UN LLIBRE ABSOLUTAMENT IN- J:Fí^i ^ DISPENSABLE ALS AFICIONATS

Catàleg d'Obr Teatrals Catalani

4 000 títols entre drames, comèdies, sainets, di^ monòlegs i sarsueles. Teatre d'infants i el més exlj

REPERTORI SENSE DO

A cada obra es detalla el nombre de personatges, homes i dom escrita en vers o prosa; si és còmica o dramàtica

Vegeu les seccions

ina o més done

s, amb una o

les.

més dones.

dones.

:s, sense dones.

X uv,i '

^\v^

Monòlegs per a dona.

Teatre d'infants en un o més actes.

Monòlegs per a nois.

Monòlegs per a noies.

Un volum d'unes 150 pàgines, 2 p« ^

Els qui vulguin rebre 1 per correu, hauran d'afegir 0'40 ptes. per . . queig certificat ~"

Llibreria i Arxiu Teatral Ml

EllI

«í

Carrer de Sant Pau, 21

BARCE

8:>D0

'^'!l11ijsS»^:^•'•'•'•"

. r^

0

HENNEQUIN y VEBER

PETIT y PATAUD

S. en C.

Caudeollle en tres acies

Kes nessetes

■1. '!

/

i

ú

PKTIT Y PàTAUD, S. en C.

VAUDEVILLE EN TRES ACTES

ORIGINAL DE

MAURICI HENNEQUIN Y PERE VEBER

TRADUCCIÓ CATALANA DE

D. BONAPLATA ALENTORN

^

BARCELONA

Imprempta de salvador BONAVÍA

Plassa del Pi> 5

1910

Exemplar exclusiu pera la represen- tació, publicat en El «Vaudeville»

La Societat d'Autors Espanyols és l'encar-, regada de cobrar els drets de representació.

PERSONATGES

Petit ........ Senyor Josep Sant pe re

Pataud » Ferran Bozzo

Lluís Renard » Miquel Pedrola

Armand » Lluís Zanón

MoNBissAC » Alexandre Nolla

Capità Jambard .... » Domènec Ceret

Pechot » Jesús Maella

Labarbe » Miquel Ortin '

Llop » Salvador Cervera

PoNTOY » Joan Pons

August » Miquel Pros

Arseni » Alfons Vidal

Chauffeur » Enric Villamore

Enriqueta Sreta. Marguerida Xirgu

Blanca » Dolors Pla

Senyora Mazaubran . . Sra. Montserrat Faura

Clara Sreta. Ampar Ferràndiz

Chechette Sra. Elena Jordi

María Sreta. Lluisa Bofarull

Mariners }' gentdarmes

ÈPOCA ACTUAL

El primer \> tercer actes, a París; el tercer, a Cotte-sur-Mer

Acota l'apuntador.

606878

/'

ACTE PRIMER

Despatx de la casa Petit y Pataud, S. en C. Porta al fons; dues a l'esquerra y una a la dreta, segon terme: a la dreta, primer terme, una finestra. A l'esquerra de la paret del fons, una lli- breria. A la dreta, un moble. Dues taules de despatx. Un tubo acústic en cada taula. Sobre la de l'esquerra un timbre elèc- tric y un rellotge de peu. Butaques y cadires davant de les taules; a cada costat de la porta del fons, un penja-robes. Una panera de papers prop de la taula de la dreta.

ESCENA PRIMERA

Petit y Pataud

Al aixecar-se'l teló, en Petit, assegut a V esquerra de la seva taula, mata'l temps fent aucells de paper. En- tra pel fons en? kTPMD

Pat. Bon dia, Petit.

Petit. Hola, Pataud.

Pat. Ab què t'entretens, ara?

Petit. Ja ho veus: ara'm dedico a l'avicultura.

Pat. {Després de deixar el seu abrich y el barret al penja-robes de la dreta.) Bé, home, bé. Ja'm puc escarrassar jo perquè'ls nostres nego- cis marxin, que tu mentrestant t'entretents fent aucells!...

Petit. Perquè volin. Què més desitges de mi?

Pat. {Anant a seure a la seva taula.) Veuràs, dei- xem-ho córrer, que no'm vuy enfadar.

8 —

Petit.

Pat. Petit.

Pat.

Petit.

Pat.

Petit.

Pat.

Petit.

Pat. Petit.

Pat.

Petit. Pat. Petit. Pat.

Petit.

Pat.

Petit.

Pat.

Petit.

Pat.

Vaja, calla, rondinaire, que't queixes d'estar massa bé; mira que'n vas tenir de sort al trovar- me a mi per soci! No me'n parli-s!

Què vols dir? Que tot el pes de la rahó social l'has de portar tu? Ja ho sé. Que jo no'm cuido de rès? Ja ho sé també. Però... y el meu som- riure? Que no tinc el millor somriure del boiile- vard Monmartre, jo? Al cap de dos anys d'es- tar al.teu costat, de viure sota'l mateix sostre, de veure com trevalles en el mateix despatx, no m'has pogut fer enfadar ni una sola vegada! Posa-t una mà al pit y confessa-ho tu mateix: N'hauries trobat cap més, al món, d'home capàs de soportar el teu gènit... insoportable?... No! Per això't vaig escullir. Per això y perquè'm mancava un soci capitalista pera constituir la casa...

Petit y Pataud, S. en C, abonos químics! Però'l cas es que mentres jo trevallo, tu... Jo t'encoratjo. Es una forma com qualsevol altra de colaboració!

{Aü'ecant-se y anant cap a la taula de'n Pe- tit.) Bé, bé; ja he examinat la correspondèn- cia, jo.

Has fet santament. La correspondència es una cosa que no pot deixar-se abandonada. Y què hi ha de nou?

Que la casa Morris ha contestat. La casa Morris, 'de Londres?... Ha contestat?...

Y què ha contestat?...

Que si li convenen les nostres ofertes, ens com- prarà mil tonelades de fosfat. Avuy mateix se decidirà la cosa. Molt bé!

Espero telefonema del nostre corresponsal... Perfectament.

Y segons lo que digui, haurem de marxar imme- diatament cap a Londres.

Ah, vatúa! Tot a rodar! No hi comptis ab aquest

negoci!

Per què?

Perquè jo no hi vaig a Londres.

Es dir que no vols acompanyar-me?

Endevinat.

Per quin motiu?

L

9

Petit. Perquè ja estic bé a París.

Pat. Però, y el gran encàrrec den Morris?

Petit. Ja t'he dit que no comptessis ab ell si comp- taves ab mi.

Pat. Sigues franc y confessa que't sab greu deixar la teva dóna, sola, a París, encara que no sigui més que per vintiquatre hores!

Petit. Jo?

Pat. -Tu! Tu, que estàs cosit a les seves faldilles.

Petit. {Aixecant-se y anant cap a en Pataud.) Y bé, si; jo me l'estimo a la meva Enriqueta; es la meva glòria, la meva alegria.

Pat. Y la teva preocupació! Ah, tens ben bé la dóna que't mereixes!

Petit. Per xb m'hi vaig casar. També té la gràcia del somriure l'Enriqueta! Y quin somriure! Ens hau- ries de veure quan sortim al carrer ella y jo! La gent ens mira; y els homes passen murmurant: «Vet-aquí un xicot que no s'aborreix»... y tenen rahó! {S'asseu a l'esquerra de la taula d'en Pataud.) Si no fos que... Que, què? Rès...

Mal intencionat!... Si't veig venir de tres hores lluny! Anaves a dir: «si no que la teva dóna és massa lleugera», oy? No ho he dit això.

Però ho anaves a dir! Y hauries afegit: «La teva Enriqueta surt sola quan vol y després t'explica lo que ha fet y lo que ha deixat de fer... si li dóna la gana; y ademés és malgasta- dora...»

Pat. Te repeteixo que jo no he dit això.

Petit. Y jo•'t repeteixo que ho anaves a dir, que és lo mateix... Y no't pensis; ja sé que tens un bon xic de rahó en aquest punt! L'Enriqueta és de- plorablement lleugera... {S'aixeca.) Es jove... massa jove, però jo me l'estimo ab tota la meva ànima y perquè m'estimi ella una mica, li per- dono tots els seus deliciosos defectes.

Pat. Es allò: cada hu comprèn la vida a la seva ma- nera! {Li entrega unes cartes.) Té, firma-m això... En cambi, jo...

Petit. {Prenent-li les cartes.) Oh, tu!... Tu ets l'home de la sort ; no solament has trobat un amic y soci

Pat. Petit. Pat. Petit.

Pat. Petit.

— 10 —

com jo, sinó que t'has casat ab una dóna que té totes les perfeccions.

Pat. Tu ho has dit; les té, no les tenia. Les té per- què jo les hi he donades!

Petit. {Tornant-se a aixecar després d'haver firmat les cartes.) La E\ax\zsi es la distinció mateixa; la mateixa reserva, la calma, la sumissió, la dolcesa.

Pat. Y l'honorabilitat. Petit; Thonorabilitat. en per- sona. La Blanca surt poc y encara sempre ab mi!

Petit. Ara m'explico per què li agrada tant estar-se a casa... Continua... {Va a asseure-s a l'esquerra de la seva taula.)

Pat. {Passant a l' altre costat de la taula d' en Pe- tit.) També'n tenia de defectes deliciosos la Blanca, també; però al primer moviment de re- volta, d'independència que vaig notar en ella, vaig saber dominar-lo ab tal energia, que may més ha reviscolat. L'energia! Vet-aquí'l gran mètode d'en Pataud!

Petit. Tant gran com perillós.

Pat. Cah! La feblesa és lo perillós ab les dones! Y si a tu't passa alguna cosa...

Petit. Que l'Enriqueta m'enganyi?... y què?... Quan ho sàpiga'm quedaré tan tranquil; pots estar-ne segur.

Pat. Y li perdonaràs?

Petit. Això may! Y no'n parlem més...; ja n'hi ha prou.

Pat. Com vulguis. {S' aixeca y se'n entorna a la seva cadira.)

Enriq. {Desde dins.) Tornaré d'aquí un quart.

Petit. Pst!.,. Es ella...

ESCENA II Els MATEIXOS j Enriqueta

L' Enriqueta, vestida de carrer, entra per la segona

esquerra

Petit. {Anant a abrassar-la.) Bon dia, reina meva. Fícsat-hi, Pataud: el més bell somriure de París!

— 11 —

Pat. {Fent els seus comptes.) Sí, sí... Ja... ja... Bon

dia, senyora. Enric. Se troba bé de salut, senyor Pataud? Fat. No tinc temps de trobar-me malament. Enric. Que ja s'ha llevat la Blanca? Fat. La meva senyora se lleva sempre quan me llevo

jo: a dos quarts de vuit. Enriq. Fobra Blanca, ja la planyo! Tant bó que és pen-

dre la matinada! Oy, nanet? Fat. La meva senyora no es un moble de luxe; la

meva senyora ajuda al seu marit. Enriq. Y el seu marit treballa sempre! Ay! Esbenma-

rejador que's treballi tant en aquesta casa! Fetit. No me'n parlis. Enriq. Pobre nanet meu! Senyor Pataud, no me'l fassi

cansar massa, eh? Fat. Estigui-n tranquila d'això. Enriq. Es que's mata treballant y després {Abrassa al

seu marit.) se'm posarà malalt. Fat. Senyora! No'm fassi perdre la paciència. Petit. Deixa-1 estar, que quan hi ha gent li agrada fer

l'amohinat. (Truquen a la porta.) Endavant.

Pont.

Petit.

Fat.

Font.

Enriq.

Petit.

Pont.

Pat. Pont. Fat. Pont. LFat.

ESCENA ni

Els mateixos y Pontoy

{Entrant pel fons.) Bon dia. Oh! En Pontoy! {Ap.) Un altre inútil. {A Enriqueta.) Senyora, li beso'ls peus Temps ha que no l'haviem vist per aquesta casa, senyor meu.

L'Enriqueta té rahò. Y això que vius al pis de sobre.

He passat un mes a fóra prenent banys de mar ab la meva germana y la meva neboda, y acabo d'arribar. {Àdonant-s'en den Pataud.) Oh, se- nyor Pataud! Bon dia, senyor Pataud! {Encai- xen.)

Bon dia, senyor Pontoy. No'l molesto pas? Al contrari... Y la senyora Pataud? Fer allà dintre arreglant la casa, com de cos-

n.

- 12 -

Enriq.

Pont.

Enriq.

Petit.

Enriq.

Petit.

Pat.

Petit.

Pat.

Enriq. Petit.

Enriq.

Pont.

Petit. Pont. Petit. Enriq.

tum. No'n sab de perdre'l temps la meva se- nyora.

{Rient.) Ni jo; y me'n vaig per no perdre-1 sen- tint-lo a vostè. {A en Pontoy.) Dispensi-m, és l'hora de pendre la meva dutxa. Fins a ara. A les seves ordes, senyora meva. {A Petit.) Una abrassada ben forta! Tan forta com vulguis! (S'abrassen.) Y un rosari de petons! Tot un rosari. {Se besen.) Enriqueta meva! {Indignat.) Senyor Petit ! No'm distreguis que passo el rosari ara. {Ap., furiós.) Vaja, que no hi ha manera d'es- criure ni una carta ab la serietat que'l negoci reclama, ab aquestes condicions. Fins a la tornada, videta. Fins a la tornada, glòria. {Tirant- li un petó desde la porta del fons.) Un...

{Que's troba entre marit y muller v es creu que'l petó va per ell, tot confós diu:) Ah, se- nyora ! ( V li torna 7 petó.) No, noy, no era per tu. Ah, dispensi-m; jo'm creia...! {Tirant-li petons a l'Enriqueta.) Té... té!... {Fent lo mateix y rient. ) Dos ! ... tres !.. . deu ! . . . cent!... mil!... {Se'n va.)

ESCENA IV Petit, Pataud y Pontoy

Pont. Petit. Pat.

Pont.

Pat. Pont.

Quina muller més simpàtica que tens! Y quin marit més simpàtic té ella, eh? Senyor Pontoy: Temo que nosaltres li estem fent perdre un temps molt preciós que vostè té d'emplear ab algun assumpte de més impor- tància...

{Anant a asseure-s a l'esquerra de la taula de'n Pataud.) Té rahó; y ja quasi me'n havia distret. En efecte: vinc per un assumpte d'im- portancia. De debò? A veure, amics meus, parlin-me ab tota fran-

13

Petit.

Pont. Petit.

Pont.

Pat.

Petit.

Pat.

Petit.

Pont.

Petit.

Pont.

Pat.

Pont.

Pat.

Pont.

Petit. Pat.

Pont. Petit.

Pont. Pat.

Pont.

quesa: Què'n pensen vostès del senyor Lluís Renard?

Se refereix al nostre caixer y home de con- fiansa? Sí.

Doncs bé: tota vegada que és el nostre home de confiansa, es que pensem que la mereix tota. Crec que això està claríssim. Per altra part, és un gran calculador; coneix molt la comptabilitat y posseheix una envejable clarividència mer- cantil.

No m'he explicat prou bé. Demano referències de l'home en sa vida privada y tracte social, de les seves condicions morals y físiques. Té vinticinc anys; aspecte sà; no perd les nits y's fuma un paquet de cigarros de paper cada vuit dies.

En Lluís és un xicot excelent; fa molts anys que'I conec. Una mica interessat, això sí... és amable... servicial... Un bon tros dèbil de caràcter. Això també; es bo com el pa. {Aixecant- se.) Perfectament. Serà un marit im- millorable!

Ah! Se tracta d'un matrimoni? Sí.

{Pietosament.) Pobre xicot! Se tracta... de la meva neboda. {Ap. Y arronsant les espatlles.) Y per això m'ha fet perdre tant temps aquest ximple? Ma germana desitja casar-la... a la seva filla; és una nena ben educada... y té un bon dot. Y jo he pensat ab el senyor Renard. Doncs te responc d'ell. Es honrat fins a l'exa- geració.

{Que s'ha aixecat.) Y en el negoci tan perillós és un home sense cap mena d'escrúpols com un home excessivament escrupulós, Y coneixen les seves costums? Són moderadíssimes... Si jo tingués dues filles, me sabria greu no poguer-n'hi donar més que una. .

Ja'n tinch prou! No vuy saber rès més. {Irònicament.) Doncs pot-ser serà convenient que sàpiga també que no guanya cap gran sou. La meva germana no dóna importància a aquest

- 14 -

assumpte... Li escriuré que vingui a París ab la nena, y ab qualsevol excusa els farem una visita y les presentaré a vostès y a aquest jove excep- cional.

Petit. Ens alegrarem molt de coneixer-les.

Pont. Y si'ls joves s'agraden que's casin.

Pat. (Anant a asseiire-s a la seva taula.) Es dir que vostè ja's considera suficientment informat?

Pont. Me remeto a les referències definitives que m'ha donat en Petit... Es aquí el senyor Renard?

Petit. En aquest moment està treballant al seu des- patx. {Senyala la segona dreta.)

Pont. Doncs vostès que hi tenen confiansa, tractin de conèixer què'n pensa ell del matrimoni; si hi té inclinació o repugnància: si, en fi, està ja com- promès.

Petit. Deixi-ho pera mi; ara mateix vaig a tantejar la cosa ab habilitat.

Pont. (A Pataud.) Mentrestant, ab el seu permís, aniré a entregar a la senyora Pataud una recepta de cuina que'm va donar... Com el cuida a vostè la seva muller!... Es aquí?

Pat. La senyora Pataud sempre es aquí!

Petit. Subjecte al jou marital! Mètode Pataud!

Pont. Doncs en un instant la saludo y torno. {Surt per la primera esquerra.)

ESCENA V Petit, Pataud y després Lluís

Petit.

Pat.

Petit.

Pat.

Petit.

•

Pat. Petit. Pat. Petit.

{S'en vaa la seva taula y bufa al tornàveu.)

Cridem-lo a n'en Lluís.

Per què?

Per sondejar-lo.

Ximple! Ets el més indicat tu per fer casaments;

com que vas tenir tant d'acert al fer el teu... Y,

ademés, es un tipo interessant el nostre caixer.

Te privo de parlar-ne mal d'aquest xicot; ja

sabs que es un amic meu.

Déu els cria... {Se sent el xiulet del tornàveu.)

{Parlant-hi.) Què pots venir Lluís?

... y la teva dóna els ajunta.

Què dius, què dius ara, infelís?

15

Pat.

Petit.

Pat.

Lluís.

Petit. Lluís.

Pat.

Petit.

Lluís.

Petit. Lluís. Petit. Lluís. Petit.

Lluís.

Pat.

Petit.

Lluís.

Pat.

Petit.

Lluís.

Petit. Lluís. Petit.

Pat.

Petit.

Lluís.

Petit.

Lluís.

Dic que aquest mico està enamorat de la teva dóna.

Calla, mala llengua, calla! En Lluís es un xicot de totes prendes,

Casa-1 y et venjaran desseguida. Es de la teva colla.

(Entrant per la dreta; va ab pantufles, armi- lla V mànegues de llustrina. Què hi ha? Se tracta d'un assumpte... {A Pataud.) Del negoci de la casa Morris? No hi tinc confiansa.

(Trayent-se'l de sobre.) No m'amohini a mi... (L' indica que se'n vagi a explicar-ho a en Pe- tit.)

{Fent seure a Lluís al seu davant.) Seu... se tracta de la teva felicitat. Ah! {Ap.) Hem deuen apujar el sou. {Somrient mira de ciía d'ull a en Pataud.) Que tens promesa, tu? No n'he tingut may.

De debò? Ni cap amiga íntima o superficial? Cap, t'ho juro.

Molt bé; ja n'estava segur jo. Quedem, doncs, que tens el cor lliure. (Enguniós.) Déu meu! {Irònic.) Ah!... ah!... Què pot-ser estimes a algú? {A mitja veu.) Sí. Ah!... ah!...

{A en Pataud.) Vols fer el favor de cuidar-te de la teva feina tu? {A en Lluís.) Doncs és llàs- tima... perquè se m'havia confiat la missió de proposar-te un bon casament. Però, en fi, si tu en tens un de millor...

{Aixecant-se.) No és que'n'tingui cap de millor ni de pitjor... perquè ab la dóna que estimo no puc casarm-hi.

Perquè no es digna de portar el teu nom? Perquè... En fi, no'm preguntin res més. La teva ànima també té'l seu secret, la teva vida el seu misteri!

{Irònic.) Un amor impossible, ferm y eternal... Un dolor sense esperansa de consol. No puc dir-ho; no m'ho fassin dir... Y qui és ella? Què hi diu? Ella no n'ha sapigut may rès, t'ho prometo.

16

Petit.

Lluís. Petit. Lluís.

Pat.

Lluís.

Petit.

Lluís.

Petit.

Lluís. Petit. Pat.

Petit

Lluís.

Pat.

Petit.

(Ai\recaní-se.) Ah, si? En aquest cas, noy, val més que't casis. Ja m'ho ha dit el metge. Ho has consultat al metge això? Sí; feya temps que no podia dormir; jo'm creya que m'ho donava'l fetge, però sembla que'm ve- nia de més endins. De l'estòmac? No. De l'ànima.

A-les-hores... estàs decidit a casar-te? Ja que no hi ha altra manera de poguer dormir!... Entesos. Això anirà com una seda. En Pontoy te proposa una parenta seva. (Se sent eLviulet del tornàveu de'n Pataud. En Pataud escolta.) Oh! No tinc preferències per cap. Responguin-li que acepto.

Ha entrat a veure la senyora Pataud, y així que sortirà...

{Parlant en el tornàveu.) Sí, ja baixem... {A en Petit.) Es el telèfon de Londres, per l'assumpte Morris. (S'ai.reca y dóna cartes a en Lluís.) Tingui, Lluís, prengui això. {A en Petit.) Vina tu. {Se'n va per la segona dreta.) Ja vaig. {A en Lluís.) Si veus a en Pontoy abans que jo, espero que li donaràs una resposta satis- factòria. Vesten tranquil.

{Al peu de la porta.) Que vens? Sí, home, sí; y després diràs que no treballo!

ESCENA VI Lluís y Blanca

Blanca {Entrant per l'esquerra primer terme.) Déu lo guart, Lluís.

Lluís. Senyora Pataud!... Què ha vist al senyor Pon- toy?

Blanca En aquest moment explica'l «pollastre a la Sa- rah Bernhardt» a la cuinera. Ha arribat el cor- reu?

Lluís. Sí, senyora.

Blanca No ha portat rès pera mi?

Lluís. Rès.

Blanca Ni un catàleg, ni un prospecte?

- 17 —

Lluís. Ah, sí! Un prospecte de vins... El senyor Pa- taud l'ha tirat a la panera dels papers.

Blanca {Corrent a buscar el prospecte.) Precisament l'hem acabat el vi.

Lluís. Vostè sí que és una senyora per una casa.

Blanca {Ab alegria.) Ja l'he trobat. Es aquest. Ah, se- nyor Lluís, que n'estic de contenta!

Lluís. Y jo que me^n alegro.

Blanca Senyor Renard: escolti.

Lluís. Digui.

Blanca Com està l'assumpte Morris?

Lluís. Negociant-se, senyora.

Blanca Si continuen les negociacions es probable que'l senyor Pataud se vegi obligat a fer un viatge a Londres, oy?

Lluís. Si continuen, segurament.

Blanca Segurament?

Lluís. Forsosament.

Blanca (Sospirant.) Ay! Què'n són de tristes aquestes separacions!

Lluís. Vintiquatre hores aviat són passades.

Blanca Quan ell és aquí, sí; però quan no hi és, a-les- hores me semblen sigles. Si en Pataud fa aquest viatge me semblarà que passo vintiquatre sigles de viudetat. {Cambiant de tò.) Vol dir que'n tindrà prou ab vintiquatre hores pera ultimar el negoci?

Lluís. Sí, senyora.

Blanca Millor. Si l'hagués d'esperar un sigle més, ja'm trobaria momificada.

Lluís. Qui pogués ser estimat així! Què'n té de sort el senyor Pataud!

Blanca Ja ho pot ben dir. (Vic? per anar-se' n per la primera de l'esquerra^, a n'aquest moment se sent riure a l'Enriqueta.)

ESCENA VII Lluís, Blanca y Enriqueta

Blanca Ets tu, Enriqueta?

Lluís. {Emocionat.) La senyora Petit.

Enriq. {Entrant, corre a mirar cap a la finestra.)

No; m'ha perdut. Lluís. {Ap.) Que n'ès de bonica, Déu meu!

18

Blanca Enriq.

Blanca Enriq. Lluís. Enriq.

Enriq. {Apartant-se de la finestra.) Es molt divertit això! Molt divertit!

Lluís. {Ap.) Ah, no! No'm casaré pas!

Blanca Què tens?

Enriq. M'han seguit! M'han seguit!...

Lluís. Qui ha sigut el pillastre?

Enriq. Deixi-1 estar, Lluís, es molt divertit tot això. Són molt atents els senyors que'm segueixen. M'agrada sentir-los quan me diuen a cau d'ore- lla: «Ahont va tan depressa?», o bé «Aquets peus no s'han fet per trepitjar fanc; vol que aga- fem un cotxe?»

A mi no me les diuen may aquestes coses. Perquè tu fas cara de persona excessivament decenta. A mi'm prenen sempre per una co- cotte. Oh!

Y m'agrada que m'hi prenguin. Senyora Petit!

Anem! En Lluís ja s'ha escandalitzat. Pobre Lluís! Posi-s a la rahó. Què hi fa que'm prenguin per una cocotte si no ho soc; jo'ls deixo dir y ells me proposen coses y jo disposo sempre les con- traries.

Què ha de dir vostè?

La veritat; si m'agraden aquestes assiduïtats és perquè sé que quan torno a casa, fugint d'algú que'm persegueix, abrasso al meu marit ab una efusió, que li plau extraordinàriament. Enriqueta!

També t'escandalitzes tu? Què t'has pensat de mi? El cas d'ara és el de sempre. Tornava de pendre la dutxa, y jo sé que quan torno de pendre la dutxa estic adorable. {Ap.) Ay, sí!

He atravessat el boulevard y m'he creuat ab un senyor elegant, de mitja edat, que, al veure-m, ha volgut aturar-se pera mirar-me. A-les-hores m'he aixecat una mica les faldilles... així... com per evitar que s'embrutessin ab el fanc, però en realitat, pera sugesíionar-lo ab les promeses dels meus tormells. M'he l'he mirat dissimulada- ment hi he vist que s'havia empassat l'am y que me l'amportava... Després m'ha parlat y jo li he respost.

Lluís. {Indignat.) Vostè li ha respost?

Lluís. Enriq.

Blanca Enriq.

Lluís. Enriq.

- 19 -

Enriq. Es clar. Per què no? Ell m'ha preguntat: «Pot dir-me qui és vostè, hermosa?» {Rient.) A-les- hores se m'ha ocorregut una bogeria; algú m'ha donat entenent de que m'assemblo a la senyoreta Dubarry del teatre de Varietats; hi he pensat y he respost: «Soc la senyoreta Dubarry, de Va- rietats». «Vol dir?, ha fet ell; «Y ara se'n va a l'ensaig?» «Y crec que he fet tard», 11 he con- testat jo, y havem seguit caminant parlant d'in- trigues de teatre. Oh! M'ha contat coses inusi- tades de les actrius, aquell bon senyor. Indubta- blement el viatjar es molt instructiu. Quan hem sigut aprop del passatge dels Panorames, li he dit: «Esperi-m aquí, y a la sortida ens tornarem a trobar.» He atravessat el passatge y m'he es- capat per l'altre extrem. A hores d'ara el meu senyor de mitja edat deu continuar fent centine- 11a al davant de Varietats. D'aquí vuit dies hi aniré a veure si encara hi és.

Lluís. Miri, senyora, que té una inconseqüència de ca- ràcter vostè.

Enriq. Lluís, espero que no va a fer-me un sermó, ara; vostè és el meu millor amic, oy?

Lluís. Ho soc y perxò'm fa pena veurer-la com se com- promet de tan mala manera.

Enriq., {Interrompent-lo v ab molt aplom.) Senyor Lluís, vingui y abrassim.

Blanca Oh! Enriqueta! Davant meu!

Enriq. Y què? En Lluís no és pas un home! Es un con- fident. Apa, Lluís.

Lluís. {A punt d'ahrassar-la però contenint-se emo- cionat.) Senyora, jo no puc.

Enriq. No pot, però ho farà com si pogués. {S'abras- sen.)

Lluís. Ay! Què'n soc de feble. Déu meu, què'n soc de feble!

Enriq. Y ara entòrnis-s'en a la feyna.

Lluís. {Anant-se' n per la dreta. El metge té rahó: m'haig de casar.

ESCENA VIII Blanca y Enriqueta

Enriq. Pobre xicot, el faré tornar boig! Blanca Com t'estima!

- 20

Enriq, Blanca

Enriq.

Blanca

Enriq.

Blanca

Enriq.

Blanca

Enriq.

Bnanca

Enriq. Blanca

D'un quan temps ensà no dorm ni descansa. Y no't creguis; no es gens despreciabie el se- nyor Renard.

Al contrari. Té una bellesa plena. Pel meu gust val més que'l teu marit. No les he fet may aquesta mena de compara- cions.

Però es que tu... Jo, què?...

En fi, t'agrada ó no en Lluís? Sí que m'agrada, per què? Tu fas la discreta... y m'enganyes, però jo comprenc bé les coses... perquè jo... Però no, ja t'ho diré més tard... si'l negoci Morris va en- davant. Dígam-ho ara.

{Anant-se' n per la primera esquerra.) No, més tard, més tard. Me'n vaig a contestar al meu proveïdor de vins.

ESCENA IX

Enriqueta y després Monbissac

Enriq. No sé què pensarme-n de la Blanca. {Truquen al fons.) Endavant.

Monb. {Entrant.) Ella, perfectament.

Enriq. Ah! El meu senyor de mitja edat.

Monb. Senyora, al fi la retrobo.

Enriq. Senyor meu, jo no'l conec a vostè.

Monb. Ja ho crech que'm coneix. Encara no fa mitja hora que hem parlat al boulevard.

Enriq. Vostè'm confon.

Monb. No, senyora: vostè acaba de contar-me que era la senyoreta Dubarry, de Varietats, y jo he fet veure que me la creya; però sobre del seu mo- neder de pell hi havia dues inicials d'or E. P, Vostè no hi ha pensat en això; evidentment no's pensa may en tot. Després ha provat d'escapar- se-m per l'altre extrem del passatge, però aques- tes coses no's poden fer ab mi. L'he seguida de lluny, l'he vista entrar a aquesta casa. He parlat ab el conserge, y finalment, sé que vostè es la senyora Petit, y que's diu Enriqueta.

— 21 —

Enriq. Doncs fassi-m el favor de sortir... per acabar d'enterar-se dels meus antecedents.

MoNB. No se'n refii d'això. Vostè ha tractat de riure-s de mi, y jo soc d'una mena de manera que quan se volen riure de mi m'excito y m'entussudeixo.

Enriq. Senyor meu...

MoNB. He seguit moltes dones, però may fins més enllà del seu dormitori; doncs bé: a vostè estic dispo- sat a seguir-la fins al sostre mort y fins al cel si s'hi empenya.

Enriq. Consti-li que jo no m'he volgut riure de vostè y que aquesta broma passa ja'ls límits de la con- veniència.

MoNB. Lo més convenient és que's decideixi a escol- tar-me. Tinc moltes coses per dir-li, y la pri- mera és que ja fa molt temps que estic enamorat de vostè.

Enriq. Fa molt temps? Però si trentacinc minuts endar- rera no m'havia vist may!

MoNB. Pel carrer no; però en somnis, ay! Cada nit, tot just me fico al llit, veig aparèixer la seva imatge lluminosa al fons de l'obscuritat de la meva. cambra. He estat més d'un any passant totes les nits ab vostè.

Enriq. Vagi-se'n.

MoNB. May, senyora'

Enriq. Soc casada.

MoNB. Y què?

Enriq. Vostè'm posa en una situació compromesa.

MoNB. Bah, bah! Sempre diuen lo mateix les senyores en aquests cassos.

Enriq. Ah! Vostè no es un home de cor!

MoNB. Vet-aquí un altra cosa que solen dir sempre.

Enriq. Doncs quedis; ja me'n aniré jo.

MoNB. Ah, no! Vuy que sàpiga que sí que ho soc un home de cor. Ja me'n vaig.

Enric. Gràcies a Déu!

Monb. Però ens tornarem a veure. Una paraula no més. Ab què tracta el senyor Petit?

Enriq. (Prenent un prospecte de la taula de'n Petit y donant-li.) Ab abonos químics.

Monb. Doncs li compraré una lliura de fosfat.

Enriq. Això's ven per tonelades aquí; la casa no de- talla.

Monb. Comprès; n'hi compraré cinc mil kilos; no sé què'n faré, però els hi vuy comprar.

- 22 -

Enriq. Li prego que se'n vagi d'una vegada.

MoNB. Me'n vaig, però'ns tornarem a veure, senyora;

ens tornarem a veure. {Mitj mutis.) Enriq. Ay!... MoNB. {Tornant.) Dispensi. Enriq. Encara? Però... MoNB. M'he descuidat de presentar-me: Soc el comte

Carles Maria Lardillon de Monbissac, antic

prefecte, antic diputat, antic dipositari, antic... Enriq. Oh! Es inútil que continuí, no hi ha més que

veure-1 per fer-se càrrec de que tot en vostè és

antic. MoNB. {Alegrement.) Es inginiosa ab les seves ironies,

vostè... Però, com sempre, no ha dit lo que pen- sava. Enriq. Que sí. MoNB. Que no. Les dones diuen sempre lo contrari de

lo que pensen. Enriq. De debò? Doncs bé, sàpiga que vostè va resul-

tantme un home adorable. Monb. A la fi, vet-aquí la única dóna que ha dit una

vegada lo que pensava. Enriq. Oh, Déu! quin càstic! {Escoltant.) Vagi-se'n;

sento soroll. Monb. A reveure. (Se '/z va.) Enriq. Ah!...

ESCENA X

Enriqueta y Lluís

Lluís. {Entrant per la dreta.) Està sola? M'ha sem- blat sentir un altra veu.

Enriq. Y no endevinaria may de qui era. Del senyor que m'ha seguit.

Lluís. {Corrent cap a la porta.) Vaig a trobar-lo.

Enriq. Ja és tard, ja és lluny.

Lluís. Doncs aquest incident el contaré a en Petit per- què dongui les ordes oportunes a fi d'evitar que's repeteixi.

Enriq. Vostè no contarà res a ningú.

Lluís. Sí.

Enriq. No.

Lluís. Sí y sí.

Enriq. {Ab molt aplom.) Senyor Renard, vingui y abrassi-m.

ü

- 23 -

Lluís. No dec; no puc.

Enriq. Abrassi-m encara que no pugui, depressa. Lluís. Ay! Què'n soc de feble! {Abrassant-la.) Enriq. Ho veu com no contarà res a ningú. {Se'n va per la segona esquerra).

ESCE:NA XI

Lluís y Pontoy

Lluís. Senyor Pontoy.

Pont. Senyor Renard. Li han trasmès la meva propo- sició? Vinc a saber la resposta.

Lluís. Senyor Pontoy, casi-m, casi-m desseguida.

Pont. Oh! Es precís que coneixi a la noya primer.

Lluís. Això per mi no té cap importància.

Pont. Còm?

Lluís. Cap. Que sigui morena, rossa ó albina, que tingui el nas com un Napoleó o com un Quasi- modo, y els peus siguin de pinyó o d'elefant, tant me fa, així com així, tancaré'ls ulls y pensaré ab l'altra.

Pont. Quin altra?

Lluís. Deixi-ho córrer, perquè no ho pot compendre vostè, això; si la promesa no ha tombat els qua- ranta anys ni té cap malaltia contagiosa, prenc, amortisable fi de mes; fet!

Pont. Sigui aixís, en-hora-bona! En quant a la qüestió d'interessos...

Lluís. Ah! En aquest punt no hi compti ab mi. Jo no tinc interessos, ni capital ni rès que s'ho valgui.

Pont. En cambi, ella té trescents mil francs de dot.

Lluís. Això no se m'havia dit. Però, en fi, tampoc ha de ser un obstacle pera la boda; y ara vagi a buscar-la! Jo l'espero aquí,

Pont. En aquest moment no és a París; està prenent banys de mar a...

Lluís. Quin contratemps!

Pont. No s'impacienti, home; aquest mateix vespre es- criuré a sa mare.

Lluís. No: telegrafii-li, telegrafii-li immediatament. (El senyor Pontoy s'asseu a la taula de la dreta y se posa a escriure).

Pont. Si que porta pressa.

Lluís. Que si'n porto? Fa tres mesos que no dormo.

— 24 -

Pont. No? Y encara no l'ha vista may. (Escribint).

Senyora Mazaubran, Hotel del Casino a Cotte-

sur-Mer. Lluís. Si no'm casés de cop y volta, sense perdre

temps, y sense mirar endarrera, hi deixaria la

pell. Pont. Ja està. {Veus de dins.)

ESCENA XII

Els mateixos y Petit y Pataud

Petit. No, no y no!

Pat. Escolta: tu parles l'anglès, jo no; és precís que vingui-s doncs.

Petit. Ja t'he dit que no vinc: encara ho vols més cate- gòric?

Pat. Però, desgraciat...

Petit. Deixa-m estar en pau d'una vegada!

Pat. - Senyor Petit: la conducta de vostè és incalifi- cable.

Petit. No t'he demanat pas que la califiquessis.

Lluís. Senyors!

Pat. Jo me'n tinc la culpa per haver-me enredat ab un titella!

Petit. El titella serà vostè; y si m'empipo, pego una patada a aquest teatre de putxinel•lis, y se'n va a rodar ab vostè a dins.

Lluís-Pont. Calma... senyors.

Petit. Es que no hi ha qui la pahiexi aquesta espina!

Pat. Tota la vida ha sigut un ximple, vostè!

Petit. Senyor Pataud!

Pat. Senyor Petit!

Pont. Veig que vostès han de parlar dels seus assump- tes y jo'm retiro. {S'en va pel fons.)

Lluís. Tranquilisin-se, senyors, jo'ls hi prego; els poden sentir del despatx. Y, en fi, què ha passat? {En Petit y en Pataud s'asseuen a les seves butaques respectives.)

Pat. Es tracta del negoci Morris. L'encàrrec pot do- nar-se per fet, però...

Petit. Que no marxaré, vaja! Si'ls anglesos volen fos- fats que'ls comprin a Inglaterra.

Pat. El senyor no explica la veritable causa del seu retraiment. El senyor no vol anar a Londres

- 25 -

perquè té por de deixar la seva dóna sola a París.

Petit. No te l'escoltis que és un beneyt!

Lluís. Senyors!

Pat. Lo que jo soc un home lliure. Jo dic a la dóna: «Me'n vaig, guarda la casa», y així que jo soc fóra, la guarda. Y es que jo puc tenir confiansa ab la senyora Pataud, mentres que tu...

Petit. Vols dir que si jo digués a l'Enriqueta: «Me'n vaig, guarda la casa», ella no lo guardaria?

Pat. Vuy dir que tens por de que no se sàpiga guar- dar ni ella mateixa.

Petit. {Anant decidit y agressiu cap a la taula d'en Pataud.) Ah, sí? Doncs posada la qüestió en aquest terreno, vaig a demostrar-te que estàs equivocat de mitj a niitj. Anem a Londres!

Pat. Gràcies a Déu!

Petit. A quina hora surt el tren?

Pat. D'aquí mitja hora y de l'estació del Nort. Dina- rem a Londres, ab el senyor Morris; tancarem el tracte y demà a la tarde ja estarem de re- torn. Ja'm cuidaré jo d'arreglar les maletes. {Sé'n va per la primera esquerra.)

Petit.

Lluís. ■ Petit.

Lluís. Petit. Lluís.

Petit. Lluís.

ESCENA XIII

Petit y Lluís

{Anant-se''n a asseure a la seva butaca.) Mala persona! Has vist com m'atia contínuament sense deixar-me una hora de repòs aquet brètol? Bah, vintiquatre hores no són rès! Per mi es clar que no són rès, però què farà la meva dóna durant aquest temps? Es tant esbojerrada...; així que li passa pel cap una mala idea, y per aquell indret no n'hi pasen més que de dolentes, ja l'ha de seguir, y qui sab a on la pot portar una mala idea. {D'esma.) Al passatge dels Panorames. {Ràpidament.) Què dius? Vuy dir que tot lo més la pot portar cap a les afores de París a veure paisatges y panorames. Quan jo soc aquí puc reparar les seves lleuge- reses y tot va bé; però així que hagi tombat l'esquena... La seva existència serà una era de catàstrofes.

I

2 — Petit y Pataud.

— 26 -

Petit. (Aísecanf-se y acostant-se a en Lluís.) Lluís;

tu ets el meu millor amic. Lluís. El millor.

Petit. Mentres seré fora, tu'm guardaràs la dóna. Lluís. Eh? Petit. Al cap-d'avall vius en aquesta mateixa casa;

sota'l mateix sostre que nosaltres. No'ns separa

més que un replà. No crec, doncs, demanar-te

cap gran sacrifici. Lluís. Jo depositari de la teva dóna? Ah, no! gràcies. Petit. Refuses el càrrec? Lluís. Y ab entusiasme! Si tu supiguessis tot lo que

significa pera mi lo que'm demanes. Petit. Si ho sé, home de Déu, si ho sé! Sé que estàs

enamorat de l'Enriqueta! Lluís. Petit! Petit. No te'n donguis vergonya, home; ho sé; però

també sé que tu ets la mateixa fidelitat en

persona. Lluís. Ser fidel!... No se sab si això es un elogi o un

insult. Petit. Encara hi ha gent que ho té per un elogi; doncs

bé, tu ets fidel, y jo me'n aniré tranquil si't

deixo de guardià del meu honor y de la meva

felicitat. Lluís. Es inútil, no pot ser. Petit. Doncs, així no me'n vaig. Lluís. Y el negoci Morris? Petit. Acepta, y aquesta tarde dinaré a Londres. Lluís. Doncs bé; acepto. Petit. A la fi! Gràcies!

Lluís. No més que vintiquatre hores. Quina es la con- signa? Petit. Retenir l'Enriqueta a casa y no deixar-li fer ton-

teríes. No es pas tan difícil de cumplir tot això. Lluís. En fi; tractaré de conseguir-ho.

ESCENA XIV

Els mateixos, després Enriqueta, després Blanca, Pataud y María, ab les maletes

Enriq. {Entrant per la segona esquerra ab l'abric y el barret d'en Petit.) Tant mateix te'n vas cap a Londres ab en Pataud?

— 21 —

Petit. {Prenent Vabnc y el barret y posant-se' Is.) . Què vols fer-hi! Aquest infelís no sab una

paraula d'anglès! No't creguis que hi vagi de

gust, no! Enriq. Y perquè no has d'anar-hi de gust? Veuràs el

país y pensaràs forsa ab mi, oy? Petit. Si que hi pensaré. Enriq. Aquest vespre abans d'adormir-te, t'abrassaràs

al coixí y li diràs: «Bona nit, Enriqueta». Petit. Si que l'abrassaré y li diré: «Bona nit, Enri- queta». Enriq. Y demà, al dematí, quan te llevis, li diràs:

«Bon dia, Enriqueta». Petit. Li diré: «Bon dia, Enriqueta», y tu, per la teva

part, t'abrassaràs al teu, y li diràs: Enriq. «Bona nit, nano meu». Petit. «Nano meu, bon dia». Enriq. ' Y demà al vespre, a la tornada, ah! no serà pas

al coixí lo que abrassarà'l meu nano. Petit. Ni'l matelàs, sinó lo que hi haurà a sobre. Lluís. Ay! Quin mal que'm fa haver de sentir aquestes

coses, quin mal que'm fa! Enriq. Y ara, sabs?, enteniment. Pat. {Entrant seguit de la Blanca y de la Maria,

que porta les maletes.) Depressa, Petit; les

maletes estant a punt. Blanca Ay, Déu meu; quina tristesa! Què'n soc de

desgraciada! Pat. Y què faràs tu quan jo seré fóra? Escolta-ho

això. Petit, escolta-ho. Blanca Guardaré la casa. Pat. Eh, quina virtut? Y ara, enllestim. {Pren el seu

abric y el seu barret, que estan penjats al

costat de la porta del fons. ) Blanca A reveure. Enriq. Fins a la tornada. Lluís. Els acompanyaré fins a la porta. Enriq. Adéu.

Petit. Adéu, Enriqueta; vida meva. Pat. {Sortint pel fons.) Va ja, què hem de fer? Petit. Ja vaig, ja vaig. {Fuig corrents, seguit d'en

Lluís.)

— 28 —

ESCENA XV Enriqueta y Blanca, després Maria

Enriq. {Treyent el cap per la finestra.) Pobret! He fet el cor fort, però'l tenia com una esponja.

Blanca {Escoltant al fons.) Ja han tancat la porta.

Enriq. Ara pugen al cotxe. Ei cotxe arrenca. Ja se'n van. Ja son lluny. Adéu!

Blanca {Posant-se a ballar.) Uf! A Déu gràcies! Visca l'alegria! Visca la llibertat!

Enriq. Què t'agafa, ara?

Blanca Escolta, Enriqueta. Haig de menester que m'aju- dis y vaig a confiar-te un secret. El secret de la meva vida. Jo tinc un amant.

Enriq. Còm? Pot-ser no ho hi entès bé. Tu, la senyora Blanca Pataud?

Blanca Jo, la Blanca Pataud.

Enriq. Un amant?

Blanca Un amant deliciós, irressistible.

Enriq. Oh!

Blanca Escolta, Enriqueta, y respont-me seriosament. Tu creus que 'I meu marit és capàs de satisfer la meva sed d'ideals y la meva fam de realitats?

Enriq. Tu si que pots estar orgullosa de ser una mestra de la ficció. Tu si que ets una gran artista. Tents un amaní! Deu ser el primer? Es clar!

Blanca No: és el que fa dotze.

Enriq. Y no més fa tres anys que ets casada? Sí que comenses be!

Blanca Pobre de mi! No'n soc pas responsable jo de tot això! Jo tinc un temperament y totes les dones que tenen un temperament no són respon- sables. Ja se sab.

Enriq. Ah! Mentres t'ho prenguis així... Y que, què'l coneix el teu marit? •

Blanca El meu temperament?

Enriq. No. El teu amant.

Blanca Be, és igual. No coneix ni a l'un ni a l'altre. Figura-t que l'amant el vaig trovar un diumenge al sortir de missa.

Enriq. Y es a París, ara?

Blanca No: és ab lo seva familia a Cotte-sur-Mer, à dos hilometres de Dieppe, desde principi d'istiu. Cada setmana rebo carta d'ell.

- 29 -

Enriq. D'amagat del teu marit?

Blanca A les seves barbes mateixes. {Ensenyant-lPl prospecte que ha tret de la panera dels papers.)

Enriq. {Mirant-se' 1. ) Però si això es un prospecte d'un marxant de vins.

Blanca Però ficsa-t'hi: confegint les lletres que tenen un punt imperceptible de llapis a sobre, això diu: «Amor meu: vina depressa a trovar al que t'estima més que a la seva vida; fa tres mesos que no t'he pogut abrassar y'm vaig decandint, decandint...» Es va decandint, pobret! També té un temperament aquest xicot.

Enriq. T'asseguro que sota les teves apariencies de feblesa, hi ha una dóna ben forta.

Blanca En aquest instant li he enviat el següent tele- grama: «El seu encàrrec arribarà aviat.»

Enriq. Y l'encàrrec ets tu. Està entès. Te desitjo bon viatge, y que'ls empleats de l'estació te posin en un lloc ben visible aquell lletrero que diu: «Fràgil.»

Blanca Es que jo no puc fer-lo sola aquest viatge. Si trovés algun conegut...

Enriq. Ah, ja! Ja't veig venir; vols que t'acompanyi, oy?

Blanca Oh, sí! El vespre ja estarem de retorn. Pas- sarem una tarde deliciosa, memorable.

Enriq. Sí que ha de ser divertit un viatge així, y sí que'n tinc necessitat d'estirar les cames, jo també!

Blanca Doncs, fet?

Enriq. Doncs, fet. No sé que té aquesta aventura de perillosa que m'atrau. {Toca' I timbre que hi ha sobre la taula de l'esquerra.) A quina hora surt el tren de Cotte-sur-Mer?

Blanca Hi ha un ràpit a les onze.

Enriq. {Mirant el rellotge que hi ha sobre la mateixa taula.) Són les onze menos cinc. Hem fet tart.

Blanca N'hi ha un altre a dos quarts de dotze.

Enriq. Doncs no perdem temps.

Lluís. {Entrant pel fons y apart.) Es precís que no les deixi sortir ni un peu de casa, m'ha dit en Petit.

María. {Apareixent per la segona esquerra.) Què se li oferia, senyora?

Enriq. Vagi al meu quarto y prepari-m la roba que la modista m'ha portat aquest dematí, ab el meu sombrero y el vestit de bany.

50

María. Al moment senyora. (Se'n va.)

Lluís. Que ha dit, senyora, que preparin? Però a on

vol anar desventurada? Enriq. A Cotte-sur-Mer; a banyar-me y ha buscar-hi

una aventura. Blanca Fins al vesprefLluís. Enriq. Y qui és el que no dirà rès al meu marit? Doncs

és el Lluiset meu, del meu cor. Lluís. Senyora, aquestes bromes són de molt mal

gust. Senyora, aquestes bromes... Enriq. Blanca Quines bromes? Lluís. Aquestes; perquè això no pot ésser més que

una broma.

Li repeteixo que me'n vaig a Cotte-sur-Mer

a pendre un bany y en busca d'una aventura ab

la Blanca.

Que la senyora Pataud se'n vagi allà on vulgui,

tant me fà, però que vostè se'n vagi a Cotte- sur-Mer, senyora, may, may y may.

Per què?

Perquè jo he promès al seu marit que la vigi- laria, fins a la seva tornada. Es un depòsit

sagrat.

Està be; vingui ab nosaltres y pot continuar

vigilant el depòsit sagrat tant com vulgui. Blanca Això és! Això és! Enriq. Y correrem l'aventura tots tres plegats.

Jo córrer una aventura ab vostè, senyora? may,

may y may!

Senyor Lluís, abrassi-m desseguida.

Ah! aquesta vegada, no, no y no.

Ah! no? Doncs bé, segueixi-m o no'm segueixi,

jo fujo.

Y cah, si no té diners per agafar el tren.

Té rahó. Dongui-me'n.

(Corrent a tancar el calaix de la taula d' en

Petit.) Y cah!

Doncs marxaré sense quartos; ja'n trovaré.

{Fugint pel fons.) No sé còm.

Enriq.

Lluís.

Enriq Lluís.

Enriq.

Lluís.

Enriq.

Lluís.

Enriq.

Lluís. Enriq. Lluís.

Enriq. Lluís.

- 31 —

ESCENA XVI Enriqueta, BLx\nca, després María

Blanca Enriq.

María. Enriq. María. Enriq. Blanca

Enriq.

Blanca

Enriq.

{Plorant.) Ay! que desgraciada soc, Déu meu!

Que soc desgraciada!

De què te les heus, ara. Ja veuràs deixe-m fer

{A la María, que surt per la segona esquerra.)

Maria: té diners aquí a casa?

Vuitanta francs, senyora.

Dongui-me'is; ja'ls hi tornaré al vespre.

Torni-me'is quan vulgui, senyora.

{A Blanca) Jo't juro que anirem a Cotte-sur-Mer.

{Tirant-se al coll de P Enriqueta.) Ay, amiga

meva! Que bona que ets, y que t'estimo!

{Anant a la taula d en Pataud.) Ah! Una

paraula per en Lluís. Si se n'adona vindrà a tro-

var-nos a l'estació. {Escribint sobre un blok de

notes.) «Prenc el tren de dos quarts de dotze

per Cotte-sur-Mer. Qui m'estima'm segueix.

Enriqueta.» Això és.

Espavilem-nos ; no podem perdre un minut. Pera

evitar que'ns vegin sortirem per la porta falsa

{Entra primera esquerra.)

No'l perdem. {Entra segona esquerra cridant.)

«Viatgers per Cotte-sur-Mer, al tren!»

ESCENA ULTIMA María, Lluís y després Monbissac

María. Un dia de festa? Visca la llibertat!

Lluís. {Entrant pel fons.) Totes les sortides estan vigilades. He avisat al conserge, al mosso del despatx y als de la comptabilitat que si aquestes senyores tracten de rompre'l bloqueig, els uns toquin els timbres y els altres bufin pels torna- veus. Jo al sentir la primera senya hi acudiré, y encara que hi hagi d'emplear la forsa... {Cam- biant de tò.) Què hi fa vostè aquí, María?

María. Rès, senyor.

Lluís. Vagi a buscar-me les sabates, l'americana y el barret.

María. Està be. {Se'n va per la segona de la dreta.)

Lluís. {Tot trayent-se r erm illa y les mànegues de

- 32 —

llustrina.) Per més seguretat, me'n vaig al carrer a fer centinella.

MoNB. {Entrant pel fons.) Dispensi: la casa Petit y Pataud?

Lluís. {Deixant Vermilla sobre la taula d'en Pataud.) Soc jo.

MoNB. Es vostè el senyor Pataud?

Lluís. No, senyor.

MoNB. {Apart.) Doncs es el senyor Petit. {Alt.) Vinc a comprar cinc mil kilos de fosfat.

Lluís. Fassi l'encàrrec a baix al despatx.

MoNB. A baix m'han dit que pujès aquí dalt.

Lluís. {Indicant una cadira d'aprop la taula d'en Pataud.) En fi, segui, y escrigui l'encàrrec.

María. {Entrant ab les sabates, americana y barret.) Aquí ho té tot.

Lluís. Gràcies. {Ho deixa sobre la taula d'en Pataud.)

MoNB. {Escriu.) Escribim l'encàrrec.

Lluís. Ara la María s'ha descuidat de portar-me 'I cor- dabotes. i^Se'n va pel fons.)

MoNB. Quin marit més tarambana que té aquesta bona xicota. {Adonant-se'n del blok.) Eh? Què diu aquí? {Llegint.) «Prenc el tren de dos quarts de dotze per Cotte-sur-Mer. Qui m'estima'm segueix. Enriqueta.» {Ai.recant-se.) Criatura angelical! Se'n va cap a Cotte y jo la segueixo; tinc el meu cotxe abaix, però, y el marit?, es precís immovilisar-lo. {Agafa totes les prendes de vestir que hi ha damunt de la taula y les tira per la finestra.) Enllà! Y ara... fugim!

Lluís. {Entrant pel fons.) Senyor meu, dispensi-m.

MoNB. No hi ha de què; ja tornaré quan estarà més desocupat. {Surt precipitadament pel fons.)

Lluís. Farà santament. {Se senten tots els timbres y riulets dels tubos acústics fins al final de l' acte. En Lluís fa un xiscle.) Déu meu! La senyal, les senyals! {Corre cap a la finestra.) Y s'han escapat! {Cridant.) Atureu-les, atureu- les! {Buscant sobre la taula.) A on són les meves sabates, y la meva americana, y el meu barret? {Regira tot lo que hi ha per sobre les taules, tira llibres, papers y tinters per terra, y finalment s'ajup, y, de quatre grapes, cerca per sota'ls mobles, mentres cau el

TELO

±±±±±1±±±±±

ACTE SEGON

Sala d'entrada d'un Hotel de Cotte-sur-Mer. Al fons y a la dreta, porta d'entrada, per aon se veu el mar, les casetes de banys y part de la població ; al centre la mampara del Despatx; a l'esquerra una gran arcada que dona pas al Casino y a una escalinata que condueix a les habitacions superiors A la dreta, primer terme, l'habitació núm. 12, y al segon, el passa- dís que condueix al Cafè. A l'esquerra, les portes de les cam- bres mim. 9 , a primer terme, y 11 al segon. Al mitj de l'es- cena una taula, y sobre d'ella periòdics, tinter y una carpeta ab paper d'escriure. Cadires a cada costat de taula. Un telèfon interior al montant de la porta del despatx.

ESCENA PRIMERA Pechot, Labarbe y després Armand

Al aixecar-sé'l teló, en Labarbe està assentat a Ves- querra de la taula primer terme. En Pechot contem- pla al mar desde'l peu de r entrada

Lab. Pechot.

Pech. Què vols?

Lab. Quin dia penses marxar cap a París?

Pech. D'aquí vuit dies.

Lab. Vuit dies més, encara? Ay! Que és aburrit l'estiueig!

Pech. Home, aquí reposem un mes de les fadigues.

Lab, O ens fadiguem un mes de reposar.

Pech. La veritat és que aquesta platja de Cotte-sur- Mer, es ben ensopida.

34 -

Lab.

Pech. Lab. Arm. Pech.

Arm.

Lab. Arm.

Lab.

Pech. Jamb. Arm. Pech.

Arm. Lab.

Pech.

Es una platja de família. Les senyores hi fan ganxet, els homes hi juguen a cartes... {Apa- reix Armand.) Té, vet-aquí l'Armand. Y què? Has tingut noves de la teva casada? Cah! Esperava trovar carta aquí al hotel. Es a dir que't fas dirigir les cartes aquí? {S'as- seu a la dreta de la taula.) Si la Blanca m'esbribís a casa, me donaria dis- gustos seriós; ja sabs que'l meu pare, es home de costums molt austeres, y s'indignaria, si'm veya enredat ab una senyora de compromís com la Blanca. Se diu Blanca?

Sí; però jo li dicNouche; és un abreviatiu de Santa Nitouche. El seu marit, l'indigne Pataud, la vigila tant estretament, que fa tres mesos que la Blanca y jo cerquem en va una ocasió de veurens.

Es un inconvenient això de que'l rival sigui gelós.

Sobre tot pel rival.

{Desde dins.) Mal tràngol se l'engoli! Qui és que crida així?

El capità Jambard; un llop de mar que ha ins- talat a la seva amiga íntima en aquet hotel. Ah, sí! Ja'l conec: el protector de la Chechette. La dóna més fàcil de Cotte-sur-Mer, però la més difícil de conseguir, ara com ara. Perquè en Jambard quan es aquí no la deixa ni a sol ni a ombra, y mentres va y ve de Dieppe a Newhaven ab el seu barco, la tanca ab clau a la cambra.

ESCENA II Els mateixos Jambard y August

Jamb. {Baixant rescata, seguit d'August.) Es a dir que ha sortit? {Se'n va cap a la dreta.)

AuG. Farà cosa de mitja hora, capità.

Jamb. La poca vergonya! Sab que m'haig d'embarcar d'aquí vint minuts y s'ha escapat perquè no la tanqués. No ha dit a ont anava?

— 55 -

AuQ. Ha dit que anava al barco a despedir-se de vostè.

Jamb. {Violent.) Embustera! {Mira'l rellotge.) Es un quart de tres; es precís que me'n vagi a bordo; estaré catorze hores fora. {L'August entra al despatjr.)

Lab. Allí hi trobarà segurament a la senyoreta Che- chette, capità.

Jamb. Vol dir senyor Labarbe?

Lab. N'estic segur. Deu haver temut que vostè no se n'anés distret sense fer-li una darrera abras- sada, y l'haurà anada a recuUir. L'estima tant!

Jamb. {Somrient.) D'això no'n tinc cap dubte. Ahir mateix me juraba una fidelitat eterna. Però vostè creu que aquesta mena d'eternitats poden arrivar a durar catorze hores.

Arm. S'han vist casos que les han durades. No molts, però se n'han vist.

Pech. Y si la Chechette l'enganyés, que faria vostè, capità?

Jamb. De moment obriria'l cap del seu seductor, y després meditaria sobre Tinfidelitat de la culpa- ble, y obraria en conseqüència. {Apart.) Abans d'embarcar-me vaig a donar un tom pel voltant de les casetes de bany. {Surt precipitadament pel fons.)

Pech. Vès, fes-hi bromes ab un caiman com aquest.

ESCENA III

Pechot, Labarbe, Armand, després Llop y després AUGUST

Llop. {Entrant pel fons.) Salut, senyors, ab la com- panyia.

Pech. Aqui tenim a l'impertèrrit Llop.

Lab. El guarda platjes més fidel y més servicial de tota la costa. {L'August surt del despatx.)

Llop. Gràcies, senyors, gràcies. Porto telegrames. N'hi ha un per la senyora Mazaubran. {L August el pren.)

Arm. Qui es aquesta senyora?

Lab. Aquella que fa un mes que és a l'hotel ab la seva filla Clara, una nena molt mona, que va acasarada.

- 36 —

Llop. N'hi ha un altre pel senyor Armand Duval.

Arm. {Aixecant-se y prenent-lo.) Es per mi; doneu- me-1. {L'obra y el llegeix.) Es d'ella. {L'August se'n torna al despatx.) Es de la Nouche... Ve... està en camí... arribarà d'un moment a l'altre... ja es aquí... Lleigiu...!

Pech. {Llegint.) «L'encàrrec serà a l'estació, a les tres menes dèu. S'entregarà a domicili.»

Lab. Y es ella l'encàrrec?... L'encàrrec que han fet?

Arm. En efecte aquesta dóna, per mi, es com feta d'encàrrec.

Pech. Y això de que s'entregarà a domicili, què vol dir?

Arm. Que l'haig d'esperar aquí. Ah! No tindré prous brassos per abrassar-la.

Pech. Si't sembla, disposa dels meus.

Lab. Y dels meus.

Arm. Gràcies, noys, gràcies.

Llop. {Acostant-se al grupu.) Quan arribi aquesta senyora, que deurà arribar cansada, sab que podrien fer vostè y ella? Anar a donar un tom cap al cantó de les casetes.

Arm. Per què?

Llop. Home, perquè a la caiguda del sol s'hi està be allí, per pendre la fresca... revolcant-se per la sorra.

Arm. {Aixecant-se.) Vaya una sortida. Si la viatgera ve cansada, estarà millor sobre un bon llit del hotel que enlloc, y si no hi ve... també.

Llop. Quan jo era jove, els enamorats del meu temps, no havíem de menester tantes comoditats, per passar un parell d'hores dient-se coses dolces... Es lo que jo sempre dic quan me miro'ls joves d'ara tant febles y cansats; pobre Fransa !

AuG. {Que ha sortit un moment abans.) Es a dir que no'n teniu prou ab fer-me la competència que ve- niu a casa mateix a cassar incautes?

Llop. Be, no crideu, que ja me'n vaig. {Anant•sé'n pel fons y apart.) No hi haurà manera d'atra- par-n'hi un avuy.

- 37 -

ESCENA IV Els mateixos, menos Llop

Arm. Però, quin interès pot tenir aquest bon home...

Pech. Ah! No ho sabs? Es el seu gran truc!... Si haguessis fet lo que't proposava, ja estaves fresc!... T'hauria atrapat ab lo que ell ne diu fregant delicte, y si no l'haguessis sobornat perquè no't delatés...

Arm. Vajal... Si que es mal intencionat, l'home... (^ l'August.) Quina cambra'm dona?...

AuG. La del número 9.

Arm. El 9? Està be. Surto a comprar flors.

Lab. Per adornar el santuari! {Labarbe y Pechot s'aijrequen.) Ets un home felís! {Surten tots pel fons en el moment que l'Arseni compa- reix pel passatge que condueix al cafè.)

ESCENA V

August, Arseni, després la senyora Mazauban y Clara, que baixen per Vescala

AuG. Maz.

AUQ.

Clara.

AUG.

Clara. Maz.

Clara. Maz.

Clara. i* Maz.

Clara.

Arseni, prepara'l 9. Depressa! {ü Arseni entra al quarto número 9.) Han arribat viatgers, senyor August? Sí, senyora Mazaubran. Joves ó vells?

Dos casats de nou. {Entra al despatx.) {Sospirant.) Y a mi quan me tocarà'l torn? {Va'a asseure-s a la dreta de la taula.) {Asseyent-se a V esquerra.) Una mica de pacièn- cia, filla meva! El teu oncle Pontoy m'ha escrit darrerament que coneix un jove de totes prendes; ben educat, plè de pervenir y que't convindria. Ah! Y qui és?

{Bo-y passant ells ulls per un diari il•lustrat.) Se diu Lluís Renard y és un dependent de la casa Petit y Pataud. Que sab si està gras el senyor Renard? Ho ignoro. Però còm és que vols casar-te ab un home gras? En primer terme, perquè un home gras honra la

- 38

Maz.

AUG.

Maz.

Clara. Maz.

AUQ.

Maz.

Clara.

AUG.

casa, després perquè tots els homes grassos tiren a sentimentals y són alegres, graciosos, y finalment, perquè solen ser fidels: No poden córrer tant com els altres! Però tenen un defecte: es cansen desseguida. (Sortint del despatx y entregant un telegrama.) Ah! Dispensi-m; acaben de portar aquest tele- grama.

{Aixecant-se ab la Clara.) Gràcies, {Llegint.) Es d'en Pontoy. «Acabo veure jove Renard; informes immillorables; prepareu casament; ficso entrevista demà casa Petit. Recorts. Pontoy.» {UArseni surt del 9, pren unes tasses de cafè que hi ha sobre la taula y desapareix pel cor- redor.)

Que marxem, doncs?

A l'instant. {Crida.) Senyor August. {Surt Au- gust.) Prepari-ns la nota. Ja volen deixar-nos?

Sí; he sigut cridada a París ab urgència. Agafa- rem el tren de les quatre. {A la Clara.) Pujem a fer les maletes. {Se'n van escales amunt.) T'adverteixo que si no pesa al menos vuitanta kilos no farem rès.

{Que ha trucat al telèfon y ha demanat comu- nicació.) L'òmnibus per dos quarts de quatre.

ESCENA VI August y Chechette

Chech. {Que entra ràpidament ab un llibre a la mà.) Senyor August.

AuG. Senyora Chechette. D'ahon ve tant sofocada?

Chech. Depressa; vagi a mirar si'm segueix algú.

AuG. {Anant a mirar pel foro.) No's veu a ningú.

Chech. Ningú? N'està segur?

AuQ. Seguríssim.

Chech. Ay! Quin esglay! Quin disgust!

AuG. Es a dir que la perseguien?

Chech. Me seguien solament. Al sortir de l'estació de Dieppe, a ont he anat a comprar una novela, a l'hora de l'arribada del tren de París, m'he tom- bat y he vist que un tipu, més ben dit, dos tipus, me venien al darrera.

- 39 -

AuQ. Dos?

Chech. Sí. Però's veu que l'un me seguia a mi y que l'altre seguia a l'un.

AuG. El seu seguidor debía ser el més jove?

Chech. Sí.

AuG. Y el més guapo?

Chech. Vostè ha conegut al Cònsul?

AuG. Quin cònsul? El d'Anglaterra?

Chech. No. Aquell mico sabi que exibíen a les Polies Bergères, que imitava tant be als homes que'n semblava un descendent del home; doncs be, el meu seguidor, m'ha recordat al Cònsul. La mateixa cara, el mateix caminar y la mateixa mirada lasciva. Ja li dic jo que he tingut un espant!... Me'n vaig a la meva cambra.

AuG. Vagi, senyora Chechette; vagi y consolis pensant ab el capità.

Chech. Oh! No! Si pensés ab ell, fins fora capassa de trobar simpàtic al Cònsul. {Desapareix per r escala. L August se'n va pel passatge de la dreta.)

ESCENA VII

Petit y Pataud, y després August

Petit. {Entrant precipitadament pel fons seguit d en Pataud.) No pot haver entrat enlloc més que aquí.

Pat. Ah! Això és empipador! Es insoportable!

Petit. El què? Què tens, ara?

Pat. Y encara m'ho preguntes? Quan a hores d'ara hauríem de trovar-nos en plè Occeà y...

Petit. Y enstrovem a Cotte-sur-Mer; y què?

Pat. Còm què? Que m'has fet perdre el barco.

Petit. Pendrem el del vespre! Y no'm maregis més, perquè ja sabs que al cap-d'avall, la culpa de tot lo que passa la tens tu.

Pat. Jo?

Petit. Sí, tu y la teva avarícia...; tu, que quan el cotxe ens ha deixat a l'estació del Nort, se t'ha ocor- regut dir-me: enlloc d'anar a Londres per Ca- lais, podríem anar-hi per Dieppe, que és més barato.

— 40

Pat.

Petit.

Pat.

Petit. Pat.

Petit. Pat.

Petit.

Pat. Petit.

Pat.

Petit.

Pat.

Petit. Pat.

Petit.

AUG.

Petit.

AuG.

*rarribar a Dieppe, tant del tren, t'has posat a

T'he proposat una economia; no crec que d'això te'n puguis queixar. x -

Està be, però no't queixis tu tampoc de que jo l'hagi aceptada. Però'l cas és que a bon punt hem saltat

córrer cap a la dreta, enlloc de tirar cap a l'es querra. Jo t'he vingut al darrera... %-

Enlloc de continuar el teu c^mí y anar-te'n a Londres tot sol.

Això és, perquè hagués fet el viatge en va, tota vegada que la mica d'anglès que sab la casa s'havia quedat a Cotte-sur-Mer, seguint a una dóna.

Una rossa incomparable.

Però, desgraciat! Que no sabs que'n Morris ens espera a l'estació de Londres? Y què m'expliques a mi d'en Morris? Lo que havia d'haver fet jo era no moure-m de casa; no separar-me de la meva estimada Enriqueta, vet-ho-aquí.

Estimada? Fals! Hipòcrita! Estimada? Y així que t'has separat d'ella ja t'has posat a seguir les primeres faldilles que passaven. Doncs, no senyor; no'n soc d'hipòcrita ni fals, jo. Adoro tant a la meva muller, que quan me separo d'ella'm ve una tristesa tan gran que si no'm busqués distraccions desseguida... no ho sé a ont aniria a parar. {Sentint un malestar.) Ay! De què't queixes, ara?

No'm trobo gens de be. Me penso que's la Nep- tunina.

La Neptunina?

Una droga que he pres a la farmàcia per preve- nir-me del mareig... M'havien assegurat que donava tant bons resultats. He fet mal fet de veure-m tota la botella d'un glop. {Va a asseu- re-s a la dreta de la taula, ü August ve del Casino.)

Ah! El maítre d'hotel! Senyors!...

{Dant-li cinc francs.) Tingui, y, informi-m. No hi ha pas entre els hostes d'aquesta casa una senyoreta que va ab un trajo blau cel? Sí, senyor. Es la senyoreta Chechette.

— 41 —

Petit. Això és: la senyoreta Chechette. Voldria par- lar-hi un instant. AuQ. No hi ha rès tant fàcil. (Se'n va a parlar al

telèfon.) Pat. Petit, té prego que no olvidis lo que ets y lo

que representes... No comprometis la dignitat

de la rahó social. Petit. Ves a pendre la fresca per la platja y no'm

maregis més, home. Pat. Al menos no donguis el teu nom. Petit. Què som nens, aquí? Quan me trovo en un cas

d'aquests, sempre dono el d'en Lluís, de nom. Pat. El d'en Renard? Petit. Ja que jo l'he fet home, que m'ho pagui d'un

modo 0 altre. AuG. {Al telèfon.) Demanen per la senyoreta al vestí-

bol. {A n'en Petit.) A qui haig d'anunciar? Petit. A un home del gran món financier. Al senyor

Lluís Renard, de la casa Petit y Pataud. AuG. (Al telèfon.) El senyor Lluís Renard, de la casa

Petit y Pataud... sí, senyora. {Penja l'auricu- lar y se'n va del telèfon.) Petit. Aquell senyor que ha trovat a l'estació. AuG. Ah! Ja! vostè és el cònsul? Petit. {Ab orgull.) jdst; un cònsul. {A en Pataud.) Ja

ho veus: me prenen per un diplomàtic. .

{L'August se'n torna al despatx.)

ESCENA VIII Petit, Pataut y Chechette

Chech. {Baixant per V escala.) Diu que'm demanen?

Petit. Senyoreta...

Chech. Ay! El cònsul!

Petit. {A ríen Pataud.) Ella també; ja ho veus! {A la Chechette.) Senyoreta Chechette, escusi la lli- bertat que'm prenc, però tinc un desitj vehe- mentíssim d'entrar ab relacions ab una persona tant agradable com vostè.

Chech. Dispensi-m, caballer... una paraula: per tota la vida?

Petit. Còm diu?

Chech. Dic que abans de concedir-li aquestes reia-

— 42 —

, cions, necessito sapiguer quina durada han de tenir.

Petit. Però...

Chech. Perquè jo per un capritxo de vostè no vuy com- prometre'l meu pervenir. Si hagués de ser per tota la vida no podria complaure-1. Tinc un amic molt formal, un capità de barco, y...

Petit. Tranquilisis; les nostres relacions se podran rescindir a voluntat de qualsevulga de les parts.

Chech. Sent aixís entrem en relacions quan vulgui. {Li ofereix les galtes.)

Petit. {Fent-li un petó.) Sigui en-hora-bona.

Pat. {Fent-sé'n creus.) Oh! Oh!

Chech. Què té'l seu company?

Petit. Cah; rès, ens havíem d'embarcar y ha pres Nep- tunina y l'hi ha fet mal.

Chech. Naturalment. Com que és un remey homeo- pàtic.

Pat. Còm diu?

Chech. Que en el mar es infalible, però a terra dòna'l mal de mar.

Pat. Eh?

Chech. Ara haurà de fer llit, vostè.

Pat. Llamp de Deu! També ho dec a tu, això!

Petit. Be, home, be, ves fent; pagam-ho com puguis.

Pat. Ja hi som! Me sento tot revolucionat.

Chech. No serà rès per això; fiquis al llit y procuri trencar el sòn.

Petit. Pren una cambra, mentres jo me'n vaig a xerro- tejar una estona ab la senyoreta, al seu quarto.

Chech. Ah! No! Al meu quarto, no! Soc massa cone- guda al hotel.

Petit. Doncs a ont?

Chech. Compris un vestit de bany y vínguim a buscar, que anirem a pendre un bany junts. Li ense- nyaré un reconet discretíssim de la platja, cap al cantó de les casetes.

Petit. (Abrassant-la.) Comprès, comprès, adorable Chechette.

Chech. Doncs fins a després, cònsul. (Se'n va per rescata.)

Pat. Seràs capàs de despullar-te?

Petit. Y és clar. Però veuràs, per lo que puga ser, guarde-m el rellotje.y la cartera. {Les hi dona.) Té, espera-t, que encara porto quaranta cèntims més. {Els hi entrega també.)

— 43 —

Pat. Però, que t'has tornat boig, Petit? Tu, ben ves- tit, ja fas el teu fàstic, de modo que en trajo de bany deus estar horrible.

Petit. T'enganyes, soc molt correcte de línies; tot nu tinc ayre d'artista.

Pat. {Ai\recaní-se.) Petit, no'm deixis; queda-t al meu costat! Cada vegada'm trobo més malament y la revolució's va generalisant, generalisant, y... no'm deixis!

Petit. {Trayent-sé'l de sobre.) Fica-t al llit y posa-t tranquil. En plena revolta els homes pacífics com tu, enlloc estan tant be com al llit. {Anant- se'n). Y no't creguis que no'm sàpiga greu haver-te d'abandonar, que me'n sab de sobres; però jo també m'haig de curar d'aquella tristesa de que t'he parlat. Creu que és precís que me l'estimi molt a la meva dóna pera decidir-me a aconsolar-me de la seva ausencia ab la pri- mera que passa! (Mutis.)

ESCENA IX Pataud y August

Pat. Y'm deixa! Mal amic! Aquella dóna tenia rahò.

Això es mal de mar. (Cridant.) Ep! Maítre

d'hòtel! (Parlant.) Vaig a pendre una cambra

per compte de la rahó social. (^4 r August, que

entra.) Què fa, ara? AuG. Què faig, senyor? Pat. No balli d'aquesta manera, home, que'm fa rodar

el cap. AuQ. Però si no ballo de cap manera. Pat. Ja n'està segur? (Apart.) Dèu ésser el mareig,

(Alt.) En fi, dongui-m una cambra a on s'hi pugui

estar tranquil fins a les sis. AuG. Prengui l'onze, allí hi estarà bé, té una finestra

que dona de cara al mar. Pat. Ày! Gràcies! (Anat-se' n cap al onze.) Ah!

Envihi-m desseguida una tassa de camamilla y

una altra de tila. AuG. Està bé, senyor. (Se'n va al telèfon.) Pat. (Entrant a l'onze.) Fins el llit balla... AuQ, (Al telèfon.) Portin una tassa de tila y una de

camamilla a l'onze.

— 44 —

ESCENA X

August, Blanca, Enriqueta, després Armand

Enriq. {^Entrant pel fons ab un sac de viatge a la mà y seguida de Blanca.) Es aquí l'Hotel del Casino!

AuG. Sí, senyores...

Blanca Ei senyor Armand Duval?

AuG. Ah! Vostè es la senyora que el senyor Armand Duval espera?

Blanca Sí; vagi-l a avisar.

AuG. Es que ha sortit.

Blanca Déu meu!

AuG. Ha anat a comprar flors; però rornarà desse- guida. {Entra al despatx.)

Blanca Ay! No estic tranquila.

Enriq. Per què? {Posa I sac sobre la cadira de fes- guerra de la taula.)

Blanca No ho sé. Però com que tinc aquesta imaginació tan viva, desseguida'm faig castells en l'ayre. He vingut plena de tendresa y d'amor y me sabria greu haver-me'n d'entornar ab el mateix bagatge.

Arm. {Que entra carregat de flors.) Oh! Tu! Nouche! La meva Nouche!

Blanca Armand! Armand meu!

Arm. {Entregant les fiors a Enriqueta.) Dispensim, senyora. Vol fer el favor d'aguantar això un instant?

Enriq. Ab molt gust. {U Armand ^^ la Blanca s'abras- sen llargament. Apart.) Se veu que no s'estimen gayre la roba aquests dos, quan s'enmatxuquen d'aquest modo!

Blanca {Sense despendre-s de l' Armand.) Ja'm perdo- nes, eh, Enriqueta?

Enriq. Fes, fes. Tan bé't sàpigues perdonar en Pataud!

Arm. Comprengui que després de tres mesos de sepa- ració...

Enriq. Comprès, comprès. {Pausa.) Quina olor més bona que fan aquestes flors! A la llarga fins arriba a marejar! {Pausa.) Es enervador! {Pausa.) Bé, prou per ara, eh?

Blanca {Deixant-se anar.) Ay! Ne tenia una veritable necessitat d'aquesta expansió.

- 45 -

Arm. Com jo!

Blanca Deixa que't presenti. El meu Armand. La meva amiga Enriqueta, de la que t'havia parlat tantes vegades y que avuy ha volgut acompanyar-me.

Arm.' Senyora. Ha fet bon viatge?

Enriq. Molt bo. Hem posat tot el tren en revolució.

Blanca Venia ab nosaltres un senyor que a cada esta- ció baixava del seu cotxe y se plantava devant del nostre departament de senyores soles.

Arm. Ah, ah! Sí.-^

Blanca Oh! No ho feya pas per mi, no; seguia a l'Enri- queta desde París. Y bé, Armand meu, ja tens decidit com hem de passar el dia?

Arm. He fet preparar el nostre niu al número nou. {Mostrant la cambra.)

Blanca Y l'Enriqueta?

Enriq. Ah! No se'n preocupin de mi.

Blanca T'aburriràs tota sola.

Enriq. Jo no m'aburreixo may. A veure: quant temps heu de menester per parlar?

Blanca Es difícil de dir això... A lo menos, a lo menos...

Arm. {Interrompent-la.) Això à lo menos! Y encara'm sembla que no'n tindrem prou!

Blanca {Mirant-se I somrient.) Oy?

Enriq. Hi ha un tren a les quatre y un altre a les set pera tornar a París...

Blanca Doncs si'm vols creure a mi, Enriqueta, prenem el de les set.

Enriq. Oh! Ja, ja!

Blanca Tinc tantes coses per dir-li y ja són les tres.

Enriq. Està bé, però procura que poguem agafar al menos el de les set.

Blanca Per mi no'l perdrem. Estigueu segura. Done-m les flors.

Enriq. Permet-me; vuy adornar el santuari jo mateixa. {Entra al nou.)

Blanca No'ns convé pas de cap manera perdre'l tren; el meu marit ha de tornar a casa demà demati.

Arm. Aon ha anat, aquest idiota?

Blanca A Londres... En aquest moment deu desembar- car a Douvres. No'm parlem més d'ell!

Arm. Tens rahó. {Conduint-la cap a la cambra.) Vina, Nouche meva, vina!

Blanca Armand! Armand!

— 46 —

ESCENA XI Pataud y August

Pat. {Sortint de la seva cambra , ^roc, afinat.) No estic be enlloc! Això son les engunies de la mort! Es horrible! Francament horrible! Ay! Si al menos tingués aquí a la meva fidel esposa per cuidar-me!... Però, cah! Es allà baix ella, ara! Guarda la casa! {A l'August, que surt del despatx.) Y doncs, còm estan la meva tila y la meva camamilla? Ja'm canso de trucar.

AuG. S'estan fent, senyor, s'estan fent. {Se^n va al telèfon.)

Pat. Doncs a veure si's donen una mica de pressa,'^ home! {Va per entrar al nou, però al anar a obrir se'n adona que s'ha equivocat de porta.) Ah! No! El meu es l'onze. {Fs fica a l'onze.)

ESCENA XII

August y Enriqueta

Enriq. Què hermós que ha quedat el santuari! Vaja! Ja he fet a dues persones ditxoses! Cada hu jut- jarà la meva benevolensa a la seva manera, y els més la censuraran, però, què hi puc fer-hi si soc així? {Pausa.) Còm passaré aquestes quatre hores? Ja ho sé. Vaig a pendre un bany; ja m'he portat la roba. Maítre d'hotel!

AuG. Senyora.

Enriq. Aont haig d'anar per pendre un bany?

AuG. Com que la platja es a dos passos, la gent ele- ganta surt vestida de bany de l'Hotel. Si li senyora vol la cambra número dotze, està des^ , ocupada, y en ella pot cambiar-se de roba.

Enriq. Està be: me la quedo.

AuG. Perfectament, senyora. (T entra al despatx.

47 —

ESCENA XIII Enriqueta y Monbissac

(Prenent el seu sac de viatge.) Ay! Senyor! el nano fós aquí, ara!... Còm ens divertiríem prenent un bany! Tant que sab de nadar! {Entrant pel fons.) Ella! Es ella! Altra vegada l'home del passatge! {Torna a deixar el sac sobre la cadira.) Què ha de durar molt temps aquesta persecució?

MoNB. Això depèn de vostè. Rendeixi la plassa, deixi que les tropes enemigues hi entrin triomfalment, y s'ha acabat Tassedi.

Enriq. Li repeteixo per darrera vegada que soc casada.

MoNB. Ja ho sè, ja ho sé! Però'l seu marit serà indub- tablement igual que'ls altres, y, com sempre, el punt flac de l'enemic. El seu marit no ha de ser pas una excepció de la classe; la deu enganyar com les enganyen tots, la deu arruïnar com les arruïnen tots y la deu maltractar com les mal- tracten tots.

Y si fos així, vostè no n'hauria de fer rès. Vegi si n'haig de fer que estic disposat a inter- posar-me entre vostès dos y a obligar a aquest selvatge a que la respecti com vostè's mereix;

í- y si ho conseguixo, m'haurà d'estimar encara

que no sigui més que per agrahiment.

Enriq. {Apart.) Còm me'n desfaré d'aquest ximple?

MoNB. Y ara mentres espero'l moment ditxòs en que , voste'm digui: «Monbissac, soc teva», mani, se-

nyora, del seu esclau.

Enriq. Vagi a buscar un cotxe.

MoNB. Un cotxe?

Enriq. Sí; vuy anar a donar un tom per les afores.

Enriq. Oh! Joya!.... El tindrà al moment a la seva dis- posició el cotxe... {Apart.) tancat y ab corti- netes. {Entra al despatx.)

Enriq. Ay! Gràcies a Déu!... y ara aprofitem els mo- ments! {A Vanar a agafar el seu sac surt en Lluís pel fons.)

- 48 —

ESCENA XIV

Enriqueta, Lluís, després Monbissac y després AUGUST

Lluís. {^Ab un crit d'alegria?^ Ja l'he atrapada!

Enriq. {Sorpresa.) Lluís!

Lluís. Senyora, seré breu! No vuy calificar la seva conducta.

Enriq. Però còm ha vingut?

Lluís. M'he fet posar un tren especial, senyora.

Enriq. Eh.^^ Còm un quefe d'estat? Quin luxe! Li deu haver costat un ull de la cara?

Lluís. A aquest preu no hauria pas pogut pagar-lo. Me'ls ben necessito tots dos al menos vintiquatre hores per vigilar-la, senyora, y encara no sé si'n tindré prou. M'ha costat mil cinc cents francs. Una misèria per un quefe d'estat! Y sort que en una estació del trànzit he atrapat el seu tren y m'hi han enganxat, que si no'm costa'l doble... Pobres economies meves! Però anem à lo nostre. N'he encarregat un altre per la tor- nada. Ens espera a l'estació a baixa pressió. Vingui a agafar-lo.

Enriq. Més tart.

Lluís. No, senyora, no; desseguida! Vostè no perme- terà que m'hagi gastat inútilment totes les meves economies. Anem!

Enriq. Es imposible. No puc deixar a la Blanca.

Lluís. La senyora Pataud, ja es prou gran per anar sola. Partim!

Enriq. Senyor Lluis, vingui-m aquí y abrassi-m.

Lluís. Ab molt gust {Vabrassa.) Y sense pensar-m'hi gens!

Enriq. Ben fet!

Lluís. Si no que aquesta abrassada no m'ha de fer cam- biar un punt, ni de parer ni de propòsit.

Enriq. Encara que jo li pregués que fes el favor de retirar-se?

Lluís. Encara que vostè m'ho pregués... El seu marit m'ha confiat una missió y jo l'haig de complir.

Enriq. Està be. Està preparat per rebre una mala noti- cia, amic Lluis?

Lluís. {Afectant impassibilitat.) Ni que siguin dugués.

9

— 49 —

Enriq. Doncs tingui present que jo no tornaré a París fins a les set del vespre.

Lluís. Doncs jo m'he ficat al cap que hi tornarà desseguida; encara que per conseguir-ho hagi d'emplear els grans medis.

Enriq. Quins són aquests grans medis?

Lluís. Ja'ls veurà. {L'agafa per un bras.)

Enriq. Deixi-m estar, o crido.

Lluís. Cridi tant com vulgui. {Tracta d' endur se' n-la.)

Enriq. {Cridant.) Auxili! Corrin!. Auxili!

Lluís. Calli! Desgraciada!

Enriq. Auxili!

MoNB. {Sortint per la porta del despatx y al veure a en Lluís.) El marit!

Enriq. Corrin! A mi!

MoNB. {Interposant-se.) Deixi-la estarà aquesta se- nyora, mal caballer! {Els separa y pega una hofetada a en Lluís.)

Lluís. Ay!

Enriq. {Apart.) En Monbissac.

Lluís. {ReconeLvent-lo .) Còm! L'home dels fosfats!

MoNB. {A VEnriqueta.) He complert la meva paraula, senyora.

AuG. {Sortint precipitat del despatx.) Y doncs, què ha passat, senyors? De què's tracta?

MoNB. De rès que pugui interessar-li. D'un assumpte entre'l senyor Petit y jo. {L'August se'n en- toma. A en Lluís.) A n'aquesta platja hi tinc dos amics: vaig a dir-los-hi que esperin als padrins de vostè al cafè del Casino. {Se'n va pel fons.)

ESCENA XY Lluís y Enriqueta

Lluís. Déu del cel! Y que disgustos que'm costa aquesta dóna! Però que és estrany que també sigui aquí aquest!... Y per què'm diu Petit?

Enriq. Li diu Petit perquè s'ha cregut que era'l meu marit. Com que ha vist que'm maltractava... Ara per càstic se veurà obligat a passar pel meu home als ulls de tot l'hotel.

Lluís. Això ray. No'm ve d'aquí... En quant als meus testimonis...

3 — Petit 3? Pataud

- 50 —

Enriq, Lluís.

Enriq. Lluís.

Enriq.

Lluís. Enriq.

Ja sab que'ls d'ell els esperen al Cafè del Casino.

Be, doncs; si'ls hi han d'esperar fins que jo els hi envihi, ja hi poden seure y pendre alguna cosa al cafè, mentrestant, que tindran temps de sobres. Després d'haver rebut una bofetada, no'm faltaria sinó que m'hagués de barallar... Tornant a lo nostre, senyora, es precís que parlem serenament per arribar a un acord. Tant mateix renuncia a emplear la forsa? Tinc un altre medi. De moment no penso sepa- rar-me de vostè ni un instant. Que és nen, senyor Lluís! (Se treu la capsa\de polvos.) Quan me dongui la gana recobraré la meva llibertat.

Això ho veurem, o si no probi d'escapar-se. A la una, a les dues... A reveure. Lluís!... (Li tira'ls polvos als ulls, y després d'agafar el sac de mà, entra al quarto número 12. En Lluís ha quedat com cego. En aquest moment apareix dalt de V escala la Clara.)

ESCENA XVI

«

Lluís, Clara y després la senyora Mazaubran

Lluís. Ah! Vatüa la dóna! No hi veig! No hi veig! Senyora! {Agafa a la Clara a las palpentas.)

Clara. Ay!

Lluís. Ja la tinc y no la deixaré pas anar.

Clara. Mamà! Mamà!

Lluís. (Deixant-la.) Eh? M'he equivocat! Dispensi-m,- senyoreta... Perseguia a un'altra persona; dis-! pensi-m, no hi veig! Tinc els ulls plens de polvos^ d'arròs. Rès, una broma de mal genero que^ m'han fet. Y còm cou!

Clara. Vol que'ls hi bufi'ls ulls?

Lluís. Vostè es excessivament atenta, senyora... Su- poso que és senyora.

Clara. S'equivoca, no soc més que senyoreta. Ay! No's fregui la vista així. (Se treu el mocador y li aixuga'ls ulls. Veu? Ja no hi té rès!

Lluís, En efecte, ja no'm fan mal. Beneheixo l'etzar^ que m'ha proporcionat un metge tan gentil. Se- nyoreta, li remercío desde'l fons del meu cor...

51

Clara. Lluís. Clara, Lluís.

Clara.

Lluís. Maz.

Lluís.

Maz.

Lluís. Clara. Lluís. Maz.

Lluís.

Maz.

Lluís.

Clara.

Maz.

Lluís.

Maz. Lluís•. Maz. Lluís.

Clara. Maz.

Lluís.

Maz.

Lluís.

Maz.

L'operació no val la pena. Ara'm faig l'efecte del profeta Jonàs. Del profeta Jonàs?

Sí. D'aquell que'ns parla la Sagrada Escrip- tura. D'aquell cego que li va tornar la vista un àngel. {Apart.) Crec que he trobat una frase que l'ha deixada pagada y satisfeta. Vostè confon llastimosament les llegendes sa- grades. EI cego que va curar un àngel, era'l jueu Tobíes. En Jonàs es el de la ballena. Ah! Sí! Té rahó; la ballena! {Baixant per V escala.) Y doncs, Clara, filla meva? M'he cansat de buscar-te per tot arreu. Senyora, la seva filla acaba de tornar-me la vista, com l'àngel a en Tobíes, perquè en Jonàs era"! de la ballena; peró'ls demano que'm dis- pensin si les deixo precipitadament. Haig d'anar a trobar a la senyora Petit. Així vostè es el senyor Petit? Ara com ara, sí, senyora. De la casa Petit y Pataud! Justament.

Quina casualitat! Caballer, ja que'ns trobem per etzar, permeti-m que li demani uns informes. Ab molt gust, senyora; però li prego que abre- vii; se tracta de fosfats? No. Vostè té un jove que's diu Lluís Renard? Sí, senyora que'l tinc. Ja ho crec si'l tinc. Y còm es aquest jove? Està gras? No interrumpeixis a la teva mare. {A en Lluis.) Es un home honrat?

Ja ho crec; y forses disgustos que li costa'l ser-ho.

Es inteligent?

Inteligentíssim, treballador, ple d'iniciatives. Té bon caràcter?

Massa bo y tot. Es l'ase dels cops d'aquella casa y d'aquest hotel. D'aquest hotel?...

S'ha m'ha dit que guanyava mil dos cents francs cada any.

Això és, y cregui que és vergonyós aquest sòu per un xicot de les seves condicions. Apugin-lo.

Ay, senyora! Si no depengués més que de mi... Una paraula no més. {A Clara.) Aparta-t unes

— 52 —

quantes passes. {A en Lluís.) No és pas un calavera el senyor Renard!

Lluís. Ell? Es un sant. N'hi responc com de mi mateix. Però, perquè m'ho pregunta tot això?

Maz. Per què? {Ab misteri.) Soc la senyora Mazau- bran, jo.

Lluís. Ah! Sí? Vostè és la senyora Mazaubran? Ca- ram, quina sorpresa... {Apart.) que tindrà quan sàpiga que no la conec ni sé qui és!

Maz. Això m'estalvia dir-li rès més.

Lluís. Naturalment, senyora, naturalment. Y no havent de dirme rès més ja'm permeterà que vagi a trobar a la senyora Petit.

Maz. Es a dir que ha vingut ab la seva senyora!

Lluís. La he vingut a buscar. Ella ja era aquí.

Maz. De molt abans?

Lluís. Cosa de tres o quatre vagons. {Saludant.) Se- nyora Mazaubran, senyoreta. {Apart.) Però qui deuhen ser aquestes senyores? {Se'n va corrents pel fons.)

ESCENA XVII

Clara, senyora Mazaubran y després August

Maz. Clara.

María.

Clara.

María.

AUG.

María.

Clara.

A n'aquest bon senyor li passa alguna cosa.

Veus, mamà; un home com aquest m'agradaria

a mi per marit.

Aquest es el teu mal; sempre demanes lo que no

se't pot donar.

{Escoltant a la porta del 9.) Mamà! mamà!

vina! escolta aquí!

{Anant-hi a escoltar y apartant a la seva filla.)

Aparta-t, filla meva; aparta-t! Oh! Oh!... Aquets

nuvis podrien tenir una mica més de cordura!

{A r August que surt del despatx.) Ja ha fet la

nostra nota?

Sí, senyora. Si volen passar al despatx...

{A la Clara que sé'n anat a escoltar a la

porta del 9, altre vegada.) Què hem de fer,

nena? Vina ab mi!

Ja vaig, mamà. {Mentres desapareixen tots tres |

per la porta del despatx.) Que deuen ser f elis-

sos aquets dos nuvis.

- 53

j, AUG.

AUG.

Pat. AuG. Pat.

AUG.

Pat.

AuG. Pat.

AUG.

Pat.

AUG.

ESCENA XVIII Pataud y AuCxUST

{Sortint del 11, y mirant esparverat al 9.) Sem- bla que's barallen aquí dins. Això és intolerable. (Cridant.) Maítre d'hotel. (Sortint.) Què desitja? (Senyalant al 9.) Qui hi hà aquí dins? Al 9? Un senyor y una senyora. Vol dir? Vol dir que no hi ha tot un col-legi de pàrvuls?... perquè ab els seus crits, rialles y enrenou, encara no m'han deixat aclucar els ulls.

Es que deu tenir el dormir lleuger, vostè. Lleuger? Ells si que són lleugers, y sobre tot ella. Veurà, dongui-m una altre cambra. No pot ser. Totes estan ocupades. Doncs fassi callar aquesta gent; que posin una sordina a les seves expansions. Ja'ls ho diré així.

Me'n refio. Cristo'm valga! La Blanca y jo ens estimem més seriament. Be, és veritat que no n'hi ha de dones com la Blanca. (S'entorna a la seva cambra.)

Quina poca paciència que té aquest bon senyor. Vès com li dic jo al senyor Armand... (Truca al 9.)

ESCENA XIX

August, Petit y després Armand

Arm. (Entrant pel fons ab trajo de bany.) M'he que- dat ab el trajo més elegant que hi havia en l'establiment; m'he despullat en una caseta y aquí'm tenen.

AuQ. Senyor Armand.

Arm. (Sortint ab mànegues de camisa.) Què hi hà? Què vol?

AuG. Sembla que fan una mica massa de soroll y mo- lesten als altres viatjers.

Arm. A n'aquí? Al senyor! (Senyalant a en Petit.)

Petit. Ah, no, a n'a mi no!

— 54 —

AuG. Arm. Arm.

Petit.

Arm.

Petit. Arm.

Petit. Arm.

Al que ocupa'l quarto número onze.

{Apart.) En Pataud.

Ah! Es a dir que no tinc dret de fer lo que'm

sembli, tancat a dins del quarto. Eh?

Y es clar que sí, home. No'n fassi cas del seu vehí, que es una mena de bestiola insociable. Vagi, vagi; tanqui-s y molesti-1 tant com pugui. Li agraeixo'ls bons consells, caballer. {A I Au- gust.) Ja pot dir a n'aquet senyor que tot just comensem a fer-li mal de cap.

Això és.

Y que si ell no pot dormir, nosaltres tampoc, y no'ns queixem pas.

Ben dit.

Y si insisteix, previngui-1 de que no m'empipi gaire.

ESCENA XX

Petit, August, Clara, senyora Mazaubran y després Arseni

Petit.

AUG.

Fort !

Vès si jo li respondré això. {A ne'n Petit.) Ja ho veu. Els enamorats fan com els malalts: amoinen y no volen ser amoïnats. Petit. Amic meu, vostè rahona com si tingués dintre del cap els genis d'en Balzac y d'Hipòcrates plegats. {Escoltant a la porta del 9.) Ah! Ah! Quin terratrèmol! Y com li deuen omplir el cap al pobre Pataud. {La senyora Mazaubran y la Clara surten del despatx.) Que triga la Che- chette! {Passa per davant de les senyores tot blincadis y va a plantar-se al peu de r escala.) Ay! mamà, mira quin home! Ay! Sí; fa horror. {A V August.) Escolti. Qui es aquet senyor que té la poca vergonya d'exhibir les seves innobles formes a la llum del sol? Un viatger que acaba d'arrivar. El senyor Lluís Renard. {La senyora Mazaubran y la Clara a un temps.) En Lluís Renard! El meu promès.

Clara Maz.

AUG.

Maz. Clara

55 —

Maz.

AUG.

Maz.

Clara.

Petit.

^ AUQ.

Petit.

Clara. Maz.

Clara. Maz.

Arseni. Maz. Clara. Maz.

Clara.

No és posible; aquest no pot ser el teu Lluís Renard. (A l'August.) Sab si es parent del se- nyor Lluís Renard de la casa Petit y Pataud? Es ell mateix, senyora. Es ell! Ell!

{Baixant.) Maliatsiga! Hi passaré la joventut a n'aquesta escala. {A F August.) Escolti: vagi a avisar a n'aquella esbogerrada de dalt, la senyo- reta Chechette, que me'n vaig a esperar-la al cafè del Casino, prenent una absenta... Perquè veig que a n'ella se l'ha d'esperar seyent. Està be.

{Desapareixent pel passatge que condueix al Casino.) Quina cansonera! {L'August se'n va escala amunt.) Uix! Qués lleig!

Si no fos més que lleig, però es que, ademés, és llibertí, alcohòlic y mal educat.

Y no està gras.

Y aquest Pontoy que'm donava tants bons infor- mes! Y el senyor Petit que'ls ha ratificat! Senyores: Tòmnibus està a la seva disposició. Gràcies. Anem, filla meva.

Vols dir que no és inútil ja que marxem?

No, no; vuy posar al teu oncle al corrent de

lo que acabem de sentir.

Ay ! Abans de casar-me ab aquest home, m'estimo

més fer-me monja. {Se'n van les dues pel fons.)

■■ Pat

ESCENA XXI Pataud y Arseni

Això ja passa de mida! Això es infernal! Això ja no són bromes! Aquí dins hi passen coses extra- ordinàries. {Surt l' Arseni.) Mosso! Senyor.

{Indicant el 9.) Truqui a aquesta porta y ordeni de part meva als que hi ha dins que callin imme- diatament. Està comprès? Comprès.

Espero que'n tindran prou ab això. Ah! Y la tila y la camamilla? Arseni. Se estan fent, senyor.

Arseni Pat.

Arseni Pat.

— 56 —

Pat. Què vol dir s'estan fent? Què les han sembra- des aquesta tarde? Arseni. No, senyor. S'està preparant Tinfusió a la cuyna. Pat. Doncs espero que no m'hauré d'esperar més.

ESCENA XXII Arseni y Armand

Arseni. {Trucant al 9.) Ep! Senyor!

Arm. {Entrant ab pantalons y a crits.) Que hi hà? Encara no m'han empipat prou?

Arseni. Li prego que no fassin soroll, perquè'l senyor del costat...

Arm. Es a dir que'l senyor del costat?... Sap que ja'l tinc a la punta del nas al senyor del costat. Veurà, acabem. Escolti.

Arseni. Digui, senyor.

Arm. Adverteixi al gerent y a tot el personal de la casa, perquè no'ls hi vingui de nou, que'l primer que truqui, sigui'l que sigui, el reberà la punta de les sabates, ab la deferència que li es carac- terística.

Arseni. Sí, senyor.

Arm. Doncs, apuntis-ho perquè no se'n descuidi.

ESCENA XXIII Arseni, Lluís y després Ferran

Arseni. Vaja un geni! Qualsevol s'embolica. {Se'n va cap el cafè. Entrant precipitadament.)

Lluís. A la platja no hi era. Mosso!

Arseni. Digui!

Lluís. Quina es la cambra de la senyora Petit?

Arseni. No ho sé; serveixo al cafè, jo. {Se'n va.)

Lluís. Què faig jo ara, doncs? Mira... No'm queda més remey; trucaré totes les portes fins a tro- var-la. {Anant cap al 9.) Comensarem per aquí. Ay! quina dóna! quina dóna! {Truca al 9, se sent rondinar al peu de la porta.)

Arseni. {De dins.) Maliatsiga'l cap que t'aguanta. {En Lluís s'aparta un pas y se gira creyent que ha

— 57 —

arrivat algú. L'Armandobra la porta y li dona

una patada formidable. Arm. Té! Te Thavía promès! Lluís. (Cayent de quatre grapes.) Ay! Arm. {Tornant a tanear.) Paraula es paraula.

ESCENA XXIV Lluís y Enriqueta

Lluís. (Ai.recant-se.) Qui ha estat aquest boig? Déu de Déu! Sembla que m'hi esperin a tot arreu!

Enriq. (Sortint del 12 ab trajo de bany, capa y un mocador de seda al cap.) Ja estic! Ah! En Lluís!

Lluís. {Exasperat.) Senyora, això no pot continuar ni un moment més. Si això dura una hora més no'm veig ab cor de continuar-la jo.

Enriq. Y doncs, què té?

Lluís. Que, què tinc? Ja veurà, balancejem. Perquè vostè li ha donat la gana de fer aquesta tonte- ría, jo he perdut el meu vestit y les meves saba- tes; m'he vist obligat a pagar tres mil francs perquè'm posessin dos trens especials; jo, que sempre viatjo en tercera, he rebut una bofetada y tinc un desafio pendent per si encara m'han quedat més ganes de rebre; he estat a punt de perdre la vista, precisament ara que la neces- sito tant per vigilar el depòsit sagrat, y, final- ment, un senyor m'acaba d'enviar una patada que diu que me l'havia promès, y jo no'm re- cordo d'haver fet may semblants encàrrecs.

Enriq. Pobre Lluís!

Lluís. Doncs, bé, senyora, l'hora dels contrassentits ja ha passat, s'acaba aquí; vagi a vestir-se imme- diatament y partim.

Enriq. Ara hi corro.

Lluís. Còm diu?

Enriq. Que no vuy venir. {Apart.) Però és precís que aquest home no'n digui rès a ningú de tot això. Còm ho conseguiré?

Lluís. Ah! No? Doncs, be; aixís que en Petit torni, li contaré tot lo que vostè ha fet avuy.

Enriq. Desgraciat! així digues que no has comprès en- cara per què les faig aquestes bogeries.

— 58

Lluís. Oh! Y'm tuteja.

Enriq. Aixís no has endevinat, doncs, que les faig per aturdir-me, per olvidar.

Lluís. Per olvidar?

Enriq. Escolta un secret terrible.

Lluís. Oh!

Enriq. Jo no he estimat may al meu marit.

Lluís. De debò? Pobre Petit! Pobre infortunat!

Enriq. Un amor fatal, insensat, me devora.

Lluís. Y a qui estima? A qui, desventurada?

Enriq. Oh! No! No'l diré may el seu nom.

Lluís. Tinc dret a saber-lo; jo represento al seu marit, senyora. Qui es, aquest home?

Enriq. Un modest dependent de còrners.

Lluís. Y el conec jo?

Enriq. Sí.

Lluís. Aont és ara?

Enriq. Ara? Ara es al vestíbol d'un hotel,

Lluís. Oh! Cel!

Enriq. No gayre lluny. A vint minuts de Dieppe.

Lulís. Una paraula no més y prou. Quina mena d'home és?

Enriq. Fa una cara com de lluna plena y té un ayre de superioritat que subjuga.

Lluís. Soc jo!

Enriq. Endevinat.

Lluís. Vostè m'estima! Ella m'estima!

Enriq. Doncs, sí, t'estimo. Jo no t'ho hauria dit may, però tu ab la teva extraordinària perspicàcia ho has endevinat! Y ara pensa que fa dèu anys que no visc. Ah! Dèu anys de tenir-te al meu costat! De tenir-te sota'l mateix sostre! Y no poguer-te abrassar, com t'abrasso en aquest moment! {Uabrassa.)

Lluís. {Anorreat.) Enriqueta! Senyora Enriqueta!

Enriq. {Donant-li una vio/ent empenta.) No! Vesten! Lluís Renard! Tu ets l'amic del meu marit! Quasi'l seu germà!

Lluís. Sí! sí! Això es horrible! Vivim en plena tragè- dia! Me faig l'efecte del rey Lear, que va haver d'envenenar al seu germà per casar-se ab la seva cunyada.

Enriq. No, home; aquest va ser el rey Claudi de Dina- marca, el padrastre d'Hamlet.

Lluís. Té rahó, però és igual, perquè'l cambi de nom no ha de fer-nos cambiar de situació.

- 59 -

Enriq. Y ara que ja has arribat al fons del meu cor, vuy que sàpigues que estic decidida a posar entre nosaltres dos una barrera infranquejable. Vaig a Uensar-me als brassos del primer que passi!

Lluís. Ah! No! May! Vostè no ho farà això!

Enriq. Tindré un aymant! Estic decidida!

Lluís. Ben decidida?...

Enriq. Sí.

Lluís. Doncs si així com així ha de ser adúltera, abans de comprometre una persona ignocenta, prefe- reixo sacrificar-me jo. Sigui-ho ab mi! Anem-ne a parlar al teu quarto.

Enriq. No, Lluís! Encara no... De primer hem de fugir lluny, molt lluny.

Lluís. Tens rahó. Mentres no erets meva me sabia greu que viatgessis; però ara voldria anar ab tu fins a la fi del món. Fletarem un bergantí que'ns portarà a Amèrica.

Enriq. Portes diners?

Lluís. (J^egisfrant /a cartera.) Cinquanta irancs. Tot lo que'm queda de la desfeta de les meves eco- nomies!

Enriq. D'això no n'hi hà per rès.

Lluís. Oh! Si jo hagués pogut preveure que havia de fugir ab la dóna d'en Petit, hauria procurat fugir ab la seva caixa y tot.

Enriq. (Tornant-lo a abrassar.) Oh! Depositari sagrat!

Lluís. En fi, fugim com poguem.

Enric. Un instant: es precís despedir-nos d'en Petit.

Lluís. Vols dir? Francament, no hi veig la necessitat.

Enriq. Es un requisit que no ha de olvidar-se may en aquests casos.

Lluís. En efecte. La correcció ho exigeix, (S'asseu a a la dreta de la taula.) Pobre Petit. Li donem un cop de mort!

Enriq. La felicitat d'un se consegueix sempre a costa de la d'un altre. Depressa, escriu.

Lluís. «Estimat Petit: T'haig de comunicar una nova dolorosa; me'n vaig ab la teva dóna. De nos- altres dos n'hi havia d'haver un de desgraciat, y després de meditar-ho detingudament ella y jo, hem resolt que'l desgraciat sigues tu. Perdona-m y perdona-la.» (S'atura.) Pobre amic meu!

Enriq. Acabem: firma.

Lluís. «Per la casa Petit y Pataud, S. en C, Lluís

- 60 -

Enriq.

Lluís. Enriq.

Lluís. Enriq.

Renard, ex dependent, ex caixer y ex fidel.»

Y ara...

{^Prenent-li ràpidament el paper.) Y ara si

vostè torna a tenir el mal gust de ficar-se ab

qui no's cuyda de vostè...

Eh?

Si vostè te'l mal gust de continuar vigilant-me y

de dir rès al meu marit, jo presentaré aquest

paper a en Petit.

Llamps que'm fonguin!

{Se'n va rihent.) Me'n vaig a pendre un bany.

ESCENA XXV Els mateixos, Pechot, Labarbe y August

Pech.

Enriq

Lab.

Lluís.

Pech.

Lluís.

Lab.

Lluís.

Pech. Lluís. Pech.

Lluís.

AUQ.

Lluís.

Pech.

AUG.

{Pel fons.) El senyor Petit? El coneix, senyora? {Indicant a en Lluís.) Es el senyor. Dispensi: una paraula, si no es molestar-lo. Tinc pressa.

Som els padrins del senyor Monbissac. No'l conec.

El que li ha pegat la bofetada. Ah! Sí! Y be, què més vol aquest senyor? Que'm deixi en pau d'una vegada. Lab. Cavaller! Y vostès, deixin-me en pau també. Això és un insult; ens darà una satisfacció. {Entra r August.)

Quan vulguin... Ja fa massa temps que dura la broma... Ja no m'aguanto més, jo!... Vaja, senyor Petit!...

Què? També's vol barallar ab mi, vostè? Està be. Me barallaré ab tothom, avuy. Quan vul- guin! {Se'n va pel fons.)

{Seguint-lo ab en Labarbe.) Ens donarà una satisfacció.

Es una fera'l senyor Petit! Ja té tres desafíos y encara'n vol més!

61 —

ESCENA XXIII August, Pataud y després Petit

Pat. {Sortint de la cambra.) Ah! no, no! Aquesta gent tenen els dimonis al cos. Juraria que són el marquès de Sade y Marguerida de Borgonya. Maítre d'hotel.

AuG. Mani.

Pat. {Senyalant el 9.) Vingui a escoltar aquí.

AuQ. Gràcies. No tinc edat jo per sentir aquestes coses.

Pat. Ah, es que no'm queixo per vici, jo! Voldria que ho sentís! Vegi si'ls fa callar d'una vegada!

AuG. Ah, no m'embolico jo. {¥ se'n va al despatx.)

Petit. {Apart.) Encara no baixa aquella dóna?

Pat. {Apart.) Doncs ja'ls hi faré saber ab qui tracten.

Petit. {Apart y adonant-se'n d'en Pataud.) En Pataud ! Què hi fa aquí?

Pat. {Anant a trucar al número 9.) Senyor meu! Fa una hora que estic sofrint les seves imperti- nències!

Petit. {Apart y alegrament.) Ah ! Ah !

Pat. Si no s'estan quiets d'aquí'n endavant, envio a buscar els gendarmes; tant cert com Pataud que'm dic. {Y se'n torna al seu quario d'una revolada.) Sí, xiscli, xiscli, que ja li diran de misses.

ESCENA XXVII Petit y Armand

Petit. {Sol.) Pobre Pataud! Ab aquestes enrabiades y

corrent per aquí mitj despullat, tinc por de que

no ho conti, Arm. {Sortint del 9 tot vestint-se.) Pst! Escolti... Petit. S'ha tornat a ficar dins! Arm. Ha sentit cóm ha dit que's deya aquet senyor

que ha trucat? Petit. Sí! Si es en Pataud! Arm. Ja n'està segur? Petit. Seguríssim. Es en Pataud de la casa Petit y

Pataud, S. en C, Boulevard Montmartre, 26.

— 62 —

Àrm. (/1/7ÍZ/7.) Es ell!

Petit. Y espero que vostè continuí marejan-lo tant

com pugui. Tot just dèu haver comensat, oy? Arm. Pst! Més baix... més baix! Petit. Còm? Què li fa por? Arm. Home, vostè'm semb[a una bella persona. Petit. Té bon ull, jove. Arm. Y un home discret. Petit. Li repeteixo que té bon ull. Tot-hom me pren

per un diplomàtic. Arm. Està be. Doncs vostè'm pot ajudar a sarvar-la.

Es el marit! Petit. Quin marit?

Arm. El marit de la dama que està ab mi. Petit. Qui, aquest? En Pataud? Arm. Sí. La seva dóna creya que se n'havia anat a

Angleterra y aleshores... Petit. (Crit de /oya.) Ah\ Arm, Què té? Petit. {No poguent parlar de T emoció.) Ell! Ell! ()

se posa a saltar y dallar desaforadament.) Arm. Però expliqui-m... Petit. {Abrassanl•lo y petonejant-lo.) Oh! Amic meu!

Fill meu! Què l'estimo! Arm. Què fa? Què fa? Petit. Ah! Tu no'm pots compendre, però tranquilisa-t,

la salvarem. Mes ab una condició. Arm. Quina? Petit. Què vostè y la Blanca continuaran enganyant

al senyor Pataud sempre que puguin. Arm. Aceptada. Però de moment no perdem temps;

la pobra dóna està més morta que viva... se'n

vol anar... vaig a buscar-la... mentrestant vostè

vigili y disposi-s a protegir-nos la retirada. Petit. Compti ab mi y pensi que'l que vulgui impedir-la

passarà per sobre del meu cadavre. A les seves

ordres, valent! {L Armand entra al 9.)

ESCENA XXVIII Petit, després Armand y Blanca

Petit. Ell, de la colla dels badocs. Y li han pegada als seus ulls, vuy dir a les seves orelles! Y

63 -

Arm.

Blanca

Arm.

Petit.

Arm.

Petit.

Arm.

Petit. Arm.

Petit.

Arm. Petit.

Arm.

Petit.

Arm.

Petit.

pensar que encara hi ha gent que nega que hi hagi una Providencia.

{Seguit de Blanca.) Vina y no temis rès, Nouche meva; he tingut la sort de trovar a un descone- gut que ha resultat ser un gran amic meu, quasi un germà. {Surt la Blanca ab el barret a la mà.)

Caballer... {Reconeixent a en Petit y des- mayant-se als brassos d'Armand.) Ah! Se trova malament. Té'ls seus motius per trovar-s'hi. Què'l coneix a vostè? Soc el soci del seu marit. Còm? Això es una traició indigne! {Maquinal- ment deixa anar la Blanca.) Cuidado!

Déu me valga! {La torna a agafar abans de caure.)

Y tranquilisi-s, jove. No temi que per mi se sàpiga rès. Precisament m'ha donat una de les alegries més grans de la meva vida, y no tracti d'averiguar perquè. Són coses del negoci.

Què haig de fer ara, doncs?

Porti-la a l'estació; hi hà un tren a les quatre...;

jo per la meva part enviaré aquesta nit en

Pataud a Londres.

Ah! Amic meu! Li estaré eternament regonegut.

Y jo a vostè! Depresa, depresa !

{Sortint ab la Blanca en brassos.) Sí... Cristo! Com pesa! Si al menos li pogués portar ab dues vegades! Salvats! {Al veure-ls fora.)

ESCENA XXIX Petit y Chechette

La Chechette baixa de l'escala ab trajo de bany y capa

Petit. Chech.

Petit.

Ja'm cansava d'esperar-te.

Doncs ja soc aquí. Y ara passa endavant; la gent

és molt mal intencionada y si ens vegessin sortir

plegats, se pensarien que anem junts. Espera-m

al cap-de-vall de les casetes.

Doncs t'hi espero.

- 64 -

Chech. Però't repeteixo, cònsul, que per tota la vida no pot ser.

Petit. Ho sento... però si ho vols aixís... Jo que pen- sava fer-te un vitalici.

Chech. Ja'n tinc prou ab una hipoteca. {Petit s'en va pel fons.)

ESCENA XXX Chechette, després LLUÍS, després AUGUST

Chech. Vaig a comptar fins a tres, abans de seguir-lo, no; comptaré tins a dos no més.

Lluís. {Apareixent pel corredor, veu a la Chechette y la pren per V Enriqueta.) Es ella! {U agafa violentment, ella xiscla fs tomba.) Doncs no és ella! {Chechette desapareix^ A on pot ha- ver anat aquella esgarriada!

AuG. {Que entra precipitadament.) Ah! Senyor Pe- tit! L'he buscat per tot arreu. La seva senyora...

Lluís. Sab a ont és?

AuQ. Prou.

Lluís. A ont?

AuG. Al cafè del Casino, ab tres senyors. Ja han bui- dat cinc botelles de xampany.

Lluís. Eh?

AuG. Y allí canta, balla y ho trenca tot!... Gots, am- polles, miralls!...

Lluís. Aquesta dóna és el dimoni! El mateix dimoni!

ESCENA XXXI

Els mateixos, Enriqueta, AIonbissac, Labarbe

y Fechot

Enriq. {Que ve completament alcoolisada.) Quina des- feta! No hi ha quedat rès sencer al cafè! Hi hà rès pera trencar aquí?

Els tres. Sí. {En Lluís se posa les mans a la cara. L'August entra al despatx.)

MoNB. {Tractant d' abrassar-la.) Visca l'alegria!

Lluís. {Interposant-se.) Senyor meu! Què anava a fer!

Els tres. El marit!

65

Enriq. Oy! Sí que és el meu maridet! Còm estàs, mari- det meu?

Senyor! Si està borratxa. Jo? Jo?

(Ap. Desesperat.) Ja som a l'apoteossis. Això ja està llest!

Tu si que ets un borratxo empedernit... En quin estat la retrobo, senyora, y ab quina companyia!

Ab tres persones de be. D'aquí en endavant se- ran tres amichs de l'infancia. (À ríels ires homes.) Es precís no tenir ni dig- nitat ni vergonya pera fer beure així a una senyora!

Y què m'explica a mi?

Deixin-lo. Que no ho veuen que ha begut massa? No l'enquietin!

{Fent-la passar cap a la dreta.) Senyora, prou bogeries. Entri a la seva cambra. Sí que està ben xop, sí! Treguin-me'l de sobre aquest home. Còm diu?

Fassin-li pendre un bany, que això l'asserenarà. Còm diu? Eh?

De debò?

Li deu anar bè quan està així. Es la seva dóna y li coneix la seva naturalesa. Doncs, som-hi. {Tots tres se precipiten sobre d'en L•lutSy l'aixequen y se l'emporten, cri- dant): A l'aigua! Me volen deixar estar? Els tres. A l'aigua! a l'aigua! {Desapareixen pel fons.) Enriq. {Després d'una rialla, posant-se seria.) Potser si que m'he portat ab una mica massa d'inconse- qüència. L'aire del mar m'ha marejat. Es hora d'entornar-me'n a París. Vaig a avisar a la Blanca. {Truca al 9.) No respon. Que és ex- trany! S'haurà adormit. La despertaré. {Entra al9.)

Lluís. Enriq. Lluís.

Enriq. Lluís.

Enriq.

Lluís.

MONB.

Enriq. Lluís. Enriq.

MONB.

Enriq. Lab. Lluís. Pech.

MONB.

Lab.

Lluís.

66 —

ESCENA XXXII

Pataud y Enriqueta

A l'entrar V Enriqueta al 9, se sent soroll y trencadissa, com si hagués tropessat ab algun moble

Pat. {Furiós,) Va ja, prou! Ja n'estic tip d'aquest hotel! Ah! Ja me'n recordaré tota la vida del dia d'avuy! May més m'ho podré treure del cap lo que m'ha passat aquí. Quina cosa més en- tranya!

Enriq. (Sortint del 9.) No hi és pas aquí dins.

Fat. {Al veurer-la.) Ah!

ExRiQ. {Estupefacta.) Ah!

Pat. Senyora Petit! {Ap.) Déu de Déu! la Margue- rida de Borgonya era la senyora Petit!... En Petit enganyat! Ell! Ell! {Se posa a saltar dale- gría.)

Enriq. {Fent una riallada?^ Si que dec estar borratxa, sí! Té, ara'm sembla que veig ballar en Pataud.

Pat. Y és clar que'm veu.

Enriq. Oh! El veig, el veig!... Devegades ne veig dos... devegades no més mitj... Còm li va per aquí a Londres?

Pat. {Ap) Y s'ha emborratxat! Vet-aquí'l soroll que feyen! {Alt.) Escolti: vuy prevenir-li de que'l seu marit és aquí a l'hotel.

Enriq. El meu marit? Vaja, ja t'has deixat enganyar. Es en Lluís, que passa pel meu marit, el que és a l'hotel.

Pat. En Lluís?

Enriq. Sí.

Pat. Vet-aquí'l marquès de Sade!

Enriq. En aquest moment està prenent un bany. {Se senten rumors a dintre v apareix en Petit. Ah! El meu marit. {Entra al 9.)

Pat. Petit.

ESCENA XXXIII Pataut y Petit

Petit!

Ay, Pataud! Amaga-m! Salva-m!

- 67 -

Pat. Què passa?

Petit. Tota la gendarmeria d'aquest departament me ve al darrera!

Pat. {Radiant.) De debò?

Petit. M'estava dialogant íntimament ab la Chechette al fons d'una caseta de banys, quan tot de cop, y en un moment veritablement inoportú, s'obra la porta y apareix un guarda de platja, cridant: «Ja n'he atrapat dos en fregant delicte! »

Pat. Deliciós!

Petit. Esparverat, m'enfonzo'l barret als ulls perquè no'm reconeixessin, pego una empenta al guarda, el tombo, y mentres fugia sento una veu que cridava: «Agafeu-lo! Es aquest, capità; es aqu^t l'aymant de la Chechette!»

Pat. Un capità? Te matarà, ja ho veig!

Jamb. {De dins.) A ont és? À on s'ha amagat?

Petit. Cristo'm valga! Si'm troba me la farà pagar per nova, aquesta dóna!

Pat. Y farà bé! {Se'n va cap al fons.)

Petit. A on me puc ficar? Ah! Aquí! {Entra al 12, sense que'n Pataiid se'n adongui.)

ESCENA XXXIV

Pataud, després ]^MEkYL]:) y després CHECHETTE

Pat.

Jamb.

Pat. Jamb.

Pat. Jamb.

Molt content.) Ja tens aquí al capità! {Veyent que està sol.) Que ha fugit? {Surt en Jamhard portant el vestit d'en Petit v arrossegant a la Chechette, que va tota escabellada. A ont és? {A la Chechette.) Vaig a matar-lo da- vant vostre, senyora; després vos y jo ja aclari- rem els fets! {A en Pataud.) Ha vist passar per aquí un gorila ab trajo de bany? Sí; però s'ha escapat.

Ja'l trobaré! He fet confessar en aquesta des- graciada el nom del sàtir. Se diu Lluís Renard; no se m'escaparà. Tinc el seu vestit aquí y la meva tripulació rodeja l'hotel. Divinament.

{Fent un crit.) Que soc animal jo també! De se- gur que ha anat a amagar-se al quarto de la Che- chette! {Se'n va escales amunt enduyent-se'n a ella.)

- 68 -

Chech. (Ap.) Pobre Cònsul! Al ser a dalt me desmayaré,

ja ho tinc pensat! Jamb. Vuy matar-lo com un gos!

ESCENA XXXV Pataud y Petit

Pat. Ara va be, ara!

Petit. {Sortint del 12 v precipitant- se sobre en Pa- taud.) Dona-m el teu vestit; ja't deixaré'l trajo de bany, jo.

Pat. (iPer qui m'has pres?

Petit. Ah! No ho vols?

Pat. Es clar que no! Tracta de fugir com puguis tu, que jo m'arribo a Londres ab el barco d'en Jam- bard.

Petit. Es a dir que'm deixes a mi? El teu soci? Y què faré jo ara?

Pat. Pots triar entre'l presiri, un revòlver o el furor d'en Jambard. Adéu! {S'en va y torna.) Ah! Y allò de «marit enganyat, home afortunat», riute-n d'aquí en endavant!

Petit. Pillo! Indecent! Be, però què faig? Ah! Quina idea! Sí, estic salvat! Allà dintre he vist un ves- tit de senyora. {Entomant-se' n al 12.)

ESCENA XXXVI

August, qtie ha sortit un inomeiit abans, després Lluís, tm Chauffeur y dos Pescadors

AuQ. Còm? El senyor Renard entra al número \2\{En aquest moment surt en Lluís pel fons amarat d'aigua.) Senyor Petit! Oh! Senyor Petit!

Lluís. {Parlant sol.) Oh! Y m'hi han tirat a l'aygua! M'hi han ben tirat!

AuG. {Apart.) S'ha de ser animal per pendre un bany sense despullar-se. {¥ se rí entorna al despat.r.)

Lluís. {Fent un crit y posant-se una mà a la but- xaca.) Ay! Què és això que'm pessiga? {Treu

— 69 -

un cranc y el llensa.) Un cranc. Ah! Això s'ha

d'acabar, s'ha d'acabar! {Anant cap al 12.)

Senyora Petit! Ara he ajuntat l'enginy a la

forsa. Ara no s'escaparà. {Acostant-se al fons.)

Entrin. Chau. {Seguit de dos pescadors.) Ja som aquí. Lluís. Està be. Tenen l'automòvil preparat? Saben la

direcció? Chau. Sí, senyor. Lluís. Y vosaltres vos haveu fet càrrec de les instruc-

que vos he donat? Chau. Pesc. Sí, senyor. Lluís. Be: espereu-se... {Se'n va cap al 12.) A veure,

no'ns equivoquem de quarto, aquesta vegada.

El 12.... Ja'l tinc! {Escolta.) Es a dins. (^4/5

homes.) Ara surt! Atenció! Chau. Sí, sí. Lluís. A la una, a les dues... {La porta del 12

s'obra y surt en Petit vestit ab els trajos de

r Enriqueta.) Petit. {Apart.) Crec que hi quedat ben desfigurat. No

m'agafaran ara, no! Lluís. A les tres!... {Els homes se precipiten sobre

en Petit, li posen un mocador a la boca, y en

Lluís s'arrenca a cantar la Marsellesa.) Així

no sentiran el soroll! {Se sent a dins la bocina

del auto.)

ESCENA ULTIMA

Lluís, Enriqueta, August, Jambard, Monbissac, Pechot, Labarbe, Llop y dos gentdannes

Enriq. {Sortint del 9 complertament serena.) No sento

rès... Lluís. {Fent un crit al veure-la.) Ah! Enriq. Ay, Lluís, si sabés!... Llíus. Ah! Vostè? Es vostè? Enriq. Sí, soc jo... Lluís. Això no pot ser! Jo no sé aon soc! Jo'm torno

boig! Enriq. Però, què té? Lluís. Que, què tinc? Tinc que acabo de fer-la robar

- 70 -

Enriq. Lluís.

AUG.

Lluís.

AUG.

Lluís.

Enriq. Lluís.

Jamb. Lluís.

Jamb.

Lluís. Jamb.

Lluís. Enriq. Lluís.

Jamb. Enriq.

Jamb.

MONB.

AuG.

Lluís. Llop. Lluís.

jo a vostè. Ara mateix l'han segrestada al davant meu. A mi? (Surt r August.)

Això es extraordinari. (A V August.) Qui era la persona que hi havia en aquesta cambra fa un instant?

Al 12? El senyor Lluís Renard. Còm diu?

{A crits.) El senyor Lluís Renard! {Se'n va pel fons.)

{Glassat.) Déu meu! M'he fet robar a mi mateix.

Escolti, Lluis; el meu marit... {Interrompent-la.) Ah, no! Ja no hi vuy passar pel seu marit! No vuy rebrer-les més les pallises que li pertoquen. Torno a recobrar el meu nom y vaig a publicar-lo ben alt. {Jambard baixa Pescala.) Escolti: vostè serà'l primer de sa- ber-ho: Jo'm dic Lluís Renard! (>Í/7í7r/.)Ell!

{Cridant.) Soc en Lluís Renard! En Renard! En Renard!

{Acabant de baixar l'escala.) Es a dir que tu ets en Lluís Renard?

{Pujant-se-li a les barbes.) Sí, soc jo! Jo, y jo! Doncs, resa per la teva ànima, perquè vas a morir! {Se treu un revòlver de la butxaca.) {Horroritzat.) Eh? Corrin, que's maten!...

Hopresentía, això ja lao's podia acabar d'altra manera que assesinant-me. Resa per la teva ànima!

Auxili! A mi! {Monbissac, Fechot y Labarbe surten pel foro, se tiren sobre Jambard y tracten de desarmar-lo.) Vas a morir!

Vol fer el favor de posar-se això a la butxaca? {Enriqueta se desmaya a la dreta de la taula.) {Entrant pel fons.) Ja són aquí els gentdarmes! {Apareixen els gentdarmes pel fons, ab en Llop.)

Els gentdarmes? Estic salvat! {Anant-se'n cap //•o^flr-/o5.) Protegeixin-me; soc en Lluís Renard! Ah! Tu ets el sàtir que hem sorprès a la caseta dels banys! {Estupefacte.) Jo?

— 71 — -

Llop. {Als ^entdarmes.) Agafin aquest home!

Lluís. [Ab un gest tràgic.) Encara tinc cor que avuy dormiré en un manicomi!... {Els gentdarmes se li tiren a sobre y se r emporten. En Jambard lliiyta encara ab en Labarbe y ab en Pechot. L Enriqueta continua desmayada y en Monbis- sac li fa ayre ab el barret.)

TELO

4

I,,l,,l,,l,,l,,l,<l,,l,,l,,l,,l,,l,,l,,l,,l,,l,,l,,l>,l:

ACTE TERCER

Escena partida. A l'esquerra, el replà d'un entressol; al fons, l'escala |que condueix a la planta baixa, pel costat esquer, y als pisos superiors per l'altre costat. A l'esquerra d'aquest departament, la porta del pis d'en Petit y Pataud, ab una placa al plafó superior que digui: «Petit y Pataud, S. en C.»;ala dreta, la porta del pis d'en Renard. Un banc de repòs en un dels angles del replà. A la dreta, la sala de rebre y menjador d'en Renard. Bufet al fons, y taula parada al centre, y cadires al voltant. A la dreta, una porta que condueix a les habi- tacions interiors d'en Renard.

ESCENA PRIMERA

Enriqueta y Blanca

Entren pujant pel tram d'escala de l'esquerra

Enriq. Gràcies a Déu que som a casa!

Blanca Ja no puc més!

Enriq. N'estàs segura de que'I porter no'ns ha vist?

Blanca Al menos, així jo be m'ho penso. Ay! Quin dia!

Enriq. Ja ho pots ben dir.

Blanca Però què hi deuen haver anat a fer els nostres marits a Cotte-sur-Mer? {S'asseu al banc de repòs.)

Enriq. El temps ens ho dirà. Entrem a casa, ara. Tens la clau?

Blanca S'ha quedat sobre la xemeneya de la meva cam- bra del hotel.

Enriq. Doncs t'has lluit.

Blanca Què no tens tu la teva?

Enriq. La tenia... La portava a la butxaca del guarda- pols; lo que hi ha és que guardapols y butxaca han desaparegut a Cotte-sur-Mer, junt ab el reste dels meus vestits... y ja sabs que m'he tingut de comprar aquest si no he volgut tornar a París ab trajo de bany.

4 — Petit V Pataud

- 74 —

Blanca Y el senyor Renard?

Enriq. També ha desaparegut. Aixeca-t que t'ha ador- miràs, ara, aquí!

Blanca Ay, Enriqueta! Si estic tan cansada!

Enriq. Desgraciada! Si torna en Pataud y t'atrapa en aquest banc, pobre de tu!... Aixeca-t, aixeca-t, Blanca... {Sacsejant-la.) Blanca! Ja dorm. Blanca!

Blanca {Somniant.) Armand! Armand méu! Deixa-m reposar una mica!

Enriq. Escolta. {Cridant-li a cau d'orella.) Mira en Pataud!

Blanca {Despertant-se esparver ada.) K\{\ Quines bro- mes que tens tu, també!

Enriq. Però què has fet per tenir aquesta sòn? En fi, no és qüestió de perdre'l temps conversant, ara; la nostra situació es compromesa... Hem d'en- trar al pis d'un modo o altre.

Blanca Truca; les criades pot-ser són dins.

Enriq. No. Com que és diumenge les hi he dat permís pera sortir y no tornaran fins les vuit.

Blanca Què fem, doncs?

Enriq. {Escoltant.) Calla! Algú puja.

Blanca Déu meu! Pot-ser són els nostres marits.

Enriq. {Anant a mirar a l'escala.) No! Es en Lluís! Estem salvades!

Blanca Ah! Es en Lluís! {S'asseu altra vegada y torna a adormir-se.)

ESCENA II

Les mateixes y Lluís, gue arriba mal vestit

y abatut

Enriq. Vostè? Y ab quin estat?

Lluís. {Dignament.) Dispensi, senyora ; no tinc l'honor

de coneixer-la. Enriq. Què diu? Lluís. Que no la conec ni per servir-la. {Posant la

clau a la seva porta.) Vaig a tancar-me a

caseta meva: espero trovar-hi la calma y l'oblit. Enriq. Però què he fet jo, pera rebre-m d'aquesta

manera? Lluís. Déu del cel! Ja la sents!... Per ella m'he arrui-

nat... Per ella he sigut humiliat, patejat, bofete-

75 -

Enriq. Lluís.

Enriq. Lluís.

Enriq. Lluís.

Enriq.

Lluís.

Enriq.

Lluís.

Enriq.

Lluís.

Enriq.

Lluís. Enriq. Lluís.

Enriq. Lluís. Enriq.

Lluís.

Enriq. Lluís.

Enriq. Lluís.

jat, negat, amenessat de mort, y arrestat en el

terme de dues hores curtes... Y ja la sents!

Arrestat?

Sí, senyora. Y si no hagués sigut que he trovat

un escarceller decent, que m'ha deixat anar do-

nant-li'l meu rellotge, encara jeuría sobre la

palla humida de la presó.

Pobre Lluís !

Veliaqui com ha acabat la meva trista odisea

d'avuy... Y quan torno a casa meva, fadigat,

abatut, deprimit... Mort! Encara la trovo a vostè

a la meva porta... Sempre vostè!

Es que no portem la clau de la nostra!

Y què'm compta a mi? Què's creu que vuy con- tinuar servint-li de joguina?

Vaja! Sigui galant un cop a la vida. Vagi-m a buscar un manyà.

Y cah! Ont me'n vaig és a dinar y sopar, per ara. Bones tardes, senyora. {Entra al seu pis.) Ah? Sí? Això fa?

{Cantant.) L'amor es un déu felló.

Miri que'ls nostres marits ens atraparan aquí.

Be me'n refio.

Y si això succeix, jo diré al meu: «De tot això n'ha tingut la culpa en Lluís», y li ensenyaré la seva carta. {Li ensenya la carta.) {Tornant d'un brinco al replà.) La meva carta! Va 0 no a buscar un manyà?

Sab qui és vostè? Doncs vostè és el diable en

persona.

Espavilis.

Y el meu dinar?

Ens el menjarem aquesta y jo, tot esperant que

vostè torni. {Volguent despertar a la Blanca.)

Blanca! {La Blanca's desperta.)

Còm! Vostès a casa meva? Ah, no! De cap

manera.

Doncs que vol que ensenyi la carta a en Petit?

{Ab resignació.) No, no; entrin, mengin, beguin

y que continuí la festa y l'enrenou. Ja estic fet

a tot. Si'm diguessin que a n'aquest moment

s'acabava d'ensorrar el món, m'ho escoltaria

resignat. {Blanca s'asseu a la dreta de la

taula.)

{Prenent un telegrama que trova sobre'l seu

plat.) Vegi: aquest telegrama ve per vostè.

{Prenent el telegrama y somrient.) Me deu

— 76 —

anunciar la mort de tota la meva família. (Lle- gint-lo.) «Espera-m: aquesta vegada serà per tota la vida. Chechette.»

Enriq. Què significa això, senyor meu?

Lluís. {Sense deixar de somriure.) No ho sé; però de segur que això de Chechette es el nom d'una epidèmia nova que ve a trobar-me. Que vingui que l'espero somrient. Seguin, seguin y mengin vostès mentrestant.

Blanca Gràcies. Lluís! {Surt al replà y ajusta la porta del seu pis.)

Lluís. No hi hà de què! Que aprofiti, senyores!

Enriq. Deus estar be de gana.

Blanca Tinc més sòn que gana.

Enriq. Doncs jo tinc veritable fam! {V Enriqueta's posa a menjar y la Blanca s'adorm de mica en mica.)

Lluís. {Rellegint el despatx.) «Espera-m; aquesta ve- gada serà per tota la vida...» Això ve de Cotte... Jo no hi conec pas cap Chechette a Cotte. Què és lo que ha de ser per tota la vida?... Per arrivar a compendre lo que'm passa avuy, seria precís que tingués un cap com un bombo... bah ! bah! Anem a buscar el manyà...

ESCENA III

Els mateixos, senyora Mazaubran y Clara q7te, pujant l'escala, arriven al replà

Maz. Encara hem de pujar un altre pis?

Clara. Sí... encara... Mira, el senyor Petit!

Lluís. Eh? Oh! La senyora Clara y la seva mamà!

Maz. Còm està?... Y la senyora Petit?...

Lluís. Bona!... Y vostès, han tingut un bon viatge?

Clara. Excelent; gràcies.

Lluís. {Apart.) Es més guapa a París que aprop de l'aigua, aquesta xicota.

Maz. Havem vingut a veure al senyor Pontoy que viu al pis de sobre, per parlar-li del senyor Renard...

Lluís. Ah, sí?

Maz. Sí, senyor... Ah, y li agraeixo novament els in- formes que va donar-nos d'aquest subjecte! Deuen ser molts amics vostè y ell!...

Lluís. Amics inseparables...

77 -

Clara.

Lluís. Maz.

Lluís. Clara.

Lluís. Maz.

Lluís.

Maz. Clara.

Lluís.

Clara. Lluís.

Maz.

Lluís. Maz.

Lluís. Maz.

Lluís.

Ja's coneix, ja; perquè és tot lo contrari de lo

que vostè va dir-nos el senyor Renard... Es

lleig, ordinari, mal educat, alcohòlic y està

magre.

(Ah crtranyesa.) Còm diu, senyoreta?

Y té una conducta impitjorable. Se la corre ab les senyores de la vida airada!... En fi, que és un-ciutadà benemèrit el tal senyor Renard! Dispensi-m! . . . dispensi-m! . . .

Y el meu oncle que volia que m'hi casés ab un home així.

Ah, sí? Es a dir que és vostè la senyoreta?...

Ella mateixa; ja quasi estava tot arrenjat... Però

ara ni menos en volen sentir a parlar més de

aquest senyor...

Oh, Déu meu. Déu meu! {Se'n va a plorar al

banc.)

Què li ha agafat?

Pobre senyor, n'ha tingut un disgust de saber

qui és el senyor Renard...

Casar-me ab ella! Ab ella! {La senyora Mazaii-

bran y Clara se'n van escales amunt.)

Ja deu haver sigut un cop per ell, ja!

{Aid'ecant-se.) Senyora, senyora, aquí hi ha un

error a aclarir. El senyor Renard no és lo que

vostès se creuen! Es un xicot ben digne de

la seva filla y pot fer-la felissa.

Vaja, home; no insisteixi! Li repeteixo que l'hem

vist a Cotte ab una perduda; una tal Chechette...

De debò?

L'hi hem vist! Y ja compendrà que un individu

així no pot ser el meu gendre! Anem a veure al

teu oncle, anem filla meva...

Però senyora... però senyoreta...

Lo que ha de fer si'm vol creure, es allunyar

a aquest home de casa de vostè... Passi-ho be.

{Desapareixen mare y filla per la dreta.)

Déu de Déu! (}' torna a caure assegut al

banc.)

ESCENA IV Lluís, Enriqueta, Blanca y després Pataud

Enriq. {Que surt al replà alarmada pels crits d'en

Lluís.) Què fa en Lluís?... Encara no torna? Lluís. {Plorant fort.) Déu de Déu!... Déu!

— 78 —

Enriq. Encara és aquí vostè? Què li passa?

Lluís. Tot me passa avuy!... Fins a última hora m'ha

passat la sort... Ja ha passat!... Se tractava del

meu pervenir!... Enriq. Deixi-1 estar el pervenir: el present és lo impor- tant. Vagi a buscar un manyà. Lluís. Ja hi vaig!... Però pensi-hi, senyora; vostè les

pagarà totes en un dia... Déu té un bastó...!

{Va per anar-se' n, però en aquest moment se

sent la veu d'en Pataud a baix de l'escala.) Pat. {De dins.) Propina? No n'hi donat may de pro-

propina als cotxeros, jo! Enriq. y Lluís. Ell!

Pat. {De dins.) Aneu-hi vos! Ximple! Lluís. En Pataud! Enriq. Si entra a casa seva veurà que la seva dona no

hi és... Impedeixi-li l'entrada a qualsevol preu.

{Y's tanca a càn Lluís.) Lluís. Si. {Puja uns quants graons de l'escala.) Enriq. {Contemplant a la Blanca adormida.) Y còm

dorm!

ESCENA V

Els mateixos, Pataud y Monbissac

{En Pataud arriba per í esquerra ab una maleta

a la mà.)

Lluís. Ve sol.

Pat. {Parlant sol.) He montat al barco, però feya

tan mala mar que no he volgut empendre'l viatge.

{Deixa la maleta a terra y se treu una clau

que posa al pany de la seva porta.) Lluís. {Anant a escometre-l.) Bones tardes, senyor

Pataud. Pat. {Tombant-se y deixant la clau al pany.) Ah,

senyor Lluís!... Ja ha tornat? Lluís. No me'n he anat pas encara. Pat. Mentiderot!... Be l'han vist aquesta tarde a

Cotte-Sur-Mer! Lluís. Qui? Pat. Deixi-ho corre!... Lluís. Doncs l'han enganyat... Pat. A qui han enganyat és a en Petit, a Cotte; vostè

y la senyora Enriqueta. Lluís. Es fals!

— TO- PAT. Vaja! Que me'ls he estat escoltant tota la sessió,

senyor Marquès de Sade! Lluís. {Somrient al públic.) Ara soc el Marquès de

Sade, jo. Pat. No'm sab greu, per xb a mi aquesta relliscada,

al contrari... Lo que hi hà és que pel bon nom

de la casa no puc permetre que continuí desem-

penyant ni un moment més el càrrec d'home de

confiansa... Això, com compendrà, ja'n seria un

abús de confiansa! Busquis feina. Lluís. Es a dir que'm tira al carrer? Pat. Això és: quan en una rahó social hi hà un marit

enganyat, may se sab ben del cert quin és. Lluís. Be; està molt be!... Prenguem-la ab resignació

també aquesta nova desgracia!... Enriq. {Escoltant darrera de la porta de càn Lluís.)

No entenc lo que diuen... Lluís. {Veyent que en Pataud va a tombar la clau.)

Cristo! Ara entrarà al pis!... {Interposant-se

entre en Pataud y la porta del pis de la Socie- tat.) Senyor Pataud! Pat. Què mana? MoNB. {Treyent el cap per V esquerra. Apart.) Ah! El

senyor Petit! {Desaparei.r escales avall.) Lluís. El senyor Pontoy li prega que pugi a veure-1

immediatament. Pat. Ja hi pujaré després... De primer vuy anar a

abrassar la meva dona. Lluís. No, no; desseguida ha de pujar-hi, desseguida.

Ha de donar-li una bona nova. Pat. Potser li ha passat alguna desgracia a en Petit? Lluís. Crec que sí... Pat. Doncs hi pujo... {Desapareix per la dreta,

emportant-sé'n la maleta.) Lluís. {Seguint-lo escales amunt.) Assegurem-nos de

que hi entra al pis del senyor Pontoy.

ESCENA VI

Enriqueta, Blanca, Monbissac y Lluís

{Monbissac torna a aparèixer pel tram de r esquerra.) MoNB. No sento rès... Deu haver entrat a casa seva. {S acosta de puntetes cap a la porta de l'es- querra.) Té; s'ha deixat la clau a la part de fóra. {Va per pendre-la, però's deté.) Ah, no!

-80-

(Decidint-se.) Sí, sí!... {Treu la clau y se la

posa a la butxaca.) Ara podré entrar a casa seva

quan ell se'n vagi. {Desapareix per V esquerra.

Desseguida enira en Lluís per la dreta.) Lluís, Hi ha entrat.... Aprofitem l'ocasió. {Se'n va a

cridar a l'Enriqueta y a la Blanca.) Hi hà la

clau a la porta; vinguin depressa! Enriq. {Despertant a la Blanca.) Blanca, vina, hi hà

la clau a la porta! Blanca {Despertant-se ab sobressalt.) Ah! {Les senyo- res passen al replà.) Lluís. {Anant a la porta de l'esquerra s'adona de que

la clau ha desaparegut.) Ah! Enriq. Què passa? Lluís. Que la clau ha desaparegut. Enriq. La clau? Lluís. Sí; era aquí, al pany, y ja no hi és. {La Blanca,

rendida de sòn, s'asseu al banch y queda

adormida.) Enriq. Pot ser ha caigut a terra. Lluís. Ara s'hi barreja la màgica. Enriq. Vostè té la culpa de tot! Pat. {De dins.) L'hi asseguro que'n Renard m'ho ha

dit que pugés. Lluís. Vatúa! En Pataud torna! Enriq. {Entrant precipitadament, seguida d en Lluis,

al pis d'aquest.) Campi qui pugui! {Y tanquen

la porta.)

Pat.

Lluís.

Enriq. Pat.

Enriq. Lluís. Pat.

ESCENA VII Els mateixos y Pataud

{Baixant.) Rès, dispensi. He fet be de despat- xar-lo a un beneyt que's permet bromes com aquesta.

{Baix a l'Enriqueta.) Ay! Ara'ns hem deixat a la senyora Pataud! Té rahó! Oh, Déu!

{Adonant-se de la Blanca que està adormida.) Còm? La dóna? Què hi fa aquí la dóna? Ara anem a presenciar un drama esgarrifós. Sagnant!

Blanca!... Oh! y dorm... Blanca! Y dorm fort... Vetaquí'l somni de l'ignoscencia! (Z)f5- per f aní-la. )B\ancal

— 81 —

Blanca {Somniant.) Vida meva! Amor meu! Altre ve- gada? {Enriqueta y Lluís escolten darrera de

lo porta.) Pat. Ara'm sommía. Blanca Oh! Abrassa-m! Pat. Abrassem-la, doncs. Blanca {Llensant-se als seus brassos endormiscada.)

Ah! Qué soc felissa als teus brassos! {Desper- tant-se del toty adonant-se del seu marit.) Eh?

Què és això? Lluís Ja és morta? Enriq. Encara no.

Pat. {Amorosament.) Soc el teu marit. Blanca Ah! Ets tu, ja?... Pat. Sí. Es que no he anat a Londres... ni penso

anar-hi mentres no's pugui fer el viatge a peu.

Però què hi fas aquí? Blanca Què hi faig? Pat. Sí. {Al anar a obrir el pis, nota que no hi hà

la clau al pany.) Ep! Ahont es la clau? No l'has

pas vista la clau? Blanca No, noy. Lluís. Ja deuen haber entrat a casa seva. {Entraobra

la porta, però desseguida torna a tancar-la

vivament.) No! Pat. Vols-t'hi jugar que'n Renard me l'ha robada per

venjar-se, el lladre. {Se'n va a trucar a càn

Llu is.) Lluís. {Baix, a r Enriqueta.) Ara truca aquí. Enriq. Pst! Pat. Ah! No vol respondre! Y còm ho farem sense

clau? Però que soc bèstia! Dona-m la teva. Blanca Ay! M'he descuidat d'endurme-la. Precisament

per això'm troves aquí. He anat a donar un

passeig cap a les Tulleríes... Pat. Però la criada deu ser a dins. Blanca {Ràpidament.) No hi és; ha sortit; y l'Enriqueta

ha anat a veure la seva padrina. Pat. Sí, la seva padrina, sí! Lo que ha anat a veure

ella... Però no, val més que ho ignori sempre...

Escolta-m! Aquesta dóna es una qualsevol, y

te mano que trenquis tota mena de relacions

ab ella. Blanca Si tu m'ho manes! Pat. Vaig a buscar un manyà; y tu vés a esperar-me

a can Pontoy. {Se'n va escales avall.) Blanca Està be.

- 82 -

ESCENA VIII

Lluís, Enriqueta y Blanca Petit, el Chaufeur y un Mariner

Quan en Pataud ha desaparegut, la Blanca va a tru- car a la porta d en Lluís

Blanca Corrin! Vinguin!

Lluís. {Surtint al replà ab r Enriqueta.) Què passa?

Blanca Que estic salvada! S'ho ha cregut tot! Tornaré

a veure'l meu Armand! Enriq. No se'l pot treure del cap el seu Armand. Y be,

y jo? El meu marit deu haver tornat de Cotte,

ab el tren, y arribarà d'un moment a l'altre. Lluís. De Cotte? Es a dir que han anat a Cotte? Enriq. Are se'n adona? Blanca Tranquilisa-t, amiga meva, el meu marit ha anat

a buscar un manyà. Lluís. {Ferit per una idea.) Mal llamp! Ara que hi

penso! No'n trovarà pas cap. Avuy és diumenge. Enriq. Ay! Déu meu! Què dirà'l meu marit si no'm tro-

va a casa? {En aquest moment arriven en Petit,

el chauffeur y un mariner, per V esquerra. En

Petit va ab el trajo que portava al final del * \

segon acte.) Lluís. ( Veyent-los y ab gran extrayesa.) Ah! Chauf. Es vostè? Lluís. {A l'Enriqueta.) La dama que hi fet robar a

l'hotel. Enriq. Reyna Santíssima! Chauf. Ha estat molt quieta en tot el viatge. Lluís. {A VEnriqueta.) Què'n farem ara d'aquesta

dóna? Enriq. {A la Blanca.) Que'n farem ara d'aquesta

dóna? Blanca. Que se la entomin a Cotte. Enriq. {A n'en Lluís.) Que se la entomin a Cotte. Chauf. Ahont la deixem? Lluís. Tornin-la allà ahont era? Chauf. No pot ser. Se'ns han reventat els neumàtics. Lluís. {Somrient sempre.) Una altre desgracia! Què hi

farem? Enriq, {Ocurrint-se-li una idea.) Ah! Lluís y Blanca. Què! Enriq. {Baij-.) Aquesta senyora porta'l meu vestit.

85 -

Blanca Oy!

Lluís. S'acosta la fi del món! No passen més que co- ses extraordinàries.

Chauf. Què vol que la deixem aquí al replà mateix?

Lluís. No; entrin-la aquí. {Feni-los entrar al seu pis y entrant ab ells.)

Enriq. {A la Blanca.) Doncs aixís estem salvades.

Blanca Per què?

Enriq. Perquè la clau deu ser a la butxaca del meu guarda-pols.

Blanca Es veritat. {Deixen a en Petit desmayat a una cadira del costat de la taula.)

Y ara, surtin.

Y la propina?

{Després de butxaquejar, els entrena uns quants cèntims.) Tinguin: vels-hi-aquí tot lo que'm queda.

Vint cèntims? Si que és magreta! {El chauffeur y el mariner se'n van per V escala. En Lluís surí al replà.)

{A en Lluís.) Estem salvats. Aquesta senyora porta la meva clau a la butxaca. Doncs, prenem-li (Corrent al costat d'en Petit.) Depressa ! {Entrant ab la Blanca al pis d'en Renard.)

(Repensant-se.) Còm que's tracta d'una senyora, crec que és més convenient que la escorcolli vostè mateixa.

Té rahó... Ay! Tan de bò que hi sigui! (Palpa a en Petit.) {Fent un crit.) Ah ! Si és un home!

Lluís y Blanca Un home?

Petit. No'm fassin mal.

Enriq. {Ab estranyesa.) Oh! Aquesta veu...

Blanca y Lluís. Què?

Enriq. Que diria que és del meu marit.

El seu marit? Esperis. {Estrafent la veu.) Qu\

ets tu, segrestada?

Jo soc el senyor Petit.

(En veu baixa.) Ell!

(Baix a Lluís.) Ha segrestat al meu marit!

Aquesta si que és bona!

Es un altre succés extraordinari; ja no ve de

aquí; ja no'n faig cas. Enriq. Però per què porta la meva roba? Lluís. Deixin-me sol ab ell.

Lluís.

Chauf.

Lluís.

Chauf.

Enriq.

Lluís. Enriq.

Lluís.

Enriq.

Petit. Enriq.

Lluís.

Petit. Tots. Enriq.

Lluís.

- 84 -

Enriq. El deixem, però no's descuidi de pendre-li la clau.

ESCENA IX

Els mateixos, Pontoy baixant ab la Clara y la senyora Mazaubran

Pont. Te garanteixo que això és un mal entès. (Ado- nant-se de que la porta del pis d'en Renard està entraoberta.) Mira: precisament el senyor Renard és a casa seva.

Blanca (Que's trova al peu de dita porta y veu a en Pontoy.) Hola, senyor Pontoy!

Pont. Ah! Senyora Pataud.

Blanca (Empenyent -lo cap al fons.) No's pot entrar.

Enriq. (Empenyent a la senyora Mazaubran y a la Clara.) El senyor Renard ha sortit.

Pont. Però...

Enriq. Pujem al seu pis, senyor Pontoy.

Pont. Però...

Blanca Allí en parlarem. (En Pontoy y les senyores desapareixen escales amunt.)

ESCENA X

Lluís y Petit

Lluís. {Després de palpar els vestits d'en Petit.)

{Apart.) Sí, que la porta la clau. Petit. No'm maltractin, per favor. Ja pagaré lo que

sigui ! Lluís. (Abrassant-lo emocionat.) Pobre víctima! Petit. Qui m'abrassa? Lluís. (Bo v deslligant el mocador que tapdls ulls

d en ^ Petit.) Jo. Petit. (Aijrecant-se.) Lluís! Ets tu? Soc a casa teva!

Tu m'has salvat! (L'abrassa.) Y còm! Còm! Lluís. Dos homes acaben de portar-te. Petit. Dos enmascarats, oy? Anaven ab careta? Lluís. Un d'ells, sí. Petit. Amaga-m! Amaga-m! Lluís. No tinguis por; ja són fora. Petit. Gràcies. Lluís. Però, diga-m: Còm és que portes aquesta roba?

P.

- 85 -

Petit. Ay, si sapiguessis lo que m' ha passat avuy, amic meu! No cal dir-te, a la Enriqueta, ni paraula! Y còm està l'Enriqueta?

Lluís. Be, y tu?

Petit. No ha fet pas cap tontería mentres he sigut fora?

Lluís. Cap: ni una.

Petit. Millor. No l'has pas deixada sortir peu ni cama de casa?

Lluís. Ni peu, ni cama... però conta m què ha sigut de tu...'

Petit. De primer deixa-m un vestit teu, per repen- dre'l meu sexe.

Lluís. Està be. Despulla-t, mentres tant te'l porto. (Apart.) Després li pendré la clau. (Desapa- reix- per la porta de la dreta.)

Petit. Estic tot cruixit. Aquest auto satànic m'ha sac- sejat tot y els esbirros del capità, semblava que busquessin expressament el mal camí, els canallas... Y qui deu ser, la mestressa de aquest vestit? (Treyent-se una clau de la butxaca.) Una clau! La de casa seva! Que'n deu tenir de feyna ara per entrar-hi. (Llensa la clau.) Pa- ciència ! També'n tinc jo per entrar a la meva ! Jo també la he perduda la clau. La he deixada ab els meus vestits a les mans d'aquell pirata.

ESCENA XI .

Petit, Jambard y Chechette

Jamb. (Pujant per l'escala seguit de Chechette. Ell porta un vestit a la mà; ella una maleta.) L'entressol és aquí. Hem arribat a la casa del vostre còniplis. Eli vos ha robat l'honor, ell vos el tornarà.

Chech. {Apart.) Si que tindrà feina, pobre home.

Jamb. Es solter, y t'hi casaràs... L'esquerra és aquesta. (Truca a la porta d'en Lluís. En Petit que s'ha anat despullant, va ab pantalons y ermilla de senyora y porta'l barret posat encara.)

Petit. Jo diré que de tot això'n té la culpa aquet crà- pula de Pataud. (Al sentir la campaneta de la porta.) Té, ara truquen. (Obrint-la una mica.) A qui demana? Déu! El Pirata! {Va per tan- car-la.)

— 86 —

Jamb. Petit.

Jamb.

Petit.

Chech. Jamb.

Chech. Jamb.

(Treyent el cop.) Viu aquí el senyor Renard?

{Afectant una veu afemellada.) No senyor : no

hi viu aquí.

{Retirant-se.) Dispensi, senyora. {A la Che-

chette,) Aquí hi viu una bruixota ; truca aquí

devant. {La Chechette sé'n va a trucar al pis

de devant.)

Ell! No'm faltava més que això, ara. {Se queda

escoltant darrera de la porta.)

No responen.

Miserable! Obra o enfonzo la porta. Ay! Que

soc bèstia! {Treyent-se una clau de la but.raca.)

He trovat aquesta clau en el seus pantalons

{Prova la clau al pany.) Endevinada! {Obra la

porta. A la Chechette.) Entra!

Còm? Voleu que...

{Empenyent-la.) Entra, dic! {Surten tots dos

per l'esquerra.)

ESCENA XII

Petit y Lluís

Petit.

Lluís.

Petit. Lluís. Petit.

Lluís. Petit.

Lluís.

Petit. Lluís.

Petit.

Ara si que estic ben fresc! {Mira ab recel al replà, però veyent que no hi ha ningú hi passa.) Que se n'ha anat ja? {Mira per Vull de V escala.) Me deu esperar abaix al carrer... {Entrant per la dreta, atravessa V escena fins a trobar a en Petit.) Veste a vestir... Ho tro- baràs tot preparat sobre'l meu llit. Ay, Lluís!... El que m'ha segrestat és aquí! {Apart.) Estic perdut!

Coneixes a en Jambard? Doncs és el que m'ha robat de Cotte perquè li he pres a l'amiga. Còm?

No ho sé com; m'han passat coses que no m'ex- plico, ni probablement m'explicaré may... {Apart.) Se veu que avuy les tempestats són ge- nerals.

Y ara m'espera abaix. Salva-m! {Ab resolució.) Oh! si que't salvaré. Encara que m'hagués de costar la vida.

Doncs, escolta: per lo que pugui convenir-te y perquè sàpigues de que't parlen, si t'encares ab en Jambard, t'haig d'advertir que a Cotte-sur-

— 87 —

Mer, he donat el teu nom per no comprometé'l meu.

Llíus. Eh?

Petit. Doncs be; ara te'l torno. Ja li pots dir que ets tu el que han trovat a la caseta.

Lluís. Y quan li hagi dit, què passarà.

Petit. Quan li hagis dit es fàcil que't mati, però no tin- guis por, si arriba aquest cas desgraciat, passaré a ta mare una renda de siscents francs. Tens por? Dubtes? {Heroicament.)

Lluís. Doncs no, no dubto; té dec això y molt més. {Apareix V Enriqueta per l' escala.)

Petit. {Abrassant-lo.) Amic, heroic, adéu... Vaig a vestir-me al teu quarto. {Se'n va per la dreta.)

ESCENA XIII Lluís y Enriqueta

Enriq. {Trucant a la porta d'en Lluís.) Lluís!, soc jo. {Surtint al replà.)

Lluís. Pst. El seu marit és a la meva cambra.

Enriq. Què hi fa?

Lluís. Se cambía de sexe.

Enriq. Però y la clau? Y la clau?

Lluís. Es al guarda-pols; esperis aquí: vaig a buscar-lo. {Entra a buscar el guarda-pols y Ventrega a VEnriqueta.)

Enriq. Depressa, per favor.

Lluís. Tingui.

Enriq. A la fi. {Escorcollant les butxaques del guar- da-pols y al adonar-se de que no hi ha la clau, fa un xiscle.)

Lluís. Què?

Enriq. Que no hi és la clau.

Lluís. Però si jo la he tocada fa un instant.

Enriq. L'ha perduda com l'altre; vostè és un imbècil. Ah! Totes les desgracies d'avuy me les ha por- tat vostè.

Lluís. Jo?

Enriq. Sí! Si m'hagués impedit d'anar a Cotte, no hau- ria passat rès!

Lluís. Just!

Enriq. No és bó pera rès. {Li tira'l guarda pols a la cara y desapareix escales amunt.)

Lluís. {Parlant sol.) Si demà no tinc els cabells blancs serà perquè ja me'ls hauré tenyit.

- 88 -

ESCENA XIV Lluís y Jambard

Jamb. (Sortint de càn Petit y Pataud.) Aquest poca vergonya no és a casa seva.

Lluís. {Al veure-l) Déu meu! El boig de Cotte! {Faig escales avall després de tirar-li el guarda- pols.)

Jamb. Ell! Vina! No fugis: o't casaràs ó't mataré. {Des- apareix- darrera d'ell.)

ESCENA XV Petit y Chechette

Petit. {Entrant per la dreta, vestit ah un traj'o d'en Lluís, y passant al replà.) Dins d'aquest ves- tit hi cab tota la rahó social plegada... No hi fa rès; diré a l'Enriqueta que la pena d'estar sepa- rat d'ella, m'ha fet amagrir {Truca al seu pis.) Soc jo, Enriqueta.

Chech. {Entrant.) Ah! Cónsul!

Petit. {Estupefacte.) La Chechette!... a casa meva! Tu a casa meva? Què hi fas aquí, desgraciada?

Chech. T'he espero ab el capità.

Petit. Còm? Aquest llop de mar també és aquí?

Chech. Ara ha surtit a buscar-te. Està furiós y ho ha trencat tot, vidres, miralls, porcelanes...

Petit. Y no ha trovat ningú que'l fés lligar, a casa?

Chech. Si no hi havia ningú en tot el pis. El capità m'ha fet instalar al teu dormitori y ficar-me al teu llit, al costat de la teva maleta.

Petit. Sí? Doncs be; ara fas la teva, y entorna-t'en desseguida cap a Cotte -sur-Mer. {Acompa- nyant-la cap a dins del pis.)

Chech. Pensa-hi en que aquesta vegada es per tota la vida.

Petit. {Sentint la veu de V Enriqueta que baixa del pis d'en Pontoy.) Estic perdut! L'Enriqueta! {Em- penyent-ta.) Entra.

Chech. Pero?

Petit. Entra depressa. {L'obliga a entrar al seu pis fs queda dret al peu de la porta, que ha ajus- tat ràpidament.)

— 89

ESCENA XVI

Petit y Enriqueta, després Chechette y després JAMBARD

Oh! El meu marit! Oh! Vida meva! Ets tu?

No m'esperaves, oy? Es clar, com que jo t'havia dit que no tornaria fins demà. En efecte.

Veuràs, ja t'esplicaré lo que ha passat. Al mo- ment d'embarcar-nos ens han dit que la casa Morris havia fet suspensió de pagos, aleshores jo que sí que me'n entomo cap a caseta desse- guida, per passar la nit, que ja considerava per- duda, al costat de la meva Enriqueta del meu cor.

Així, doncs, ara tornes de Calais. Naturalment.

{Apart.) Mentider. Però qui sab si sospita y vol desconcertar-me... Siguem ben amables. (^Z» stí- lamería.) Oh! Nano meu! Quina alegria que'm dones!

{Entrant d'una revolada.) Qué és això? {S'inter- posa entre marit y muller y pega una bofetada a en Petit.) Desvergonyit! {Apart.) Com no s'obra la terra y el cel s'enso- rra y ens hi atrapen a tots entremitg! Eh? Qui és vostè?

Soc una senyora que no permeto que ningú's rigui de mi. Soc la promesa del senyor. La seva promesa?

No! No! No te la escoltis a n'aquesta dona. Ni la conec ni sé qui és. Te juro que no sab lo que's diu. {Tracta d' endur-se' n a r Enriqueta.) {Desprenent-se delí y encarant-se ab la Che- chette.) Permet-me. Aquest senyor és el seu promès? Per tota la vida.

Deu ésser la boja aquesta senyora. Te repe- teixo que no sé qui és, o sinó prova-ho, pregun- ta-li còm me dic. Lluís Renard. {Somrient triomfalment.) Ja ho veus, me pren

— 90

per en Lluís. Es veu que s'ha tocat, pobre

xicota. Anem, anem. Chech. Què diu? Què m'he tocat? Es dir que vols negar

que m'has jurat avuy a Cotte-sur-Mer, que

m'estimaves. Petit. A Cotte-sur-Mer? Ni sé ahont és. Precisament

acabo d'arrivar de Calais. {Agafant el bras de

r Enriqueta.) Anem, anem. Enriq. Aquesta dóna no és boja. Aquesta dóna diu

la veritat. Petit. Te juro Enriqueta... Enriq. Prou! Ja no hi ha rès de comú entre nosaltres

dos. Vaig a buscar el meu sombrero a casa

la senyora Pontoy y m'entorno ab la meva famí- lia per esperar el divorci. {Se dirigeix cap el

fons.) Chech. Còm, divorci? Doncs és casat? Enriq. {A la Chechette.) No s'amoíni per això. No ho

serà gaire temps. {A ríen Petit.) Adéu, senyor

Renard, Jamb. {Que acaba de pujar.) Qui és que parla d'en

Renard? Ahont és, que li trencaré les cames. Enriq. Aquí'l té. {Senyalant a en Petit. En Jambard

se precipita sobre d'ell, que V espera agenollat

V ab el cap baix.) Petit. Ha arrivat la meva última hora. Jamb. {Després de haver-seU mirat ab detenció.)

Aquest és en Renard? No pot ser. Petit. Abreviem, capità. Mati-m d'una vegada. Jamb. Ah! No! A mi no m'hi vingui ab aquestes... Petit. Còm? Jamb. Vostè tracta de salvar al senyor Renard fent-se

passar per ell. Chech. Eh? Jamb. Però desgraciadament pel seu amic, el conec

prou be a n'en Renard. L'he vist aquesta tarde

a Cotte. Es un home petit, moreno, rodó com

una poma... Chech. Què s'empesca ara? Jamb. Per més senyes, acabo de trovar-lo en aquesta

mateixa casa fa un moment. Se m'ha escapat,

però paciència; ja l'atraparé una hora o altre. Petit. Qué és extrany...! No diu que'n Renard ha estat

avuy a Cotte? Jamb. Naturalment.

Petit. Doncs es veritat: jo no soc en Renard! Chech. {Apart.) Quin aplom que té aquest home.

— 91 —

Petit. En Renard m'ha jurat que no s'havia mogut

d'aquí. Ara be. Què hi ha anat a fer a Cotte? Jamb. Mal llamp! Hi ha anat a expansionar-se ab

aquesta senyora dintre una caseta de banys. Petit. Ah, no! El que estava ab la senyora a la caseta

era jo. {Ajupint novament el cap.) Jamb. Y cah! Vostè lo que vol es atabalar-me. Jo sé

lo que sé. Jo m'instalo aquí, y així que'n Renard

torni, me'l menjo. Petit. Jo encara li faré millors condicions. Esperi-1

en el seu pis y quan arri vi ja l'avisaré. {Tracta

de conduir-lo cap al pis d'en Renard.) Jamb. Ah! No! Dispensi: ell viu en aquest, altre costat. Petit. No, home, no. Jamb. Aquí viu la bruixa.

Petit. La bruixa soc jo. {Tornant a ajupir el cap.) Jamb. Vostè?

Petit. Sí, ja li explicaré més tard. Ara entri. Jamb. En fi, entrem. Així com així no haig de deixar

aquesta casa sense haver-me menjat y digerit al

senyor Renard. Petit, Per això mateix.

Jamb. Vina ab mi desgraciada. {Entra a can Lluís.) Chech. {Apart y ab sentiment.) El Cònsul, casat! Qui

ho havia de dir? Jamb. {A la Chechette quan se troven sols al pis

d'en Renard.) Es valent aquest xicot, exposa la

pell pel seu amic. Es valent, però es imbècil.

{S'asseuen prop de la taula.)

ESCENA XVIII

Els mateixos y Monbissac

Petit. La meva dóna es a can Pontoy, S'ha d'aclarir tot això. {Pu/a un parell de graons; després se repensa y torna al prosceni.) Perquè hi ha anat avuy en Lluís a Cotte? Y perquè no m'havia dit que ha surtit de casa? {Torna a pujar dos o tres graons y torna a repensar-se y a baixar al prosceni.) Y perquè se n'ha anat de París? Qui sab si ha anat a acompanyar la dóna d'en Pataud? {Torna a pujar quan V entrada d en Monbissac el detura?^

MoNB. Acabo de topar ab en Petit al carrer... Aquest és el moment d'anar a trovar la seva dona. {Se'n

92 —

va a obrir el pis d'en Petit ab la clau que porta a la butxaca.)

Petit. {Observant-lo y apart.) Qui és aquest? Què fa? Còm? Té una clau? No hi hà dubte: és un lladre. {Tirant-se-li a sobre y a grans crits.) Lladres! lladres!

MoxB. Calli, caballer, per tots els sants del cel; vostè me pren per altre.

Petit. Aleshores, miserable, perquè tractaves d'espa- nyar la meva porta.

MoNB. La seva porta? (Apart.) Ah! Es en Pataud, el soci d'en Petit.

Petit. No parli sol, perquè aquest vici ja s'ha declarat ridícul y de mal gust. Respongui.

MoNB. Caballer: me veig obligat a confiar-li un secret. Si vostè és un home de cor, espero que no n'abu- sarà. Estimo a la muller del seu soci.

Petit. Què? No es possible. Vostè, també? Aquesta dona és una Messalina, doncs.

MoNB. Si és tant hermosa!

Petit. Be, això va a gustos. A mi no m'agraden gaire les rosses.

MoNB. Però si no n'és de rossa. Si és morena, ardenta- ment morena.

Petit. La senyora Pataud es rossa, deliciosament rossa.

MoNB. Però la senyora Petit es morena.

Petit. [Ab un crit.) Què?

MoNB. La senyora Petit, es morena y ben morena, y com que la he seguida inútilment de la Magde- lena a aquí, d'aquí a Cotte y de Cotte aquí, permeti-m que ara que deu estar sola...

Petit. Un instant! Diu que ha vist a la senyora Petit a Cotte, no fa molt?

MoNB. Just! Y anava ab el seu marit.

Petit. Ab el seu marit?

MoNB. Sí; un tipo petitò, gras y ab cara d'esverat.

Petit. Déu del cel! Caballer!

MoNB. Vaja, ja n'hi ha prou! Deixi-m estar que al cap- d'avall vostè no'n deu haver de fer rès de tot això.

Petit. Què no n'haig de fer rès? Ja ho veurà; pari les orelles. Jo soc el senyor Petit; jo y ningú més, ho sent? El veritable senyor Petit, de la casa Petit y Pataud. Veliaquí la meva targeta, {N'hi entrega una què's treu de la butj'aca de la americana.)

MoNB. (Llegint-la.) «Lluís Renard». Què vol diver- tir-se ab mi, vostè?

— 93 -

Petit. Té rahó, és clar, com que aquets són els vestits del meu dependent, però en fi; miri-m be, senyor meu, y després de mirar-me vegi si s'atreveix a afirmar que no soc jo el propi... interessat.

MoNB. (Ab ironia.) En efecte, si que'n fa cara de ser-ho. Aquets ulls... aquet front... Li confesso que'm posa ab dubte.

Petit. {Fent-lo entrar cT una empenta al pis d'en Renard.) Vaja, prou; entri aquí!

Jam. {Abraonant-se a ríen Monbissac.) Es ell! Ah! Canalla!

MONB. Jo?

Jam. {Després de veure que s'ha tornat a equivo- car.) Però si no és aquest tampoc!

MoNB. Ahont hi anat a parar? {S'asseu prop de la taula, al costat de la Chechette, ab quicomensa a flirtejar.) Me costen més disgustos aquesta mena d'aventures. {Apareix en Pataud per la escala.)

ESCENA XIX

Els mateixos y Pataud

Petit. {Desde'l replà.) Recapacitem: l'Enriqueta ha anat a Cotte y en Lluís també, y's feyen passar per marit y muller. Déu del cel! Què ha passat aquí?

Pat. {Parlant sol.) No trovo cap manyà. El diumenge tanquen tots. {Al veure al seu soci.) Ah, Petit!

Petit. Pataud!

Pat. Encara no t'ha trinxat el capità?

Petit. No's tracta d'això, ara. Escolta, Pataud. Vaig a revelar-te una cosa inaudita. L'Enriqueta ha anat avuy a Cotte.

Pat. Ja ho sé; jo li he vista.

Petit. Tu, també? Y què hi anat a fer tan lluny del bou- levard Montmatre?

Pat. Encara no ho has averiguat? Ha anat a enga- nyar-te ab el teu amic Lluís.

Petit. Això és impossible. L'Enriqueta, la meva Enri- queta, no és capassa... Y en Lluís tampoc.

Pat. Benaventurats els mansos, però en fi. Jo ja sé lo que'm dic.

Petit. Tu ho has vist?

— 94 —

Pat. No, però ho he sentit. Ocupava la cambra del costat de la meva.

Petit. (Sorprès.) Ah, no! Cah, home, cah! A la cam- bra del costat de la teva hi havia... be, dei- xem-ho córrer això!

Pat.- Què vols dir?

Petit. Rès. Per lo que respecta al meu assumpte, tor- naré per l'honra de la casa Petit y Pataud.

Pat. Si tu haguessis d'esser el depositari de l'honra de la casa, pobre casa y pobre honra!

Petit. Què vols dir?

Pat. Més concretament. Hi hà gent que en aquest cas t'aconsellarien indulgència, però jo't dic: hauries de matar-los à tots dos; sé que no ho faràs, però hauries de matar-los.

Petit. Qué'ls mataries tú, en el meu lloc?

Pat. Si; el marit que mata a la seva dona, té dues ventatges; evita'l ridícol y's queda viudo.

Petit. Doncs tu si que si no ets felis, és per que no vols.

ESCENA XX

Els mateixos y Enriqueta

Pat. Prepara-t; la teva dona baixa; ara és l'ocasió.

Petit. (A r Enriqueta que ha aparegut pel fons.) Se- nyora, acostis!

Enriq. Deixi-m estar vostè, a mi; tot s'ha acabat entre nosaltres dos.

Petit. No cridi, no cridi. Ho sé tot. Vostè ha anat a Cotte.

Enriq. Vostè, hi ha anat, vostè! Però en fi, què hi hà?

Petit. Hi hà que vostè m'enganya.

Enriq. Y què?

Petit. Còm, y què?

Pat. {Apart.) Ja'n té de cinisme, ja, aquesta dona.

MoNB. Me sembla que's barallen al replà. {Enjamhard s'acosta a la porta v escolta.)

Petit. {A V Enriqueta.) Y en Lluís es el seu complís?

ESCENA XXI

Els mateixos y Lluís Lluís. Y cah ha de ser; això no es veritat; no la cre-

95

guis; la carta que acaba d'ensenyar-te me l'ha feta escriurer per riure-s de mi. (Apart.) Ah! Ei malahit! Quina carta, miserable, quina carta? Ah! No te Tha ensenyada.

No, canalla, brètol. Qui m'ho habia de dir de tu? De tu! aqui he cobert de beneficis! de tu que cobres a casa meva un sou de cent francs men- suals pera treballar catorze hores diàries no més.

(Ab còmica emoció.) Petit, no soc culpable! (A en Petit. Mata-1 però no'l fassis patir. No'm maregis, tu, ximple. {A en Lliiis. Y goses a dir que no ets culpable? No. Tot lo que he fet ha sigut pera servir-te. Prous desvergonyiments! Surtin d'aqui que no'ls vuy veure may més al davant meu. {Rompent a plorar.) Ah! Era la darrera injustí- cia que podia esperar. {Refent-se una mica.) Doncs be: fa no puc aguantar més. Ni el pes de totes elles, ni el de la meva conciencia. Sí, jo estimo a la teva dona, però respetuosament, pla- tònicament... T'adora y és honrada. Avuy hem anat a Cotte, si, però no hi havem anat a fer rès de mal.

Doncs perquè has pres el meu nom? Parlem-ne d'això. Sabs que m'ha costat el teu nom? Una bofetada, una cossa, tota la roba que tenia, tres intents de desafio, un susto de mort, la presó y la ruina... Y mira com m'ho pagues. Y de tot plegat això és lo que'm sab més greu!...

ESCENA XXII

Els mateixos, senyora Mazaubran, Clara, PoNTOY y finalment Blanca

{Apart, conmogiída.) Pobre xicot! {Que ha sortit al replà.) Mala onada se m'en- dugui; m'ha trencat el cor. {S'aixuga una llà- grima traïdora.)

{Entra seguida de la seva filla y den Pontoy, dirigint-se a en Lluís.) No plori més, senyor Renard; la senyora Petit ens ho ha comptat tot:

96 -

Enriq. Pat.

Blanca Tots Petit. Pat.

Blanca

Petit. Pat.

Jamb. Enriq.

Pat.

Petit.

vostè s'ha portat com un veritable cavaller. Li dono la meva filla.

(Al seu marit.) Ves si casaria el meu aimant. Però no comprens, infelís, que tot aquesta gent s'esforsen a enganyar-te? Si no era la teva, quina era la dona que hi havia en el quarto del costat del meu?

{Baijrant al prosceni y ah tota la boca.) Era jo! Eh?

{A r Enriqueta.) Ara la mata. {Després d'un gest horriblement tràgic se re- pensa y somriu.) Ah! Ja ho entenc tot!... Cor gran! Ara voldries sacrificar-te per salvar a la teva amiga.

M'has comprés. Veig que no hi ha manera d'en- ganyar-te. Be, noy!

Aquest geste sublim, no més una dona honrada com tu es capassa de trovar-lo. En Renard m'ha enternit; mereix que'l perdoni. Ja veus a lo que condueix el fer vigilar massa la dona.

{Ab la mà dreta sobre' I front de la Blanca.) La casa Petit y Pataud, Societat en Comandita, té depositat el seu honor y el seu prestigi en tu. Sinó que tu pots dir al revés dels avis formigues: Pobre casa'l dia que jo no tanqui'ls ulls!...

telo

CATÀLEG de les obres de Frederic Soler (Pital que's troben de venda a la Llibreria de Bonavia i Dut carrer Boqueria, 20, Barcelona.

UN ACTE A la vora del mar. Comèdia . . El ret de la Síla. Comèdia . . Cura de moro. Comèdia . . . Cl jardí del General. Comèdia . La vivor de l'estornell. Comèdia La mosca al nàs. Comèdia . . Cafè i Copa. Comèdia . . . . La dóna i la ballarina. Comèdia Per carta de més. Comèdia . . Els cantis de Vilafranca. Co. Palots i ganxos. Comèdia. . . Les peres a quarto. Pessa. . . La Rambla de les flors. Sarsuela f^a Butifarra de la Llibertat. [Coses del oncle! Comèdia . . Les pildores de Hoiloway. Co. Un barret de rialles. Comèdia . En Joan Doneta. Comèdia . . El Boigde les campanilles. Co.

DOS ACTES

La casaca i la casulla. Comèdia.

La Campana de Sant Llop. Co- mèdia

El Teatre per dins. Comèdia. .

Kl Sagristà de S. Roc. Sarsuela.

La fira de S. Genis. Sarsuela. .

El Moro Benani. Sarsuela . .

El pla de la Boqueria. Sarsuela.

Donya Guadalupe. Sarsuela. .

La testa del barri. Sarsuela . .

Els estudiants deCervera. Sarl.'

A posta de Sol. Sarsuela . . .

Els Pescadors deSant Pol. Sarl."

La Sabateta al balcó, Comèdia .

La Esquella de la Torratxa. Sarsuela

El Caiitador, Comèdia. . . .

Ous del dia. Comèdia ....

Si us plau per íorsa. Sarsuela .

Un mercat de Calaf. Comèdia .

La Vaquera de la piga rosa Comèdia

Les carabasses de Montroig. C."

Kl punt de les dones. Comèdia.

Els Héroes i les grandeses. C*

LI castell dels tres dragons.

La venjansa de la Tana. C.°

TRES ACTES

La Rosa blanca. Drama. . . .

La fals. Drama

Les modes. Comèdia . . . La bala de vidre. Comèdia . L'Hostal de la Farigola. C El dir de la gent. Comèdia . El Campanar de Palma. Drama Les papellones. Comèdia. . L'àngel de la guarda. Comèdia L'Urbanitat. Comèdia . . .

I

I

I

I

I

I

I

1

I

I

i

I

o'5o

o'5o

o'5o

o'5o

o'5o

o"5o

0*50

i'5o

i'5o

i'5o

o'5o

o'5o

o'5o

o'5o

0 5o

0*50

o'5o

o'5o

I

i'5o

o'5o o'5o o'5o o'5o o'oo

o'So o'5o o'5o o'So o'5o o'5o

2 2 2 2 2 2 2 2 2 2

Els polítics de gambetto. C*

El didot. Comèdia

L'Hereuet. Comèdia

La qua de palla. Comèdia. . . El primer amor. Drama . . .

Or. Drama

L'Apotecari d'Olot. Comèdia . Les francesilles. Comèdia . . L'últim Rei de Magnòlia. Sar. Cl Comte l'Arnau. Drama. . . 100,000 duros. Drama. . . .

Barba Roja. Drama

La Rondalla de l'infern. Drama. El monjo negre. Drama . . . El llibre de l'honor. Drama . . Les joies de la Roser. Drama. .

O Rei o res. Drama

El Rector de Vallfogona. Drama

El collaret de perles. Drama. . La dida. Comèdia

Cl ferrer de tall. Drama . . .

Els Segadors. Drama ....

Senyora i raajora. Drama. . .

El Contramestre. Drama . . .

Cèrcol de foc. Drama ....

La banda de bastardia. Drama .

La ratlla dreta. Drama. . . ,

Sota terra. Drama .....

Cl pubill. Drama

Cl lliri d'aigua. Drama. , . .

Batalla de Reines. Drama. . .

La pena de mort. Drama . .

La Creu de la Masia. Drama.

La filla del marxant. Drama. .

Cl forn del Rei. Drama. . .

Les Claus de Girona. Drama

Els Egoistes. Comèdia. . .

Cl Veguer de Vic. Drama. .

L'infern a casa Dramaf. . .

La carta de Navegar. Comèdia

La mà de l'Inglès. Comèdia.

QUATRE ACTES

El trinc del or. Comèdia . .

La bruixa. Drama

El plor de la maratra. Drama El timbal del Bruc. Drama . Les eures del mas. Drama El Rústic Bertoldo. Comèdia Bertoldino. Comèdia . . .

CINC ACTES

Judas de Keriot. Drama . . .

Jesús. Drama

El bressol de Jesús. Drama . .

POESIES PREMIADES

Un volum en foli, de 400 pla- nes, contenint ii5 poesies, ambil•lustraciónsden Padró.

■_^ -r ::r;.i. .

(«witTcDnai. . 'aiOnM. .

^ Il3 |K)''

ARXIU TEATRAL Ml LLA

Compra í venda de comèdies de totes menes Carrer de Sant Pau