })er
I). Anton Ferrer y Codina . . . . Im mas perd\il, comèdia en tres actes y
en vers, per I). JosepkFelin y Codina l' iia pro me tensa, j'asillo cómichen \u\ ac- te y en vers, per D. Joan .Marxuach. Lo f/eneral «No importa», drama en tres
actes y en vím-s, pt-r 1>. Teodoro Baró
Treu '2 })las
.. J
A 1
^ 2 'í M
ARGHIVO CENTRAL
M
DRAIUA EM VB ACTK V EM TERÜ,
ORieiNAi DB
TEODORO BARÓ.
--^^zs-m^^^'^f'^
BARCELONA.
Iraprempta de la Viuda y Fills de Gaspar.
1867.
CATALOGO de las obras pertenecientes à dicL• ArcMvo,
t/af Alailas en un acte.
A boca tancada.
Araor, partit y pasetas.
Cap gepepul se veu *l gep.
Cosas del oncle.
Cristeta T estanquera.
Bn Juan Donela.
EIsJde fora y els de dins.
Fotografías.
L'alcalde delfdel barri nou.
"Ls banys de Caldelas.
L' ajuda de Deu.
La criada de las criadas.
La malvasia de Sitjes.
La ma del cel.
La pubilla de Riudoms.
La orga de rahons.
L ase de 'n Mora.
La butifarra de la llibertad.
La vida al encant.
Las píldoras d' Hollavay.
La lley del ambut.
L' boig de las campanillas.
Ls partits de la patrona.
Las tres rosas.
La veixa de la llibertat.
La sombra de D. Pascual.
Las llàgrimas de Polònia.
La perla de Taradell.
Las atmellas de Arenys.
La perla del Monseny.
L'jhe perdut, jay! Khe perdut.
Las tres teclas.
L' noy de las caraas tortas.
La capital del Imperi.
Lo soldadot de caball.
Massa jove y massa vell.
M' ha caigut la loteria.
Mislos !
No's pot dir blat...
Qui al cel escup.
Qui lot ho vol tot ho pert. (
Qui juga no dorm.
Set moris y cap enterro.
Setse julges (zarzuela).
Si m' erabrutas t'enmascaro
Si que r habem feta bona.
Sistema raspall.
Tal hi va que no s* ho creu.
Un beneiht de Jesucrist.
Una noya com un sol.
Un barret de riallas.
Un engany à mitxas.
Una noya es per un rey.
Una juguesca.
Un pollastre aixelat.
Un mosquit d' arbre.
Un poll resucilal.
Una nit de Carnaval.
ün Uaminé dins de un sach
Un casament dit y^iet.
Un inglés en Mataró.
I Va caure !
)
Al altre mont.
Cada ovella ab sa parella.
Cada hu per hont l' enfila.
Contra enveija.
I>. Perlimplin.
En dos actes.
Gat escarmentat.
L' castell dels tres dragons.
L' cantadó.
La vaquera de la piga rosa.
Las carbassas de Montroig.
Li
DBAnA EN ttü ACTB V KS l^EBS.
OEI€inAL DB
TEODORO BARÓ.
Estrenat en lo teatro Romea de Barcelona.
BARCELONA.
Imprerapta de la Viuda y Fills de Gaspar.
1869.
Lo director del Archivo central lirico dramàtico, es r únich encarregat de aquesta obra y sens lo sèa permís ningú podrà representaria.
Ecsaminado este drama, no hallo inconveniente en que su representacion se autorice. Madrid 1^ de Setiembre de 1867.
El Censor de Teatros.
Nargiso S. Serra.
D. JOSÉ OLANO CABALLERO.
ÈL Autor.
REI' A I^TXaVCElSrT.
PERSONAS. ACTORS.
Carmeta • . D.' Franciscà Soler.
Anton . , , D. Anton Tutau.
Pepet D. Joseph G.Tomàs
Ambrosio D. Miquel Llimona.
Lluis D. Aciscle Soler.
Gent del poble, v
La acció passa en un poble de Catalunya durant la guerra dels set anys.
ACTE ÜNICH.
Sala de una casa de poble ab mobles decents. Tres portas al fondo, dreta y esquerra. La de la dreta del espectador tancada. A la esquerra una finestra. Penjada à la paret de la dreta una escopeta de cassa ; à 1' altre pany de paret un sabre d'oficial.
ESCENA ÍHIMERA.
CARMETA.
{Surt de la esquerra ab una llumanera encesa.)
Ja ès dia : apaguem lo llum,
{V apaga, la deixa sobre un moble y çbra la fi^
neslra.)
\ Que hermòsa ès la matinada !
(Se sent lo crit de \ cenlinella alerta ! dat moll
lluny.)
Encara aquest crit que porta
al poble, hònt avants regnava
la pau, recorts tan amargs :
i Guants en lo camp de batalla
perderen, pobres, las vidas
607771
— 6 — ferits per caiiinas balas 1 i y cuànts carüns las perderen dels lliberals à las armas 1 1 Tots son germans y s' fan guerra ! I Pobres fills de nostre Espanya I Avuy lo fusell empunyan los que empunyaban 1* arada y vijilan dia y nit del nostre poble à las tapias. (Se sent altre vegada lo crit de jcentinella aler- ta ! encara mes lluny.) Encara ressona 1' crit, mes ja s' pert en llòntanansa. Sembla que he sentit sòròll... (S^ atansa d la porta de la dreta y escolta.) ^Serà èll?... Dorm. M' enganyaba,
ESCENA II.
CABMETA, ANTON.
Ant. Carmeta.
Cau. Pare. Bon dia.
Ant. Ja se sab que sempre t' alsas*
ab 1 0 sol . Car. Es que la feyna
no m' permet las matinadas. Ant. D' algun temps à aquesta part
casi per tú ha aumentat massa. Car. Ja n' hi ha mès, mès treballant
ab molt gust, no cansa gayra. Ant. Conto que demà matí
tòt tornarà dins ma casa
à 1' estat d' avans. Sabia
lo treball que t' imposaba,
mès tan sols tenia en tú
una completa confiansa.
No soposo que 1' servey
hagués comès una infàmia ;
mès caure' en una imprudència
— 7 -
fàcil ès ; per evitaria,
avans de portarlo aqui
los vaig allunyar de casa
envianllos al mèu mas
ahònt se troban encara. Car. Va obrar bè. Ant. Axis ho crech.
A escapalshi una paraula
en un moment de descuyt,
ó cosa aixís, divulgada
podia ser la noticia ;
y lo poble guarda encara
lo recort de aquella lluyta
que dol portà à moltas casas.
Mals consellers sempre foren
lo dolor y la venjansa,
y temia per sa vida,
que avuy conto serà salra. Car. Dèu vos escolti. Amt. Axis siga,
i No ha fèt fresa ? ^ Dorm encara ? Car. Crech que sí , puig m' hè atansat
à la porta de la cambra
y m' ha semblat que dormia. Ant. Ara del tòt recobradas
tè las forsas. ^Lo vestit
per que puga disfrassarse
ja déus tenir preparat? Car. Lo tinch dins y res hi falta. Ant. Donchs veurem si anit mateix
nos podrem posar en marxa.
Desprès hi entraré. Car. Vaig dins.
Ant. Vés filla, que avuy acabas
de tenirne à càrrech téu
tòt lo treball de la casa.
[Carme se n* va per V esquerra.)
Vejam si s' ha despertat. iVa à la porta de la dreta, mès se detura y retrocedeix.)
Sento sòròll à la escala.
ESCENA III.
Anton, Pepet.
Pep. íHí ha permís? [Mirant la porta de la dreta.)
(;Sempre tancadal) Ant. iTú aquí, Pepet! Pep. Dèu lo guard.
Ma presensla, apar. I' admira. Ant. La sòspresa es natural.
Dòs mesos hi ha que ma casa
es per tú casa d' estranys. Pep. Permétim, que sas paraulas
justas no sòn, en vritat.
Devall aquest sostre s' troba
la Carme; vostè ja sab
que la casa ahònt òüa habitia
per mi d' estranys may serà. Ant. ^Vèns aqui...? Pep. Per darli '1 parte
del dia. Vàrem entrar
ahir de guardià. Ant. ^Res mès? [Recalcant. )
Pep. Res mès. Ant. Poch ès.
Pep. iQué hi farà!
Ella ho volgué. Ant. No, Pepet,
estàs mòlt equivocat.
No pots dubtar que t' estimo
com un fill. Pep. No ho puch dubtar.
Ant. Dígam ; ^ pcfrqué mas paraulag
acuUida no han trobat
may en tòn pit ? i Perquè '1 dubte
t' ha fèt desbarreteixar ? Pep. ^Perquó olla, digui, en lo dubte,
sempre món pit ha deixat? Ant, Sa conducta, dins de poch,
podràs, Pepet, apreciar. Pep. i Carmeta vol esplicarme.. 7 {Ab foch.)
Ant. Tal volta puguia demà. Pep. i Demà !.. Lo demà es molt lluny. Ant. 1 Mòlt l' estimas 1 Pep. i Dèu ho sab !
i Demà ja no estarà inquieta
y patint al mèu costat ? Ant. Has estat injust ab ella;
tú, demà ho confesaràs.
I, Perquè escoltar no has volgut... ? Pep. Aymo à la Carmeta tant,
que voldria que la culpa
caigués sobre del mèu cap,
perquè axis 1' estimaria
encara mès. Ant Fins demà
Confessa que no t' senyalo,
Pepet, un plasso mol llarg. Pep. j Mòlt ho ès per mi ! Ant. La impaciència,
convé saber moderar.
1 Cuantas voltas eix defecte
dona disgustos amargs!
Si no t* estimés ma filla,
i à ne mi, tú m' creus capàs
d' enganyarte ? Jo t' diria,
com à pare y home honrat :
«Olvidala, no t' estima »
y això, no tu sòm dit may.
Sempre hé vist ab alegria
lo vostre amor, pur y grand ;
y à mirarte com à fill
désde temps m' hi acostumat :
y també sabs que ab ton pare
nos estimem com germans. Pep. Sé que vostè no m' enganya. Ant. Donchs ^ perquè dubtas, si ho sabs ? Pep. 1 Més ella pot enganyarlo...! Anï. L' ofens ; d' això es incapàs.
— 10 —
Ella t' estima, Pepet:
mayd' eslimarie ha deliat. Pep. i Que m' estima ! !Ab ironia. ■
j^j^x. i Encara dublas 1...
Pep. No n' parlem mès. Fins demà. Ant. Pepet ; lo mèu blanch cabell
y r amor que t' hè portat
dèsde petit, me dòn dret
à que jo t' pugui parlar
com un pare. Tú un defecte
tens ; Pepet ! defecte gran ;
per èll algunas vegadas
ma alegria s' ha turbat.
La calma mòlt prompte perds
y alxó t' fa sò' arrebalat...
lo defecte aquest, al home,
fins al crim lo pot portar.
Tú delís unlrte ab ma filla :
crech que no hauràs olvldat
que mòltas voltas t' hè dit
que m'donabaque pensar
lo teu genlt ; mòlt hè fèt
per modificar, còm sabs,
tòs Instints que per fògòsòs
poden darte un trastorn gran :
que al mateix temps que la seva
vull jo ta felicitat. {Agafantli la mà.]
No t' ofengas, lo carinyo,
V amor me fa alxís parlar.
Recorda lo que t' hè dit
y que I' plasso no es mòlt llarg.
Vejam lo que diu lo parle.
[Pepet V hi dóna y Anton lo llegeix,)
Dins de un ratet tornaràs,
y llavors I' ordre del dia
te donaré (Sonrient.) De tornar
aquí, i no te sabrà pas greu ? Pkp. Vostè mani. [Ap.) \ Ahont serà 1 [Se n' va per lo fondo.)
— 11-
ESCENA IV.
ANTO?<.
j Al fi jove 1 I Juventut tens lo cor plé I vuit lo cap. i Y com patelxan los dos 1 mes avuy la Caritat demana aquest sacrifici per ella y per èll tant gran.
ESCENA V.
ANTON, CARMETA. (SuTt pcT /' esquerro.)
Car. i Com se troba?
Ant. No r hè vist,
mès avny podrà marxar si convé»
Car. Mòlt V hi convé
pus que aqui n' està esposat.
Cuàntas voltas assentada
del llit de tristesa al cap,
tenia pòr queia vida
se 1' hi escapés del-lirant.
Ha sigut llarga y penosa
del pobre ia enfermetat.
Lo infelís ne té una mare
que Ms jorns conta sospiran t
y à Déu alsa sas plegarias
pel fill que viu allunyat ;
i y à ne 1' mitj de sòn del-liri
sempre à sa mare invocant 1
^ Perquè en los camps de batalla
se destrossan los germans !
I Perquè avuy. crits d' estermini
ressonan, no crits de pau 1
i Perquè avify, per nostra Espanya
à torrents corre la sang!
— 12
Encar recordo ab ferésa lo jorn en que vos Ilansàu contra Is' carlins que sitiaban aquest poble, i Ay I i En lo camp de batalla, cuànts moriren I Ant. i Tan sols la pensa de llavors fa esglay 1 Sortirem ab quietut, 1' ànima plena de llàgrimas, perfums dels recorts sants, Derrera, aquéllas casas hònt nasquèrem ; vells y mares à Dèu lo prech alsant... Los carlistas devant ; la Uuyta fera,.. Lo espatéch del canó dol sembrarà. Caminem sens que s' obrin nostres llabis ; regna per tot silenci, sols turbat per lo bàtrer del cor ; cuant mès s' avansa, ab mès forsa lo cor batèntne và. Al cel, al toch d' atàch, los ulls se fixàn, y à las prèndas del cor i A Dèu I cridant, nos llansém com llampechs à la batalla y comensa la mort... y cau qui cau. I Y ès un home que tè mare y esposa 1... i Foch à n' èll 1 ; Es carli! ; Corri sa sang I I Filla tè 1 I morirà si surt la bala !... I Foch à n' éll 1 | Foch à n' èll que ès lliberal! Y lo vapor de sang nos eoï borratxa ; al espirar lo fum perdem lo cap, y à los crits d' agonia, crits terribles, lo brunzit de las balas diu : | Sang ! | Sang I i Clemència demaneu I i Paraula vana ! Homes no hi ha ; sols tigres sedejats... y r tigre no te cor ; ab crits famélichs sang vol ; demana sang | y sempre sang 1 Las forsas enemigas comensàren desprès de una greu Uuyta, à flaqueixar. Un esfors fan, sobre nosaltres vénen disparats com lo Ham dos cents caballs. Las bridas ab las dents van subjectadas ; pistola en mà ; lo sabre preparat... Lo cuadro tots formem, la mort-avansa ; regna de nou silenci sepulcral ;
— la- mes i ay ! que prop, ja mès à prop ressona
lo trot terril)le dels dos cents caballs.
Sabre en mà, las pistolas nos apuntan ;
xíiilan las balas... ! vidas van trencant 1...
I terrible instant ! la sang pels ulls regala;
caballs y caballers rodan plegats ;
s' alsa r bras y s' enfònza y la mort dóna...
no s' mira^; no hi ha temps ; ; à destrossarl
iDèumèuI iDèu mèul iSenyor, nons sabandònis'
i Cuànd, oh guerra, impossible tú seràs I
I Espanya, pàtria meva, pàtria meva ! ' icuànd tos fills de matarse deixaran 1 , icuànd, en lloch de enemichs. Senyo' en ma pàtria
sols 'espanyols hi haurà, tan sols germansl {Pausa.)
No t' moguis d' aqui; entraré . à ne r cuarto del malalt
que vull posarme d' acord
per si avuy pot escapar.
A fi hém de portar!|esta obra
que hém emprés de caritat.
Si tornaba aquí en Pepet... Car. ^Ha vingut? Ant. Y tornarà.
, Car. íN' està cert? Ant. N' estich segur.
[ap.J i Com pateix ! Car. i Qué 1' ha portat ?
Ant. Com ja sabs que es miliciano
y jo soch lo capità...
Cuan vingui, si soch à dins,
à la porta trucaràs.
Mès sortiré tot seguit ;
no hi haurà necesitat.
{Se 'n va per la dreta.)
— 14 — ESCENA VI.
CARME.
I Los jorns, que sòn tristos, cuand falta à la yida l'amor que m' omplia de grat pler lo cor 1 En va l' oreig dóna recorts y esperansas ! en va també gronxa Lonicas las flors y las papallonas, píntadas joguinas, sas alas de perlas estenen al sol : lo cor bat ab forsa, mès sols V hi contesta lo pit cuand envia als ulls amarg plorí Avans los tancàbam perquè nostres somnis aquells somnis fòssen que als àngels Dèu dón / mès ara que sola, soleta somnio, mòs somnis són tristos, són somnis de dol. Pausa.
ESCENA VII.
CARME, ANTON.
Car. ; Pare ! [Aixugantse lo plor.)
Ant. Bròllan en tos ulls {kb molt carinyo.)
las llàgrimas ^ Perquè ploras ?
Carmeta, assentat. Temps fa fS* assentan.}
que ton cor, com ans, no s' obra
à lon pare. Car. Si ; molí cert.
Es que ara passan las horas
per mi plenas de tristesa ;
es que ara lo dol me sobra
y dintre mòn pit lo tanco,
pus no vull que ma congòíxa
fasse que fugi la calma
del cor hònt la calma s' troba. AhT, Volías tú que las penas
ignoradas per mi fossan,
y no sabs que un pare, raay
-15 —
tranquil pot estar cuand plora aquella que ès sa alegria sa vida y sa dilxa tota. Per mès que s' dòngui à lo plor en misteri brida solta, lo pare sent que las llàgrimas bruèntas per 1' aire volan, y cuand respira, aquell ayre de tristesa son pit ómpla. Aquell, à qui tant estiraas, dos mesos hi ha que no posa à n* aquesta casa Is' peus ; per xó ta pena ara es mòlta. Entrà en sòn pit la sospita al veurer que mòltas voltas estabas tú molt distreta com pensant ab altre cosa ; que cuand èll aqui ns' trobaba, per que prompte surtis fora, tú feyas tót lo possible. A voltas una acció bona costa mòlt ; mès recompensa à tals sufriments Dèu dóna.
Car. Allí hi había un malalt
plé de feridas, sens forsas... Cometent una imprudència tal vegada perdut fóra. La Caritat m' ho ordenaba ; y per mès que sigues mòlta, inmensa, pare, la pena de mon cor... salvat se troba. Vaig cumplirne...
Ant. Ell tornarà.
La calma, filla, recobra. Fòu precís. Mòltas vegadas dura es la llèy à que ns' forsa lo deber : mès es lo mèrit cuant mès gran lo que s' hi oposa. Per desgracia nostra pàtria avuy dividida s' troba,
— 16 —
y la passió als combatents , de pols de sang los ulls ompla convertint los pits sensibles en pits de ferro, de roca. La lluyta que sostinguérem de dol cobrí tòt lo poble, y com tú sabs, èra èll gèfe de las enemigas forsas; y si per una imprudència s' hagués descubert, tal volta r obra malograt s' hauria que avuy à son lèrme toca. Dém al ja vensut la mà y fem bè, que Dèu ja ho torna. Encar que d' èll dissenteixo, en lo que pateix, la boyna no sóm vist; sols lo germà que pléde perill S6 troba. Demà mateix sens retart tú à ton pilla calma to mas. Car. i Dèu vos escoltia I Ant. Demà
lo carií ja serà fora: m' ha dit que per lo viatje setrobaba plè de forsas. Vaig à disposarho tot, y aprofitant de la fosca de la nit, sortirà avuy. A Dèu, Carmeta, no plorias. (Se ^nmipel fondo.)
ESCENA VUI.
CARMETA.
í Que no ploria 1 i Que no ploría ! Lo plor ès sempre un consol, y en las llàgrimas hi.troba dolsa rosada lo cor.
==i7 = ESCENA IX.
CARMETA, PEPET.
(Pepet s ha quedat parat un moment en lo dintèll.)
Car. (Àp.) i Ell 1 {Ap. y ah sospresa.)
Pep. i Que hi ès ? (Ap.) iGracias, Dòu mèu !
[Diu lo primer vers preguntant per Anton. Mo- ment de pausa. Reprèn ah passió.)
Si à parlarte torno encara
d' aquell temps en que la ditxa
en mòn pit tenia estada ; ' Carmeta, digas, Carmela,
^ renalxerà la esperansa ?
i Dos mesos que nv) l' hè vist!
^ Has trobat 1' ausencia llarga ?
Parlar dels nostres dolors
ès aumentà' 1' mal que causan,
mes si 1' dolor ès tan gran
aumentant, sembla que amayna.
Fòu un temps en que la vicia
tranquils y alegres passabam
pus los anys ràpits corrían
Y ab ells los plers de la infància ;
j Temps que à la memòria porta
de alegria dòlsas ratxas!
i Tristos y dòlsos recorts
los d' alegrías pasadas 1
i Temps que sols per mi conservan
las ratxas de la anyoransa !
Recordas, Carme, aquells jorns
en que las penas passaban
respectant los nostres caps
hònt sols la ditxa s' trobaba ;
y junts plorabam, junts reyam,
tenint semblans esperansas, ,
veyènt sempre plé de flors
cuant nostra vista agafaba.
6 Que s' ha fèf, Carme, aquell temps? 2
= 18 = Car. Mon pit viu lo recort guarda y no dech tancar los ulls per veurer sa dòlsa rialla. Pep. ^ Perquè, donchs, en tú tal cambi ? Car. Sempre mon cor per tú esclata. Pep. Carme, los fets desmenteixan
lo que ara ta llengua parla. Car. i Cuàn injustos sòu los homes cuant una vena vos tapa 1 Lo mon jo sòm vist en tú, en tú sòm vist concentrada dès la llum de los estels fins la gota de rosada ; y r amor que avans partia entre las flors perfumadas, lo cel, sempre blau y pur y ma vida ben badada, recullit ara ab tú s' troba ; pus que si las flors gronxadàs per 1' oreig del demati y lo blau del cel m' agradan, ès perquè aquells me recordan à qui mon pit j tant I tant ayma ! [Pausa) Carmeta se tapa la cara ab las mans,] Pep. Si ton amor es tant gran, ^ perquè esta porta tancada tens encara ? (La de ïa dreta.)
Car. ; Cóm! (^/).) iDèu mèu 1
si sospités... Pep. i Carme 1
Car. i Estranyas?...
Pep. (Se dirigeix a la porta de la dreta.)
Entrarhi vull... Car. (Interposantse ab dignitat.)
No es posible. Pep. i Carme !
Car. Pepet, t* ho demana
aquella à qui tant cstimas...
= 19=- PvA'. T has eiigiïnyat... esUmaba, [Pama.)
Entre nosaltres, avuy,
Ciirmela, ja tot acaba.
Mòn pit ha esclatat d' amor
à ta vista altre vegada...
Mès jo faré qüe no sia
mes lèmps jiiguot d' una falsa. Car. Cuant tú sapias ma conducta
regoneixeràs ta falta. i Ah vehemència.)
i No veus com estich patint !
^que no sents las martelladas
de mon pobre cor ? ^, Mbn plor
no t' diu lo que per mi passa,
que vull revelarto tot
mès que no puch? | Perquè m' matas I Pep. Dona que no s' justifica,
no pot ésser... C\R. (Molla dignitat.) \ Pepet! Basta.
Ma conciencia està tranquila.
[Pepet, s' en va..) [Ap ) Mès mon cor de pena esclata.
ESCENA X.
CARMETA.
(Se queda un moment inmóvil mirant la porta per ahónt ha siirtit en Pepet.)
No m' abandonis dolsa esperansa ; tú, queconsolas la pena amarga creant fantàstichs mil panoramas de pols, mes pols que '1 sol inflama, / no m' abandonis en ma anyoransa I i Sens" tú la vidi^
=-20 = sols fora llàgriraas ! jNo m* abandonis dolsa esperansa !
ESCENA XI.
CARMETA, AMBROSIO.
{Ambrosia dóna un cop à la porta y al sentirho Carmeta^ tanca la del fondo y desprès obra la de la dreta.)
Amb. Carmen.
Car. Salga sin recelo,
la puerta queda cerrada.
(Carmeta acosta una cadira d Ambrosio que s
assenta.) Amb. Forzozo serà que en breve
abandone esta morada.
Tal vez à lejanas tierras
me lleve la suerte ingrata,
mas grabada aquí la deuda
quedarà! ^Cuando pagaria...? Car. Poco hicimos. Amb. jAy de ustedes
si en el pueblo sospechàran
que asilo el gefc carlista
ha recibido en su casa 1
Para tan nobles acciones
recompensa el cielo guarda;
al hombre solo le es dado
enmudecer y admirarlas. Car. i Mucho exajera I Cumplimos
con lo que Jesús nos manda.
Un hombre estaba tendido *
en el campo de batalla
cubierto el cuerpo de heridas... Amb. Mas este hombre, militaba
en las filasenemigas... Car. La Caridad le amparaba.
= 21 = Amb. Su noble padró, aquol dia
à mis contrarios mandaba. €ar. Solo vió en iislé el hormano. Amb. Acogída hallé en su casa. Car. Como crislianos cumplimos,
^ Cuàndo, en esta tierra hidalga,
se niega al vencldo amparo? Amb. noy, Carmen, hoy, por desjíracia.
Contra hermanos combatimos ;
la sed de venganza es tanta
que los torren tes de sangre
no han logrado aun apagaria.
j Ay del pueblo cuando baté
la guerra sus negras alas 1
mas I ay ! icuando contra hermanos
el pueblo ciego se lanza !
La guerra es carnicería ;
los gritos nobles se acallan,
y como fieras los hombres
se destrozan, se desgarran.
No hay perdon para el vencido ;
al que cae, se le mata ;
completa la obra, el incendio,
de la espada y de las balas..,
I Esta es la lucha de tigres
que guerra civil se llama !
ESCENA XII.
CARMETA, ANTONIO, ANTON.
Ant. (Desde dins.) Obra Carmeta. Vinch sol.
(Carme obra la porta y entra Anton que la tor- na à tancar.) ^ Perquè tant mati s' alsaba ?
Car. Ab lo sèu permís irè...
Ant. Bueno ; ja pots retlrarte. {Carmeta se 'n va.)
— 22 — ESCENA XIU.
AMBROSIO, ANTON.
Ant. A punt ja lòlse Iroba, cuaiit tanqui la nit fosca, serà forsós que deixi aquet perillós Uoch ; desitjo que conservi d' aquesta pobre casa ' grabat en lo sèu pit un carinyós recort : per mi jo no r reclamo; que m' diga ma conciencia has fèt una obra bona, ja m'basta, jan' tinch prou; pels altres ho demano, que avuy laguerra encesa del mont à la planura ressona com un tró. Tal volta à nels seus peus demà mateix se trobia un enemich; recordis que en lloch de darlhimort, amparo y recnllida li darem en nia casa ; que tòt lo bè rebut, íornarlo llavors pot. La mort sa mà no dòngui poguènt donar la vida; allunyi de sòn pit la ràbia y lo rencòr; encar que enemich sigui, recordis que Dèu mira, que fa un cor agrahit, de fè' un cadavre en lloch.
Amb. La santa gratitud en mi alma escritos deja los grandes beneficiós que usted me prodigo ; do quier lleve la suerte mi huella peregrina, latido à su recuerdo darà mi corazon. Pagarle, como puedo ?
Ant. ' Fent lo mateix ab altres.
Amb. Sin eco no se pierde de usted la noble voz ; si cae mi enemigo le tenderé la mano y en vez de darle mucrte, daréle proícccion.
Ant. Si tal fà, per pagat desd' aquet punt ja m'dono; rés mès jo no desitjo, res mòs lo mèu pit vol. ílabentlo jo salvat ; ^ no véu lo que ara passa ? I, no sent la gratitud que aixampla lo sèu cor ?
AiMB. Tesoro de virludes su noble pecho encierra.
Ant. No f an t per ma desgracia; d' elojis jan "hi ha prou. Quedem los dos d' acord ; anit sortim del poble.
Amb. ^Salimos ? No consiento...
Ant. Que vingui jo es forsòs.
La guerra a\ uy sei)ara;».ls liils de nostre Espanya ,
- 2:] — si attàs lo descubrían, lal volta fóra mort. Las forsas enemigas quo sid aquí posaren r'.^cordis que manaha ; donàrem una acció y à camps ras los batérem desprès de lluyta fóra que ompli nostres familias de llàgrimas y dol. Am». El lab'o no traduce lo que mi pecho siente: sereno anfe el peligro esluvo el corazon ; mas ante el noble ejemplo que usted ledà,palpila, palpila conmovido. Ant. (Ap.) íQue es bó fè bò, que ès bó!
Amb. i Aleja los rigores de lucha fratricida
de nuestra pobre Espaiia ; aléjalos Senor I Si hubiese el enemigo nacido en lierra eslraila., Ant. ^ Oi vida que germans devant de Dèu tots sòm ; que al dar són fill sa sang per tots l' ha derramada; que allí à ne '1 cel no hi ha ni rassas ni nacions? La guerra ^ qui la vol? Cuan èlIa estén sas alas espurnas de foch saltan que dònan solta al tró; sa espasa vidas trenca, mès vidas no contadas : !as víctimas que ha fèlas ^algú con'arlas pol ? Lo vert camp ella deixa, lo camp hònt se fixàba lo pa de la família del pobre llaurador de sang cubert, i de sang ! Y mòntan las onadas perquè à mils los cadavres la sang dònan à dolls. No vol que l' espectacle lanit cubreixi ab sómbras, y ab mil^iutats y pobles encén foch espantós ; y allí hònt avans regnaba la pau y la alegria, ruinas tan sols deixa, la soletat y dol. Al llach de sang, llinderlidòna ablos cadavres; y ab llàgrimas que llensan los pits en desconsol espessa boira forma, que sempre se renova, puig deixa à lo séu pas cubert lo pla y lo mont de mares sense fills, de órfens sense parc, germanas sens germans, y esposas sens espòs. i Dèu vulga que la pau aquí à la torra regni I Dèu vulga que imposible la guerra siga al món. Amb. Es cierlo. (Pausa.)
A>T. Surlirdecb ; recullis a son cuarto;
si aquí no sòm nosaltres, de dins vOv'^té nos" mou, piHg quedan casi obertas las portas à ne 1' poble:
— 24 — per arribar al terme, prudènl sérrie ès forsòs.
{Anton s'en va pel fondo desprès que Ambrós ha en- trat al cuarto.Je la dreta y tancat la porta]
ESCENA XIV.
PEPET, {Entra pe! fondo; qmda un moment à ne I dintèll mirant à tòtas parts.)
\ Han sorlit !... {Entra.) Aquest misteri
vull saber jo sens retard.
I Guand èila estaba distreta
aqui la veya mirar 1 {senyalant la porta.)
Aquesta porta tancada
I per fi I i per fi s' obrirà 1
{Va dia pQrta y 5' deté.) <^!Perqué axis me bat lo cor com si fòs un criminal ? I Ay ) i Si 1' cor te bat deprèsa es, Pepet, perquè mal fas ? jHan sortit ; y com un lladre dins sa casa t' has ficat ! I Perquè 1' amor ara m' cega I
{Apretantse lo^cor,) I Perquè tú parlas tan alt! [Pausa.)
Mès jo no puch olvidarla y no la olvidarè may per mès, que salti à sòn nom de mòn pit à dolls la sang. {Ab resolució.) i Acabem de un cop, Pepet !
{Va à la porta y j' deté.) \ Una acció dolenta fas... i La vergonya t' mataria si t' trobèssen aqui dalt 1 4 Perquè de mòn cor fa trossos 1 i Ay 1 iPerqué la estimo tant 1 i Ploras! | Ploras I i Fora llàgrimas ! I Per ella no vull plorar! .. i No vols I I no vols i \ Ay del pobre que V sòu cor ne tè malalt ! {Pausa. Mira d la porta : dubta, més prompte
— 25 — se dirigeix à n' ella corrents) I Tancada.. ! i La clau es dins I
[Mirant pel pany ) I Un home !I Lo mèu rival 11 (Dona violents cops à la porta; y Ambrós obra.)
ESCENA XV.
PEPET, AMRROSIO.
Amb. i Ah !
Pep. i Ah 1 i Carií ! i èll I i No m'enganyo !
Amb. Silencio. [Molt rapit.)
Pep. Sabré callar {Cridant )
Amb. i Què me plerde !
Pep. Llengua muda,
y solia dem à las mans.
i Armas ! i armas ! [Mirant per tot.)
Amb. Un momento.
\Pepet vol ar/afar lo fussèll, mès Ambrosio se n'
apodera.) Deteneos, Pep. i No i 1 jamay ! .
( Vèii lo sabre, lo ar/afa y dant un crit salvatje
va àtirarse sobre Ambrosio, mes se troba ab Car-
meta c/ne haurà sortit en aquell precís moment
y s' interposa entre ^Is dós.)
ESCENA XVI.
Dits )/ GARMETA.
Car. Deturat, Pepet.
Pep. jL'amparas!
i \h ! I no m' habia enganyat !
i En malhora t'interposas
ènlre 'Is dos ! | No l' salvaràs I
6 Perquè '1 defensas ? Cak. Perquè
m' ho mana lo Caritat.
Mès i que has pensat ?
— m —
PiEP. !Ay dels dos!
(Surt corrents.) Car. i Deturat, ?epetl ^Qué fas?
ESCENA XVII.
AMBROSIO, CARMETA.
C\R. Pòr tinch. Amb. ^Dequé?
Car. Sa mirada
Hi' ha deixat glassat lo cor. jAhl icomprenchi Ell tal vegada
d' aqui hagi sortit gelós.
Quant r amor obra feridas
los gélos hi tiran foch.
No podem perdrer lo temps
que '1 que 'ns queda es molt preciós.
La finestra del sèu cuarto... Amb iHuirl Car. Si, si; cau à 1' hort;
per allí pot escaparse. Amb. A los dos amenazó.
Sola... Car. A mi no 'm faran rès.
lAdins! I àdins! |Ah! jno/jno!
[Entra à ne I cuarto y surt desseguida )
La finestra estaba obí'rta
y à r altre coslat de'l' hort
hè vist dos que la guardaban.
Escaparse j;i no pot;
per la porta es impossible...
/Deu mèu! íDòu mèu! iProtcccio!
Tanquis dins. Amb. Càrmen...
Car. jPcr Deu!
Adins: aqui 'm quedo jo.
[Carmeta fa que entri al cuarto casi d la forsa)
iPare, veniu en ma ajuda!
i Parc; lAhónlr-èsl
— 11-
( Mirant per tot; va à la porta del fondo y *' troba ab Lluis y gent armada que s' quèdan en lo dintell.)
i Ay! j Senyor! {Alsant las mans al cel demanant amparo.)
ESCENA XVIII.
CARMETA, LLüis 7/ (fent armada.
Lluís. Aqui dins... {Senyalant la porta de la dreta.) Car. [Ap. per Pep.) No ha vingut. Lluís (Acabant.) Se troba un home)
Car. [Procurant dominarse.^
Comprench lo que vos porta à aquesta casa. Lluís. Aqui tú 1' has tancat; no pots negarhoT (Moviment (jeníiralper anar à la porta.) Car. (Posantse devant de la porta.)
Mès à la porta que ningú s' atansia. Lluís. La clau. Car. iJamay!
Llüis. Enfonsarem la porta.
Car. Atrevits no seréu, perquè V ampara
la Caritat; mon pare, vostre gèfe. Lluís. Las forsas enemigas èll raanaba,
y tots lo cor tenim plé de feridas
de los carlins obertas per las balas.
Clóurerlas no han pogut llàgrimas tristas,
à la memòria dels que foren, dadas;
ab la sang d' aquest home que aqui s' troba
veurem si las feridas per fi s' tancan. Car. íNo, no! ITal no.faréu! Lluís. Ja lot io poble
à la nova s' ha alsat cridant venjansa. Car. {Ap.) jPer èll donida! iper òUl La ira, cògo,
ha arrastral à 'n Pepet fins é la infàmia.
(Aprofitant lo abatiment de Carmeta s' acostan tots
à la porta, j
En nom de Dèu! Lluís. La clau.
Car. /Salveu sa vida/
^ 28 - Llüis. jLa forsa podrà mès!
Car. {Al veurer que van à usar de la forsa diu plena de desesperació.)
lAIi! icuàiUa infàmia. (S' aparta un poch de la porta.) Pus que entrarhi voleu ifranca la portal Correu sobre èll com fèras sedejadas y sas carns esquixàu, y de sas venas xuclau la sang moguts per la venjansa;
[Quedan tots atur dits.) mes recordeu que Aquell que allà vòs mira un dia compte de la sang demana. Lluís. Carme; tú sabs que 1' home que aquí s' troba de los carlins las forsas èll manaba. jLibre 1' pas! iAdins tots! Car. Pus no hos comraohuen
las llàgrimas bruèntas que s' exhàlan de mon pit, al mirar la petitesa de sers, assedejats de sang humana; lo ferro hos conmourà. Un pas que dongui
[Agafa '/ fusell.) V que sia atrevit; y aquí à mas p!antas la mort li dono que als cobarts se dona, sens honra, sense glòria y plé d' infàmia. Lluís. Carmela, vols morir...,
ESCENA XIX.
DichoS y AMBROSIO.
Airtii. Yoladefienda.
Car. iFora d' aquí!
Lluís iEs èll! No 'ns enganyaba.
(Yolen tirarse sobre Ambrós.) Car. Mireu que la mà aprèla con moguda
y que s' troba la mort dins de aquesta arma. ) Lluís. iSa sang volem! íSon cap! {Avansan.
Car. [Disposantse à fer foch.)
Féuse endarrera.
í Vosaltres ho voleu! iQue Dèu m* am paria!
— 29 — (A ne 7 moment d'' anar d fer f'ocli llensa lo fuscK y agafant ú Ambrós crida.) i Si 110 r \o\é\i salvar, preneu ma vida.
ESCENA XX.
, Dits y ANTON.
(Mohiment general.) Am. /, Qué passa aqui ? ^ que passa dins ma casa ?
[Pausa.) L•lüis. Volem... puig de Don Carlos... Ant. Es vensut. \MoIla calma.)
Lluís. Mès las forsas carlislas ell maiiaba.
Condenmat ès à mort ; y aqui nosaltres
lo matarem ; inútils sòn paraulas. Ant. Esteu cegats. Jo sè que à n' aquest poble
asesinos no hi ha. Las vostras armas
per dar la mort, no serviran, à un home
que la noblesa de los cors ampara. Lluís. Inútil ès... Ant, Si jo, matéulo, hos deya,
à qui à terra caurían vostres armas.
La véu del indefens troba acullida
dins del pit noble y ànima- cristiana.
^Espayols no sòm tots ? Siém generosos
que axins à ne Is" seus fills vol nostre pàtria. Lluís. Es un carli. La mort de tants germans
venjansa vol. Ant. [Ah molta solemnitat)
Los morts sols prèchsdemanan.
Ells à Dèu de sa vida han donat compte ;
no ofenguem sa memòria ab la venjansa. Lluís. Es vritat. Ant. Si ; podem salvar sa vida
y per vosaltres sè serà salvada.
jEn nóm de Dèu sa vida vos demano;
aufeguém en són nom la vil venjansa! Lluís. Lo salvarem. Ant. La mà.
— 30 —
Amb. A hablar no acierto.
[Lluís y Ambrós se dónan la ma; Anton que s' tro^ barú en segon terme, mès al mitj dels dos, alsa las manspleíjadas al cel.)
Am. i Benehit siga Dèu ! Jo vos dònch gracias.
ESCENA XXI.
Dits y PEPET.
Pep. jEs viu!! Aquí 1' remordiment me porta ;- sa véu en mi s' ha alsat, y à aquesta casa hè tornat per sal vario si temps era. Per un moment cegat, crit de venjansa * bè donat; mès ab vida encara s' troba. jGracias Dèu mèu!
Ant. jOh, si! déus darlhi gracias!
[Apart à Pepet.) No t' hè dit que 1' defecte que tenías, mòltas vegadas fins al crim portaba.
[Al poble./ Gracias vos donch ; del enemich la vida ab lo vostre concurs serà salvada. [Anton dona la mà ú alguns del poble que se '?i van junts ab Lluis. Pepet queda en mitj de la escena.)
ESCENA XXII.
AMl'.ROSIO, CARMETA, PEPET.
Tots miran à Pepet que per últim fa un moliimènl y s' tapa la cara ab las mans.)
Ant. Qiipnt la vergonya al fron monia
y r frón se tapa ab las mans,
r home per arrepontirse,
Pepet, ja tè molt guanyat. Pei'. «Lo sè' arrebatat à I' home
lins al crim lo pot llensar.»
Es cert, L' abisme de! crim,
íAy! jcuàn à prop hè guaylal!
-31 —
Carmeta de lú un moment
gelós he pogut dubtar...
jY cuant petit me veig ara
sent tú, Carmeta, tan gran! Am. ^Comprens la conducta nostra?
si m' haguèsis escoltat...
A un home plé de feridas
à ma casa vaig portar. Pep. Perdó demano; vostè
lo perdó no m' negarà. {A Xn^brós.)
Amb. jNegarloI ;Si me ensefiaron
todos aqui à perdonar! [Le da la mano.)
Pep. Carmeta, per gelosia
hè estat un moment cegat;
ma acció ha sigut molt infame,
y no s' pot justificar. A^T. A aquell que està arrepentit
no negueu lo perdó may.
^.Olvidaràs la llisó? Pep. iQue Dèu no ho permeti pas! Ant. Fills meus, veniu als meus brassos,
y que lót sigaolvidat.
{Pepet y Carmeta V abrassa.i.)
Y nosaltres... Amb. [Anton y Ambrós^ dónan un pas y quedan-abras-
sats en mitfj de la escena.) No mas guerra, Ant i Sóm espanyols y germans !
I Perquè aixis los fills d'Espanya,
no héra de estar sempre abrassats I
FI.
Los héroes y las grandesas. L' punt de lasdonas. La venjansa de la Tana. Liceislas y Cruzados. L'esquella de la lorraixa. La pubilla del Vallés. L'aplech del Remey. (zar
La iioyadel Ampurdà. La neboda den Xaco.
Ell tres ó
Amor de pare.
Oi^na de Dèu.
L' Kectóde Vallfugona.
Fiord' i vern.
Honra, l^alria y amor.
La canjpana de* la unió.
La homeriade Recasens.
La Creu de plata.
La Yirtud y la Conciencia
La festa del Santuari.
La muller que fa per casa.
La Tuyetas de MalloL
Ous del dia.
Pensa mal y no erraràs, (zar.)
Beus, Paris y Londres.
Si us plau per forsa. (zar.)
Tants caps, tans barrets.
Un embolich decordas
Un mercat de Calaf.
nieis aetes.
La Verge de las Mercès.
Las Reliquias de una Marc
Las modas.
Las joyas de la Roser.
Lo Incendi de Hostalrich.
Misteris del mar.
0 rey ó rés (Drama histórich.)
Sota, cabal I y rey.
Tal faràs tal trobaràs.
ÜD cap de casa.
Castelltiiias en un acto.
^mor con amor se paga. ^asarse por carambola. Oelíiü.
Lo propio por \o ageno.
Pacubio.
Un marido de lance.
En dos actos.
'"ruta del siglo.
En tres ó
rie y Barcelona
íarcelona que que Hora. josasdel mundo. II àngel de laCaridad... ;i peudon de Santa Eulàlia. '\ padre Gallifa, ueros y desafueros. uan Fivaller. a boda del Conde Rapp. a Marquesa de Javalquinto. a Serrana de las Navas.
mas aetos.
Los estudiantes de Cataluna. Los màrtires del pueblo. Llegué, vi y venci. Pobres y ricos ó la bruja de
Madrid. Tempestades del alma. Venganza. (2.* parle de Ser-
rallonga.) Viriato, libertadorde Espana. Una herència en Córcega.
•a</aro ^/Quiq S
7 •; 8 3
üa fleboda
COMÈDIA
LO hïatix"» regiom/ai.
ODrei nüin. !(>(>
PRÉÜ 2 PCSSÉTMS