La guerra civil : drama en un acte y en vers

^ 2 'í M

ARGHIVO CENTRAL

M

DRAIUA EM VB ACTK V EM TERÜ,

ORieiNAi DB

TEODORO BARÓ.

--^^zs-m^^^'^f'^

BARCELONA.

Iraprempta de la Viuda y Fills de Gaspar.

1867.

CATALOGO
de las obras pertenecientes à dicL• ArcMvo,

t/af Alailas en un acte.

A boca tancada.

Araor, partit y pasetas.

Cap gepepul se veu *l gep.

Cosas del oncle.

Cristeta T estanquera.

Bn Juan Donela.

EIsJde fora y els de dins.

Fotografías.

L'alcalde delfdel barri nou.

"Ls banys de Caldelas.

L' ajuda de Deu.

La criada de las criadas.

La malvasia de Sitjes.

La ma del cel.

La pubilla de Riudoms.

La orga de rahons.

L ase de 'n Mora.

La butifarra de la llibertad.

La vida al encant.

Las píldoras d' Hollavay.

La lley del ambut.

L' boig de las campanillas.

Ls partits de la patrona.

Las tres rosas.

La veixa de la llibertat.

La sombra de D. Pascual.

Las llàgrimas de Polònia.

La perla de Taradell.

Las atmellas de Arenys.

La perla del Monseny.

L'jhe perdut, jay! Khe perdut.

Las tres teclas.

L' noy de las caraas tortas.

La capital del Imperi.

Lo soldadot de caball.

Massa jove y massa vell.

M' ha caigut la loteria.

Mislos !

No's pot dir blat...

Qui al cel escup.

Qui lot ho vol tot ho pert. (

Qui juga no dorm.

Set moris y cap enterro.

Setse julges (zarzuela).

Si m' erabrutas t'enmascaro

Si que r habem feta bona.

Sistema raspall.

Tal hi va que no s* ho creu.

Un beneiht de Jesucrist.

Una noya com un sol.

Un barret de riallas.

Un engany à mitxas.

Una noya es per un rey.

Una juguesca.

Un pollastre aixelat.

Un mosquit d' arbre.

Un poll resucilal.

Una nit de Carnaval.

ün Uaminé dins de un sach

Un casament dit y^iet.

Un inglés en Mataró.

I Va caure !

)

Al altre mont.

Cada ovella ab sa parella.

Cada hu per hont l' enfila.

Contra enveija.

I>. Perlimplin.

En dos actes.

Gat escarmentat.

L' castell dels tres dragons.

L' cantadó.

La vaquera de la piga rosa.

Las carbassas de Montroig.

Li

DBAnA EN ttü ACTB V KS l^EBS.

OEI€inAL DB

TEODORO BARÓ.

Estrenat en lo teatro Romea de Barcelona.

BARCELONA.

Imprerapta de la Viuda y Fills de Gaspar.

1869.

Lo director del Archivo central lirico dramàtico, es
r únich encarregat de aquesta obra y sens lo sèa
permís ningú podrà representaria.

Ecsaminado este drama, no hallo inconveniente
en que su representacion se autorice.
Madrid 1^ de Setiembre de 1867.

El Censor de Teatros.

Nargiso S. Serra.

D. JOSÉ OLANO CABALLERO.

ÈL Autor.

REI' A I^TXaVCElSrT.

PERSONAS. ACTORS.

Carmeta • . D.' Franciscà Soler.

Anton . , , D. Anton Tutau.

Pepet D. Joseph G.Tomàs

Ambrosio D. Miquel Llimona.

Lluis D. Aciscle Soler.

Gent del poble, v

La acció passa en un poble de Catalunya durant la
guerra dels set anys.

ACTE ÜNICH.

Sala de una casa de poble ab mobles decents. Tres
portas al fondo, dreta y esquerra. La de la dreta
del espectador tancada. A la esquerra una finestra.
Penjada à la paret de la dreta una escopeta de
cassa ; à 1' altre pany de paret un sabre d'oficial.

ESCENA ÍHIMERA.

CARMETA.

{Surt de la esquerra ab una llumanera encesa.)

Ja ès dia : apaguem lo llum,

{V apaga, la deixa sobre un moble y çbra la fi^

neslra.)

\ Que hermòsa ès la matinada !

(Se sent lo crit de \ cenlinella alerta ! dat moll

lluny.)

Encara aquest crit que porta

al poble, hònt avants regnava

la pau, recorts tan amargs :

i Guants en lo camp de batalla

perderen, pobres, las vidas

607771

— 6 —
ferits per caiiinas balas 1
i y cuànts carüns las perderen
dels lliberals à las armas 1
1 Tots son germans y s' fan guerra !
I Pobres fills de nostre Espanya I
Avuy lo fusell empunyan
los que empunyaban 1* arada
y vijilan dia y nit
del nostre poble à las tapias.
(Se sent altre vegada lo crit de jcentinella aler-
ta ! encara mes lluny.)
Encara ressona 1' crit,
mes ja s' pert en llòntanansa.
Sembla que he sentit sòròll...
(S^ atansa d la porta de la dreta y escolta.)
^Serà èll?... Dorm. M' enganyaba,

ESCENA II.

CABMETA, ANTON.

Ant. Carmeta.

Cau. Pare. Bon dia.

Ant. Ja se sab que sempre t' alsas*

ab 1 0 sol .
Car. Es que la feyna

no m' permet las matinadas.
Ant. D' algun temps à aquesta part

casi per tú ha aumentat massa.
Car. Ja n' hi ha mès, mès treballant

ab molt gust, no cansa gayra.
Ant. Conto que demà matí

tòt tornarà dins ma casa

à 1' estat d' avans. Sabia

lo treball que t' imposaba,

mès tan sols tenia en tú

una completa confiansa.

No soposo que 1' servey

hagués comès una infàmia ;

mès caure' en una imprudència

— 7 -

fàcil ès ; per evitaria,

avans de portarlo aqui

los vaig allunyar de casa

envianllos al mèu mas

ahònt se troban encara.
Car. Va obrar bè.
Ant. Axis ho crech.

A escapalshi una paraula

en un moment de descuyt,

ó cosa aixís, divulgada

podia ser la noticia ;

y lo poble guarda encara

lo recort de aquella lluyta

que dol portà à moltas casas.

Mals consellers sempre foren

lo dolor y la venjansa,

y temia per sa vida,

que avuy conto serà salra.
Car. Dèu vos escolti.
Amt. Axis siga,

i No ha fèt fresa ? ^ Dorm encara ?
Car. Crech que sí , puig m' hè atansat

à la porta de la cambra

y m' ha semblat que dormia.
Ant. Ara del tòt recobradas

tè las forsas. ^Lo vestit

per que puga disfrassarse

ja déus tenir preparat?
Car. Lo tinch dins y res hi falta.
Ant. Donchs veurem si anit mateix

nos podrem posar en marxa.

Desprès hi entraré.
Car. Vaig dins.

Ant. Vés filla, que avuy acabas

de tenirne à càrrech téu

tòt lo treball de la casa.

[Carme se n* va per V esquerra.)

Vejam si s' ha despertat.
iVa à la porta de la dreta, mès se detura y retrocedeix.)

Sento sòròll à la escala.

ESCENA III.

Anton, Pepet.

Pep. íHí ha permís? [Mirant la porta de la dreta.)

(;Sempre tancadal)
Ant. iTú aquí, Pepet!
Pep. Dèu lo guard.

Ma presensla, apar. I' admira.
Ant. La sòspresa es natural.

Dòs mesos hi ha que ma casa

es per tú casa d' estranys.
Pep. Permétim, que sas paraulas

justas no sòn, en vritat.

Devall aquest sostre s' troba

la Carme; vostè ja sab

que la casa ahònt òüa habitia

per mi d' estranys may serà.
Ant. ^Vèns aqui...?
Pep. Per darli '1 parte

del dia. Vàrem entrar

ahir de guardià.
Ant. ^Res mès? [Recalcant. )

Pep. Res mès.
Ant. Poch ès.

Pep. iQué hi farà!

Ella ho volgué.
Ant. No, Pepet,

estàs mòlt equivocat.

No pots dubtar que t' estimo

com un fill.
Pep. No ho puch dubtar.

Ant. Dígam ; ^ pcfrqué mas paraulag

acuUida no han trobat

may en tòn pit ? i Perquè '1 dubte

t' ha fèt desbarreteixar ?
Pep. ^Perquó olla, digui, en lo dubte,

sempre món pit ha deixat?
Ant, Sa conducta, dins de poch,

podràs, Pepet, apreciar.
Pep. i Carmeta vol esplicarme.. 7 {Ab foch.)

Ant. Tal volta puguia demà.
Pep. i Demà !.. Lo demà es molt lluny.
Ant. 1 Mòlt l' estimas 1
Pep. i Dèu ho sab !

i Demà ja no estarà inquieta

y patint al mèu costat ?
Ant. Has estat injust ab ella;

tú, demà ho confesaràs.

I, Perquè escoltar no has volgut... ?
Pep. Aymo à la Carmeta tant,

que voldria que la culpa

caigués sobre del mèu cap,

perquè axis 1' estimaria

encara mès.
Ant Fins demà

Confessa que no t' senyalo,

Pepet, un plasso mol llarg.
Pep. j Mòlt ho ès per mi !
Ant. La impaciència,

convé saber moderar.

1 Cuantas voltas eix defecte

dona disgustos amargs!

Si no t* estimés ma filla,

i à ne mi, tú m' creus capàs

d' enganyarte ? Jo t' diria,

com à pare y home honrat :

«Olvidala, no t' estima »

y això, no tu sòm dit may.

Sempre hé vist ab alegria

lo vostre amor, pur y grand ;

y à mirarte com à fill

désde temps m' hi acostumat :

y també sabs que ab ton pare

nos estimem com germans.
Pep. Sé que vostè no m' enganya.
Ant. Donchs ^ perquè dubtas, si ho sabs ?
Pep. 1 Més ella pot enganyarlo...!
Anï. L' ofens ; d' això es incapàs.

— 10 —

Ella t' estima, Pepet:

mayd' eslimarie ha deliat.
Pep. i Que m' estima ! !Ab ironia. ■

j^j^x. i Encara dublas 1...

Pep. No n' parlem mès. Fins demà.
Ant. Pepet ; lo mèu blanch cabell

y r amor que t' hè portat

dèsde petit, me dòn dret

à que jo t' pugui parlar

com un pare. Tú un defecte

tens ; Pepet ! defecte gran ;

per èll algunas vegadas

ma alegria s' ha turbat.

La calma mòlt prompte perds

y alxó t' fa sò' arrebalat...

lo defecte aquest, al home,

fins al crim lo pot portar.

Tú delís unlrte ab ma filla :

crech que no hauràs olvldat

que mòltas voltas t' hè dit

que m'donabaque pensar

lo teu genlt ; mòlt hè fèt

per modificar, còm sabs,

tòs Instints que per fògòsòs

poden darte un trastorn gran :

que al mateix temps que la seva

vull jo ta felicitat. {Agafantli la mà.]

No t' ofengas, lo carinyo,

V amor me fa alxís parlar.

Recorda lo que t' hè dit

y que I' plasso no es mòlt llarg.

Vejam lo que diu lo parle.

[Pepet V hi dóna y Anton lo llegeix,)

Dins de un ratet tornaràs,

y llavors I' ordre del dia

te donaré (Sonrient.) De tornar

aquí, i no te sabrà pas greu ?
Pkp. Vostè mani. [Ap.) \ Ahont serà 1
[Se n' va per lo fondo.)

— 11-

ESCENA IV.

ANTO?<.

j Al fi jove 1 I Juventut
tens lo cor plé I vuit lo cap.
i Y com patelxan los dos 1
mes avuy la Caritat
demana aquest sacrifici
per ella y per èll tant gran.

ESCENA V.

ANTON, CARMETA. (SuTt pcT /' esquerro.)

Car. i Com se troba?

Ant. No r hè vist,

mès avny podrà marxar
si convé»

Car. Mòlt V hi convé

pus que aqui n' està esposat.

Cuàntas voltas assentada

del llit de tristesa al cap,

tenia pòr queia vida

se 1' hi escapés del-lirant.

Ha sigut llarga y penosa

del pobre ia enfermetat.

Lo infelís ne té una mare

que Ms jorns conta sospiran t

y à Déu alsa sas plegarias

pel fill que viu allunyat ;

i y à ne 1' mitj de sòn del-liri

sempre à sa mare invocant 1

^ Perquè en los camps de batalla

se destrossan los germans !

I Perquè avuy. crits d' estermini

ressonan, no crits de pau 1

i Perquè avify, per nostra Espanya

à torrents corre la sang!

— 12

Encar recordo ab ferésa
lo jorn en que vos Ilansàu
contra Is' carlins que sitiaban
aquest poble, i Ay I i En lo camp
de batalla, cuànts moriren I
Ant. i Tan sols la pensa de llavors fa esglay 1
Sortirem ab quietut, 1' ànima plena
de llàgrimas, perfums dels recorts sants,
Derrera, aquéllas casas hònt nasquèrem ;
vells y mares à Dèu lo prech alsant...
Los carlistas devant ; la Uuyta fera,..
Lo espatéch del canó dol sembrarà.
Caminem sens que s' obrin nostres llabis ;
regna per tot silenci, sols turbat
per lo bàtrer del cor ; cuant mès s' avansa,
ab mès forsa lo cor batèntne và.
Al cel, al toch d' atàch, los ulls se fixàn,
y à las prèndas del cor i A Dèu I cridant,
nos llansém com llampechs à la batalla
y comensa la mort... y cau qui cau.
I Y ès un home que tè mare y esposa 1...
i Foch à n' èll 1 ; Es carli! ; Corri sa sang I
I Filla tè 1 I morirà si surt la bala !...
I Foch à n' éll 1 | Foch à n' èll que ès lliberal!
Y lo vapor de sang nos eoï borratxa ;
al espirar lo fum perdem lo cap,
y à los crits d' agonia, crits terribles,
lo brunzit de las balas diu : | Sang ! | Sang I
i Clemència demaneu I i Paraula vana !
Homes no hi ha ; sols tigres sedejats...
y r tigre no te cor ; ab crits famélichs
sang vol ; demana sang | y sempre sang 1
Las forsas enemigas comensàren
desprès de una greu Uuyta, à flaqueixar.
Un esfors fan, sobre nosaltres vénen
disparats com lo Ham dos cents caballs.
Las bridas ab las dents van subjectadas ;
pistola en mà ; lo sabre preparat...
Lo cuadro tots formem, la mort-avansa ;
regna de nou silenci sepulcral ;

— la-
mes i ay ! que prop, ja mès à prop ressona

lo trot terril)le dels dos cents caballs.

Sabre en mà, las pistolas nos apuntan ;

xíiilan las balas... ! vidas van trencant 1...

I terrible instant ! la sang pels ulls regala;

caballs y caballers rodan plegats ;

s' alsa r bras y s' enfònza y la mort dóna...

no s' mira^; no hi ha temps ; ; à destrossarl

iDèumèuI iDèu mèul iSenyor, nons sabandònis'

i Cuànd, oh guerra, impossible tú seràs I

I Espanya, pàtria meva, pàtria meva !
' icuànd tos fills de matarse deixaran 1
, icuànd, en lloch de enemichs. Senyo' en ma pàtria

sols 'espanyols hi haurà, tan sols germansl
{Pausa.)

No t' moguis d' aqui; entraré
. à ne r cuarto del malalt

que vull posarme d' acord

per si avuy pot escapar.

A fi hém de portar!|esta obra

que hém emprés de caritat.

Si tornaba aquí en Pepet...
Car. ^Ha vingut?
Ant. Y tornarà.

, Car. íN' està cert?
Ant. N' estich segur.

[ap.J i Com pateix !
Car. i Qué 1' ha portat ?

Ant. Com ja sabs que es miliciano

y jo soch lo capità...

Cuan vingui, si soch à dins,

à la porta trucaràs.

Mès sortiré tot seguit ;

no hi haurà necesitat.

{Se 'n va per la dreta.)

— 14 —
ESCENA VI.

CARME.

I Los jorns, que sòn tristos, cuand falta à la yida
l'amor que m' omplia de grat pler lo cor 1
En va l' oreig dóna recorts y esperansas !
en va també gronxa Lonicas las flors
y las papallonas, píntadas joguinas,
sas alas de perlas estenen al sol :
lo cor bat ab forsa, mès sols V hi contesta
lo pit cuand envia als ulls amarg plorí
Avans los tancàbam perquè nostres somnis
aquells somnis fòssen que als àngels Dèu dón /
mès ara que sola, soleta somnio,
mòs somnis són tristos, són somnis de dol.
Pausa.

ESCENA VII.

CARME, ANTON.

Car. ; Pare ! [Aixugantse lo plor.)

Ant. Bròllan en tos ulls {kb molt carinyo.)

las llàgrimas ^ Perquè ploras ?

Carmeta, assentat. Temps fa fS* assentan.}

que ton cor, com ans, no s' obra

à lon pare.
Car. Si ; molí cert.

Es que ara passan las horas

per mi plenas de tristesa ;

es que ara lo dol me sobra

y dintre mòn pit lo tanco,

pus no vull que ma congòíxa

fasse que fugi la calma

del cor hònt la calma s' troba.
AhT, Volías tú que las penas

ignoradas per mi fossan,

y no sabs que un pare, raay

-15 —

tranquil pot estar cuand plora
aquella que ès sa alegria
sa vida y sa dilxa tota.
Per mès que s' dòngui à lo plor
en misteri brida solta,
lo pare sent que las llàgrimas
bruèntas per 1' aire volan,
y cuand respira, aquell ayre
de tristesa son pit ómpla.
Aquell, à qui tant estiraas,
dos mesos hi ha que no posa
à n* aquesta casa Is' peus ;
per xó ta pena ara es mòlta.
Entrà en sòn pit la sospita
al veurer que mòltas voltas
estabas tú molt distreta
com pensant ab altre cosa ;
que cuand èll aqui ns' trobaba,
per que prompte surtis fora,
tú feyas tót lo possible.
A voltas una acció bona
costa mòlt ; mès recompensa
à tals sufriments Dèu dóna.

Car. Allí hi había un malalt

plé de feridas, sens forsas...
Cometent una imprudència
tal vegada perdut fóra.
La Caritat m' ho ordenaba ;
y per mès que sigues mòlta,
inmensa, pare, la pena
de mon cor... salvat se troba.
Vaig cumplirne...

Ant. Ell tornarà.

La calma, filla, recobra.
Fòu precís. Mòltas vegadas
dura es la llèy à que ns' forsa
lo deber : mès es lo mèrit
cuant mès gran lo que s' hi oposa.
Per desgracia nostra pàtria
avuy dividida s' troba,

— 16 —

y la passió als combatents ,
de pols de sang los ulls ompla
convertint los pits sensibles
en pits de ferro, de roca.
La lluyta que sostinguérem
de dol cobrí tòt lo poble,
y com tú sabs, èra èll gèfe
de las enemigas forsas;
y si per una imprudència
s' hagués descubert, tal volta
r obra malograt s' hauria
que avuy à son lèrme toca.
Dém al ja vensut la mà
y fem bè, que Dèu ja ho torna.
Encar que d' èll dissenteixo,
en lo que pateix, la boyna
no sóm vist; sols lo germà
que pléde perill S6 troba.
Demà mateix sens retart
tú à ton pilla calma to mas.
Car. i Dèu vos escoltia I
Ant. Demà

lo carií ja serà fora:
m' ha dit que per lo viatje
setrobaba plè de forsas.
Vaig à disposarho tot,
y aprofitant de la fosca
de la nit, sortirà avuy.
A Dèu, Carmeta, no plorias.
(Se ^nmipel fondo.)

ESCENA VUI.

CARMETA.

í Que no ploria 1 i Que no ploría !
Lo plor ès sempre un consol,
y en las llàgrimas hi.troba
dolsa rosada lo cor.

==i7 =
ESCENA IX.

CARMETA, PEPET.

(Pepet s ha quedat parat un moment en lo dintèll.)

Car. (Àp.) i Ell 1 {Ap. y ah sospresa.)

Pep. i Que hi ès ? (Ap.) iGracias, Dòu mèu !

[Diu lo primer vers preguntant per Anton. Mo-
ment de pausa. Reprèn ah passió.)

Si à parlarte torno encara

d' aquell temps en que la ditxa

en mòn pit tenia estada ;
' Carmeta, digas, Carmela,

^ renalxerà la esperansa ?

i Dos mesos que nv) l' hè vist!

^ Has trobat 1' ausencia llarga ?

Parlar dels nostres dolors

ès aumentà' 1' mal que causan,

mes si 1' dolor ès tan gran

aumentant, sembla que amayna.

Fòu un temps en que la vicia

tranquils y alegres passabam

pus los anys ràpits corrían

Y ab ells los plers de la infància ;

j Temps que à la memòria porta

de alegria dòlsas ratxas!

i Tristos y dòlsos recorts

los d' alegrías pasadas 1

i Temps que sols per mi conservan

las ratxas de la anyoransa !

Recordas, Carme, aquells jorns

en que las penas passaban

respectant los nostres caps

hònt sols la ditxa s' trobaba ;

y junts plorabam, junts reyam,

tenint semblans esperansas, ,

veyènt sempre plé de flors

cuant nostra vista agafaba.

6 Que s' ha fèf, Carme, aquell temps?
2

= 18 =
Car. Mon pit viu lo recort guarda
y no dech tancar los ulls
per veurer sa dòlsa rialla.
Pep. ^ Perquè, donchs, en tú tal cambi ?
Car. Sempre mon cor per tú esclata.
Pep. Carme, los fets desmenteixan

lo que ara ta llengua parla.
Car. i Cuàn injustos sòu los homes
cuant una vena vos tapa 1
Lo mon jo sòm vist en tú,
en tú sòm vist concentrada
dès la llum de los estels
fins la gota de rosada ;
y r amor que avans partia
entre las flors perfumadas,
lo cel, sempre blau y pur
y ma vida ben badada,
recullit ara ab tú s' troba ;
pus que si las flors gronxadàs
per 1' oreig del demati
y lo blau del cel m' agradan,
ès perquè aquells me recordan
à qui mon pit j tant I tant ayma !
[Pausa) Carmeta se tapa la cara ab las mans,]
Pep. Si ton amor es tant gran,
^ perquè esta porta tancada
tens encara ? (La de ïa dreta.)

Car. ; Cóm! (^/).) iDèu mèu 1

si sospités...
Pep. i Carme 1

Car. i Estranyas?...

Pep. (Se dirigeix a la porta de la dreta.)

Entrarhi vull...
Car. (Interposantse ab dignitat.)

No es posible.
Pep. i Carme !

Car. Pepet, t* ho demana

aquella à qui tant cstimas...

= 19=-
PvA'. T has eiigiïnyat... esUmaba, [Pama.)

Entre nosaltres, avuy,

Ciirmela, ja tot acaba.

Mòn pit ha esclatat d' amor

à ta vista altre vegada...

Mès jo faré qüe no sia

mes lèmps jiiguot d' una falsa.
Car. Cuant tú sapias ma conducta

regoneixeràs ta falta. i Ah vehemència.)

i No veus com estich patint !

^que no sents las martelladas

de mon pobre cor ? ^, Mbn plor

no t' diu lo que per mi passa,

que vull revelarto tot

mès que no puch? | Perquè m' matas I
Pep. Dona que no s' justifica,

no pot ésser...
C\R. (Molla dignitat.) \ Pepet! Basta.

Ma conciencia està tranquila.

[Pepet, s' en va..)
[Ap ) Mès mon cor de pena esclata.

ESCENA X.

CARMETA.

(Se queda un moment inmóvil mirant la porta per ahónt
ha siirtit en Pepet.)

No m' abandonis
dolsa esperansa ;
tú, queconsolas
la pena amarga
creant fantàstichs
mil panoramas
de pols, mes pols
que '1 sol inflama,
/ no m' abandonis
en ma anyoransa I
i Sens" tú la vidi^

=-20 =
sols fora llàgriraas !
jNo m* abandonis
dolsa esperansa !

ESCENA XI.

CARMETA, AMBROSIO.

{Ambrosia dóna un cop à la porta y al sentirho Carmeta^
tanca la del fondo y desprès obra la de la dreta.)

Amb. Carmen.

Car. Salga sin recelo,

la puerta queda cerrada.

(Carmeta acosta una cadira d Ambrosio que s

assenta.)
Amb. Forzozo serà que en breve

abandone esta morada.

Tal vez à lejanas tierras

me lleve la suerte ingrata,

mas grabada aquí la deuda

quedarà! ^Cuando pagaria...?
Car. Poco hicimos.
Amb. jAy de ustedes

si en el pueblo sospechàran

que asilo el gefc carlista

ha recibido en su casa 1

Para tan nobles acciones

recompensa el cielo guarda;

al hombre solo le es dado

enmudecer y admirarlas.
Car. i Mucho exajera I Cumplimos

con lo que Jesús nos manda.

Un hombre estaba tendido *

en el campo de batalla

cubierto el cuerpo de heridas...
Amb. Mas este hombre, militaba

en las filasenemigas...
Car. La Caridad le amparaba.

= 21 =
Amb. Su noble padró, aquol dia

à mis contrarios mandaba.
€ar. Solo vió en iislé el hormano.
Amb. Acogída hallé en su casa.
Car. Como crislianos cumplimos,

^ Cuàndo, en esta tierra hidalga,

se niega al vencldo amparo?
Amb. noy, Carmen, hoy, por desjíracia.

Contra hermanos combatimos ;

la sed de venganza es tanta

que los torren tes de sangre

no han logrado aun apagaria.

j Ay del pueblo cuando baté

la guerra sus negras alas 1

mas I ay ! icuando contra hermanos

el pueblo ciego se lanza !

La guerra es carnicería ;

los gritos nobles se acallan,

y como fieras los hombres

se destrozan, se desgarran.

No hay perdon para el vencido ;

al que cae, se le mata ;

completa la obra, el incendio,

de la espada y de las balas..,

I Esta es la lucha de tigres

que guerra civil se llama !

ESCENA XII.

CARMETA, ANTONIO, ANTON.

Ant. (Desde dins.) Obra Carmeta. Vinch sol.

(Carme obra la porta y entra Anton que la tor-
na à tancar.)
^ Perquè tant mati s' alsaba ?

Car. Ab lo sèu permís irè...

Ant. Bueno ; ja pots retlrarte. {Carmeta se 'n va.)

— 22 —
ESCENA XIU.

AMBROSIO, ANTON.

Ant. A punt ja lòlse Iroba, cuaiit tanqui la nit fosca,
serà forsós que deixi aquet perillós Uoch ;
desitjo que conservi d' aquesta pobre casa '
grabat en lo sèu pit un carinyós recort :
per mi jo no r reclamo; que m' diga ma conciencia
has fèt una obra bona, ja m'basta, jan' tinch prou;
pels altres ho demano, que avuy laguerra encesa
del mont à la planura ressona com un tró.
Tal volta à nels seus peus demà mateix se trobia
un enemich; recordis que en lloch de darlhimort,
amparo y recnllida li darem en nia casa ;
que tòt lo bè rebut, íornarlo llavors pot.
La mort sa mà no dòngui poguènt donar la vida;
allunyi de sòn pit la ràbia y lo rencòr;
encar que enemich sigui, recordis que Dèu mira,
que fa un cor agrahit, de fè' un cadavre en lloch.

Amb. La santa gratitud en mi alma escritos deja
los grandes beneficiós que usted me prodigo ;
do quier lleve la suerte mi huella peregrina,
latido à su recuerdo darà mi corazon.
Pagarle, como puedo ?

Ant. ' Fent lo mateix ab altres.

Amb. Sin eco no se pierde de usted la noble voz ;
si cae mi enemigo le tenderé la mano
y en vez de darle mucrte, daréle proícccion.

Ant. Si tal fà, per pagat desd' aquet punt ja m'dono;
rés mès jo no desitjo, res mòs lo mèu pit vol.
ílabentlo jo salvat ; ^ no véu lo que ara passa ?
I, no sent la gratitud que aixampla lo sèu cor ?

AiMB. Tesoro de virludes su noble pecho encierra.

Ant. No f an t per ma desgracia; d' elojis jan "hi ha prou.
Quedem los dos d' acord ; anit sortim del poble.

Amb. ^Salimos ? No consiento...

Ant. Que vingui jo es forsòs.

La guerra a\ uy sei)ara;».ls liils de nostre Espanya ,

- 2:] —
si attàs lo descubrían, lal volta fóra mort.
Las forsas enemigas quo sid aquí posaren
r'.^cordis que manaha ; donàrem una acció
y à camps ras los batérem desprès de lluyta fóra
que ompli nostres familias de llàgrimas y dol.
Am». El lab'o no traduce lo que mi pecho siente:
sereno anfe el peligro esluvo el corazon ;
mas ante el noble ejemplo que usted ledà,palpila,
palpila conmovido.
Ant. (Ap.) íQue es bó fè bò, que ès bó!

Amb. i Aleja los rigores de lucha fratricida

de nuestra pobre Espaiia ; aléjalos Senor I
Si hubiese el enemigo nacido en lierra eslraila.,
Ant. ^ Oi vida que germans devant de Dèu tots sòm ;
que al dar són fill sa sang per tots l' ha derramada;
que allí à ne '1 cel no hi ha ni rassas ni nacions?
La guerra ^ qui la vol? Cuan èlIa estén sas alas
espurnas de foch saltan que dònan solta al tró;
sa espasa vidas trenca, mès vidas no contadas :
!as víctimas que ha fèlas ^algú con'arlas pol ?
Lo vert camp ella deixa, lo camp hònt se fixàba
lo pa de la família del pobre llaurador
de sang cubert, i de sang ! Y mòntan las onadas
perquè à mils los cadavres la sang dònan à dolls.
No vol que l' espectacle lanit cubreixi ab sómbras,
y ab mil^iutats y pobles encén foch espantós ;
y allí hònt avans regnaba la pau y la alegria,
ruinas tan sols deixa, la soletat y dol.
Al llach de sang, llinderlidòna ablos cadavres;
y ab llàgrimas que llensan los pits en desconsol
espessa boira forma, que sempre se renova,
puig deixa à lo séu pas cubert lo pla y lo mont
de mares sense fills, de órfens sense parc,
germanas sens germans, y esposas sens espòs.
i Dèu vulga que la pau aquí à la torra regni I
Dèu vulga que imposible la guerra siga al món.
Amb. Es cierlo. (Pausa.)

A>T. Surlirdecb ; recullis a son cuarto;

si aquí no sòm nosaltres, de dins vOv'^té nos" mou,
piHg quedan casi obertas las portas à ne 1' poble:

— 24 —
per arribar al terme, prudènl sérrie ès forsòs.

{Anton s'en va pel fondo desprès que Ambrós ha en-
trat al cuarto.Je la dreta y tancat la porta]

ESCENA XIV.

PEPET, {Entra pe! fondo; qmda un moment à ne I dintèll
mirant à tòtas parts.)

\ Han sorlit !... {Entra.) Aquest misteri

vull saber jo sens retard.

I Guand èila estaba distreta

aqui la veya mirar 1 {senyalant la porta.)

Aquesta porta tancada

I per fi I i per fi s' obrirà 1

{Va dia pQrta y 5' deté.)
<^!Perqué axis me bat lo cor
com si fòs un criminal ?
I Ay ) i Si 1' cor te bat deprèsa
es, Pepet, perquè mal fas ?
jHan sortit ; y com un lladre
dins sa casa t' has ficat !
I Perquè 1' amor ara m' cega I

{Apretantse lo^cor,)
I Perquè tú parlas tan alt! [Pausa.)

Mès jo no puch olvidarla
y no la olvidarè may
per mès, que salti à sòn nom
de mòn pit à dolls la sang. {Ab resolució.)
i Acabem de un cop, Pepet !

{Va à la porta y j' deté.)
\ Una acció dolenta fas...
i La vergonya t' mataria
si t' trobèssen aqui dalt 1
4 Perquè de mòn cor fa trossos 1
i Ay 1 iPerqué la estimo tant 1
i Ploras! | Ploras I i Fora llàgrimas !
I Per ella no vull plorar! ..
i No vols I I no vols i \ Ay del pobre
que V sòu cor ne tè malalt !
{Pausa. Mira d la porta : dubta, més prompte

— 25 —
se dirigeix à n' ella corrents)
I Tancada.. ! i La clau es dins I

[Mirant pel pany )
I Un home !I Lo mèu rival 11
(Dona violents cops à la porta; y Ambrós obra.)

ESCENA XV.

PEPET, AMRROSIO.

Amb. i Ah !

Pep. i Ah 1 i Carií ! i èll I i No m'enganyo !

Amb. Silencio. [Molt rapit.)

Pep. Sabré callar {Cridant )

Amb. i Què me plerde !

Pep. Llengua muda,

y solia dem à las mans.

i Armas ! i armas ! [Mirant per tot.)

Amb. Un momento.

\Pepet vol ar/afar lo fussèll, mès Ambrosio se n'

apodera.) Deteneos,
Pep. i No i 1 jamay ! .

( Vèii lo sabre, lo ar/afa y dant un crit salvatje

va àtirarse sobre Ambrosio, mes se troba ab Car-

meta c/ne haurà sortit en aquell precís moment

y s' interposa entre ^Is dós.)

ESCENA XVI.

Dits )/ GARMETA.

Car. Deturat, Pepet.

Pep. jL'amparas!

i \h ! I no m' habia enganyat !

i En malhora t'interposas

ènlre 'Is dos ! | No l' salvaràs I

6 Perquè '1 defensas ?
Cak. Perquè

m' ho mana lo Caritat.

Mès i que has pensat ?

— m —

PiEP. !Ay dels dos!

(Surt corrents.)
Car. i Deturat, ?epetl ^Qué fas?

ESCENA XVII.

AMBROSIO, CARMETA.

C\R. Pòr tinch.
Amb. ^Dequé?

Car. Sa mirada

Hi' ha deixat glassat lo cor.
jAhl icomprenchi Ell tal vegada

d' aqui hagi sortit gelós.

Quant r amor obra feridas

los gélos hi tiran foch.

No podem perdrer lo temps

que '1 que 'ns queda es molt preciós.

La finestra del sèu cuarto...
Amb iHuirl
Car. Si, si; cau à 1' hort;

per allí pot escaparse.
Amb. A los dos amenazó.

Sola...
Car. A mi no 'm faran rès.

lAdins! I àdins! |Ah! jno/jno!

[Entra à ne I cuarto y surt desseguida )

La finestra estaba obí'rta

y à r altre coslat de'l' hort

hè vist dos que la guardaban.

Escaparse j;i no pot;

per la porta es impossible...

/Deu mèu! íDòu mèu! iProtcccio!

Tanquis dins.
Amb. Càrmen...

Car. jPcr Deu!

Adins: aqui 'm quedo jo.

[Carmeta fa que entri al cuarto casi d la forsa)

iPare, veniu en ma ajuda!

i Parc; lAhónlr-èsl

— 11-

( Mirant per tot; va à la porta del fondo y *'
troba ab Lluis y gent armada que s' quèdan en
lo dintell.)

i Ay! j Senyor!
{Alsant las mans al cel demanant amparo.)

ESCENA XVIII.

CARMETA, LLüis 7/ (fent armada.

Lluís. Aqui dins... {Senyalant la porta de la dreta.)
Car. [Ap. per Pep.) No ha vingut.
Lluís (Acabant.) Se troba un home)

Car. [Procurant dominarse.^

Comprench lo que vos porta à aquesta casa.
Lluís. Aqui tú 1' has tancat; no pots negarhoT
(Moviment (jeníiralper anar à la porta.)
Car. (Posantse devant de la porta.)

Mès à la porta que ningú s' atansia.
Lluís. La clau.
Car. iJamay!

Llüis. Enfonsarem la porta.

Car. Atrevits no seréu, perquè V ampara

la Caritat; mon pare, vostre gèfe.
Lluís. Las forsas enemigas èll raanaba,

y tots lo cor tenim plé de feridas

de los carlins obertas per las balas.

Clóurerlas no han pogut llàgrimas tristas,

à la memòria dels que foren, dadas;

ab la sang d' aquest home que aqui s' troba

veurem si las feridas per fi s' tancan.
Car. íNo, no! ITal no.faréu!
Lluís. Ja lot io poble

à la nova s' ha alsat cridant venjansa.
Car. {Ap.) jPer èll donida! iper òUl La ira, cògo,

ha arrastral à 'n Pepet fins é la infàmia.

(Aprofitant lo abatiment de Carmeta s' acostan tots

à la porta, j

En nom de Dèu!
Lluís. La clau.

Car. /Salveu sa vida/

^ 28 -
Llüis. jLa forsa podrà mès!

Car. {Al veurer que van à usar de la forsa diu plena de
desesperació.)

lAIi! icuàiUa infàmia.
(S' aparta un poch de la porta.)
Pus que entrarhi voleu ifranca la portal
Correu sobre èll com fèras sedejadas
y sas carns esquixàu, y de sas venas
xuclau la sang moguts per la venjansa;

[Quedan tots atur dits.)
mes recordeu que Aquell que allà vòs mira
un dia compte de la sang demana.
Lluís. Carme; tú sabs que 1' home que aquí s' troba
de los carlins las forsas èll manaba.
jLibre 1' pas! iAdins tots!
Car. Pus no hos comraohuen

las llàgrimas bruèntas que s' exhàlan
de mon pit, al mirar la petitesa
de sers, assedejats de sang humana;
lo ferro hos conmourà. Un pas que dongui

[Agafa '/ fusell.)
V que sia atrevit; y aquí à mas p!antas
la mort li dono que als cobarts se dona,
sens honra, sense glòria y plé d' infàmia.
Lluís. Carmela, vols morir...,

ESCENA XIX.

DichoS y AMBROSIO.

Airtii. Yoladefienda.

Car. iFora d' aquí!

Lluís iEs èll! No 'ns enganyaba.

(Yolen tirarse sobre Ambrós.)
Car. Mireu que la mà aprèla con moguda

y que s' troba la mort dins de aquesta arma. )
Lluís. iSa sang volem! íSon cap! {Avansan.

Car. [Disposantse à fer foch.)

Féuse endarrera.

í Vosaltres ho voleu! iQue Dèu m* am paria!

— 29 —
(A ne 7 moment d'' anar d fer f'ocli llensa lo fuscK
y agafant ú Ambrós crida.)
i Si 110 r \o\é\i salvar, preneu ma vida.

ESCENA XX.

, Dits y ANTON.

(Mohiment general.)
Am. /, Qué passa aqui ? ^ que passa dins ma casa ?

[Pausa.)
L•lüis. Volem... puig de Don Carlos...
Ant. Es vensut. \MoIla calma.)

Lluís. Mès las forsas carlislas ell maiiaba.

Condenmat ès à mort ; y aqui nosaltres

lo matarem ; inútils sòn paraulas.
Ant. Esteu cegats. Jo sè que à n' aquest poble

asesinos no hi ha. Las vostras armas

per dar la mort, no serviran, à un home

que la noblesa de los cors ampara.
Lluís. Inútil ès...
Ant, Si jo, matéulo, hos deya,

à qui à terra caurían vostres armas.

La véu del indefens troba acullida

dins del pit noble y ànima- cristiana.

^Espayols no sòm tots ? Siém generosos

que axins à ne Is" seus fills vol nostre pàtria.
Lluís. Es un carli. La mort de tants germans

venjansa vol.
Ant. [Ah molta solemnitat)

Los morts sols prèchsdemanan.

Ells à Dèu de sa vida han donat compte ;

no ofenguem sa memòria ab la venjansa.
Lluís. Es vritat.
Ant. Si ; podem salvar sa vida

y per vosaltres sè serà salvada.

jEn nóm de Dèu sa vida vos demano;

aufeguém en són nom la vil venjansa!
Lluís. Lo salvarem.
Ant. La mà.

— 30 —

Amb. A hablar no acierto.

[Lluís y Ambrós se dónan la ma; Anton que s' tro^
barú en segon terme, mès al mitj dels dos, alsa las
manspleíjadas al cel.)

Am. i Benehit siga Dèu ! Jo vos dònch gracias.

ESCENA XXI.

Dits y PEPET.

Pep. jEs viu!! Aquí 1' remordiment me porta ;-
sa véu en mi s' ha alsat, y à aquesta casa
hè tornat per sal vario si temps era.
Per un moment cegat, crit de venjansa *
bè donat; mès ab vida encara s' troba.
jGracias Dèu mèu!

Ant. jOh, si! déus darlhi gracias!

[Apart à Pepet.)
No t' hè dit que 1' defecte que tenías,
mòltas vegadas fins al crim portaba.

[Al poble./
Gracias vos donch ; del enemich la vida
ab lo vostre concurs serà salvada.
[Anton dona la mà ú alguns del poble que se '?i van
junts ab Lluis. Pepet queda en mitj de la escena.)

ESCENA XXII.

AMl'.ROSIO, CARMETA, PEPET.

Tots miran à Pepet que per últim fa un moliimènl y s'
tapa la cara ab las mans.)

Ant. Qiipnt la vergonya al fron monia

y r frón se tapa ab las mans,

r home per arrepontirse,

Pepet, ja tè molt guanyat.
Pei'. «Lo sè' arrebatat à I' home

lins al crim lo pot llensar.»

Es cert, L' abisme de! crim,

íAy! jcuàn à prop hè guaylal!

-31 —

Carmeta de lú un moment

gelós he pogut dubtar...

jY cuant petit me veig ara

sent tú, Carmeta, tan gran!
Am. ^Comprens la conducta nostra?

si m' haguèsis escoltat...

A un home plé de feridas

à ma casa vaig portar.
Pep. Perdó demano; vostè

lo perdó no m' negarà. {A Xn^brós.)

Amb. jNegarloI ;Si me ensefiaron

todos aqui à perdonar! [Le da la mano.)

Pep. Carmeta, per gelosia

hè estat un moment cegat;

ma acció ha sigut molt infame,

y no s' pot justificar.
A^T. A aquell que està arrepentit

no negueu lo perdó may.

^.Olvidaràs la llisó?
Pep. iQue Dèu no ho permeti pas!
Ant. Fills meus, veniu als meus brassos,

y que lót sigaolvidat.

{Pepet y Carmeta V abrassa.i.)

Y nosaltres...
Amb. [Anton y Ambrós^ dónan un pas y quedan-abras-

sats en mitfj de la escena.) No mas guerra,
Ant i Sóm espanyols y germans !

I Perquè aixis los fills d'Espanya,

no héra de estar sempre abrassats I

FI.

Los héroes y las grandesas.
L' punt de lasdonas.
La venjansa de la Tana.
Liceislas y Cruzados.
L'esquella de la lorraixa.
La pubilla del Vallés.
L'aplech del Remey. (zar

La iioyadel Ampurdà.
La neboda den Xaco.

Ell tres ó

Amor de pare.

Oi^na de Dèu.

L' Kectóde Vallfugona.

Fiord' i vern.

Honra, l^alria y amor.

La canjpana de* la unió.

La homeriade Recasens.

La Creu de plata.

La Yirtud y la Conciencia

La festa del Santuari.

La muller que fa per casa.

La Tuyetas de MalloL

Ous del dia.

Pensa mal y no erraràs, (zar.)

Beus, Paris y Londres.

Si us plau per forsa. (zar.)

Tants caps, tans barrets.

Un embolich decordas

Un mercat de Calaf.

nieis aetes.

La Verge de las Mercès.

Las Reliquias de una Marc

Las modas.

Las joyas de la Roser.

Lo Incendi de Hostalrich.

Misteris del mar.

0 rey ó rés (Drama histórich.)

Sota, cabal I y rey.

Tal faràs tal trobaràs.

ÜD cap de casa.

Castelltiiias en un acto.

^mor con amor se paga.
^asarse por carambola.
Oelíiü.

Lo propio por \o ageno.

Pacubio.

Un marido de lance.

En dos actos.

'"ruta del siglo.

En tres ó

rie y Barcelona

íarcelona que
que Hora.
josasdel mundo.
II àngel de laCaridad...
;i peudon de Santa Eulàlia.
'\ padre Gallifa,
ueros y desafueros.
uan Fivaller.
a boda del Conde Rapp.
a Marquesa de Javalquinto.
a Serrana de las Navas.

mas aetos.

Los estudiantes de Cataluna.
Los màrtires del pueblo.
Llegué, vi y venci.
Pobres y ricos ó la bruja de

Madrid.
Tempestades del alma.
Venganza. (2.* parle de Ser-

rallonga.)
Viriato, libertadorde Espana.
Una herència en Córcega.