.IbííS'"''" 'ifr.'ii^'"

O 9

LO COMBAT

DE

TBAFÀLiA

DRAMA EN TRES ACTES Y EN VERS

ORIGINAL DE

Estrenat en lo TEATRO DE NOVETATS de Barcelona LA nit del 16 DE Desembre DE 1885.

BARCELONA:

LLIBRERIA ESPANYOLA DE LÓPEZ

RAMBLA DEL MITJ, NÚMERO 20

18

85

i]

LO COMBAT

DE

TRAFALaAE

DRAMA EN TRES ACTES Y EN VERS

ORIGINAL DE

Estrenat en lo Teatro de Novetats de Barcelona la nit del i6 de desembre de i88^ .

BARCELONA:

LLIBRERÍA ESPANYOLA DE LÓPEZ,

RAMBLA DEL MíTJ, NÚM, 20.

1885.

Ningú podrà traduhir, representar ni reimprimir aquest drama, sens permís del autor.

Lo director de la galeria intitulada: PROPIEDADES DE OBRAS DRÀMATICAS Y ZARZUELAS, don Enrich Mon- ort y Ar-xer, qual despatx se trova en lo carrer de Basea n.*^ 8, pis segon, es 1' únich encarregat del cobro de drets de propietat d' aquesta obra, y ab ell deuran enténdrers tots los teatros, casinos, cafès cantants, y societats que vulgan repre- sentaria.

Quedan reservats tots los drets.

BARCELONA: Estampa de Lluís Tassó, carrer del Arch del Teatro, 21 y 23.

aft f Mal

Com à penyora de la bona amistat qne li professa son amich

jpEí\E p.. JORRES.

Ï^EPARTIMÍINT.

Personatjes. Actors.

DONYA CLARA . D.» Carlota de Mena.

RAMONA. .............. » Adelina Sala.

JOSEPA, ...... ........ » Agna Monner.

D. JOAN D. Antoni Tutau.

D. FÈLIX. » Joseph Nieto.

ANTONET » Jaume Capdevila.

MANSIÓ » Jaume Martí.

COSME » Enrich Borràs.

FIDEL » Joan Oliva.

Dos mariners que no parlaii.

La acció tè Iloch en una casa de camp aprop del mar, en la costa catalana.

Època. — Principis del sigle.

ACTE PRIMER

Lo teatro representa '1 jardí de la casa de camp de D. Joan. Reixat al fons ab arbres corpulens derrera del reixat. A la dreta del espectador, una escalinata que conduheix à las habitacions. A la esquerra, una tauleta rústica hont hi ha un tablero de ajedrez. Banchs rústichs convenienment distribuits.

ESCENA PRIMERA.

D. Joan y D. Fèlix, jugant.

D. Joan. No mous may aqueix alfil,

que no 'm donguis un disgust. D. Fel. Es natural; com que jugo

cent vegadas mès que tú... D. Joan. Bó es que ho creguis.

D. Fel. <No ho haig de créurer?

De cent jochs ne guanyas un. D. Joan. Sort.

D. Fel. <iD' aixó 'n dius sórt?

D. Joan. Si guanyas

y si 'n sabs, es perquè vull. D. Fel. Donchs, bè; proposat que perdi

à veurer si un cop ne surts. D. Joan. i Jaqué al rey! D. Fel. Pólvora en salva.

D. Joan. Pues, guanyarte he prés de punt. D. Fel. També à Trafalgar prenguérem

de punt lo guanyà y perduts

nos vam veurer desseguida.

íA la reina! D. Joan. Faràs curt.

Si vam perdre à-Trafalgar,

la culpa no es de ningú

677294

— 6 —

dels de casa; si 'Is francesos de cop s' haguessin batut com nosaltres; si 'Is sèus barcos primer s' haguessin enfús que donà à V inglés la popa, Fèlix, avuy per avuy, Gibraltar seria nostre com quatre y quatre fan vuit. {Fa

D. Fel. iQué fas?

D. Joan. Te prench una torra.

D. Fel. lOh! Ja ho veig. ^Qué t' has cregut

que aixó es Gibraltar? Repara

que en aqueix cambi hi perts tú; ~

tocam la torra y jo 't menjo

torra y caball. iHo veus? D. Joan. Just... D. Fel. Si vols, desfés la jugada. D. Joan. i Aixó, may! D. Fel. Ets molt tussut.

D. Joan. i No! Lo que es, que no reculo

ni que se 'm passi per ull:

anà arrera. fa gabatxo;

soch espanyol: i cap amunt! D. Fel. A voltas, la retirada... D. Joan. Aquell que retira, fuig. D. Fel. Fugi à temps... D. Joan. Es fugi, sempre;

primé ensorrat. {Pren Ici torra.) D. Fel. Ab molt gust.

{Pren torra y caball.)

Comensa à picar la bomba

perquè ja 't miro perdut. D. Joan. Quan auxili no 't demano

ha de ser perquè no 'n vull. D. Fel. i Jaqué al rey! D. Joan. Aixó no passa

de ratxa de cinch minuts;

ab una faissa de rissos

me sembla que estem segurs. {Calcula.)

Lo rey dona un pas arrera... D. Fel. i]a. reculas? D. Joan. Donchs... amunt.

Lo rey un pas adelanta;

veurem lo que jugas tú. D. Fel. {Rumiajít, compromès fer la última jugada

de T>. Joan.)

Donchs, Gibraltar fora nostre... D. Joan. Me sembla que te hi enfús... D. Fel, ^Perquè ho dius? D. Joan. Perquè reparo

que derribas. D. Fel. Es costum;

aixís espero que 't posis

à tiro. Ja 't tinch segur

per pegarte una andanada

à flor d' aigua. D.Joan. <Estàs à punt?

Donchs, aquí 'm tens; ara vira,

y que no 't destorbi '1 fum.

i Rey y reina! {Fent una jugada,) D. Fel. iCristo 'm valga!

Y tens rahó. D. Joan. Fèlix, ull;

d' aqueix cop te desarboro D. Fel. A veurer... (Cavtlant). D. Joan. Ja estàs perdut.

Si Gibraltar fos tan fàcil

de guany arlo, com jo à tú,

ab un dia fora à bordo;

juga com vulguis. D. Fel. iQué ruch!

Si hagués avansat la torra... D. Joan. Lo que 't deya fa un minut:

si hagués avansat la esquadra

dels francesos... D. Fel. No es tot hú.

En fí, tè; perdo la reina... D. Joan. cVeus com guanyas perquè vulP

ESCENA n.

Dits. — Ramon A que baixa fer la escalinata.

Ram. Papà. (A D. Fèlix) Tío. (A "D. Juan.) No escoltan.

(S' acosta y toca d D. Joan per la espatlla.) D. Joan. <Eh? (Girantse.) Ram. Quan sigui del seu gust.

D. Joan. iQué ho deixém? (A D. Fèlix.) t). Fel. No ho esbarrihis;

— 8 —

encara no estich perdut

y aixís que 'ns alsem de taula,

podrem continuà. D. Joan. Sí; es just.

D. Fel. i Te la guanyaré.. . ! D. Joan. Com ara

plohuen íigas. D. Fel. Tan segur

tingués lo que mès desitjo... D. Joan. Anem, anem pera amunt.

{Se dirigeix d la escala.)/ Ram. Ja es estrany que avuy no s' hajin

enfadat, pare. D. Fel. Es que avuy

com ton tío guanya... D. Joan. I Fèlix!

Aixó voldràs dir que tú

no t' incomodas quant perts...

y que à mí la sanch me bull. D. Fel. No he dit tant. Ram. Deixin'ho córrer.

D. Joan. Valdrà mès. Ram. (A d. Fèlix.) Tè '1 geni curt... D. Fel. i Com sempre! Quant navegavam^

ja no hi había ningú

que pogués sofrirlo. D. Joan. {Desde la escala.) <tPujas? D. Fel. Ja pujo. Ram. Sí; vajin junts.

ESCENA III.

Ramona. — Jepa. — Mansió.

{Al anar d pujar -per la escala Ramona., surten pèl

jardí Jepa y Mansió. Jepa. Ramona... {Cridantla.) Ram. iAy, ay! xQué voleu?

Jepa. Tinch de dirli una paraula. * Ram. Com lo dinà ja es à taula y m' esperan, no tardeu. Jepa. Si porta pressa... Ram. No. Jepa. Sí;

— '9 —

	ja no conech.
A/T A nT iVlAN .	OI porta pressa...
T JEPA.	Com es cosa que interessa...
iVlAN .	Acabat, li podrém dí.
KAM.	JJigueum no ara.
JEPA.	1 ant se val.
Kam.	INo, no, digueu.
T JEPA.	Fer aixo
	1 • • • no s pensi que sigui...
Man.	No... . •
T JEPA.	Kes de bo ni res de mal.
Kam.	be, dona... \lmpacient.)
Jepa.	cQue li dl re?
	Com una, al millor, no gosa...
Ram.	Pero, tant grave es la cosa?
T Jepa.	iNo.
A/T . Man .	Digali, dona.
Jepa.	be;
	' • 111*1 veurà: com jo socn la dida
	11 j_ _ ' del senyoret, son cosí.
	Cosme, y, pel cas, es un di
	1 estimo mes que la vida... "
AjT a tvt	i Just!
T Jepa.	Com sento di a la gent
	111 A. ' 1 1 ' que ell ab vostè s vol casa,
	1*1* ^ ' li voliam pregunta
	« • SI es cert aqueix casament.
A/T A ivT	/\ixo. \i\sseniint . )
Kam.	iVaya una ocurrència!
Jepa.	Com tota la gent ho diu...
Ram,	No veig que sigui motiu
	pera dí una impertinència.

Si hi ha alguna cosa entre 'Is dos ó algú casarmi 's proposa, dispenseu, Jepa, no es cosa que os la tingui de dí à vos. Per lo demés, y no es maula, me crech que esteu à la glòria; perquè jo d' aqueixa historia no 'n sè ni mitja paraula. <Voleu rés mès?

Man. (íM' ha xafat!)

Jepa. Res; que digui à la senyora

que baixi aviat. Ram. IBóna fora!

Baixarà en havent dinat. Jepa. No s' enfadi.

— 10 —

Ram. i Jo! No gens.

Jepa. Vostè li diu. . .

Ram . Mès valdria . . .

No comprench perquè la tia

fa tant cas d' impertinents.

Esperéu que acabi. Jepa. Es clà;

si no baixa, 'ique hem de fé? Man. Seure.

Ram. Y, si no 'us està bè,

per mí, os en podeu anà.

ESCENA IV.

Jepa. — Mansió.

(S' assehuen en un kanch ) Jepa. <Qué tè 'n sembla? Maisí. Aixó dich jo:

iqué te 'n sembla? Jepa. Mira. mira

la pubilla, com s' estira...

nos ha parat en rodó.

Y ara m refaig. Man. - Ell fos cert

que 't refessis. Jepa. cPerque ho dius?

Man. Com fa molt tem.ps que som vius.

un, ab los anys, sempre pert.

Tú may has estat bonica

y, encara que no ho confessis,

seria bó que "t refessis

pera semblar'ho una mica. Jepa. iXimplet!

Man. No he vist que ningú

s' escoltés la veritat. Jepa. cQué va, que jo he reparat

lo que no has reparat tú? Man. Ja pot ser. Jepa. Diu la Ramona

que res del mon ne sabia. Man. Bè massa que ho sab sa tia

que ho ho vol.

11 —

Jepa. iAqueixa es bona!

Pues ja cal que estigui alerta perquè, si arribo à cantà...

Man. iBen dit! T^othom ho sabrà;

terra roja descuberta. Jk^a. Donchs, si no fos perquè '1 xich ho pagaria...

Man. iPsit! iCalla!

Jepa. Contaria una rondalla que ya, ya!

Man. Que callis, dich.

Lo que convé es aguantà's y endevant la professo... D. Fèlix es bon minyó y '1 amo no hi sent de nas. Mentres tant, Jepa, jo conto que 'n hem arrancat la estella; creume, convé està bè ab ella* donam pa y dígasme tonto.

Jepa. -iVols dir que 'n treyem lo such>

Man. Ves, si ho dich; ara per ara

lo que hem tret de donya Clara puja... {Fa signos ab la ma.)

Jepa. ^De bó? {Sorpresa y alegre.)

Man. Digam ruch.

Nos dona tots los queviuras; nos passa una bona renda y ja tenim una hisenda de prop de quatre mil lliuras.

Jepa. <Mès ne val ell?

Man. Moltas mès. . . !

Ja crech que passas apuros, pero, Jepa, dos mil duros també son forsa dinés'.

Jepa. Mès podrían ser.

Man. Seràn;

deix que donya Clara baixi, y ràs y curt jo li encaixi, sense mès ni mès, lo plan.

Jepa. <Quan li pensas dir que 't dongui?

Man. Vint onsas; itQ sembla prou?

Jepa. No es pas massa.

Man. iBa! Quant plou,

no esperis que '1 cel s' enfongui. Si plogués tot d' un plegat, mès prompte s' acabaria.

Jepa. Lo que es jo, 'n demanaria

cinquanta. .Man. i Quin disbarat!

Jepa. Ella ray que 'n tè una caixa. -Max. Pero...

Jepa. Primer, demanem;

que diu que no, sempre estem

a temps de ferli rebaixa. .Max. i Oh! Ja t dich que, si no fós

pel que diria... Jepa. i Cap vert! (Reconvenintlo)

Lo que hi ha, y aixó es lo cert

es que 'ns déu un favor gros.

Pensa hi bè. .Max. Si, si...

Jepa. Repara.

vamos, al cap y à la fí,

si no fós per tú y per mí,

^qué seria donya Clara?

^Qué estaria al seu costat

don Joan? Com jo del foch.

^Que fóra rica? Tampoch.

Donchs, cho veus? íMan. Y es veritat. {Convensiit.)

Pero, sense ajudà à 'n ella

y aguantarnos lo secret,

iqué. t creus tú que hagueram tret

may per may tan bona estella? Jepa. x\ixó, iMansió, no vé al cas;

y, com algú no t' esmeni.

mentres tinguis aqueix geni

de pobre no sortiràs. -Max. Bè, va ja, bè. Jepa. cQué t' espanta?

-Max. Val més poch y més sovint. Jepa. Y tant poch... .M-A.X. cSon pocas vint?

Jep-\. Ja ho crech.

-AIax . Posémn'hi cinquanta.

Jep.a.. Procura omplir bè 1 sarró

per si la troca s' embulla;

ara hi ha fil à la agulla.

dónchs, cusim y s" acabó. .Max. i Calla! Jepa. ^Qué tens?

iMan. Sento passos.

Jepa. Recordat bè dels motius. -Max. Ja me n recordo.

— 13 —

Jepa. iAh! Y li dius

sobre tot, que no vols plassos.

ESCENA V.

Dits. — Antonet. (^Aqueix porta un unifoj-me de general de marina d lama yun raspall pera tréurerli la pols.)

Ant. iOla!

Jepa. {Ah despreci.) (cAhont va per aquí?) Ant. Jepa,

Mansionet; estéu molt gras. Jepa. Com la feyna no '1 apura... Ant. íMq volguéssiu ajudà?

Jo, cada any, al mateix dia,

me desllorigo aqueix bras;

quand era nostramo, à bordo,

no treballava may tant. Man . Per la feyna que es . . . Ant. Probéuho;

sabréu que cosa es suà.

iEy! Per aixó ho faig ab gust...

si com es un cop al any,

fos un cop à la senmana,

faria '1 mateix que faig. Jepa. Per lo que veig, tindrém festa... Ant. Sí, senyora. Jepa. ^ Y cquàn?

Ant. Demà. Man. cQuin sant es, si podeu dir'ho? Ant. Un sant grós: i San Trafalgar! Man. iAy! iay! i quin sant! Jepa. cQué 's treu ànima?

Ant. Se treu... tacas, si se 'n vàn.

Aqueix uniforme 'l duya

lo meu amo, '1 capità

quan caigué ferit à popa;

mireu encara U forat. Jepa. Y es al pit... Ant. Donchs chont havia

de rebre '1 tiro? i mal llamp!

Espanyol qu' en 'quella lluita

va donar la seva sanch

per r honor de la bandera

— 14 —

que ningú ha vist arrià,

al buscarli la ferida

no busqueu més 'que al devant-

perquè ferits per la espatlla

no n' hi va habé' à Trafalgar.

Man. <També hi érau aquell dia?

Ant. Ab molta honra.

Man. Per molts anys.

Ant. i Alió era un home!

Man. 'íQuí?

Ant. L' amo.

Si haguéssiu vist à don Joan à dalt del castell de popa ab la xarrasca à la ma més dret que '1 palo messana cridant sempre ^M'avant, avant!,» haguerau dit lo que deya un dels altres en gabaitx: ^^isacarramiindi! es de hronsi lo tosuti capitdn.

Jepa. No 'u faria ara.

Ant. M' ho temo.

Un cop r home ja es casat, se 'n va à pico.

Man. Pero, 'n Cosme

serà com son pare.

Ant. iCa! iNo!

Jepa. <Voleu dir?

Ant. Si 's mareja

veyent un barco pintat...

No he vist may cap xich que tingui

més poca afició à la mar;

bè prou predica son pare;

pero ell ne fa tant de cas

com jo de las donas... menos,

perquè, al fí, jo m' he embarcat

ab una barca gallega

que al cap del mès ja encallà.

En Fidel ja es altra cosa... Jepa. íL·o petit? Ant. Aquell tè sanch;

es lo retrato del amo:

mariné de dalt à baix. Jepa. Girem de íull. Man, Y <qué dóna

aixó del such sense talls»^

#

— 15 —

Alxó es una altra cantada; ja veyeú si he navegat... donchs estich més net de fondos que un barco nou.

Deixlo estar es que no ha volgut fèr bossa. No m' ho digueu: per un clau passaria 1' equinocci cent vegadas.

Es estrany, habentni tants à la Habana... N' hi había... ja no ni hi han. Sembla que vé la mestressa. Raspallem. {Afareix donya Clara fer la (A Mansió?) Mira que fas; escala,^ hem quedat que son cinquanta. No 'n rebaixaré ni un ral.

ESCENA VI.

Dits. — Donya Clara.

D.* Cla. <Diu que 'm demanas? <Qué vols? (A Jc'pa)

Cuita; que poden vení. Jepa. L' Antonet...

D/ Cla. Véstan d' aquí. (A /' Antonet)

Ant. <M' ho diu à mí? {Sense moure s.) D.^ Cla. Ja estem sols.

Jepa. Si's queda...

D.* Cla. (A /' Antonet). íQuq no te 'n vas? Ant. Me creya que no 'u digués

à la Jepa. D.* Cla. No; desprès,

quan me 'n vaji, tornaràs. Ant. Bueno; me 'n vaig al moment. Man. Donchs... (Com qui vol comensar una conversa,) Jepa. A veurer si ho encerta.

Ant. Per sí ó per no, estaré alerta

per' observar d' hont vè '1 vent.

{Se 'n va cap d la redxa.)

Ant.

Jepa. Ant.

Man. Ant.

Jepa. Man.

— 16 —

ESCENA VII.

D/ Clara. — Jepa. — Mansió.

Man. Com deyam, la Jepa y jo

veyem la cosa enredada

y hem cregut que una sentada

ab vostè, fóra '1 milió'.

Aqueixa tè molt desfici

y quant à plorà' comensa,

diu que no li recompensa

la mitat del sacrifici. D.^ Cla. <Qué dius, Mansió? (Admirada.) Man. Ja li dich:

^^massa fa, pobra senyora;»

pero ella plora que plora... Jepa. No amollis... (A Mansió^)

Man. Es un fatich.

D.'' Cla. Es veritat. Man. No ho amago.

D.^ Cla. Per la meva mala estrella,

las raresas y plors d' ella

fa ja molt temps que jo 'is pago.

cEncara prou no us he dat?

<Voleu algo més, encara? Jepa. Vostè no veu, donya Clara,

que jo m' he sacrificat. D.^ Cla. íTú! Man. Ella, sí,

D.« Cla. No hi ha perill

de que ho creguis, y s' esplica;

la mare que 's sacrifica

es la que roba al seu fill.

Jo, que à trossos la conciencia,

vaig vivint sempre ab V afany

d' haber donat à un estrany

d' un fill meu tota la herència.

Jo, que 'm veig en lo conflicte

que, à primera vista salta,

d' haber d' ocultà' üna falta

ab un verdader delicte.

Es inútil ja. Mansió, ^

que tornéu cap més vegada;

aquí, la sacrificada

no es la Jepa, no; soch jo.

Jepa. Vostè ho diu...

D.* Gla. íNo ho haig de dí

Pera mí no hi ha alegria y no 's passa ni un sol dia que no aumenti 'I meu sufrí'. Una falta que he comes, perquè valtres V heu callat, lo secret os he comprat ab dinés', ab molts dinés'. Mentres tant, sense prudència, sense dóldres del meu mal esteu cobrant un censal que os fa la meva conciencia. iNo es aixó? cPerqué calleu? Digueuho d' una vegada; <;No estich prou sacrificada? iQu6 os fa falta? Demaneu.

Man.- i Oh! i Res!

Jepa. i Res!

Man. Miri, senyora:

si la molesta aqueix tracte, nos podem desdir del pacte y ha acabat. Bona fóra que vosté's lligués de màns; no per aixó hi haurà plet, lo fet n'o valgui per fet. . . y tant amichs com avants. •

D.'' Gla. íQué diheu?

Man. Lo que ha sentit.

D.^ Gla. Lo brugit d' una amenassa

que, encuberta y tot, fins massa crech haberla entès.

Jepa. (A Mansió.) (iPit, pit!)

D.* Gla. Sabia que, sense cor,

viviu esplotant la mengua de subjectarvos la llengua ab unas mordassas d' or; mes no haguera cregut may que amenassessiu així à là que, al cap y à la fi, os las posa.

Man. íBò! i Aixó ray!

Nosaltres, cor no 'n tindrem... pero, crech que n' hem tingut; vostè ho sab que ha sapigut

— J8 —

que "n veniam y n veném.

Vostè 'n compra... 'n tindrà falta;

jo, me '1 vench perquè me 'n sobra;

pobra y tot, no soch tant pobra

que no tingui cor que 'm salta

dins del pit, cada moment

que sento, en mitj del afront,

com vostè nos tira al front

bossins de remordiment.

Ja 'n tinch prou, pues tinch la esquena

cansada de doblegàm;

iqui ha fet la culpa? iV^eyam!

iVosté! Donchs, pagui la pena. 1).* Cla. (Y té rahó. <Cóm combatre'

tanta infàmia?) Bé, digueu

y acabem'ho. iQué voleu? Man. i Veurà...! Cent dòblas de quatre. .

iL·i està bè? D.'' Cla. iCent onsas diu!

Jepa. Crech que sí. D.* Cla. i Verge Maria!

Jepa. (N" has fet massa.) (A Mansió}

D.^ Cla. Aixó seria

menjarme de viu en viu. Man. (cMassa dius? iNo 'n tò una caixa?) Jepa. (Sí; pero, tant...) Man. (Bè; veurem.

Si diu que no, sempre estem

à temps de ferí i rebaixa.) D."" Cla. Cent onsas no las puch dà,

aixó ja ningú ho aguanta. Jepa. Bè; qui diu cent, diu setanta... D.'' Cla. Ni setanta. Man. (Hem de baixà'.)

D.^ Cla. Demà al dematí tindreu

trenta onsas. Jepa. (Lo cap me roda...

iTrenta!)

D."* Cla. Si no \is acomoda,

tireu pel cap que volgueu. (Se 'nva.) Man. J^è. {Mitj remolojant.)

Jepa. No hi tenim rés que à\ .

Ant. {Sortint.) iAy, ay! Encara hi es ella. Man. iQué te 'n sembla de la estella^ D.^ Cla. iAh'

Jepa. <Qué es cas d' estella? iUn pi!

— 19 —

ESCENA VIII.

Jepa. — Mansió. — Antonet.

Ant. Féu cara d' estar contents...

Man . Aixís . (indiferent.^

Ant. <Qué os van bè 'Is negocisT*

Jepa. Tal qual. . .

Man. Tal qual...

Ant. Y, donchs, Jepa^

<qué heu venut à bon preu V ordi? Jepa. i Antonet! Esteu de broma... .Man. (i Trenta onsas! Mentras me 'n dongui

la mitat.. .) Ant. <Que conteu quartos?

Man. i Jo! tPerqué m" ho dihéu? Ant. Que 'm mori

si vos no 'n portéu alguna

de cap.

Man. Donchs, Dèu me perdoni,

si en res de mal jo pensava. ^Cóm voleu que quartos conti? Passan alts.

Ant. Mansió... Mansió...

Miréu que jo sò estrambótich y, si 'm íixo ab una cosa, no hi ha por de que equivoqui. Vaig dí \ dia que 'm casava que aixó del sant matrimoni era un xubasco dels grossos que no hi ha barco que 1 corri, y fet y dit: als dos mesos había ja begut oli. Hi veig de molt lluny: com sempre que fassi vent ó que plogui, ho conech, mirant als núvols, avans de que ab aigua rompin, no es estrany que os endevini quan aneu de ama g atot is.

MANr < Voleu callà'?

Ant. Com no costa

cap quarto n' hi ha qui 'n dongui per que "os digui lo que penso...

— 20 —

Man. <-Qué penseu?

Ant. {Ab cert misteri. y Aixís que torni,

la mestressa, pregunteuli. Jepa. <íQuc vols di' ab aixó? Man. (iDimoni...!) Ant. Res; que, quan hi ha mar de fondo,

es molt fàcil que un aboqui. Jepa. Deixal està'. Vaig à veurcr

sí trobo... {Se va fer la reixa.)

Ant. Sembla que ploris.

íQu' ets moll d' ulls? iVaja! lA la vista! Man. Escoltéu.

Ant. cVoléu que escolti?

Man. Potsé' os convé.

Ant. iSeiitantse ) Donchs, dem fondo fins y tant que '1 temps amolli.

ESCENA IX.

Mansió. — An r on et .

Man. cQué... som amichs?

Ant. Aixó vos

ho diréu si 'n faig la cara.

Man. Me sembla que sí.

Ant. {Rient.) Per ara,

lo mateix que gat y gos. íEndevant!

Man. Donchs, à la qüenta,

puch contà' ab vos.

Ant. Aixó, sí;

qualsevol pót contà ab mí ^íins à la paret ò.\enfrenta.

AIan. He reparat, de vegada s,

que tant vos com en Fidel me miréu ab cert rezel; y, com aqueixas miradas m' han donat en que pensà', à la Jepa vaig dí' un dia: «potsé' no més es mania, donchs, li hauré de preguntà .» ^Qué m' hi dihéu?

Ant. Molt ho sento.

Man. La veritat; també jo.

Sí; ja ho veig, ja ho veig... Mansió, cVoleu que os espliqui un cuento? cPer ventura no 'm creyeu? No us haig de creurer... iVaya, hom Com heu dit...

Es una broma. {Voleu que "i conti?

Conteu.

Dos gallegos dins d' un hort anavan à la cirera; los renya 1 amo que hi era, li pegan tiro y cau mort. Al veurel' estanallat, blanchs tots dos com pedra marbre, un s' eníila dalt d' un arbre y i" altre s' amaga al blat. Vé la justicia y confós lo jutje, del mort devant, pues ignora que s' estan amagats allí aquells dos, pregunta al amo del hort, que, sens vida, à terra jeu, per tres cops y en alta veu, ^^home mort, <quí es que t' ha mort?» Lo gallego que ajagut dins del blat sent la pregunta, treu tot just del nas la punta y respón ^^jo no he sigut.» L' agafan, y al durlo prés, ^^itonto!» li diu V escriba, *'si no arribas à parlà', «ningú t haguera íèt res.» Y al moment que sent aixó lo qui al arbre està amagat, diu tot sério. Veritat: haguessis callat com jo.» Si t" has cregut agafà à r Anton com un borrego, t' has tallat, no soch gallego, soch de Cambrils, català. Parlo lo menos que puch y encara boy parlo massa.- sempre nedo ab carabassa y, per terra, vaig ab ruch. No firmo rés que no veji, no bech aigua que no raji y m' aconsellan que vaji

al llit d' hora y que passeji. Ar estich à casa quan plou y no surto may de nit... Si endevinas lo que he dit, vaja. abur. ja faràs prou.

(Se n va per la escalinata.)

ESCENA X.

Mansió.

Aixó no m' agrada gens; aqueix las moscas s" arruixa y tinch pó" que alguna bruixa s' ha íicat als meus intents. Sí; r Antonet. ab la trassa no té cap intenció bona; aném à buscar la dona pera dirli lo que passa. (Qua7i entra al jardí per la reixa^ apareixen d<ilt la escalinata Ramon a y Fidel.

ESCENA XI.

R AMO XA . — Fidel.

Ram. • \'éste n, Fidel.

FiD. ^Qué haig de témer?

Ram. Es que prompte baixaran.

FiD. Que baixin.

Ram. Si sols nos troban...

FiD. Millor; fins aquí. ^qué hi ha?

Si à mí la mare 'm pregunta perquè estich al teu costat, li diré perquè t' estimo ab tot lo meu cor y en pau. iNo es aixís com tú m' estimas? Donchs, si algú 't ve à preguntà', contestas com jo contesto y l misteri s' ha acabat.

Kam. íAy, Fidel!

— 23

tPerqué sospiras> Massa prou lo perquè sabs. Ningú ha dit una paraula; pero '1 cor me 'n ha parlat; jo seré estimada teva, jo al Cosme no '1 voldré pas; pero, per més que m' estimis, per més que no '1 vulgui may, m' ho diu lo cor y no enganya ab en Cosme 'm casaran. Si td vols, no hi ha qui pugui fe 't tòrcer la voluntat. Te equivocas.

No, Ramona. cVeus aquell arbre tan ah? {Senyalantne un Quant era petit, creixia del jardí.)

torcentse cap un costat; jo 'l vaig véurer mil vegadas, jo '1 vaig regà tot un any. Ton pare dret lo volia y ab un pal lo va lligà' y, per més que ell se brincava, per més que tórt era nat, bè 'n devia fèr d' esforsos, bò 's devia rebelà'; pero, sofrint y sofrint va créixer dret com lo pal. <:Qué vols que fassi, si m lligan à un deber que haig d' acatar? FíD. i Es impossible! Raivi. cimpossible? Quan tú corrías la mar, quan jo no més coneixia al Cosme, ton germà gran, lo pare 'm deya, Ramona, me surtan molts cabells blanchs, me faig vell, tú ja ets fadrina, tan se val, t' haig de casà'. ^Qué 't sembla ton cosí Cosme?» Jo soHa baixà '1 cap y ell tornava à dir: ^<Dèu íassi que 1 mateix pensi 'n Joan.» FiD. Pero 'l pare no hi pensava. Ram. cQui 't diu si ja hi ha pensat? FíD. Pero en Cosme no t' estima y jo fa temps soch esclau ' de ton voler.

FiD.

Ram,

F ID.

Ram,

FiD.

Ram.

— 24 —

Ram. iQuant t' enganyas!

FiD. iQué! <T' estima 1 meu germà?

Ram. <Me promets, Fidel, no dirho?

FiD. T' ho prometo.

Ram. <May?

FiD. iOh! iMay!

Ram. Donchs, mira. {Donantli un paper.)

FiD. iLa seva lletra!

i Reina dels àngels! {Sorprès de lo que llegeix,- Ram. iQué fas? la esqueixa.)

FiD. i Oh! Trossos d' aqueixa carta

que, al llegiria, pel meu mal, també 'l cor m ha fet à trossos ^ més petits que Is que ara faig. {Los llensa d temps que darrera de la reixa apareixeir Jepay Mansió.)

Ram. Y ^sabs, Fidel, la resposta

que aqueix matí jo li he dat? FiD. No, digas.. . Ram. La nit passada,

escribint la vaig passà'. Li deya que jo sentia , dins de mí un impuls estrany que fa que ab indiferència me 'l miri sempre, à pesar de qu' en sas venas circula la sanch de la meva sanch. Ftd. iRamona meva! Ram. Li deya

que à la forsa, no de grat li aparentava 'l carinyo que 'ns debem per ser germans son pare y 1 meu; que no sento per ell aqueix dols afany que forma part de la vida perquè es del ànima part. Y ique sé jo que li deya? si una estranya voluntat imposantse al meu caràcter me feya escriure y firmà lo que sols per recordar'ho me falta valor. FíD. Avants, jo t' estimava, Ramona; ara fins ploro habé estat divuit anys sense estimarte. <Cóm viure' he pogut tants any&

— 25 —

sense dirte que t' estimo? Mira: de nit, quan la mar, com del barco enamorada, 1 adormia al seu brassat, dintre del cor jo sentia una mancansa tant gran com si fos inmens lo pit, tant inmens com es 1' espay. Lo brugit del vent, las onas espumosas y jegants que contra 'l barco venían la seva fúria à estrellar com del meu cor la tempesta no eran sols la mitat tant. Y es que llavors recordava ma infantesa, 'l temps passat y entre núvols misteriosos que deixan los temps llunyans ' en la tèrbola memòria,

me creya veu ret passà cullint las flors de las voras d' aqueixos llarchs caminals. iQuí sab! — me deya — quan tornis à casa, la trobaràs hermosa com las poncellas que trencan al sol de maig... Iquí sab! quan tornis t estimi y serà té va... Iqui sab! Ram. i Oh! sí; tèva, sempre tèva.

Aquell arbre dret, avants de doblegarse per forsa va romprer cent cops lo pal. Tèva, sí.

FiD. Y jo, teu.- (S' abrassan.)

(vOSM. (Apareixent dalt de la escalinata.) iRamona! Ram. i Oh!

CosM. {Baixant.) lïra de Dèu!

FiD. iQué hi ha?

— 26 -

ESCENA XII.

Dits. COSME.

{Jepay Mansió^ darrera de la reixa ^ segueixen ab inte- rès las escenas que vehuen.) GosM. íDeixans sols! (A Fidel ^ airat.) FiD. iQué dius? ^Qué 't deixi

ab la Ramona aquí sol? Cos>i. Jo ho vull. FiD. íY si ella no ho vol?

CosM. Tal volta se 'n penedeixi. Fii). O prou bè no c' hi entès

ó lo que has dit no has pensat; ni ella rés t' ha demanat ni molt menos t' ha promès. Pensa, Cosme, si es així qu' en va may ningú enrahona; per ara y tant, la Ramona de res s' ha de penedí, i Fidel! (Ab ràbia.)

No cridis. {Tranquil.) Si vull, apesar teu cridaré; soch à casa.

Jo també. No 'm contestis ab orgull, perquè jo '1 se fé abaixà'. ITÚ!

IJo!

(Apareix V Antonet y se 'n torna d dms de-

pressa.) Pues ningú ho diria, i Pobre de tú, si vè U dia en que ho haguem de probà! cM' amenassas?

Si així ho prens, es perquè veus que 't propassas. No; es que aqueixas amenassas no 'm torban mica ni gens. CosM. cDe quan ensà tant altiu? FiD. D' avuy.

CosM. {No tems las resultas?

F iD. ^Perquè? Si ets tú que m' insultas,

sense que 't dongui motiu. CosM. Es que estds subjecte à mí,

CosM. Fjd.

CoSM.

FlD. CoSM.

FlD.

CoSM.

FiD. CoSM.

Fi D.

CoSM.

ID,

per més que aixó t fassi mella. FíD. Donchs, 't estaràs devant d' ella

de tractam com fins aquí. CosM. lAh! T entench. Pues, que t rebaixa

no haig de perdrer 1 ocasió.

iTò!

{Va d pegarli^ al temps que torna d sortir

l Antonet.)

Ant. iCosme!

FiD. {Que li ha agafat la ma evitant lo cop y rcn- dÍ7ttlo.) i No! Ni à traició pots pegarme; la ma abaixa. Ram. i Fidel!

CosM. iOh! {Lluitant per aixecar se.)

FiD. Ja estem en guerra

y 1' afront pagaràs car;

als que vivim en la mar

no 'Is humillan los de terra. {Lo fa caurer.) Ant. .Corri, senyora. {Veyent d donya Clara.) Jepa. {Dirigintse d Fidel.) iTú! Fiu. {Rexassantla.) i Ves!

D.*^ Cla. cQué hi ha? Ram. i Fidel!

D.* Gla. <Qué es aixó?

{Se restableix la calma.) Jepa. (A Mansió») Demana indemnisació

d' aqueix dany... i Cent onsas mès!

ESCENA XIII.

D.* Clara. — Ramona. — Jepa. — Mansió . — AxNTONET. — Fidel. — Cosme.

D.* Cla. cQué ha passat? (i Aixó faltava!) CosM. En Fidel que m' ha insultat. FíD. No, senyora; ha estat en Cosme

que contra à mí ha alsat la ma. Man. Tots dos, ivaya! Ant. ■ i Eh! molt silenci;

quant preguntin, respondràs. D.** Cla. cNo 'us ne deu vergonya? Digas. {A Cosme.)

cNo reparas qu es mès gran? CosM. Jo t juro... {Amenassant d Fidel.) FiD. iQué juras?

D.^ Cla. (A FideL) ^ . iCalla!

(iQuin dia mes desgraciat!)

Ram. Jo en tinch la culpa, i Ah! (Se desma^'a.) D." Cla. iRamona!

iFilla meva! Es un desmay.

Tè las mans com la.néu fredas.

Correu...

Jepa. Ara hi corro. {Sens 7nóure s.)

Ant. Vaig y vinch ab una estropada. (Al anar d pujar la escalinata, retrocedeix assorat.) Donya Clara, vé don Joan. D." Cla. Ajudam que no s' enterin

ells dos de lo que ha passat. (>4 Mansió.) iRamona! (Fentla caminar apoyada en ells.

Seguiu. (A Cosme y Fidel.) Ant. - Jo m quedo

à protegí '1 desembarch. (Desapareixen tots per la reixa, d temps que surten don Joan y D. Fèlix. L' Antonet se queda al fondo.)

ESCENA XIV.

D. Joan. — D. Fèlix. — Antonet dos mariners que ser- veixen lo cafè quan ho marca l dialech.)

D. Joan. (Assentantse d la taula hont hi ha 7 tahlero d^ ajedrez.)

tDeus volgué que t dongui mate? D. Fel. O darte '1; tot m' es igual. D. Joan. Aixó sí; tú may te dònas. D. Fel. Com si tú 't donguessis may. D. Joan. cQuí juga> D. Fel. Crech que tú jugas.

D. Joan. i Jaqué al rey! Ant. Aixó es lo mar:

fa un minut, montanyas d' aigua —

ara, plana com la ma. D. Joan. iQué 't sembla? D. Fel. No me 'n escapo.

D. Joan. (Cridant.) i Metxa! IVivo!

(L' Antonet li porta foch ab una* escalf eta^ per encendrer lo cigarro.) Ant. Com un llamp.

D. Joan. ç^M' has raspallat V uniforme? (Fa senyal que sí) D. Fel. No hi ha mès remey. (Entregantse .) Ant. Ja està.

D. Joan. cíNo veus, home, com te deya

— 29 —

que, si vull, no 'm guanyaràs? D. Fel. Demà ho veurem. D. Joan. Tú retira. ..

{Lo joch d' ajedi'ez.)

y desprès te 'n pots anà'. D. Fel. lY 'l cafè? iNo vé? Ant. Ara '1 baixan.

D. Joan. lAboca! D. Fel. i Prou!

D. Joan. íQu' es amarch!

D. Fel. Potser no hi has posat sucre. D. Joan. No.

Ant. i Volen res mès? Me 'n vaig.

Avuy montan, sols, la guardià lo tinent y '1 capità.

ESCENA XV.

D. Joan. — D. Fèlix.

D. Joan. Fèlix...

D. Fel, (íQué?

D. Joan. Pues, estem sols,

si no hi tens inconvenient,

parlarem del casament. D. Fel. Jo, ja ho sabs; lo que tú vols.

Ni una paraula 'n sabia

quan la Clara m' ho va dí'

y esperava que tú... D. Joan. Sí;

donchs, avuy ne som al dia.

Ja ho veus; de tant navegar

y '1 temps que fer ho acostuma

ja tinch lo cap com V espuma

de las onas de la mar.

Perdres aqueixos baixells, {Per ells dos.)

pot ser joch de pocas taulas;

vull dir en menos paraulas,

íillet de Dèu, que som vells.

Fa deu anys, ni la real

Trinitat tant fort com jo era;

avuy porto la bandera

arriada ja à mitj pal.

S' ha acabat aquell vigor

de la nostra juventiit;

som dos barcos que han perdut

— 30 —

fins la mura d" estribor. iQué ha passatr No m' ho explico; pero ja no valem res: ■ paciència, noy, lo cert es que tots dos anem a pico. . ^Qu hem de fer? Tens una íilla y jo un fill que I faig hereu: tot lo mèu serà ben sèu y lo tèu de la pubilla. Dèu los fassi ben casats y visquin en pau y en guerra com es costum de la terrat contents, felissos y honrats. 'íNo *t sembla bè?

D. Fel. iQué haig de dí>

'iqué mès podia esperà ? iah qui milió 's pot casà que ab en Cosme, 1 sèu cosí? Com bè dius. naltres ja som barcos fora de combat; aixís veurem perpetuat, • si Dèu vol, lo nostre nom.

D. Joan. i Així sigui!

D. Fel. ^No ha de sè?

D. Joan. Tú ja sabs que '1 méu desitj . era fé al Cosme marino y aixó que n dihuen destino m" ha partit de mitj à mitj. Quant me va escriurer la Clara que Dèu m' había escoltat, vaig veurer realisat lo somni daurat d' un par>:. Y tributant un recort à Churruca, "1 jefe mèu van posà Cosme à Y hereu per honrarme à mí y al mort. Y, ja ho veus, per un atzar que més d' un cop m" ha afligit^ en Cosme nos ha sortit contrari acèrrim del mar. Los càlculs, quant més sencills^ de vegadas, los errém; iqui assegura que veurém nàixer íills dels nostros fills?

D. Fel. No t dongui cuidado aixó.

Si Dèu nos ha de escoltà', nos darà nets y ns darà

~ 31 —

un Cosme de bó de bó. D. Joan. Lo compraria ab dinés. D. Fel. Ho crech.

D. Joan. Creiiho qu es exacte.

D. Fel. En fí, donchs, lo tracte es tracte

y no 'ns hi capfiquem mes. D. Joan. Tens rahó.

D. Fel. {Dant la ma d D. Joan?) Lo més senzill

es que 'Is uneixi aqueix Has. D. Joan. Ja està fet; luego veuràs

la alegria del mèu fill.

{Siirtan "per la reixa tots los personatjes que prenen part ab D. Joan y D. Feltx en la següent escena.)

ESCENA XVI.

Tots .

{Formait grupos^ ï). Joan ab en Cosme; don Fèlix ab donya Clara; Fidel ab la Ramona; Mansió ab la Jepa; U Antonet. prop de la escalinata, sol.)

D. Joan. iCosme! {Cridantlo, al veurerlo entrar.)

CosM. <Qué mana?

FiD. {Com tenint un mal present iment.) i Ramona! D. Joan. Vina; assentat aprop mèu.

(Sehuen los dos d la taula del ajedrez.) D." Gla. (A d. Fèlix.) Tinch que darte una noticia. D. Fel. Y jo una altre. D. Joan. (A Cosme.) Fixat bè

en lo que ara vaig à dirte

perquè es cosa d' interès. FiD. (A Ramona.) Me domina una tristesa... Ram. No temis.

Man. (A Jepa ensenyantli la carta esqueixada.)

<Veús los trossets? D."* Gla. (A D. Fèlix.) iOh! íReina pura! {Com con-

i estantli ab desespero.) D. Fel. ^Qué 't passa?

Ant. Fumem 'hi. D.^ Gla. íAíxó no pót sé'.

Jepa. Los tenim d' arreplegà. {Pels papers.) D. Joan. (A Cosme.) <Qué 'm contestas? iT ha sorprès? D. Fel. (A D.^ Clara.) Te dich qu es cosa pactada

y desdirme'n no podré;

la meva filla es de 'n Gosme

per més que estimi al Fidel.

D/ Gla. iMay!

D. Fel. iCom ho dius i

CosM. (A D. Joan.) No s' enfadi;

pero ferse i casament

entre 'Is dos, es impossible. D. Joan, i Impossible! {Estranyat.) CosM. {Senyalant li 'n Fidel y la Ramona.)

iQué no ho veu?

En Fidel y la Ramona

s estimavan de fa temps, ü. Joan. Y que s' estimin... iQuí mana? D/ Gla. (A D. Fèlix.) iNo pót ser! Cos-M. Llegeixi. (A D. Joan.)

D. Joan. cQué es?

Gos-M. La carta de la cosina,

contestació al meu billet. FiD. (A Ramona.) iQué miras? Ram. Aquella carta

es la meva. Man. (A Jepa.) Aquells papers,

creume, han de ser d importància. Ant. {Fumant.) IBon tabaco! D.* Gla. (A D. Fèlix.) T ho diré.

Si tú vols que la Ramona

se casi ab lo nostre hereu,

Fèlix, per Dèu t ho demano,

fés que s casi ab en Fidel.

En Gosme... D. Fel. Digas. D."" Gla. En Gosme

no es íill de 'n Joan. D. Fel. i Sant Deu!

D. Joan. {Sorprès.) iQué tens, Fèlix? Ram. (A Fidel.) iQué tè '1 pa

D.' Gla. {Rdpit d D. Fèlix.) iOh! no li diguis..! D. Fel. Res... res...!

Ant. Me sembla que aqueixa vetlla

hi haurà una mica de vent. D. Joan. (A Cosme.) No 't preocupis; son pare

promesa formal m' ha fet

de casaria ab tú, y jo, Gosme,

m' he compromès lo mateix. Ram. (A Fidel.) iQué si t estimo? No hi pensis;

primé 'm veuràs pendre '1 vel

que deixarte de cumplí'

lo que 't dich. D. Fel. (A D.^ Clara.) Pero, iqué has fet,

— 33 -

desgraciada? D." Cla. Quan te conti,

Fèlix, lo molt que hc sufert,

veuràs com la meva falta

encara premi mereix. D. Fel. Pero, jo, <qué faig? <com nego

lo que ara aquí li he promès? D. Joan. Perquè d' un cop te convencis,

escolta lo que diu ell.

i Fèlix!

D. Fel. (Torbat.)- íQué!

D." Cla. (A d. Fèlix.) i Calma!

Ant. Me sembla

que tindrem aigua y Uampechs.

Aqueix carís no m' agrada. D. Joan. (A D. Fèlix.) <tNo es veritat que pensem

casà en Cosme ab la Ramona? Ram. cQue dihuen? (AZ? desconsol.) FiD. (A Ramona.) <Ho sents? Man. (A Jepa.) cHo sents?

D. Fel. íEs veritat! D. Joan. cNo es cert que ara

ho hem pactat aixís? D. Fel. i Es cert!

D.^ Cla. iFelix! {Suplicant desesperada.) D. Joan. {Principalment per en Cosme.)

Y perquè no duptis

de que 's farà casament,

Ramona, acostat. FiD. (A D.^ Clara.) lAy, mare! D.^ Cla. íQué vols que 't digui, íill meu! FiD. Jo la estimo ab tota 1' ànima. D.^ Cla. Y jo t' estimo à tú mès.

D. Joan. {Prenent lama de'n Cosme y ah molta solem-

Felix: jo pel meu íill Cosme nitat:)

te demano formalment

la ma de la teva íilla,

si casaria es del gust tèu. FiD. {Desesperat.) íMare! i Ramona! D. Joan. cEn què pensas?

iNo contestas?" D. Fel. IJo! 'T diré...

D. Joan. íNo has dit tú que '1 tracte es tracte? D. Fel. iSí!

D. Joan. Donchs, cqué duptas? iqué tens^

iqué t passa, que aixís vacilas? CosM. (A D.Joan) <No li deya?

3

D. Fel. i No pot sert

D. Joan. i Que no pòt ser!

D. Fel. i No!

D. Joan. Donchs. digas

que pera tú no val gens

una paraula que donas...

Jo te la creya de rey,

d' algo més. si més pot valdré

paraula de mariné,

que la aigua del mar salobre

ha enrojit ab sanch... i Oh ves! (A un moviment de súplica de D. Fèlix?)

Qui no manté sa paraula

ni m' es germà ni m es rè. D. Fel. ijoan! F iD. i Pare!

D. JoAx. Ja es inútil

quant me diguis. Ant. iAy. ..! iquin temps!

D. Fel. Quan los motius jo t esposi,

aplaudiràs lo que he fet. D. JoAx. ■íLos motius? Donchs. dígals ara. D. Fel. Te prometo... D. Joan. Ara mateix.

D. Fel. Es que à solas tinch de dírte I s. D. Joan. Devant de tots m' has ofès. D. Fel. No puch, encara que vulgui. D. Joan. <Tan graves son? i Donchs, anem! D.^ Cla. (Suplicant.) i Per Deu, Felixí D. Joan. {Pujant desesperat la escalinata )

iDèu m" ajudi r

FiD. iiMare!

D.^ Cla. iFill meu! (Ahrassantlo.)

{Cosme s deix caurer sobre la cadira desesperat?) Jepa. (A Mansió, senyalant d D. ' Clara.)

iQué no ho véus Man. Res, Jepa: doscentas onsas! Ant. Aixó s posa malament. Ram. (A Fidel.) No tinguis pó; te asseguro

que jo may te deixaré. CosM. {Per Fidel.) lira de Dèu! i si no "1 mato...! Man. Arrapleguém los papers. {Ho fa.)

(Teló rapit.)

Fi DEL PRIMER ACTE.

ACTE SEGON

Sala principal de la casa de camp, convenientment alhajada. A la esquerra

del espectador, una taula.

ESCENA PRIIVIERA.

COSME.

Alxó no pót quedà' aixís; iquí consent aqueixa burla, quant, fins devant dels de casa, la rojó à la cara m puja? íY es un germà lo qui s gosa en la meva desventura! i Voler de Deu! Ja l' odiaba sense que may, per fortuna, hagués sigut un obstacle al meu desitj . i Que no puga més y més avuy odiarlo! Si 'm vol robà' la ventura, si 'm rebaixa, si m' humilia, <no trobaré al cor ajuda, si no per tenir més forsa, per guanyarlo en ódi?

ESCENA II.

1) it . — Man SIÓ . — Jepa.

Jepa. (A Mansió,) i Cuita! <Los papers?

— 36 —

Man. Jepa.

Man. Jepa.

COSM.

Jepa.

Cos AI.

Jepa.

CoSM.

Jepa.

CoSM.

Jepa.

Cos-vi. Jepa.

CosM, Jepa.

CoSM.

Jepa.

Man.

Jepa.

M

AN.

Jepa.

CoSM.

Jepa.

CoSM.

Man.

CoSM.

Ni mitj n' hi falta. Donchs, mentres que tú reullas, veuràs, veuràs com la Jepa al cor li clava las unglas. Donchs, alsa, no t entretinguis. Cosme... {Crïdantlo.) {Girant se.) i Jepa!

(Estich confusa...)

<Qué teniu^

Res; moltas cosas

per dirte.

Donchs, £qué os detura? cNo 'ns poden sentir?

I Parleu!

iCalla! No tinguis angúnia...

M' ha semblat... {Mirant al entorn?)

. Estém à solas. Pero, qui assegura, dura. {Reconeixent las No hi ha ningú. Mira, Cosme; p07'tas.) dt, tot aixó, té la culpa en Fidel; ahí à la tarde, m' estava al jardí ab escusa de que portava un recado per la mestressa, quant súrtan en Fidel y la Ramona; miro, escolto... {Impacient.) iY que?

Ella duya

una carta, la llegeixen, se posa ell fet una fúria

y ras, ras, en doscents trossos... {Com qui i Oh! romp un paper.)

Quant tots à dalt s' empujan, jo que si... iMansió!

cQué?

Móute;

dem los papers... dem. {Butxacajant.) Atúrat, dona. {Los hi entrega.) {A Cosme.) Tè. {Los hi dona.) {Examinantlos.) i La meva lletra! íM' ho deya 'l cor! IN' han fet burla! 'íQué 't sembla d' aixó^

Me 'Is quedo.

cPerqué?

Si Deu no m atura, los hi haig d' estampà' à la cara.

— 37 —

Man. iPsé! iQué 'n treu ras?

CosM. . ^^ Pues, m' insulta,

un dels dos à casa sobra. Man. Donchs, tréulo. CosM. i Sí! <tCóm?

Man. Lo buscas...

després li arreglas los comptes

y... llestos. CosM. iOh! iCalla!

Jepa« Juga,

juga y veuràs lo que 't passa.

Ell avuy lo que procura

es ferse la noya seva;

després probarà fortuna

y veurà si per casarsi,

ton pare 1 fa hereu... Man. iQué ho duptas?

Ella es pubilla... y aixó

es mala senyal. Calcula

lo porvenir que t' espera.

<No es cert, Jepa? Jepa. i Oh! (Assottínt,)

Man. cPerqué duya

tanta aíició à la Ramona/

sent ja cosa mitj segura

que tú habías de casarti?

Si fos pobra... Mes com busca

lo pa al cèrcol... CosM. {Amenassant.) íAh! Man. Tu adórmat.

<Que t' ha dit ton oncle? Escusas.

Ton pare ha fet quatre crits,

ton oncle altres quatre y justa

en punt. La rahó que dava

per no serte sogre es una

rahó que convens... ^MEs jove...!»

Com si aixó fos... Jepa. Mansió, cuita:

don Fèlix y la mestressa / venen.

Man. Donchs, lau! si ho calculas,

no hi pert ningú sinó tú. Jepa. ^Qué tal? {Tot anantsen d Mansió?) Man. (A Jepa,) No està prou madura,

pero... <es aqueix lo seu quarto? (Senyalant à Jepa. Lo mateix. la dreta.)

CosM. i Amor, fortuna...! {Cavilós.y

Jepa. Allí dorm en Cosme. aquí

en Fidel. (Indicant dos quartos.^

íMan. Anem.

CoSM tQué duptasr

£No estàs encara segur de la teva desventura: {Aixecaníse.) iXo Is vull veurer! Quantas voltas tots ells també de mí fujan...

(Entrx al sètt quarto.)

ESCEXA III.

D.* Clara. — D. Fèlix.

D.'' Cla. íDius quc s passeja al jardír D. F'iiL. Com ja t he dit. hi ha baixat.

després d habé qüestionat

bon rato tots dos aquí. D." Cla. tEstem solsr D. Fel. Sí. D.* Cla. tVols que junti

aqueixas portas? D. Fel. Sí. D.- Cla. -:Vo1s

dirme. . .r

D. Fel. i No! Ja que estem sols,

deix. Clara, que jo t pregunti. No sè per hont comensar y tals cosas haig de dir que fins tinch po de sentir lo que m has de contestar. Calma la meva ansietat, digas que has fet... íNo m ho diguis! Si m sembla millor que triguis à dir que ns has deshonrat.

D.' Cla. lOh! lAixó no! La llum del dia com lo meu nom no es tan pura: Fèlix, t ho diu y t ho jura qui sens honra no viuria.

D. Fel. Mes, si en Cosme no es fill sèu...

D.* Cla. íNí meu!

D. Fel. iQué dius. dcsgraciadar

D." Cla. Sapigas d una vegada

lo que no he dit mès que à Deu.

— 39 —

{Paiis2.)

Acabava de donar, plena de goig, lo meu sí, quant en Joan me va dí' al peu mateix del altar: ^<Ja sols me falta una cosa per pogué morí content; Dèu que s troba aquí present ha volgut ferte ditxosa; vulgui ell que 'm fassis ditxós donantme un fill y, al ser pare, no hi haurà ningú al mon. Clara, mes felís que naltres dos.» Passa un any y dos y tres... lo cel cap fill nos envia y, si ton germà sufría, jo sufría cent cops mes. No hi ha en un llibre prous fulls per posa'hi quan he plorat; lo llanto que he derramat sols ho saben los meus ulls. EU estava silenciós y jo trista, quan lo veya, tot, Fèlix, perquè no reya un angelet entre Is dos. De que estes al costat mèu may per may hi hagué perill... i Si no tenia cap fill à la falda, que fos sèu! Una nit, me pren la ma y, ab trist accent, me diu: Clara, 1 equipatje mèu prepara perquè anarmen vull demà.» <Y ahont? li dich afligida... íA Amèrica! sols respon... y 'm vaig quedar sola al mon emportantsen ell ma vida. Aquí ho sab tota la gent y ho sab Dèu que m ho inspirava: a ton germà 1 estimava per amor y agrahiment. íAy, Fèlix! Desde aquell dia, que fins lo recort m' amarga, la vida m' era una carga que portaria no podia. Ja era 'l barco en alta mar,

— 40 —

ja ni à n' ell ni al barco veya y encara plorant li deya, sens que m pogués escoltar: i Quin torment tant gran esculls per causarme més agravis! i ja no m besan los tèus llabis! ija no m miran los tèus ulls! La nau per la mar rodola y 'l meu cor d' ella darrera... la que aquí s queda y espera Dèu sab si 's queda bèn sola.

D. Fel. Y jo à Amèrica, sorprès, arribà sol lo vaig veurer; pero {qui había de creurer que entre Is dos aixó passés>

D.*" Cla. Del sèu viatje es sencilla la esplicació. . .

D. Fel. Ja pot sè.

D.^ Cla. Va dí ab en Fèlix viuré

ja que 'n Fèlix tè una íilla.

D. Fel. Es ben cert.

D.^ Cla. Cap niès rahó

la seva conducta abona; va allunyarse de la dona per no tenir sucseció. Sola aquí, morint de pena y plorant la ausencia d ell, vaig anà fent un castell d' il-lusions sobre la arena. Lo meu dolor no s' esplica — me deya — "ino m' ha deixat donchs, recordat que has quedat jove encara, lliure y rica. i Era en va! Lo sèu recort res del mon del mèu pit treya y à tot arréu sempre 'l veya perquè '1 duya dins del cor. A tan horrible ansietat no podia estar subjecte y vaig concebí 'l projecte de fe '1 tornà al meu costat. tCóm? No ho sè. 'L dolor etern lo remey del mal no mida; quan lo cel no escolta, 's crida ajuda fins al infern.

D. Fel. lOh! iCalla!

D.* Cla. Ni sè qué he dit-

— 41 —

Si de r infern t' hi parlat,

es pel temps que '1 he portat,

destrossantme, dins del pit.

Ja feya aprop de mitj any

que d' aqueix modo vivia,

quant vè à casa '1 Mansió un dia

y 'n diu: ^Wegi,' tant d' aídiny

com tenen alguns seny ós'

per tenir íills y no 'n tenen,

y à un pobre, al milió li venen,

à casa de dos en dos.»

— ^Qué dius? — Y sento al Mansió

que respón: ^^com no som richs,

la dóna ha tingut dos xichs

mes grans y grossos que jo.»

iQué més t' haig de dí? 'Ls consells

del infern vaig escoltà ,

y dels dos xichs — 1 endemà

jo era la mare d' un d' ells.

D. Fel. iTot ho comprench!

D."" Cla. Tal tresor,

perquè ho era pera mí, lo vaig habè d adquirí à forsa d or y més or. Trobava '1 Mansió sencill que jo ab un d ells me quedés; pero vendrem per dinés' la Jepa, sa mare, un íill sols ho podia alcansà dantli tot lo que volia y assegurantli que, un dia, un cop fós mort ton germà, lo sèu fill fóra l' hereu de tots los bens que tenim: ja sabs la historia del crim que sols la sabia Dèu. Escrich al Joan desseguida, content torna al meu costat, y un engany m había dat lo goig més gran de la vida, quan la meva sort cruel un nou disgust me prepara y, al cap de dos anys, soch mare verdadera d' en Fidel. ^Comprens ara si Jie patit? <Quín altre doló imaginas que tingui tantas espinas

— 42 -

pera clavar dins d un pit>

Jo al meu espòs he enganyat,

la honra he posat en perill

y lo que dech al mèu fill

tot à un estrany ho he donat.

Jo li he robat los petons '

que à 1 altre, à n' en Cosme, he fet;

jo, al ser ja gran, li he desfet

fortuna, glòria é il-lusions.

En Cosme viu à la llar

d un palau que al goig convida;

en Fidel porta la vida

errant y trista del mar.

L un es felís y ditxós,

1 altre no tè més ventura

que la carrera insegura

que enfonza un temps tempestuós.

En Cosme, rich y estimat

del rey y dels nobles es;

pobre n Fidel, no tè res,

ni pàtria.

D. Fel. i No es veritat!

Que encara que en mar estranya fassi sempre la carrera, dessota de la bandera lo barco, es terra d Espanya. Y '1 vent, las onas y '1 sol que 'l drap groch y carmesí d' un baixell vehuen Uuhí'. ja saben que es espanyol. Pàtria 'n tè; sempre la porta per tot arreu per hont va; lo que falta es arreglà lo d' aquí casa —

D/' Cla. i Així s morta

hagués quedat aquell dia infaust!

D. F'el. i Oh! i Clara! cQué dius>

D. Cla. cNo créus que ja tinch motius

per pensar aixís? D. Fel. iManía!

Calmat, Clara, é imaginem

la manera de sortí'

d' aqueix conflicte. D. ' (>LA. Per mí

penso que no n sortirem. D. Fel. cQuí ho diu que nor Aném al cas.

— 43 —

Digas: cper quina rahó

no dius que es fill de 'n Mansió

en Cosme y sortim del pas?

D/ Cla. ^Dir ho al Joan?

D. Fel. cQuín remey queda?

D."" Cla. i Deu sàb lo que 's pensaria! Ademés, m' ho vedaria la Jepa.

D. Fel. cPerqué t' ho veda?

D\ Cla. Perquè vol que sigui hereu

de casa en Cosme... y si fos

que jo ho descubrís, tots dos

dirían que no es fill seu. D. P^EL. cEs possible? D."" Cla. Tant segur,

lo que desitjo tingués. D. Fel. íY oferintlos molts dinés ? D/ Cla. No 'is pendríah. iQué sabs túl

Si quan vaig tení 1 Fidel,

jo sé lo que vaig passà

perquè fins van intentà'

ofegarlo... D. Fel. íDèu del cel!

D."* Cla. Tenint pó de que algun dia

se descubrís tot aixó,

vingué à veurem en Mansió,

que del seu poble vindria,

y «cveu, senyora? — m va dí' —

si de 'n Cosme 's vol desfé,

lo que diu aqueix papé

la pót ben bè contradí!

cSabs que era? Un certificat

del metje que 'm visitava

que jurava y perjurava

que jo à llum había dat

à n' en Cosme... Ifins aixó!

cCóm destruí' un jurament

que en poder d' aqueixa gent

es una proba...? iNo! ino!

Cap remey per mí hi haurà;

la meva sort ho ha volgut;

per plorà al mon he vingut,

Fèlix y tinch de plorà! D. Fel. Y aqueix metje... <:viu? D.^ Cla. No ho se;

no li vist desde aquell dia... D. Fel. Pero. llavoras vivia...

— 44

D.^ Cla. Al poble.

D. Fel. í]o '[ trohdirél {Fent animo d andrsen.y

D.^ Cla. i Oh! No te n vagis; tinch po

de quedarme tota sola.

iVejessis com me tremola

lo cor devant de 'n Mansió! D. Fel. Pero aixó es horrible. . D.^ Cla. íHo es!

D. Fel. Deixa que jo pensi un plan

que ns dugui à port: mentres tant,

Clareta, no n parlem mès.

ESCENA IV.

'Dits. - Anton ET.

Ant. i. Mala sort! {Al veurer d Clara y d

D. Fèlix.}

D.^ Cla. iQué vols?

Ant. Me sembla

Anton, que hauràs embestit. D. Fel. <Ahont vas? Ant. Hi errat lo rumbo;

busco à don Joan. D. Fel. Al jardí

lo trobaràs que s passeja. Ant. Dochs, me n hi vaig. D. Fel. També vinch.

Espéram. {Se acosta d la taula y ften una

apunt ac ió.)

Axt. (A D.^ Clara.) cSab que à la vila

hi ha un temporal divertit? D.^ Cla. ^Qué passa?

Ant. Hi he anat com sempre

à buscà de bon matí lo que à bordo nos fa falta. . . ivaja, aquí! no sè qué m dich... y. aixís que he saltat à terra, m' han preguntat mes de vint: — ^^^Sabs que hi ha? — cQué s ha perdut algun barco aqueixa nit? — Algo mès. — Donchs, espliquéum'ho. » Perdoni: li diré aixís

que torni de viatje. {Al veurer d D. Fèlix

que '5 gifci»)

— 45 -

D/ Ci-A. • Digas, (A Ant07tet.)

no hi fa res que sigui aquí

don Fèlix. (A D. Fèlix.) Ara 'm contava

lo que per la vila 's diu. D. Fel. Sí; digaho, digaho. {Acostantse d n ell.) Ant. Dónchs, deya

que 1 metje s' ha enmalaltit;

com qui diu: lo bòt d' auxili

ha anat à pico. 'Ls vehins,

veyent que feya aigua, avisan

à un capellà tot seguit,

qüe li estengui la patent

per ferse à la mar: y, aixís

que, desprès d' una hora bona

del camarót ha sortit,

s' ha sapigut que si 1 metje

vol fer rumbo al paradís,

sortirà sens que li donguin

patent neta, perquè 's diu

que tè la conciencia bruta'. D.^ Gla. No t' entench. Ant. Donchs, es senzill.

Lo rector no 1 vol absoldrer. D.* Gla. iQué dius?

Ant. íjol Lo que ha sentit.

Sembla que tè alguna espina

d un peix gros clavada à dins

y '1 rector no li vol treurer,

ell se sabrà lo motiu. D.^ Gla. iFelix!

D. Fel. Calla. Per ventura (A Antonet).

csabs lo nom del metje? Ant. {Qui?

cA mí m' ho pregunta? D. Fel. Digas. Ant. i]o> No, senyor; no li he vist

lo lletrero que dú à popa;

lo que sé es que es barco antich

y que, encara que 1 carenin

de nou, no podrà sortir

del astillero. D. Fel. (A Z).^ Clara.) cTe sembla

que pot sè ell? D.^ Gla. iSihofos...! D. Fel. Y cdius

que està molt grave? Ant. Molt grave.

— 46 —

segons dihuen los vehins;

y s compren, quant ell procura

salvà 1 cargament. D. Fel. (De prompte.) Ja vinch: (A Z)/ Clara.)

anem, Antonet. D.*" Cla. <Ahont vasr

D. Fel. Deixam fer. D.^ Cla. T espero aquí.

ESCExNA V.

D.^ Clara.

M' acobardeixo en presencia de mí mateixa y m' assombra; vull fugir de la conciencia y 'm segueix ab la insistència que segueix al cos la sombra. tQuí pót en tota sa vida d' aqueixa angunia mortal ^ olvidàs , si no s' olvida?

i Si, un cop clavat lo punyal,

quant se treu, deix la ferida!

Sanch m' hi brolla y ni un moment

estroncaria hi ha qui pugui;

si neix del remordiment,

<qué puch fer perquè s' aixugui?

<quí pót aixugà' un torrent?

<Qué faré? D' un nou perill

misteriós temor m' assalta...

Crech que 1 camí mès sencill

es que confessi la falta...

que en Cosme no es lo meu fill.

tPodré obtení 'l seu perdó?

i Oh! penso que es lo milió'...

Primè un càstich sense mida

que viurer tota la vida

sent esclava del Mansió.

ESCENA VI.

D.** Clara. — Jepa. — Mansió.

Jepa. Man.

i Ella es!

Donchs, queda per mí.

— 47

Jepa. iVeurcm, Mansió!

Man. Donya Clara..^

D."" Gla. iQué! No sè com teniu cara

per presentarvos aquí. Man. Com sembla que ja no pensa

en lo que ahir vam quedà ,

hem dit: anèmia à trobà . D/ Gla. Y à ferli una nova ofensa... Man. Donchs, cvéu? Està en un error...

•íQue 's pensa que no tenim

modos? Si venim, venim

no mes que à ferli un favor. D.^ Gla. Pot sèr sí que os heu cregut

que 1 venirme à atormentà . os ho tindré que estimà'

com si fòs favor rebut...

i Jepa! Mansió! Estich cansada

de sufrir. Jepa. Tambò ho estem

nosaltres.

D.* Gla. Donchs, acabem;

sortim ne d' una vegada. Man. tVéu com som d' una opinió> D.'' Gla. iQué diu? (Assombrada.) Man. Dona, deixim di';

si justament vinch aquí

per resoldrer la qüestió.

Ja 'm canso de fer papes

y de seguirli al darrera;

aixís, talliu de manera

que no se 'n parli may mès.

Gada hu lo que sigui sèu

y Dèu de tots, ino repara?

Lo milió' aquí, donya Glara,

es dir que 'n Gosme es fill mèu. D."" Gla. tGonsentiu...? {Sorpresa alegria.) Man. No 'm fassa riurer;

quant li proposo... D.« Gla. íDe bó?

Jepa. Y, com mes aviat milió ;

sense n Gosme no puch viurer. Man. Ja ho sènt...

D.^ Gla. Si ho sento y no ho crech.

íY '1 pobre Gosme? Man. lAixó ray!

D.^ Gla. Ara sí que us dich que may

podré paga us lo que us dech.

— 48 —

Man. ^Ho veu, dona, com li deyam

que hem vingut per altra cosa...?

íA qué no li fem la nosa

que, al veure ns entrar, li feyam?

D.* Cla. Es veritat; no m' aparto

de la rahó; y, perquè esteu contents de mí, demaneu, demaneu...

Man. No vull ni un quarto.

D."" Cla. Jepa vos?

íMan. lAy, no, no, filla!

D.*' Cla. Donchs, <tqué 'us puch fèr de bon grat?

Man. Aixó... Naltros hem pensat ^

una cosa molt sencilla. D.^ Cla. Digueu.

JVIan. Com desde '1 moment

que n Cosme no 'is sigui fill,

sent pobre, no hi ha perill

de que 's casi, y 'l nostre intent

fóra darli una corona,

hem pensat, vostè dirà,

que '1 millor fóra tractà

de casarlo ab la Ramona.

Si vostè se 'n aconsella,

ja veurà que hi guanya prou,

y n Cosme, si pert lo bou,

que salvi, al menos, la esquella.

cQué li sembla? D.^ Cla. íA aixó veniu?

Man. Si no hereda aqueixa casa,

sisquera tindrà una basa

per poguer viurer... cqué hi diu? D."" Cla. (i Infames!) Jepa. iQué hi diu vostè?

D.^ Cla. La proposta es criminal. Man. Tot lo que vulgui; obro mal,

pero crech que penso bè.

Mes, si à vostè no acomoda,

per aixó no renyirèm:

també, també 'ns passarém

com fins aquí, sense boda.

No s' hi amohini, i aixó ray!

ja que no 1 vol per nebot,

lo tindrà per fill, y tot

se queda com antes. D.^ Cla. iMay! JVIan. ^Què diu? cque no? iHo has sentit? (A Jepa,)

— 49 —

Jepa. Ab totas las lletras. Man. <No?

Donchs, donya Clara, iy això} {Treu un 'paper)

Mírissel bè aqueix escrit.

Lo que diu es bèn sencill,

y, encara que algú no ho creu,

aixó es un títol d' hereu

que jo guardo pel meu fill. D/ (^LA. iOh! no; no ho serà... Primé'

que passar per mès afront,

al meu marit, fins al mon

lo que ha passat contaré. JVIan. Si ho creuhen...

D.^ Cla. iSenyalantse al front.) Ho porto aquí;

ho porto escrit à la cara. JMan. Sí. bè; veurà, donya Clara,

aixó es molt bó pera dí .

Vostè dirà ab alta véu,

sí, sí, dos y dos quans fan;

ja la creurà don Joan,

ja creurà que 'l fill no es seu;

pero ara falta sabé ,

pues no ho ha dit à ningú, . si estarà després segú'

de que no es fill de vostè. D/ Cla. i Què dius! Man. Dispensim, senyora,

jo li dich per un consell;

com vostè es jove y ell... vell,

y s' ha estat tant temps à fora... D.^ Cla. iMiserable! JVLan. i Què!

D.^ Cla. A presidi

t' haig de veurer dú grillons. Man. IBè, donchs; iqué tantas rahons?

Ell es abaix, tvol que 'l cridi?

Veurà que aviat ne sortim. {Se dirigeix d la D.^ Cla. iQué vas à fer> finestra.) Man. {A Jepa que H detè.) Calla, tonta;

puija 'l sèu senyor, li conta (A D,^ Clara.)

y en pau ab Déu. D. Joan. -^Qué tenim?

— 50 —

ESCENA VII.

Dits. — D. Joan.

D.* Cla. iRes!

Jepa. iRes!

Man. íA bon punt!

D. Joan. i\le creya,

quant pujava haber sentit... D. Cla. No...

Jepa. i Ca! Eram jo y donya Clara

que parlabam del seu fill. D.' Cla. i Jepa! {Suplicant.) D. Joan. íDc quin fill?

Jepa. De n Cosme.

Man. Del gran. Jepa. Del mes aixerit.

Res; déyam que fa una. cosa

que vostè no 1 haji vist

vení al mon... (D.' Clara s' espanta.} D. Joan. {Observantlo.) (cQué té la Clara?) Jepa. Com vostè era lluny d aquí...

quant va néixer.. . ívamos! sembla... D.^ Cla. i Déu meu! D. Joan. iDigas! Jepa. Si li dich,

com es una tontería . . . D. Joan. No hi fa res; la vull sentí . Jepa. Donchs, que sembla que un no gosi

à estimàrsel com à un fill

que à cada moment 1 espera

y que, de dia y de nit,

molt avans de que al mon vingui,

ja sab lo que ns fa sofrir. D.'' Cla. (iVerge santa!)

D. Joan. i Oh! {Meneja7it lo cap.)

Jepa. cNo li deya?

Com un no sab lo que s diu,

à lo millor... D. Joan. Ja 'us entench.

({Què es lo que passa aquí dins (A/ cor.)

que, si entra un moment lo dupte,

ne surt, fent trossos lo pit?

— 51 —

i Eh! Afora, duptes infames;

may tindréu un puesto aquí.)

Clara: à n en Fidel desitjo

parlarli tot desseguit;

feslo vení' y que m' esperi. {Se va.) D.^ Cla. íNo puch mès...! {Deixantse cdurer sobre una Man. (A Jepa.) iMolt bè! cadira.)

Jepa. (Ab orgull.) iOy que sí?

ESCENA VIII.

D.'' Clara. — Jepa. — Mansió.

D."* Cla. iOs heu proposat matarme? Man. Com vostè se ns porta aixís...

iqué vol que fem? Jepa. Just. D.^ Cla. Anéussen

y que no os veji. Man. Es à dir

que no vol casà à n' en Cosme

ni ns dóna diners... D.'' Cla. i Sortiu!

Man. Bè; veurà que aviat ho arreglo. D."" Cla. <Qué 't proposas? Man. Com no tinch

moltas ganas de fè '1 tonto,

Jepa, anem. D.** Cla. iPobre de mí!

Man. iDonya Clara! iDèu la guardi! D/ Cla. iNo! jEspérat! Man. <Qué tants camins?

Per no treure'n ni una malla...

donchs, fora; aixís com aixís

don Joan ja s' encarrega

de satisfè '1 meu desitj.

Ell vol casà la Ramona

ab lo mès gran dels sèus fills,

cvostc no ho vol? ni fa falta.

iQut don Fèlix diu que sí?

S' ha acabat y amen Jesús.

cQué diu que no ho vol? Donchs i pit!

Ja veurem qui serà '1 guapo

que tregui à la troca 1 íil.

Que voslé, perquè no s casi, alega com à motiu que 1 seu fill gran no es en Cosme perquè en Cosme no es tal fill... Cantin papers, mentin barbas y endevant ab 1' embolich. Una volta probat sigui que 'n Cosme es sèu, com ho diu en blanch y en negre lo metje mateix que la va assistí', vostè de dir s encarrega a Don Joan lo motiu de no estimarse à n' en Cosme com s' estima al fill petit. Y, si d' aqueixas resultas, ne surt, al cap y à la fí, que don Joan s arriba à créure que no es pare del sèu fill, ja 'm dirà si no hi guanyava ab los tractes que li he dit- Anem, Jepa, la senyora tè tart y voldrà sortí'. Jo me n vaig sense cap quarto, pero ella... is ha divertit!

ESCENA IX.

D.^ Clara — desprès Fidel.

D." Cla. i Infames! Que os dongui Deu

lo càstich que jo 'us daria.

I Quin dia va sè aquell dia!

i Paciència! FiD. Mare... B\ Cla. iFill mèu!

FiD. cQué os passa? {Veyentla trastornada.) D.^ Cla. iRes! FiD. iQué teniu

que 'Is ulls vos veig aixugà ? D." Cla. No...

FiD. cPer qué m' heu d' ocultà'

del vostre plor lo motiu? i Oh! digueum^ ho per favor; iqué os passa, mare y senyora?

— 53 —

Poch sab ella que quan plora

à mí 'm raja sanch lo cor. D/ Cla. lAh! iDeixam! FiD. No hi ha perill

de que os deixi y menos ara;

{quant s' ha vist plorà una mare,

mentres 1 abrassa 'l sèu fill?

i Vostè m' estima...! (Reconventntla.) Cla. iFidel!

íY ho duptas? FiD. Tanta fredó...

D. Cla. iOh! No ho duptis, fill mèu, no;

dupta primer fins del cel.

tFreda m dius perquè no 'm moch

al veuret ? 'íAixó t' estranya? . ^No has vist may una montanya ^

per fora nèu y dins foch?

'íQué hi fa quetú, inadvertit,

no vejis en los meus ulls

la lava ardenta que, à bulls,

surt del fondo del mèu pit? FiD. íQué teniu, mare? D.^ Cla. INo ho sè!

FiD. Digucume, per Dèu <iqué os passa? D.^ Cla. i Ah! Ifill mèu! T' estimo massa. (Lo besa.)

(i^a^íY.)lNi un sol mot...! Ton parevè.

Si donàm' pena, no vols,

no parlis; deixam dí' à mí. D. Joan. (Assentantse d la cadira aprop la taula y

ah gravetat.)

i¥éi temps que m esperas? (A Fidel.) FiD. Sí;

ja fa rato. D. JÒAN. (A d.'" Clara.) Déixans sols.

{Ella fa com qui vol replicar per quedar se*)

No vulguis, ni per atzar,

als mèus desitjs fer la guerra;

estich disposat à terra

ferme obehí com al mar.

ESCENA X.

D. Joan.-— Ftdel.

D. Joan. Fidel, demà al dematí, aixís que clareji 1 dia,

— 54 —

sortirà de la bahía lo barco que va entrà' ahí. Per un pare es sempre amarch mostrarse ab un íill cruel, pcroaixís convé, Fidel...

Aquí tens l' ordre d' embarch. {La deixa so- bre la taula.)

Lo qui mana la fragata

es un company de carrera;

De bon dematí t' espera.,.

anéu... al Riu de la Plata.

Lo tèu despatx 'Is papes . . .

te Is guardan al camarot...

Siguis honrat sobre tot... • •

. Ara, si 't faltan dinés,

ab franquesa m' ho pots dí'...

La roba y llibres prepara...

despedeixte de ta mare

y ià bordo, demà al matí! FiD. l'Està bè! D. Joan. Si greu te sab,

pots pensà' en la tristor mèva. FiD. No ho cregui; jo à una ordre sèva

no tinch mès que baixà 'l cap.

(L' inclina., saludattt, ^er andrsen.) D. Joan. cAhont vas? cNo vols dinés'? FiD. iNo!

D. Joan. Aqueixa resposta rasa... FiD. A un íill que se 'l treu de casa

no déu donàrseli res. D. Joan. iQué dius.^ idesditxat! «iqué dius?

cAixís gosas contestar

al que tens que respectar

y obehir per molts motius?

Mira 1 que fas y repara,

Fidel, que en aqueix instant

solemne, 't trobas devant

del tèu jefe y del tèu pare.

{Pausa.)

Tinch alts debers que cumplí\

no tot 1' amor ho concilia

y à voltas, per la familia,

ne debém fins prescindí .

Jo, fill, faria per tú,

perquè 'l cor te porta lley,

lo que may he fet pel rey,

lo que no he fet per ningú.

55 —

Digas que torni à la guerra, que conquisti per tú un trono y ho faré, jo t ho abono, removent lo cel y terra. Digas que aqueix pobre vell per tú aborreixi la vida, y 'm faré al mar desseguida ^b un mal tros de baixell. Tú demana, y jo 't daré lo que tinch, sóu sobre sóu y, si encare no 'n tens prou, lo que 't falti ho robaré; mes, per forsa ni de grat, no vulguis de cap manera que ton pare s torni arrera de paraula que haji dat. Que es la paraula un deber; sostenirla, religió; faltarhi un sol cop, padró d' ignominia gran y cert que fa que un sempre s' ajupi, pues lo porta escrit al front perquè 1 veji tot lo mon y, quan lo veji, 1' escupi.

(Pausa*)

Un amor, una il-lusió que mort tant prompte com neix,* avuy per avuy, no t deix obrí ''Is ulls à la rahó. Vivint aquí, tal vegada no t deixaria ella may; mes crusa 1 inmens espay, dona al mar una mirada, y al arribà' al sèu confí, mogut per la aigua y pel vent ni voldràs que 1 pensament pensi en giràs' cap aquí. FiD. Aniré al mar, com me diu, 1' espay inmens crusaré com la oreneta que vé del altra part cada istiu; de la tempesta al atzar, millor per mí com mès dura, recorreré la planura sense límits de la mar; íixa sempre en 1 horisont

— 56 —

I

mes apartant la mirada, arribaré, tal vegada, al mon més lluny d aqueix mon; mes per molta mar y espay que m allunyi del mèu bè, , mar y espay no podran fè que m olvidi d ella may. D. Joan. iFidel!

FiD. Ja sè qué vol dí ;

lo cor à trossos me salta,

pero, aixís y tot, sens falta,

seré à bordo al dematí. D. Joan. {Desprès d! un rato^ per contenir la emoció. )

Encare ets molt jove-, vès

à ferte home, tens carrera

y un bon porvenir t espera...

qui sab quan tornis... FiD. {Resolt.) iMay mes!

D. Joan. {Contenintse apenas.)

iQué...!

FiD. iDèu sab hont tinch la sort!

D. JoAN\ {Profundament emocionat.)

cVols 1 ordre? FiD. Ja la pendré. {D. Joan se \i va.)

i Qui ho diria! Aqueix papé

es la sentencia de mort.

ESCENA XI.

Fidel. — D.^ Clara. — Ramon a.

D/ Cla. iQué t ha dit^

Ram. iFidel!

FíD. ' lAy, marel

No hi ha remey pera mí: miréuse l' ordre que m mana ferme à la mar tot seguit.

D.'' Cla. íTú embarcarte!

Ram. iDeixam' solat

FiD. Aixó pretenen. Ha vist

lo mèu pare que t' estimo y com es lo seu desitj casarte. .. • Ram. iCalla!

FiD. Ab en Cosme,

de casa m mana sortir. D/ Cla. i Impossible! Ram. Si no t quedas,

jo també me 'n vaig. FiD. iQué dius!

Ram. Diré al pare que me n tregui,

que 'm porti ben lluny d aquí,

que à n' en Cosme no vull veure.. ►

y tant faré, si es precís,

que, de bon grat ó p^r forsa,

surtiré ab la meva. " FiD. Si;

sols ton pare pot salvar nos. D.^ Cla. íY jo! FiD. I Vostè!

D.* Cla. Per un íill ^

no hi ha mare que no dongui

íins la vida. Encare tinch

forsas per tot. Ant. {Sortint ab molta catxassa.) Donchs, anem'hi. D.^ Cla. íY don Fèlix? (D' imfrovis al veurer d l An- Ant. Al jardí. tonet.)

D/ Cla. ^Encara?

Ant. Encara. A la trassa

íins hi vol passà la nit.

ESCENA Xn.

Dits. — Antonet.

D.^ Cla. <Ahont vas?

Ant. {Vacilant.) No porto rumbo;

me n hauré d' anà' à dormí;

y vostès no donan fondo? D.^ Cla. Si. (A Fidel.) Escolta bè lo que 't dich.

Fins que jo mateixa ho mani/

fill meu, no 't moguis d 'aquí.

Quan del llit demà t aixequis,

jo seré al capsal del llit. Ant. <Vo1s un llum? FiD. Ne tinch al quarto,

iRamona..! {Despedintse.) Ram. íAdeu!

— 58 -

•

FiD. Pensa en mí.

Ant. Per un home, una candela;

jo tot sol, ja hi veig aixís. i^Apaga una candela del candelahro de dos brodis que

haurà portat^ al entrar en escena.^

ESCENA Xm.

Anton ET.

(^Després d^ haberse cerciorat de que esta sol, s^ asseu d la taula y s treu un papè donantlt algwtas voltas-) Que porti al senyor rector aqueix papè, tot seguit... que si arriba à morí '1 metje no cal que torni... Es a dir que, avans d' anàrsen à pico, lo rector 1' ha d haber vist. ^MNo '1 perdis!» Sí... iQue no 'l perdi! Ja li dono feyna; (Treu un canó de llauna.^

aquí

fa que porto la llicencia

vint anys <qué dich? imès de vint!

y està nova com lo dia

que vaig deixar de serví.

La resposta, si me 'n donan,

també la ficaré dins.

Si ho perdo tot, ja estem llestos;

ni jo sabré com me dich;

nom, apellidos, estat

lo poble d' ahont soch fill,

any per any tot lo servici

lo grau y las creus que tinch,

ben firmat y ab visto bueno,

tot, tot ho porto aquí escrit.

Que ara perdés la llicencia,

no l dich rés quin compromís;

ves à probà qu' ets 1 Anton

y batejat à Cambrils,

fill de fulano y sutana

y que tens cinquanta cinch

anys, set feridas, sis creus

y que 't conservas fadrí.

casat, ó viudo, que encara

— 59 -

no sab nlngü com estich... Jo 'm ficava al mitj dels quartos; anem, Anton... im he lluit! {Ho diu al veiirer d 'T>. Joan^ quan anava d ficar lo fa- per dins del canó^ y empendrer la marxa,^

ESCENA XIV.

Dit. — D ON Joan.

D. Joan. ^Qué es aqueix paper que amagas? Ant. No 'i amago... 'l fico à dins...

perquè no se 'm perdi. D. Joan. . Bueno;

es igual. 'tQué es^ Ant. ■ (^Qu^ li dich>)

Es... un papè. D. Joan. Ja ho sabia.

Dèmel.

Ant. i Oh! Va dirigit

al senyor rector del poble. D. Joan. No hi fa res. Ant. Vostè ja ho diu...

ha dit don Fèlix, al dàrmel

que cuidado que 1' obrís

ó que 1 perdés .. D. Joan. Í Contramestre!

{De quan y per quin motiu

nd obeheixes lo que t mano>

Dem lo papè. (Casi li pren,) i Surt d' aquí! Ant. Veyeu ara com navego

si Is papers m' han recullit.

ESCENA XV.

DoN Joan. {T>esprés D.^ Clara.)

<Qué passa aquí? <Qué ha passat^ que avuy tot-hom fuig de mí... <Perqué véurem desdc ahí

— 60 -

en los meus plans contrariat?

Algo secret que m' humilia

deu existí', apesar mèu,

quant fins ell, pel mèu hereu

m ha negat la seva filla...

íFerme un germà aqueix desairef

i Si 'm sembla que no pot sè!

Y, al dir ^Mno!», ho recordo bè

no s hi ha hagut de pensar gaire.

iNo soch honrat? <No ho es ella?

íY en Cosme? iPer quin motiu

s' hi oposa, donchs? Potsè' ho diu

aqueixa carta... S' estrella

lo cor, de tant de glatí,

contra '1 pit que 'l vol parà,

com la mar que ab fúria và

contra la platja à morí'.

i Si infamat estès mon nom...!

Lo temps que à fora he sigut..-

i Ella...! <:Ho haguera sabut

primer que '1 marit tothom?

iNo! Una mare, per perills

en que 's trobi, no 's deshonra,

perquè la seva honra es 1' honra

del sèu marit y dels fills.

<Perqué aqueix dapte no 'm deixa?

IMalehida sigui la hora

en que ho ha dit...! Sent jo fóra

y lluny; en Cosme va neixe...!

No sè qué dich... jDesditxat!

Debentme amor, gratitut,

iaixís m' hauria venut...!

laixís m' hauria pagat...!

i No! Encara que tot lo mon

m' ho jurés, jo no ho creuria;

Isi no l' he vista un sol dia

devant mèu abaixà '1 front!

^Dech llegiria? La conciencia

m' ho veda... si ho sab algú —

<Perqué? si estich ben segú'

del seu amor é inocencia.

Dupte terrible que neix,

com lo sol, de 1' ombra vaga

y, al cap vespre, quant s' apaga,

en lloch d' enxiquirse, creix.

Del cor que està trossejant

lo vull arrancà, 'l vull treure

— 61 -

y, quan lo comenso à veure fòra... i 1 trobo mes gran...! Sapiguem ó! una vegada d' aqueix misteri 1 motiu; fins lo cor à crits me diu que aquí hi tinch l honra tancada. {Ohra la carta y comensa d llegiria despay.) ^^Sè, encara que os sàpia greu que justament se os alabi, que sou recte, que sou sabi y un bon ministre de Dèu. No estranyeu, pues, sent així y tenintvos per discret, que jo 'us reveli un secret que à ningú 'l deuria dí'. Tot lo saber ho concilia, si està de Dèu al servey; llegiu y busqueu remey per salvar à una familia. (^Apareix D." Clara que queda sorpresa veyent al seu ma- Casat que fou mon germà rït llegint.)

Joan...»

D.^ Gla. {Que s' haurd acostat de part darrera y co-

(iQué veig!) neix la carta de Fèlix) D. Joan. lOh! iQué diu!

^^EU se sab per quin motiu

à Amèrica se 'n va anà.

Bè la Clara 's desconsola,

bè 's desespera y sufreix^

res lo detura y la deix

jove... rica... guapa... y sola...»

iForsas, Deu meu! ^ D.^ Cla. (i Quin perill!

iGom lo salvo?) (Anguniosa-) D. Joan. i'L cor me 'n dona!

«Lo mèu germà 1 abandona

perquè no li daba un fill.

Y ella, al véurel allunyat,

per aqueix motiu, procura,

fent sa pròpia desventura,

ferlo tornà al seu costat.»

i Dèu del cel! i Ho estich llegint

y no ho crech...! «cQué fèu la Clara?

Sols ho sab lo metje que ara

al poble s està morint.

En Cosme, 'l fill...» D.* Cla. (íNo puch mes!)

D. JoAx. *^Que del meu germà 1 nom porta...»

i Ira de Dèul

D.* Cla. (Xo sabent com salvar lo perill apaga 7 llum y li arrebata la carta que cau d terra. Don Jo'ají lluita per agxfar al qui ho ha fet y consegueix agafaria per un brds.) (i Primer morta!) D. Joan. ÍAhI iNo! ^Quí ets tú? i Si t vejés!

Si t pogués veure y parlat'

sols un minut, per venjarme,

deixaria Is ulls cremarme

per tota una eternitat.

i Los ulls oberts y enfosquit

tot! INo hi veig! i Me Is haig de treure!

Y Iqué 'n faig, si no hi puch veure

quant mès falta fa. de nit?

iParla! Ique t senti, per Dèu!

Fins que t conegui, no m moch. {Al tocar li la cara.) cQué toco? Gotas de foch

que corren damunt de neu.

i Un llum! i un llum per mirarte! (Toca una cadena d' or que porta al coll D." Clara.)

iQué portas aquí.'^ i Quin drinch!

i Una cadena! Ja tinch

ab qué pogué endogalarte. {La estreny.) D.^ Cla. lAy!

D. Joan. iKs d ella aqueixa veu? ILlum illum!

D." Cla. {ai veurer resplandor que surt del quarto de n Cosme que apareix portant un candela- bro d la ma, quan ho marca didlech.) i Perdó! i perdó! D. Joan. iClara! '

iMalchída! Cos.M. <iQué fèu pare?

D.* Gla. iCosme!

D. Joan. i Just castich de Deu!

{La retxassa y ella Qau posant la 7nd damu)ii de la carta.)

ESCENA XV.

Tíits, GOS.ME.

D. Joan. Dèm la carta.

D.* Gla. {Que s' ha aixecat y la tè d la ma.)\^o pot sè!

— 63 —

D. Joan. Vull sapigué lo que diu — D*. Gla. Fins que t' espliqui 1 motiu,

no ho sabràs

{Se veu obligada d llansarla perquè no li 'prengui don

Juan d qui detè perquè no la plegui.) D. Joan. {De cop^ acudítseli tma idea.)

i Plega 1 papè! (A Cosme.) D/ C>LA. {Aterrada y volguent desferse dels brassos de D. Joan.)

iNo. Cosme! CosM. (Excusantse.) Pare... D. Joan. i Jo ho mano!

CosM. {Vacilant.) <Qué faig? D. Joan. íY duptas?

CosM. i Jo...! (Va d plegaria.)

D." Cla. iOh! Deixam. {Fent esforsos pera tornar d re- D. Joan. Ara soch jo cu llir la carta.)

que no ho vull. . . D.^ Cla. Sí... t' ho demano

per pietat. D. Joan. De Dèu la espera.

i Llegeix! {Ab imperi d Cosme.) CosM. {Llegint.) ®Res sab en Joan,

mon germà »

D. Joan. íNo tant envant. . . !

CosM. {Llegint una altra plana.)

' ^^Bè la Clara 's desespera,

bè sofreix y 's desconsola,

res lo detura — » D. Joan. i Segueix!

CosM. ^VRes lo detura y la deix — » D. Joan. i Més adepressa! CosM. Quant sola

se troba ella...» D. Joan. iVes llegint!

D.^ Cla. íNo! iCosme! CosM. ^<£Qué feu la Clara?

Sols ho sab lo metje que ara

al poble s' està morint.

En Cosme... 'l fill...» {^ eix de llegir^ assoni-

brat.)

D. Joan. <T' ha sorprès?

CosM. iDèu meu! iSi 'm sembla mentida...! D. Joan. i Segueix!

CosM. iNo! Primer la vida,

que llegí una ratlla mes. D. Joan. <Qué dius? iDémela!

CosM. iTampoch!

D. Joan. íY h negas...?

D/ Gla. iCosme!

CosM. iM'hinegol·

Primer que à vostè la entrego

à qui haig d entregarla: al foch. (La crema.) D. Joan. i Desgraciat!

D.^ Gla. {Desjentse del seu marit y respirant ab es-

pansió.) i Ah! OosM. «i Pobre vell!

lY jo que '1 creya 'l meu pare!

ESCENA XVI.

Dits, — D. Fèlix.

D. Fel. iQué teniu?

D. Joan. iAy de tú, Glara!

D. Fel. cQué ha passat?

D. Joan. iAy de tú y d' ell! {Per Cosme.)

Lo que sospita çra ahí,

ela es avuy com llum del dia;

ja sè per qué no volia

al casament accedí. D. Fel." Pero im diràs..? {Senyalant dD.^ Clara.) D. Joan. Al moment;

defénsela en hora bona,

digna es de tú; també es dona

que'sab faltà à un jurament.

Teló.

fí del agte segon.

ACTE TERCER.

La mateixa decoració que al anterior. A la esquerra del espectador un retrato de Churruca y dessota un barco, si pot ser de bulto millor, sinó, pintat. Trofeos de banderas colocats simètricament à 1' un y altre costat.

ESCENA PRIMERA.

D. Joan. — Antonet.

Ant. Ara, veurem lo que 'm passa...

Tremolo de cap à peus. D. Joan. Acóstat. Ant. (Ja hi som.)

D. Joan. íMès! Mira:

si ara no 'm dius lo que sents

y qué sabs, quan te pregunti,

ja 'm coneixes, Antonet,

te penjo dalt d' una entena. Ant. iAy! iay! iay! D. Joan. iHo tens entès?

Ant. Sí, senyo. D. Joan. i Alerta!

Ant. (^Yi la mare;

aixó s va posant molt lleig.) D. Joan. «íQuan jo me 'n vaig anà' à Amèrica,

qui venia à casa? {Ab repòs.) Ant. Gent. D. Joan. <iQuina gent? Ant. La gent del poble;

l' arcalde, '1 rector... D. Joan. íQuí mès?

Ant. No me 'n recordo. D. Joan. Donchs, pensahi;

5

^ iNo has sentit? íAntonet! {Ab tó amenassant.)

Ant. Lo rector, 1 arcalde... D. Joan. iVèste'nl (Atrat.)

Ant. Si no 'm recorda... (Estich fresch.)

iAh! També venia sempre

lo senyor doctor. D. Joan. iHo véus

com ja vas tenint memòria? Ant. Sí, senyor; ja ho veig. D. Joan. Y, bè;

là quinas horas venia? Ant. A totas horas. (Jo crech

que lo milió es darli gust,

contestant à tot amén?) D. Joan. (íAl dematí...? Ant. Sí, senyo...

D. Joan. lY.,. à la tarde...? Ant. Sí; també...

y fins a la nit. D. Joan. {No ^oguentse contenir.) i Infame í Ant. (Ay, ab aixó he errat lo tret.

ArraglenVho.) D. Joan. Donchs, {entrava

à casa de nit. . .? Ant. Mol cert;

pero, donya Clara ja era

à dormí (Arreglat.) D. Joan. íDòu meul

i Si 'm sembla impossible! Ant. (iMalo!

No li ha agradat que ella anès

à dormir dejorn.) D. Joan. Y... digas. ..

Ant. <iQué?

D. Joan. Y ella... <[sabía qu' ell

era à casa en aquella hora? Ant. Sí.

D. Joan. iDèu de Deu!

Ant. No. No 'u sè.

D. Joan. {En qué quedem?

Ant. ({Qué contesto?

Si un home ho ensopegués...)

Bé, veurà; si vol que digui

la veritat... (Ara crech

que he trobat lo derrotero.) D. Joan. jLa veritat y prompte! Ant. Pues,

— 67 —

aixís que '1 metje arribava,

jo me 'n anava à passeig,

perquè deya la senyora

que no 's trobava gens bè

y que tots li feyan nosa

y mal de cap. D. JoAM. Y... íquànt temps

t' estavas fóra? Ant. Segons...

(iVaja! Aixó T ha satisfet.) D. Joan. Y (iquan va tenir en Cosme,

qui la va assistí? Ant. Ell mateix;

10 metje, /l Mansió, la Jepa... D. Joan. <iY tú?

Ant. A passeig. No hi entench.

Si hagués sigut corra en popa

rodó un temps gròs, un mal temps

ó bè aguanta rme à la capa

ó derribà.. . D. Joan. Y... Antonet,

^me podrías dar noticias...? Ant. Sí, de tot; fins del bateig.

Molt temps avants d' arribà'

d' aquellas terras vostè,

un dia 'm va dir la Jepa:

— Donchs, <iqué no ho sabs? — No sé res.

— iNo i' ha dit ningú la nova?

— No. — La senyora tè uri nén.

— jAve Maria puríssima!

iQué dius, Jepa? — Lo que sens.

— Y i que callat s ho portava!

— ^Callat dius? Si ja fa temps

que no 's parla d' altra cosa...

Pregúntau al metje. — Bè

ja ho veuràs, ben vingut sia;

millor; ja tenim hereu.

Y don Joan ija ho sab? — Figurat...

Quant ho va veure del cert,

pues molt de temps va duptarne,

11 va escriurer que vingués. També ho sab lo metje, dígali veuràs com t ho diu. — i Veurem! — Vè 1 senyor metje y escolti

— li vaig dir — ^Qué hi ha, Antonet? — Donchs, <iqué ha tingut la senyora? — Un nén molt maco que tè

— 68 —

la mateixa íisomía

que son pare... — Y aixó no es

pas vritat; pues, no se sembla

ni molt ni poch à vostè.

Si fós en Fidel, lo xich,

aqueix se li sembla, aqueix;

lo nas, los ulls... fins tè andamios

de marinè y es valent.

Pero, en Cosme... es un pastera.

Dispensi.

D. Joan. íHont es lo Fidel?

Ant. Per casa. . .

D. Joan. Digas que vingui;

no vull que marxi. Després,

arregla 1' altar... sospito {Senyalant lo quadro

que aqueix any es lo derrer. y trojeos.) Ant. íY ara! <iqué diu? D. Joan. íHa arribat

lo meu Trafalgar! i Ves... ves...! {Contenint Ant. {Conmogut.) iDon Joan! apenas lo plor.) D. Joan. íQué! ^perquè ploro

t' assustas? No hi ha vivent

que m' haji vist plorà un dia

ni de dol ni de plaher;

la borrasca mes desfeta

no m' ha fet tremolà gens;

he vist enfondres los barcos

com veuria caure 'l cel:

més tranquil qu^ quant saltava

al port, després d' un mal temps.

Pero, avuy del temporal

que tinch aquí dins, no sè, {Al pit.)

si'n sortiré sense enfondrem,

ó enfondre à algú; ja ho veurem...

Avisa al xich, desseguida. Ant. iDon Joan! D. Joan. Ja estich seré.

Ves, Antortet. Ant. Mal me perdi

à las foscas, si ho entench.

ESCExNA II.

D. Joan.

i Quin misteri impenetrable hi ha en tot aixó! íQué faré?

lA qui ho dich? lA qui pregunto? ^De qui puch pendrer consell? i Si parlarne, es posà T honra de casa al mitj del carrer...! (iPerqué T honra que un tè pròpia un estrany nos la fereix? Si jo no he comès la falta, iha. de sèr lo castich meu?

ESCENA III.

D. Joan, — Fidel.

FiD. Pare... L' Antonet m' ha dit

que 'm cridava y que vingués. D. Joan. Sí... per dirte que no marxas. FiD. Com vostè vulgui. .. D. Joan. tT sab greu?

FiD. No, senyor; de mort à vida 'm torna.

D. Joan. 't posa content

no navegà^

FiD. No es aixó;

la terra à mí m entristeix y '1 mar m' encanta y alegra. Sè' à la nit dins d' un baixell, al mitj d' aquella planura rival única del cel, per tót arreu soletat y perill per tot arreu, abaix udolant las onas, adalt udolant lo vent, las cordas cruxint, cruxint com si '1 barco sospirés; estarse al castell de popa que branda, à cada moment enfontzanse, com si 'l mar sòta del barco faltés, ó sentintse dalt dels núvols, pujant com puja un aucell; veurer montanyas (J' espuma, veurer 1 espay més inmens, escoltà 1 salvatge estrèpit d aquell horrorós concert,

— 70 -

•

y mirà 1 cel que s esqueixa

quan lo ratlla 1 llamp de Deu.

es sentir's de Dèu imatge,

es lluità' y vèncer à un temps,

no com lluitan los de terra.

com la gent de mar lluitem.

à millars d exèrcits d onas

y à mils de ratxas de vent. D. Joan. {Ab entusiasme.) i Oh! sí. FiD. Veurer quant lo dia

entre núvols daurats neix.

la mar dormida, las aiguas

enamorant al baixell

que li contan, quan lo veuhen

dels fons del mar los secrets;

veurer las velas infladas

y mès blancas que la nèu

que penjan com los domassos

en jorn de festa al carrer;

sentir la dolsa armonía

de la brisa que 's daleix

perquè 1 barco no la espera

y li fa petons corrent;

sentir com la mar la gronxa

com si gronxés à un fill seu.

que s' adorm del mateix modo

que al pit de la mare un nén;

saludà al sol quant desperta.

ab r ihurra! dels mariners,

la canonada de bordo

que tot r espay repeteix.

es viurer com s' ha de viurer,

no com esclaus, com à reys,

tenint un barco per trono,

núvols daurats per dossè,

la mar blava per catifa,

per corona 1 sol mateix

y, per cetro que goberni,

la canya del timoné. D. Joan. jOh! jsí, sí, fill meu! (Tenia

molta rahó l' Antonet.)

(Senyalant los trofeos.) Fidel, aixó nos recorda

als que à la pàtria estimem.

un jorn de glòria y de Uàgrimas...

D' aquí un rato tornaré.

com cada any, à fer memòria

d' aquell combat, d aquell fet

— 71 —

gloriós. Quant tots aquí vinguin, tu 't posaràs aprop mèu. Si per mí, entretant, preguntan, no sabs hont soch. (Se \i vd.)

FiD. Està bè.

iQu es lo que avuy passa à casa? Aqueix cambi, ia. qué obeheix?

ESCExNA IV.

Fidel. — Anton et .

Ant. Donchs, ihi hagut contraorde?

FiD. (Concentrat y cavïlós.) ' Sí.

Ant. <ija no marxas avuy?

FiD. No.

Ant. íQué estàs malalt?

FiD. Estich bó.

Ant. Sembla que 't burlis de mí.

Veuret' trist me desconsola,

te preo unto, t menjo à festas

y à tot lo que t dich, contestas

ab una paraula sola. FiD. Com soch marino... * Ant. No s' erra;

punt en boca. FiD. Si os apar...

Ant. Pero, à la mar com à mar

y à la terra com à terra.

Que allí estiguis com à missa,

sense dir res, tens rahó:

hi ha que cargà la majó,

cop de pito y després: iissa!

Que està cargada y no 's mou,

sense feria fort la gent,

un cop de pito al moment

y un crit de lamarra! y n' hi ha prou;

pero, aquí, si es necessari,

quant tots dos nos entaulem,

sense faltà, bè podem

abocà r abecedari.

No fassis, donchs, mès lo mut

y no arruguis mès lo front, '

perquè. Fidel, com hi ha mon

•

— 72 —

may m' ha agradat lo ví aixut. Alsa '1 cap; Iho tens entès, no estich per tanta catxassa; iqué tens? <qué 't fa- mal? iqué 't passa? FiD. íA mí?

Ant. Contesta, home.

FiD. i Res!

Ant. Ba, ba, ba. .. Quant no ho exquitxa,

lo preguntà es escusat;

jo busco la tempestat

y ell se troba en calma xitxa.

Fem rumbo. {Se n va d colocar uns candele-

ros y coronas que ha portat al quadro de Chu-

rruca.

FiD. <iQué passa aquí?

cperqué tinch mes esperansa?

(iqué ha pogut fer la mudansa

que noto d' avuy à ahí'?

iQué serà del pare la ira

y '1 miram' tant fixo y tant?

Y la mare, al meu devant,

(iperqué, com antes, no 'm mira?

Abaixa 'Is ulls com si greu

de veure' à un íill li sabia.

i Quin dia, Dèu meu, quin dia! Ant. (Creyentse que parla fer lo dia del combat de Trafalgar, •

ijust! íAh! iquin dia, Dèu mèu!

Alió se 'n diu embestí',

alló si que era lluità;

i matà! {qui deix de matà.**

imorí'! Iqxxi no sab morí?

iper la pàtria! X mar s' acluca

damunt d' aqueix bastiment, {Senyalant lo del

y sota 1' aygua se sent trofeo.)

encara jviva Churruca! FiD. De llàgrimas s' ompla '1 cor,

l' amor que sento s' hi ofega

y, mort y tot, esbatega.

com quan era viu, T amor.

A tot estich decidit,

sols d' aixó no m' aconhorto,

<com haig de viurer, si porto

la mortalla dins del pit?

Es ma vida, mon anhel,

y <il' haig de perdrer? i Oh sort!

i Primer mort!

— 73 —

Ant. ijust! Primer mort,

avans de rendí s, Fidel.

Aixó Churruca va dí'

à Trafalgar y '1 baixell

se va enfondre y després ell...

pero, i no! no 's va rendí' (T) ant li una ^al- FiD. iDeixam està! mada d í espatlla.)

Ant. íQué 't faig nosa?

FiD. No me 'n feu, pero... Ant. ^Qué 't faig?

Digasm'ho, home, y me *n vaig;

no renyim per poca cosa. FïD. No es aixó; es que dins del pit

hi brolla avuy la tempesta,

mentres vos esteu de festa

y fins crech que divertit.

(iCóm voleu, tot d' un plegat,

per mès que calli y sofreixi, • que, sense un xoque, s' uneixi

la calma à la tempestat? Ant. <iQu' estich divertit. . .? íFidel!

<iCalma, jo? Si aquí tancada (A/ pit.)

hi porto una mastralada

que se ^m emporta d' arrel.

íTú sabs que 't dius? No es estrany. . .

Per ser de casa costums,

also 1 alta' y hi poso llums

per la festa de cada any,

y, de pas, dich entre mí,

per mès que no fassi basa.

Deu vulgui que avuy, à casa,

no 's dongüi algun que sentí. P^iD. Lo que diheu no m' ho esplico;

{vos creyeu...? Ant. Veuràs, jo crech

que hi ha d' habè' un cataclech

y que tot anirà à pico.

Ahí me 'n anava sol

à fè un viatje pel meu compte,

ó en comissió, quan, de prompte, .

surt ton pare y 'm pren lo rol.

Creya anà' bèn despatxat

y va ser tot al revés;

lo cert es que aquells papés'

à bordo meu no han tornat.

Y i va ja! fora rahons;

jo no sè lo que aquí passa,

— 74 —

pero, aixó. fill. porta trassa

d' anarse'n avuy à fons. FiD. No us entench. Ant. Es natural:

si ni m' entench jo mateix... FiD. Donchs...

AxT. Hi ha molta mar y creix

. à cada ratxa '1 mastral. FiD. (i.\'oleu dí' Ant. i\'aya! FíD. 'M contrlsta

que "1 mateix que jo penseu. Ant. No hi ha mes. {Eh? (Girantse al veure entrar FiD. ííQué mireu? d Ramona,)

Ant. ija era horaí iBarco à la vista!

ESCENA V.

Dïts. — Ra mon a .

Ram. i Fidel!

FiD. iRamona! <Ahont vas."'

Ram. Te tinch de parlà' un moment. FiD. 'íQué hi ha-"" Ant. Aprofitem lo vent...

Diu: 1' onzé, no estorbaràs. FiD. iParla! (A Ramona.)

Ram. jDèu mèuí (Ab angunia.)

Ant. "'No ho hc dit-'

i Quina feyna que se ns gira! FiD. Sossegat. Ramona. Ant. (A Fidel.) Mira:

vaig y torno desseguit.

ESCENA VI.

Ramona. — Fidel.

FiD. Digas, Ramona, no 'm tinguis ni un moment mès, intranquil. iQué tens?

,3

Un' altra desditxa, molt pitjor que la d' ahí. Ja no s tracta de que 'm vulguin da à n' en Cosme, quan felis sols puch serho sent ta esposa, lo que avuy ha succehit... . iDèu mèu! i Si no puch...!

iOhí parla;

^perquè m' has de fé sofrí? Ta mare...

{Qué? No 't deturis. ^No veus que m' estich morint? De manera trista y vaga, escoltant, sense sentiu, he sapigut que la tia va corre ahí un gran perill. Aquí mateix, à las dotze, quan tots eram à dormí, sols los dos, ta mare y l' oncle van tení un disgust...

iQué dius? Al soroll, surti '1 meu pare... tot era fosch com la nit; va encendrer llum y va veure à ta mare, d' improvís, estesa à terra y privada completament de sentits. iRamona!

i Fidel! No ho duptis, ho contava qui ho ha vist. iDèu mèu!

Hi ha mès, fa mitja hora que 's passeja pel jardí ton pare, avants de baixar'hi que hi anés ta mare ha dit y la buscan y no *s troba per tota casa.

iAy de mí!

i Mare, mare!

Tots los mossos en va la buscan y 's diu que si ja falta de casa desde las cinch del matí. i Oh! i mare!

No 't desesperis. . . <iY gosas dir ho à son fill? Deixam, Ramona, que surti

«

— 76 —

à buscaria; si es precís,

rodaré la mar y terra;

íins que la trobi, no visch. ^ Ram. i Fidel! {Tractantlo de detenir.) l· iD. Si 'm falta la vida,

quan aprop mèu no la tinch.

ESCENA VII.

Dits7 — D. Fèlix.

D. Fel. Es Inútil que la busquis,

ta mare no es lluny d' aquí;

me consta... y jprou! FiD. iMare meva!

D. Fel. jY ara! ^qué ploras? Sortiu... {Detenint los.)

(iSabs si en Cosme es al sèu quarto? Ram. No ho sè pas. FiD. Jo crech que sí.

D. Fel. Mentres lo veig, tú, Ramona,

fès lo cofre tot seguit,

perquè, demà, es molt possible

que marxém, los dos d' aquí. Frp. De mí t allunyan... Ram. • De 'n Cosme;

perquè à tú 't porto aquí dins. {Al cor.)

ESCENA VIII.

D. Fèlix.

No se si ho fassi; si penso

que, contra Is meus bons desitgs.

tot me surt al revés... i Fèlix!

No t' embarranquis... Ahí

vaig volgué da un pas que 'm creya

molt ben pensat y en perill

vaig posà la vida d' ella.

i May per may ho haguera dit!

[Està clà! Per certas cosas

la gent de mar no servim.

— 77 —

OOSM.

D. Fel.

Bè, donchs; Iqué faig? iCobart...! iVaja!

Avuy farà anys... idía trist!

se 'm va enfondre als peus lo barco,

vaig caure al aigua ferit

y no 'm va tremolà 'l cor

com ara 'm tremola aquí.

iCoratje! Al mal pas, la proa;

ó '1 passo avuy ó embestim.

{Truca al quarto de n Cosme.) iCosme! iCosme! {Escoltant.) Sí... {De dins.) ^Qué mana?

Fès lo favor de sortí

ESCENA IX.

D. Fèlix. — Cosme.

CosM. (íEs vostè? iQué s' ofereix? D. Fel. Vull que parlém tots dos sols. CosM. Com vulgui. D. Fel. Assentat, si vols...

CosM. {Prenent una cadira.]

iOh! igraciasl D. Fel. No las mereix.

(Ja som al ball; iqué li dich?)

Acosta mès la cadira. (Ho fan tots dos.) CosM. Digui.

D. Fel. (íQuí 'm fa enredà?) Mira;

mès que un oncle, sò un amich.

Ahí 't deuria estranyà,

sent una cosa senzilla,

que no 't dès la meva íilla

com volia mon germà... CosM. No... {indiferent.) D. Fel. Bè; veuràs, per aixó,

no t habías de sentí,

ton pare. 'l Joan, m' ho va di ...

y... com per altra part... jo

no sabia lo que sè ara...

vaig pensar. . . (^cóm li diré?)

casà una íilla... sol sè'

molt difícil per un pare. CosM. Sí...

D. Fel. . Ja ho veus; las cosas sòn

tan estranyas de vegadas... y dóna tantas giradas sempre la bola del mon, que, à lo millor, nos pensem que anem en popa, volant, y s' alsa un cap de llevant y per forsa derribém. CosM. Es ventat... 1). Fel. <i Veritat?

Donchs, per aixó jo *t pregunto.. - Ino es cert que en aqueix assunto un cap de llevant s' ha alsat? No ^us entench...

<iDe bò?

'Us puch dí. baix paraula, que no sè... ^Tú no has llegit un papè, avans de cremarlo, ahít i Un papé! {Volguent dissimular

Una carta escrita per mí, que anava al rectó de San Càrlos...

Sí, senyo. Donchs, (íqué mès se necessita per compendrer lo que 't dich.'' Las cosas convé abreviarlas; ja t' he dit avants que parlas no ab un oncle... ab un amich. CosM. De la carta 's desprenia que no soch legítim fill

del seu germà y tal perill

per la seva honra hi habia si 1 secret se divulgués, que ans que ell me la pogués pendra la veig fè trossos y cendra perquè no existís may mès. Ja que ho sab tot, ino repara qu' es just que 'm tracti milió? D. Fel. <Qué? {Estranyantse de lo dit.} CosM. <iQuina culpa tinch jo

de las faltas de la mare? D. Fel. jAh! jTú 't creus...? Aquell papè

deya tos pares qui son. CosM. Sols sè que m va portà al mon

la cunyada de vostè. D. Fel. íQuí!

CosM. Ua mare. {Tranquil.)

CosM. D. Fel.

CoSM.

D. Fel.

CoSM.

D. Fel.

CosM. D. Fel.

' — 79 —

D. Fel. i Negra estrella!

íEs à dir, que no has llegit...? CosM. Ni un mòt mès de lo que he dit. D. Fel. Donchs, íill, ta mare no es ella. CosM. (Assombrat.) íQué diu! D. Fel. Lo teu naixement

es tan oscur, tan estrany,

que ja tens vintiun any

y encare no '1 sab la gent. CosM. Y aqueixa casa, '1 mèu nom...

ino son mèus? Iqu'i me 'Is ha dat?

y à vostè ^quí li ha contat • '

lo que. ignoro jo y tothom?

Donchs Iquí soch? Id^ hont he vingut?

iquí es la mare que així 'm nega?

Desde avuy, iquí s' encarrega

de donam' lo que he perdut?

jDèu meu! lo front se m' abrasa;

Iqué fareu de mí? Iqué faig? quina casa me 'n vaig,

si 'm trehuen d' aqueixa casa? D. Fel. Calmat.

CosM. íY à calma 'm convida

- quan ja tota me 1' ha pres]

Digui: Iqué puch perdrer mès

cn un sol instant? iLa vida?

{Qué es la vida, si no tinch

fortuna, familia, amor?

Si '1 passat es un error,

puch dir que avuy al mon vinch.

iQué dech à ningú? <i'L disgust

inmens que avuy m' ocasiona?

(iSabré, al menos, qui me '1 dona

per pogué pagarli? i Es just!

iQue tingui calma! jVritat!

Tant sols pensant en ahí,

d' ara endevant, puch tení

la que m' habían llogat... D. Fel. Tú i olvidas de que al mon,

à la fí, tot se concilia;

no estàs pas sol, tens. ..•familia...

tens pare y mare... CosM. íQuí son?

iNo puch sapiguer 'ho encara? D. Fel. Per un atzar de la vida,

la que 't creus que t era dida... CosM. jEs la mare!

D. Fel. Sí; ta mare.

CosM. Si 'm sembla un somni... íNo, no!

i Es que d' aquí 'm volen treure! D. Fel. íBa! Tos pares, me pots creure,

son la Jepa y 'l .Mansió. CosM. íQuín delicte jo he comès

perquè, desprès de tants anys,

tant terribles desenganys,

com lladres, m' hajin sorprès?

Il-lusions que jo tenia,

benhauransa ja perduda,

itnatje del bè que muda

forjaba ma fantasia;

glorias, amors, juventut

cada jorn mès falaguera,

tot lo que soch, tot lo que era

pera sempre os he perdut. D. Fel. i Pobre xich! CosM. No sento 1 mal

perquè haji vingut tot junt...

il' habè pujat tant amunt

pera caurer de tant alt!

Aixó es lo que sento, aixó...

l'un'noble tenir per pare

íins avuy... y trobar ara

que soch lo fill de n .Mansió...!

lA què dech aqueix atzar

que m ompla 1 cor d' amarch fel?

íAhi ab las mans tocà '1 cel

y avuy caure al fons del mar! D. Fel. No t desesperis, la sort

no 't serà desagrahida;

à voltas, trobèm la vida

pel caminal de la mort.

No t' ha de faltà' un arrimo

y jo seré 'l teu amparo;

jo soch rich, no soch avaro

y tú ja sabs que t' estimo.

Tè aixó, mentres tant... (L' hi dona una bossa

de diners.)

CosM. (Ab repulsió.) * íQuè 'm dona?

D. Fel. Pren, home Ta mare es vella.

CosM. iUna limosna! {Rexassantla.) Ram. Pare... CosM. jElla!

iRamona! Donya Ramona! {Recordantse

que no es parent seu.)

ESCENA X.

T>its. — Ramon A.

D. Fel. Mira, 'n Cosme... (A Ramona.) CosM. iOh! idon Felixl

per pietat, ni una paraula;

q^ue quan ho sàpiga, al menos

que ja no sigui jo à casa. D. Fel. <Qué volías? (A Ramona?) Ram. Fa una estona

ha arribat la tia Clara

y m' ha dit que 1 ha de veurer

tot desseguida, sens falta. D. Fel. Donchs, ves; ja vinch.

Ram. Adeu, Cosme. {Ell s tnclma.)

(iPer qué m farà aqueixa cara?) D. Fel. Portat bè, siguis bon fill,

honrat sobre tot, treballa

y pensa que la fortuna

es milió', si un se la guanya... <(Lz deixa la bossa de diners ab dissimulo sobre la taula.)

He conseguit la victorià,

quan menos me la esperava.

ESCENA XI.

Cosme.

{Fortuna! ^Cóm la comensa qui la creu tení acabada? ^Treballa ? i Si 'n sapigués! Feu un roure d' una canya, feu que naixin flors y fruits

d' una terra abandonada

^Qué faràn las mevas mans sinó avergonyir la cara? (^Reparan^- en la bossa de la que surten monedas de or^ al retxasarla.

lEs ori jEs or! íQuín preu tenen las mevas primeras llàgrimas?

6

ESCENA XII.

CosME. — Jepa. — Mansió.

Jepa. (A Mansió.) Entra: es en Cosme. iPsit! iCosmeí

(Cridant lo.)

CosM. iAh! íQuí sou./.!

Jepa. Som naltros...

Cos3i. i Mare!

(La Jepa queda espantada al sentirlo y al anar ell x

tiràrseli als brassos. lo rexatsa.) Jepa. jY aixó!

■\1ax. íY ara! iQué diu? i Jepa!

CosM. iQué desgraciat m' heu fet! ■ Jepa. (A Mansió.) iCalla!

Pero, Iqué tens? Digas. (A Cosme.) Max. (iCristo!

i Nos ha bèn esqueixat la auca!) Cos.M. i Oh! Jepa, ja ho sè, ja ho sè;

soch fill vostro. Jepa. (Fentse de novas) i Reina santa!

;quí t^ ha dit. . .? CosM. L' oncle... ( Rectificant se D. Fèlix...

fa molt poch de dirm ho acaba. Jepa. Y ho has cregut? CosM. <{Cóm no creu rel?

Jepa. Ja conech tota la trama-..

iAh! itonto, tonto...! jNo veyas

que aixó no pot sè... C08M. • iQué! Jepa. iVaja! Max. (i Sento un pes aquí!) (Al pit.) CosM. Digueme,

per pietat, {vos no 'm sou mare? Jepa. <Qué no ho sens, Mansió? Max. Ja ho sento:

si casi '1 riure m'... escanya... Jepa. jAy, Cosme! <iQué mes voldria?

iTeni' un fill com tú! CosM. <iQué 'm passa?

i Quin embolich! i Quin misteri

en la mèva vida 's tanca!

^Qué no soch íill vostro....''

— 83 — •

Jefa. íTú! {Ben marcat )

Si del teu temps tinch en Jaume...

Man. San Pere va negà à Cristo pero ella.. .

Jepa. (A Mansió), (No puch. jAguantam!) CosM. <iQué teniu? {Veyent que defalleix. ) Jepa. No res; no m creya

que hi pogués habò al mon mares

que fossin... <sabs que es aixó? CosM. iDiguéum'ho d' una vegada! Jepa. Me la temia. Man. . (íM' ofego!)

]kva. Aixó està vist; donya Clara

fa temps que 't porta aborrit

y s' estima mès à l' altre.

Tont germà ha sigut la nina

dels sèus ulls, la tè encisada;

y, com que vulgas no vulgas,

s' ha empenyat, contra '1 teu pare^

en casarlo ab la Ramona,

haurà urdit aqueixa trama

ab don Fèlix... Tira, tira... ^

Un^cop tú fora de casa,

los casarían y en pau;

y, al cap de dugas setmanas,

te tornarían à pendre,

perquè escusas may ne faltan,

y '1 fet, fet, y la Ramona

fóra d' ell y santas Pascuas. (A Mansió ) <iNo ho comprens aixís? íAjúdam! Man. Prou que s veu... * ,

Jepa. Mira la sarda. . .

Per supuesto, que jo 'm fico

ab alló que no 'm demanan,

al fi no t soch mès que dida

y ella ies ela! com es la mare...

<quí la contradiu? Co^M. i Josepa...!

Si aixó fos cert. .. Jepa. Una parla...

per lo que comprèn: no 't creguis

que ho jurés... Man. Pues. no faltava....

Jepa. Lo que t dich es que 'n Fidel

te vol empatà la basa

y 't quedaràs, com si ho veya,

més burlat. . .

— 84 —

Man. {Que 5' haurd acostat d una finestra^ mirant

d baix al jardí.) iCalléu! Jepa. (^Qué passa?

Man. Mira: tots dos de brasset. . .

no 'n tallan poca de rama... CosM. íQuí?

Man. En Fidel y la Ramona.

Jepa. iNo t' ho deya?

CosM. {Mirant fer la finestra.) i Verge Santa!

^Qué es lo que sento aquí dins

que destrossa las entranyas? {Al pit.) Jepa. c^Los veus ara com passejan? Man. Y tots dos solets... Jepa. Alsa, alsa,

com riuhen... Potsè se 'n burlan

d' haverte parat la trampa. CosM. i Oh! !prou..! Si ja crech que 'm cegan

núvols de sanch que traspassan

per davant dels ulls... [Deixeume!

iVull esca sol! jMare! íMare! {Entra al sèu quarto.)

ESCENA XIII.

Jepa.— Mansió.

Jepa. Ja ho has vist; ja ho veus Mansió,

los negocis com estan. Man. Si, si, ja ho veig; mentres tant

podem arreplegà aixó. (S' emboxatça Us di- ners de damunt de la taula.) Jepa, Quan menos me ho esperava,

ide quin modo 'ns ha sorprès..! Man. Es cert... Aqueixos dinés ...

la veritat, no hi contava. Jepa. Mes jo 'm basto y fins me sobro

pera posarlos à ralla. Man. Bju fet, Jepa; tú treballa,

que jo ja faig prou, que cobro.

ESCENA XIV.

Dits. An TON ET .

Ant. {Al entrar.^ se topa ah Mansió que ja aitava d sortir seguit de la Jepa.) iOla aixerit!

— 85 —

Man. i Bon m inyó!

Ant. No n' hi ha un altre en tota Europa.

Jepa. Si, que ho sou...

Ant. De proa à popa

y desde babó à estribó. Man. iVaja! donchs, alegrement... (^Andntsen,y Ant. íMal negoci! {Contrariat.) Jepa. íDèu vos guart! {Despedintse.)

Ant. (íHont aneu, homes? Es tart

y os veurà sortir la gent. Man. íQue buscas conversació? Ant. Os ne vull dà. Man. Ja m' agrada.

Ant. Donchs, faré bona tallada. Man. (íQue hi seyém? Jepa. Seyem. Ant. (Trayent tabaco.) Mansió:

aixó es tabaco de pipa;

no n fumas tú com aqueix. Man. (A Jepa.) i Oh! Com als amos serveix,

sempre tè alguna xiripa. Ant. Es ben cert. Jepa. i Es ela!

Ant. Y, si os deya

que un negoci entre mans tinch

y que à parlarvos'en yinch,

^qué diriau? ' Man. Que m' ho creya.

Jepa. jAy, ay! iCóm ho sabs? Man. M' ho penso.

Donchs... nos en tens de parlà... Ant. Os dich que sí. Jepa. ((íQué serà?)

Man. Fumemhi tots. {Prenent lo tabaco de Antonet.) Ant. dQue comenso?

Man. Comensa. Ant. Donchs, escolteu:

donya Clara m' ha cridat y, ab reserva, m' ha parlat de lo que val tros sabeu. ^^Aixó no pot seguí aixís perquè m consumeix la vida, — m' ha dit — vès: busca la dida y al seu home y, si es precís, pera sortí un cop d' apuros, si lo que jo Is mani fan, tot ab or se 'is hi daran

/

~ 86 —

al acte, quatre cents duros.» Veyeu, donchs, qué voleu fé y acabém d' una vegada; si lo que dich os agrada,

digueu que sí y contaré... {Ensenyant dmés\) Man. Vinticinch onsas. . . Jepa. Bè ho diu.

Man. Ja son quartos. Jepa. Sí. Man. Y iqué vol?

Ant. Un papé sellat. un sol

papé que valtros teniu. Man. Si qu' estàs ben enterat... Ant, Ella m' ho ha dit. Jepa. Se coneix.

Man. fíPero de qué li serveix

lo tení '1 certificat? Ant. íQué voleu que os digui jo?

Ja sabeu tot lo recado.

V

Man. i Vinticinch onsas!

Jepa. jCuidado!

i Ves ab cuidado, Mansió! Man. (A Jepa.) No fa de mal escoltà':

Jo li vench... ^y qué 'm fa à mi?

si aqueix papé' ha de servi'

per nosaltres servirà;

pues, si donya Clara 1^ treu

y '1 veu qui l haji de veure,

tothom vé obligat à creure

que 'i nostre Cosme es fill seu.

iNo es veritat? Jepa. Veritat. Man. Donchs, si ha de sortir d' apuros

vingan los quatre cents duros

y 'l negoci s' ha acabat. Man. Ja està dit. Jepa. {Recelosa.) Encara hi som

à temps, Mansió. Ant. <jT' en desdius?

Jepa. No; mes crech tení motius

perquè aném ab péus de plom . Ant. i Vinticinch onsas! {Incitantlos.) Jepa. {A Mansió.) Veuràs:

quan ella vol lò papé

y ns lo paga tant rebè

ha de ser per algo... iestàs?

Pues no seria tan tonta

— 87 —

de gastà, si no es precís,

ó '1 papé no li servís

per algo que ningú hi conta.

Creume, Mansió, jo en conciencia

per cap diné li vendria;

veurem si 't trobas un dia

à la lluna de Valencià. Man. jOh! no m dius cap cosa nova;

també ho havia pensat, Jepa. A la fi, '1 certificat

del metje... es la única proba

de que 'n Cosme es ben fill seu;

potsé siga alguna temav "

mes, si tú li vens y '1 crema,

s' ha acabat lo de sè hereu. Man. Donchs, no '1 venem. Jepa. Es milió.

Ant. l]a. t' hi has pensat? Man. Sí, sí, sí.

Ant. (Si obrés por mí y ante mí...) {Amenassa^tt.)

Jo crech que feu mal. Mansió.

Donya Clara se n ha anat

à veure '1 metje, finava,

pero, ans de morí, li dava

aqueix nou certificat. {Treu un papé.) {Moviment de sorpresa de Jepa y Mansió.)

Trobantse davant de Déu,

quant tothom la vritat diu, •

lo metje afirma y escriu

qu' en Cosme no ha sigut sèu. Jepa. jNo pot sè! Ant. i Mireu!

.Man. {Acostantsi.) lY està

ben dit..?

Ant. i De quina manera!

isi ho vejessis! iEh! tú iarrera!

Ique no veus que 't pots cremà? {Per Mansió.)

Au, Mansió, no 'n parlém més

y n sortiu guanyant, encara;

veneume '1 papé, perquè ara

ja no us pot servir de res. Jepa. (A Mansió.) jEstém perduts! Man. {T>e prompte., després de haver permanescut

cavilós.) i Fem un tracte?

Ant. Si m convé. ..

jMan. Jo 't dono '1 meu (Trayent lo papé.)

y, en cambi, 'm donas lo teu

— 88 —

y doscents duros al acte. Ant. Aixís hi surto guanyant... {Discorrent fer ell sol.)

Man. (Ab to de burla.) (Espèrat...) i Milió per tú!

Ant. ^Promets no dir'ho à ningú?

Man. Sí; t' ho prometo.

Ant. Endevant.

Tè tú; toquém y toquém. {Dant li 7 fafé sèu.y Jepa. • {Admirada.) Per o., <iqué fas? Man. , Punt en boca.

Tè '1 mèu.

Ant. Veyàm... {Examinantlo.)

Man. {Recelós.) Toca y toca. {Fan lo cambi.)

Ja estém salvats. (A Jefa.) Jepa (A Mansió.) ^Cóm ho estém?

Man. Tenint jo '1 certificat {Mentrestant^ l Antonet examina 7 que Mansió li ha donat.)

de que no es fill verdadè

de la Clara, aqueix papè

no es mes que un papé mullat.

Ara, may mès ningú '1 veu;

y, si algú '1 que tè ell vol veure, {Per lo que tè f Antonet.)

baix lo que diu, ha de creure

que 1 nostre Cosme es fill sèu.

iQué r ensenyi! Jepa. {Convensuda.) i Tens rahól

iDónamel... {Li dona y ella se Hjica al fit.y Ant. {Tot cavilant.) Sí; jo hi guanyat.

Tenint lo certificat

que avants tenia '1 Mansió,

ningú li veurà la cara...

y, si ell r ensenya, es sencill,

veuran que 'n Cosme no es fill

verdadé de donya Clara.

(íEstàs bé? {Tot satisfet fel cambi.) Man. Si no ho estès... .

Ant. Donchs... guàrdal. {Burlantse.) Man. Feslo ab arròs. {Id.)

Ant. Vaja, jadeu! Man. Anton... jadios!

Fins à mès tart! Ant. i Fins desprésl

ESCENA XV.

Antonet.

Ara... al canó; en milió puesto (Lo canó de

llauna de la llicencia de soldat.) no podria estar guardat; y, puig ja s' acosta 1 hora d' honrà al sant d' aqueix alta, deixem' ho llest per quan vinguin don Fèlix y don Joan. {Encén los llums que ha fosat devant del quadro de Chu-- rruca.)

ESCENA XVI.

T>it. — D.* Clara. — D. Felix.

D." Cla. iAntonet!

Ant. i Senyora!

D.** Cla. (A T>. Felix que no acabava i' entrar.) Vina;

es aquí. {Per í Antonet.) (Jja li has parlat? Ant. Fa un moment. D.^ Cla. ^Os heu entès?

Ant. A la íí...

D. Fel. Digas: (íqué hi ha? (A 'D.* Clara.)

D.* Cla. A punta de dia y sola,

casi febrosa y plorant,

he anat à veurer si 'l metje

no había encara íinat

Sol lo malalt, ab la mort

y la conciencia lluitant,

ha fixat en mi los ulls

tant prompte m' ha vist entrà.

Ha fet un esfors supremo,

dels cuixins ha alsat lo cap,

y ab veu ti'ista y tremolosa,

així ha calmat mon afany:

^^Sè à qué veniu; es inútil...

jo 'm moria... habeu fet tart.

— 90 —

La conclencia 'm demanava lo que li havia robat, y de 1' Iglesia en los brassos, senyora, he trobat la pau. Lo mèu confés te la proba que vos veniu à buscà; lo mal qug heu fet esmeneulo... jo, al morí. Ja l' he esmenat.» Corrent, me n' he anat à veure al senyor rectó. i Es un santl ha tret un papé del llibre en que resaba... D. F'el. Y It ha dat

10 que volías?

D.^ Cla. Judicaho

pel mèu goig que es sens igual.

Arribo aquí à casa, crido

al Anton, sense tardar,

al veurer que no t trobava, .

11 dono 1 certificat estes y firmat del metje per la seva pròpia ma

y guarda'l! — li he dit — hont guardas

lo carinyo y la Ilealtat.»

Desprès ha vist à la Jepa

per fer la proba cabal,

y ell te dirà de 1' historia

tot lo demés. Ant. Ja se sab.

Com per vostè jo faria

fins quartos de coure fals,

al dirme ^^costi 1 que costi

lo full de paper sellat

que en son poder tè la dida,

ha de ser meu», al instant . la he vista y... res; aquí 1 porto. D.** Cla. iGracias...! D. Fel. íA veure...!

Ant. {Lo presenta.) Aquí està.

D. Fel. {Llegintlo.) ijustament! Certificava

que en tal dia de tal any

habías tingut un noy

que per Cosme es nomenat. D."* Cla. i Oh! Démel; que may més torni

à ferme sofrí y plorà. (L esqueixa?) D. Fel. Sort has tingut. D.^ Cla. No m' ho creya.

— 91 —

Ab r altre certificat,

ara aniré, sens demora;

à dir'ho tot al Joan,

y Dèu vulgui que 'm perdoni

los disgustos que li he dat.

Vingui quan vulgui la Jepa

a jurà y à perjurà

que 'l seu fill que ella 'm va vendrà

es un fill mèu. jS' ha acabat!

Una proba que tenia,

jo la acabo d esqueixà;

sols ne queda una que conta

la causa dels meus afanys,

que 'n Cosme es fill de la Jcpa,

que à pés d' or jo li he comprat,

y que, aixís que I Joan la veji,

de mí no podrà duptàl

Antonet, deume la proba,

lo papè que os he entregat. Ant. jOh! '1 papé... Jo... donya Clara,

de papé, jo no 'n tinch cap... D." Gla. iQué dius? D. Fel. jAnton! Ant. Com la Jepa

10 sèu no m volia dà ,

11 he hagut de dà' doscents duros y 1' altre papé sellat

que vostè ha portat del poble. D.'' Cla. Pero <iqué has fet? Ant. Res; iay, ay!

{No m' ha dit costi 'l que costi? D.^Cla. íM' hasperdutl Ant. No tant, no tant.

Si 'Is didos lo papè ensenyan,

bè prou que tothom veurà

que en Mansió es pare del Cosme. D.* Cla.·íY, si 1 rompan? Ant. No ho faràn.

D.^ Cla. (i No he romput jo aqueix? (Lo de terra.) Ant. iOhl bueno;

aqueix perquè 'ns feya mal. D.'' Cla. També 'n fa al Mansió y la Jepa

lo papé que tu 'Is has dat. Ant. i No hi he caigut! (desesperat.) D.^ Cla. j Verge santa!

D. Fel. No 't desesperis. (A doyiya' Clara.)

D." Cla. cíQué faig? •

— 92 —

D. Fel. Com mès mar, mès vela.

Ant. iBéstia!

jNi deuria menjà pa! D. Fel. (i Vols que veji si ho arreglo?

Potsé ab dinés... {S* ha anat fent fosch y en aqueix moment se sent una

canonada que d intérvals se repeteix.) Ant. {Ab entusiasme. ) jTrafalgar! D.^ Cla. iQué es aixó? Ant. i Las canonadas

que tiran pel nostro sant! D. Fel. íTal dia com 'vuy, vaig néixer! D.^ Cla. íA mí avuy m' han d' enterrà!

{Se sent un altra canonada. L' Antonet encén los

candeler os.)

ESCENA XVII.

T^its. -D. Joan.

D. Joan. Sols un deber que cumplí

religiosament nos toca...

avuy m' obliga à entrà aquí...

Avuy, ja no soch la soca

de r alsina que era ahí.

Tots vosaltres, ramas d' ella

que 'm dabau sombra y honor,

corcada 1' heu vist y vella

y, al fí, d' estella en estella,

li heu clavat la dalla al cor. D.^Cla. iOh! D. Fel. i Joan!

D. Joan. Res te precisa

dir al jefe; som al mar; {Se sent la canonada.)

respecta aqueixa divisa (Lo faixi de general.) ^ {A l' Antonet.) i Contramestre! A tots avisa

que avuy fa anys de Trafalgar. {Surt í A?:tonet.)

{A D.^ Clara.) Jove, pobre, abandonada,

à casa t vaig reculli;

has sigut per mí estimada

fins que has deixat de sè 'honrada... D.^ Cla. iOh! ino! iescóltam! D. Joan. {^esentenentse\) i Fins ahí!

En ton cor, 1' agrahiment

que 'm debias, s ha secat;

lo meu, amor ja no sent...

i Clara! desde aqueix moment

tot entre 'is dos s ha acabat. D.* Cla. iPer pietatl D. Joan. Aqueixa nit

t' escoltava, estàvam sols...

rès d honra ni amor m has dit... (^Se sent la canonada. Entran precedits de l Antonet, Fidel, Cosme^ Jepa^ Mansió y Ramona.)

iCallal Sols sento en lo pit

lo nom de la pàtria dols.

ESCENA XVIII.

Tots.

D. Joan. (Prenent d Fidel per la ma, sense fer cas de 'n

Cosme.) Fidol, mon fill estimat,

digne heréu d' aquella glòria

conseguida en lo combat

mes heróich qu' escriu la historia,

no 't moguis del mèu costat. OosM. {Ab despit) (iPqt aixó m' han fet sortí?) D. Joan. i Anton! jAvuy es lo dia!

Encara 'm sembla sentí

lo canó que retrunyia

per l' ampla mar. Ant. iTambè à mí!

{Pausa. — Se sent lo canó. y D. Joan. Cobert de núvols lo cel,

de blanca espuma la mar

y fòs del temor lo gel,

vam' arribà à Trafalgar

tots de combatre ab 1' anhel.

Nos esperava Inglaterra

ab capdills y soldats braus,

y, ella y naltros lluny de terra,

als crits de ivenjansa y guerra!

embestí férem las naus.

Pel vent las velas rissadas,

rompent del mar la planura

en direccions encontradas.

— 94 —

anavan las naus cargadas

del rencor que encara ns dura.

Y, trobantse à la mitat

del camí que recorrían,

de r un y 1' altre costat

fins sota aigua combatían

després d' haberse enfonzat.

Y barcos y marinés,

à cada cop de metralla,

s ensorravan tots en pés,

emportantsen per mortalla

la bandera dels primes.

Contraria 'ns va ser la sorf^

y del inglés la victorià;

mes no podrà dir la historia

que deixéssim à la mort

que 'ns enterrés sense glòria; ,

puig valtros sabeu per mí

que ningú va tornà enrera,

que cap barco 's va rendí

y que tot va sucumbí

menos la nostra bandera.

{Canonada.) i Quants ja may mès la veurànl

Los que sota V aigua estan

per sa negra desventura,

mes tenint per sepultura

la fossa del mon mès gran.

Lo mar als héroes cubreix

y, cada dia, quan neix

y sempre que 's pon lo sol,

damunt de sa tomba deix

recorts del poble espanyol.

Espanya avuy desenterra

d' aquell combat la memòria; (Se senten carn-

panadas mescladas ab los cops de canó.) i pau als morts de aqueixa guerra! jà son heroisme glòria! {Senyalant lo cuadro de Churruca )

iDevant de ells, tothom à terra! {S agenolla seguint son exeinple, ho fan tots menos tn Cosme que permaneix dret, pensat w y com no dantse compte de la escena que passa.) íY tú? (A Cosme.) Man. {Tocantlo.) íQué fas? CosM. {Indiferent.) Deixem fe.

D. Joan. íMajor proba no 'm daria! (A donya Clara que està agenollada: al seu costat»)

— 95 —

iMíral! Fill meu no pot sè.

Si ho fos, s' ajenollaría. D'.^ Gla. (Arrogant.) Y si fos fill mèu... ítambè! D. Joan. <iQué dius? -{Atxecantse.) D/ Gla. Que V honra en perill

vaig posà, perquè tornessis,

fingint que aqueix m' era fill... (A U7t moviment de D, Juan.)

Si cap medi mès sencill

vaig trobà y que tú '1 creguessis... D. Joan. lY en Fidel? D.^ Gla. Aqueix es teu...

inostro!

D. Joan. i Alabat sigui Dèu'.

Pero, ^cóm me probaràs

que 'n Gosme

D.^ Gla. ^ iSü Ara, veuràs

à sa mare, apesar sèu. {Se dirigeix d 7i en Cosme y f agafa pel bras ab ener- gies) •

Fill ingrat y malehit

que cap amor has sentit

ni de pàtria ni de pare,

i agenollat! que ta mare

t' ho mana, tot desseguit. Jepa. {Aixecantse d^ una rebolada é interposantse entre en Cosme y donya Clara.)

i Ah! i miserable! jAixó no! (S' aixecan tots.) D. Fel. jDèu es just! Jepa. |La sanch m' ofega!

D. Joan. {Ab alegria.) i Oh! iQué li passa? Jepa. i Mansió!

íA un fill meu ningú li pega! D.'' Gla. íTú, sa mare! Jepa. jSü i jo! i jo!

iTócal! Ja sabs lo motiu

de fingir que era fill teu. Gos. jDèu del cel! Fid. íY ara! Iqué diu?

Jepa. {Exaltada.) Pero, es fill meu,... es fill meu!

teniu la proba, teniu. {Treu lo certificat del fit y l llensa en direcció d don

Joan que U arreplega y l examina.) Man. (A Jepa.) iQuà has fet? Jepa. No vull mès dinés;

la sanch pròpia n val molts mès...

Ves iquín tresor pot pagà

— 96 ~

i^Besant d w' en Cosme.)

aqueixos petons primés

que no 'Is hi podia da ? D. Joan. {Convensut ■ ^er la lectura del document, se dirigeix d D. Fèlix)

Fèlix... i perdó! D. Fel. (íQué hem de riure?

D. Joan. (A Cosme,) iCosme! Tú... aquí no pots viure. CosM. Ja sè que aquí no hi tinch dret. FiD. {AT>. Joan) Y, ise 'n va? {Pesarós.) D. Joan. Ahont vulgui; es lliure.

CosM. Don Joan: lo mal que he fet...

vostè ho sab, no 1 coneixia...

à tots demano perdó...

i Fidel! si encara podia

dirte germà, t' ho diria... FiD. Pues, digasm ho sempre. « CosM. {Reparant en Ramona.) i Oh! No. FiD. Si de casa avuy te 'n vas,

sempre casa aquí tindràs.:. {Per son pare.) Ell ho vol y jo t' ho dich;

torna quan vulguis, seràs,

si no un germà,, un bon amich. CosM. {Abrassantlo agrahit,)

i Oh! igracias! Te dech la vida. (A Jepa) Vos, mare, aquí avergonyida,

y jo trist, no hi tenim pau... {Agafantla.)

i Anem, anem, desseguida,

à casa nostra! íA Deu si au! y D. Joan. [Fill meu! No, no, que no 'u es... {Contenintse.)

pero ja m causa pesar

que no ho sigui... FiD. {Senyalant d Cosme que desde 7 fondo s despe- deix ah un ademdn.)

iPare!

D. Joan. Ves, Fidel mèu, veslo à abrassar, per si à casa no tornés. {Fidel hi va.) Clara; 1 recort d aqueix dia serà etern com^lo recort que d aquell combat tenia; à terra y mar, primer mort que sens honra i No viuria!

Teló rapit.

Fí DEL DRAMA.

OBPS DEL lï^^TEIX TimOX

La clau de casa, drama en 3 actes. ... 8 rals.

La Verge de la Roca id. . . . 8 »

La llàntia de plata id. ... 8 »

Lo full de paper id. , . . 8 »

Lo combat de Trafalgar id. ... 8 »

L' Alcalde de Vilaplana, comèdia en 2 actes

(agotada) 6 »

Del ball al bany, comèdia en i acte. . . . 4 »

Un cove de figas id. (agotada). 4 »

Bnrcelona: Estampa de Lluis Tassó Serra, Arch del Teatro 2X y 23.