El veguer de Vic : drama en tres actes i en vers

meDERic so£€R (vnmnn) f'L

& üeguef
de Vic

Lmma

Dagues Pessetes

/

Bonauía i Duràn. Impressors
Carrer Boquería 20. Bareetona

EL VEGUER DE VIC

Digitized by the Internet Archi ve
in 2015

https://archive.org/details/elveguerdevicdra531sole

EL VEGUER DE VIC

DRAMA EN TRES ACTES I EN VERS

ORIGINAL DE

FREDERIC SOLER I HUBERT

(Serafí Pitarra)

Estrenat en el Teatre Principal de Vic, el 31 de
Juliol, de 1' any 1870.

PRIMERA EDICIÓ

BARCELONA
CASA EDITORIAL DE TEATRE
BONA VIA I DURAN = Impressors * BOQUERIA, 20

1915

PERSONATGES

Elisenda de Monral.

El Veguer de Víc. (Don Miquel de Clariana)
Don Pons d'Altarriba.

El Baró de Gurb. (Don Guillem de Salaudeures)
El Baró de Garriera. (Don Fadric)
Grau. (Criat del Veguer)
Armengol. (Majordòm)
Norbert. (Trovador)

Senyors feudals, patges, caballers, etc

El fet passa en el Castell de Sabassona, aprop de Vic,
i en Vany 1476.

676968

ACTE PRIMER

El replà dit de les tombes en el castell de Sabassona.
Al fons la muralla, darrera de la qual se veu el castell
enmartelat. Al mig de la muralla, el pont llevadis, des de
el qual es passa de dins del castell al plà de les tombes
que es on té lloc V acció del drama. A la dreta de V espec-
tador, una torre muda a la muralla d! aquest costat, que
va a juntar-se amb la del fons. Al peu de la torre, una
tomba dessota un desmai; a la torre hi haurà un pedre-
ra! practicable. Devant de la muralla del fons hi ha el
fosso que 's passa per medi del pont llevadis; la muralla
del costat de la torte acaba al trovar el fosso i passa a
V altra muralla per medi d'un arc. Graella de ferro per
teieres. La acció comensa a la tarde.

ESCENA PRIMERA
Armengol i Norbert, sirvents.

Armengol Mentres no siga de bruixes,
ja sabs que tens camp obert
per contar tantes rondalles
com tu vulgues, més jo sé
que lo que ara aquí vos conto
no es rondalla, que es un fet.

Norbert Vejam, doncs, conta'l que sàpigues,
i jo^n compondré després
un estramps per la senyora
Baronesa del castell.

- 8 -

Armen. Doncs veurèu que aquí el que passa
es un cas que vé de temps.
El castell de Sabassona
que es aquest ont ara estèu,
sols de Vic un'hora dista,
i, quan jo era jovenet,
igual que ara estaba en guerra
amb la ciutat i el Concell.
El senyor de Sabassona,
pare de la que sabeu,
que es ara la Baronesa
i pubilla del castell,
va baixà a Vic una tarde,
i, enfadant-se amb el Veguer,
va insultar- lo, de manera
que ?1 poble, que ho sapigué,
del Senyor de Sabassona
creuà la cara amb un fuet.

Nor. Veieus aquí aquella ratlla

que deien els cavallers
que no era ferida amb honra.

Armen. Va se afront tan gros per ell,

que al castell, cridant venjança,

va pujar com un llop fer;

més, ja fos que la rabiada

li fiblà al mig del cervell,

o fos que la malaltia

duia en sí d'un altre temps,

el cert es que aquella tarde,

sense com và ni com vé,

el senyo, assegut, se'ns balda

de des del cap fins als peus.

Nor. Gran desgracia per la casa.

Armen. Com que 1' habíen ull pres,

£què había de fer-hi el pobre?
Des de aquell punt indefèns,
ja no va teni altres tornes
que maleir des de '1 castell
la ciutat de Vic, jurant-li
que, al tenir gran un hereu,
el llegat de sa venjança
li faria amb els seus bens.

Nor. il no's diu si va oblidar-ho?

Armen. Ni un instant tan solsament;

mentres va alentà a la terra,
mimbà son odi crudel.

- 9 -

Les finestres que s'obríen
an el cantó del castell
que dona a Vic, va tapiar-les
per no poguer veure més
aquell lloc de sa deshonra
ont el va insultà '1 Veguer,
i amb el seu mestre de lletres,
Mossèn Sagimón, ja vell,
enraonaben hores i hores
per mirar de trovà ensemps
un medi per a venjar-se
dels de Vic i '1 seu Veguer.

Nor. fi a la f í varen trobar-lo?

Armen. No hi va haber ni un sol remei.
La senyora Baronesa
no li va donà un hereu;
va tenir sols la que és ara
la pubilla del castell,
i venjança en mans de dóna
ja tu veus el que ha de ser.

Nor. Més si es dóna com aquesta,

Armengol, và, ja veieu
qi\e no es pas com son les altres.

Armen. Mestre Sagimon ho ha fet.

Ell, que era '1 curador d'ella,
com si algún intent portés,
un cop mort senyor mostramo
va cumplí així '1 testament:
Primer, trencant la muralla,
el pont Uevadís que 's veu
va fer, per passà aquí fora,
de des de dins el castell,
a fí de fer fé '1 sepulcre
dels barons, aon no's vegés
la ciutat de Vic maleída
pel senyor Baró; al moment
de enterrat senyor mostramo
i la mi senyora amb ell,
mestre Sagimón de pare
va fè a la pubilla, i tens
que des de aquell punt i hora
que 's va guiar pe'1 seu seny
comensà la noia a apendre,
com pot apendre el que més;
i aquí tens una pubilla
que, tal com un cavaller,

- 10 -

si convé 't domarà un potro
correrà amb ell més que '1 vent,
i't llensarà una sageta
tan lluny com el milió arquer.

Nor. Ja li dic jo en mes esperses.

Armen. Més, el que ningú no entén,
es, com és que la pubilla
estimant-la '1 caballer
don Pons, com ja tu no ignores,
deixa passar temps i temps
i amb el caballer no 's casa
sent així que està per ell,
que 's diu que, d'enamorada,
diu que se hi daleix talment.

Nor. An aquí es on jo 51 misteri

de tot el que passa veig.
Vuit jorns fa que la pubilla
té els vinticinc anys cumplerts,
vuit jorns fa que cap al vespre
amb el seu bon mestre seient,
van tancar-se en una cambra,
i diu, qui ho va sentir bé,
que ella intorrogaba al sabi,
que 's van sentir clams i precs,
forts esclats de la pubilla,
i, que quant va eixir després
de la cambra amb el bon home,
va ser quant incontinent
va invitar a que vinguessen
aquí tots els caballers
dels castells de 1' encontrada
a fí de parlar amb ells
per sobres el que '1 seu mestre
li havia dit amb gran secret.

Armen. Pots pensar que això deu ésser
tot l'insult del senyo ofès,
que la filla no '1 sabia
fins que li va contar ell.

Grau
Noh.
Grau
Armen.

ESCENA II
Els mateixos i Grau

Armengol!

Armengol!

Ai! ai! £qui't crida?

Jesús! En Grau.

NoR.

Armen.

Nor.

Grau
Armen.

Grau

Armen.

Grau

Armen.
Grau

Armen.
Grau

Armen.
Grau

(En Grau?

Si; un de Vic que cassa
sovint per aquets voltants,
i ara veig que aquí se 'n puja.
Va ja, doncs, jo vaig allà
per si vol la mi senyora
pendre 4 fresc de cap al tart
(Sefn và per un cantó, mentres per V altre
entra en Grau.)
Armengol, que Deu hi siga.
ll doncs, que somies, Grau?
£Tú al castell de Sabassona,
quan ja '1 sol va cap per vall?
Què hi farèu, coses de bruixes.
Calla no te 'n burlis, Grau,
que a fè 't juro que ara *1 terme
n' està molt perjudicat.
iPobre castell, si no fossen
les creus que hi faig jo amb bascalls!
Bé, acabèm, íquè vols, què't passa,
que després de fer mig any
que no 't veig ni tan sols V ombra
te 'n vens aquí tot plegat,
justament quan per tants hostes
ni't puc sols cumplimentar?
Vinc perquè 'm vulguèu fer gràcia
d' una mercè.

Tú diràs.
Doncs, el cas es que só el mosso
de don Miquel.

£E1 seu criat?
Criat de don Miquel Clariana,
fins i a tant com Deu voldrà,
fa mig any sols que '1 serveixo
i mal com no fa mil anys.
A Vic té la seva casa,
es Veguer de la ciutat,
i, com jo, per ell deleixen
tots els cors dels vigatans.
Caballer com un templari,
abundant com un desglàs,
sabi com un Salomó
i valent com un Roldàn,
tot Vic per ell moriria.
Vès que no us hagi embruixat.
I tal com aucells que aniuen

- 12 -

en la soca d'un roure alt,
niuen en son cor de roure
tots els cors dels vigatans.

Armen. jSi que 's tot una fal·lera!

Grau Jo, com vos sabeu ja d'anys,
era criat de casa seva
quan ell era un bordegàs,
i quan ara 'm va dí un dia:
— Vina amb mí, Grau, i seràs
el meu mosso de peu, sempre
que jo cassi o viatgi llarc.
Em vaig senti una alegria
que amb una mica més caic
del sutrac que 1 cor va fer me
quan tal goig em va innovar.

Armen. Bé, sí; es l'art de bruxería

que 's veu que '1 deu dú a la sanc.
£No 't recordes de sa mare?

Grau £Encara sóu tan babau?

Armen. No es babau, es 1' estranyesa
del que vaig veure passar;
tu te Jn pots recordà, encara
que ja fa prop de vint anys.
El senyor de Sabassona,
l'amo, i com es natural,
pare de la que es pubilla
ara del castell, irat
a n' al llit es revolcava
venjatiu i blasfemant,
jurant sols venjar V afronta
de que'n duia la senyal
amb el sec del fuet al rostre,
quan de cop vé un plec tancat
dirigit a la senyora
Baronesa, que ja sabs,
que sabia tan de lletra
com el Prior dels franciscans.
Això d' embruixar persones
dant-los pergamins, ja fa anys
que jo sé que ho fan les bruixes
i sempre me 'n he guardat;
més la pobre mi senyora
ni 's va persignar avans,
ni va besar la reliquia
abans del escrit mirar;
i tal fet, tal dit, el toca,

-13 -

i junt lo va haver tocat

i llegit una estoneta,

quan deixà an el llit malalt

an el seu marit; em crida,

fa vestir en un instant

la pubilla, que, pobreta,

tenia allavors tres anys,

i amb mossos de peu i mules

baixèm cap a la ciutat.

Anem cap a casa teva

on també allavors malalt

jeia en el seu llit ton amo

el Veguer de la ciutat,

pare del que 's Veguer ara

i tu estàs servint, i al pas

l'a trobèm a ta mestressa,

que, aixís que'ns veu, amb forts clams,

comensa a abrassar la nostra,

i li diu si 's servirà

anar casa endins amb ella

per lograr el desitjat.
Grau (l què volia?
Armen. Nosaltres.

no vàrem saber-ho mai.

Els dos criats i jo a la porta

ens vàrem quedar; manats

de que fins que eixís de dintre,

ens estessim esperant,

i d' allí sols vàrem veure

el que jo sempre he pensat,

que deu ser la bruixeria

que aquella nit va matar

a na 1 pobre de nostramo

que era aquí en el llit malalt.
Grau £Ï la bruixeria què era?
Armen. No la vaig pogué esbrinar,

no més sé que en les tres hores

que vam sè al vostre palau,

ma senyora i ta senyora,

tal com dos esperitats,

anant d'una cambra a l'atre

duent la noia de la mà,

les sentiem que ploraben

fent petóns, sentint-se clams,

i al fí, ja prop de la porta

donant-se un estret abràs,

- 14 -

van dir: «Te ho juro i perjuro»
totes dues tot plorant,
i despedint-se, entristides,
ta mestressa 's quedà allà,
i vam pujà aquí amb la nostra
la pubilleta portant,
al mateix punt que 's moria
el nostre senyor feudal.

Grau Bé, {i vos veièu bruxería
en això que habeu contat?

Armen. Clar que sí. <fTú troves d'esser
que mentres estaba rabiant
el Baró de Sabassona,
antic senyor de Monral, •
per l'afronta que portava
marcada al rostre, un tal pas
la senyora Baronesa
pogués dà, anant a ciutat,
i a casa de la família
que a na '1 senyor va afrontar?

Grau No '1 va afrontar la família
ni, Deu V hagi perdonat,
el va afrontar el meu amo,
que qui '1 fuet li va fiblar
va sé un fill valent del poble
veient al Veguè insultat.

Armen. Però U Veguer representa,
com tu sabs, al poble, i sabs,
que si no fou el teu amo
que an el meu va fuetejar,
ell va perdonà '1 culpable
que tan mal havia obrat.

Grau Bé, això son coses antigues,
que, gràcies a Deu, ja fa anys
que tots les hem oblidades
Avui viuen bé i en pau
els senyors de la noblesa
de tots aquestos voltans,
i el Veguer de Vic,— que 's ara
fill d1 aquell que us va mancar,
i amo meu,— no te cap dubte
en venir aquí a cassar,
com no '1 tenen, si a Vic baixen,
els senyors quan els hi plau ;
olvidèm, doncs, antics odis,
i, ia que esdevé aquest cas,

- 15 -

Armen.
Grau

Armen.

Grau

Armen.

Grau

Armen.

Grau

Veus

Grau

Armen.

feu-me una mercè.

Demana.
Si jo *t puc servir, ja ho sabs.
Doncs, es el cas que '1 meu amo
va per aquí amb sos companys,
i, com que tot avui corren
brunsents darrera '1 singlà,
per aquestes fondalades
i la nit vé mentrestant,
demano que 'ns aixuplugui
el castell fins a demà,
i encara us guarden de bruixes
si vinguessen, per etzar.
Con que sé com em tractaves
quan baixava jo a ciutat,
ja sabs tú que al que 'm demanes
de cap modo 'm puc negar.
No més hi ha que '1 castell ara
està plè de dalt a baix.
En Grarriera, en Saladeures,
l'Àltarriba, que vindrà
potsè aquesta nit mateixa,
homes d' armes, castellans,
trovadors, patges, pagesos...
està, en íí, tan ocupat,
que fins les voltes dels fossos
i les quadres dels caballs
i el cambrot de les argolles
i tot lloc ont algú hi cap,
està plè de gent i armes
i ballestes i caballs.
jEn nom de Deu! Fins la cambra
del mal us ens servirà.
Una volta, una porxada...
No hi ha lliure més que dalt,
la torre del homenatge.
Doncs, a la torre i en paus,
Si així us agrada, quedeu-vos.
£De debò? Visca molts anys.
iQue ho canti; sí, sí, que ho canti!
ll això? £Què es aquest trasbals?
Cà! Es el trovador que corra
tot avui per 'qui, trovant
esparses que li encarreguen
tots aquets senyors feudals
que avui en el castell posen,

- 16 -

Grau I doncs, £què és aquest trasbals?

Armen. ^Trasbals, dius?

Grau Els homes d'armes

que per tot venen i van;
els vasalls portant llambordes
als marlets i als pedrerals;
els pagesos fent ballestes
pels boscos d* aquets voltants;
els soldats traient les osques
del ferro i de les destrals ;
i veig tant de rebombori,
i tant tràfec dalt i baix,
que qualsevol pensaria
que té de tornar 1' alarb.

Armen. Fill, no ho sé, aquí passen coses
que 'm tenen esborronat;
com que '1 dissabte es quan surten
les bruixes d' aquets voltants,
de des de V últim dissabte
que estèm aixís, com veus ja.
La Baronesa va enviar-ne
propis als castells feudals,
i tots els de aquí al entorn
per demà aquí estàn citats.
Aixís, des de aquest dissabte
hi ha aquest tràfec que has vist ja,
i tot son cinters i plomes,
i cavalls aparellats,
i gatzara a que res venen
perquè jo no sé a que van.
Jo, quan els baróns vivien,
tot ho podia esplicar,
més, sabent la Baronesa
que jo rè 'm puc aguantar,
perquè sempre hi ha una bruixa
que 'm fa dir el que he escoltat,
es recela amb mí, veient-me;
calla, si estava enraonant;
com que a na '1 castell hi ha bruixes
i n' és tan perjudicat...
Veuràs que en una nit venen...

Grau dQuè aneu potsè a contà un cas?

Armen. Sí.

Grau Doncs guardeu-lo pe '1 vespre.

Armen. <{Per què?

Grau Tinc d' anà a avisar

Armen.

Grau
Armen.

Grau
Armen.

Grau

Armen.

Grau

Armen.

Grau

Armen.

a don Miquel, perquè vinga
abans de pujar a dalt
el pont llevadís.

Fes senya.

(En Grau fa senyes de bocina i li contesten.)
Just; ara aprop van cassant.
Doncs, com jo soc majordom
del castell, ja fa trenta anys...
£Un altre conte de bruixes?
El contarèm passejant,
i mentrestant podem veure
si tothom està al aguait.
iQuè se ha fet ja el seny del lladre?
No encara, però aviat.
Quina nit ens ve més fosca.
Les bruixes no faltaran.
Và, donques, và de rondalla.
Doncs, per Sant foan farà un any..,
com si seguissen contant un conte. Fan mutis.)

ESCENA III

Don Guillem, després Don Fadric.

Guillem j Estic perdut! Jo só Pàliga
que massa he volgut volar,
i ara el sol de sa hermosura
amb son clar brill me ha cegat.
Veig-la entre la mare selva
del seu gòtic finestral,
li envio el meu cor i l' ànima
en el suspir que allí và,
i ella, indiferent, ni mira
que 1 cor em parteix mirant.
jAi, castellana d* Ausona,
ai, si tú no 'm vols mirar!
(Se sent punteijar una guitarra, i canta Don
Fadric.)

Fadric Surt, hermosa castellana,
al teu gòtic finestral,

2

- 18 -

surt, que hi ha fosca i aquí espero

tos estels veure brillar.
Aii ai!
que aquí espero

tos estels veure brillar.
Guill. També Don Fadric l'estima,

i £quí no la ha d' estimar?

De fit a fit Tha mirada.

£Qui hi mira al sol sens cegar?
Fadric Et volta la mare selva

mon amor simbolisant,

son els grans perfums que ecsala

suspirs de qui 't vol amar.
Ail ai!
que aquí espero

per dir-te que 't vui amar.
Guill. Oh! No, Garriera, no esperis

poder-li dir ton afany;

jo, avui, el seu cor desglasso;

|oh, Deu me vulla amparar!

ESCENA IV
Don Guillem, Elisenda i un patge.

Elisenda
Guill.
Elisex.
Guill.

Elisen.

Guill.

Don Gillèm.

Ah! |Na Elisenda!
iCòm aquí tan retirat?
Buscant en la soletat
el consol com rica prenda.
{Consol en la soletat
qui de trovador blasona,
i sab manejar la escona
i dú un acer al costat?
Consol, perquè '1 cor anyora
veure el bé que ell anhela,
i en la soletat rè entela
el dols recort que ell adora.
Consol, perquè, si res miro,
rè 'm torva 1' haberos vist,
i, mirant més, vinc més trist,
perquè per vos sols deliro.
Vos veig ara, i ja eix ramell,

19 _

vull de riquíssimes joies.
Elisen. Son tan sols margaridoies,

i ne 's plé 1 bosc del castell.

Més si cullides per mi

les desitjèu per ventura,

oiu com vostra fè pura

pot minvar son frenesí.

Pubilla d1 un nom i un'honra

com les aigües del Ter clara,

creixia, quant al meu pare

matà '1 pès d' una deshonra.

Dóna ja, en noble doncell

ja he concentrat jo ma vida,

més temo que '1 cor em crida

que un secret m' allunya d' ell.

El preu de la meva mà

es el fruit d'una venjança,

i sols d' amor té esperança

qui, amant, venjar-me sabrà.

Si ell que ha ficsat el meu cor

la deixa avui satisfeta,

la veti d' un pare decreta

que sia d1 ell mon amor.

Més si com penso s' oposa

ell a donar-me venjança,

sonriure pot la esperança

del que a mi 'm vulga amorosa.

Demunt la plassa nevada

de Vic, veu en la blancor

de la neu, el cassador,

de la fera la petjada,

i va el seu rastre seguint,

arriba '1 cau on s* ajassa,

i allà una fletxa traspassa

el seu cor pe '1 vent brunsint.

Demunt V escut senyorial

d* una casa, la blancura,

va tacar de sa honra pura,

temps fa, una afronta mortal,

i qui, seguint el seu rastre

vulga matar a la fera,

veurà brillar verdadera

la ditxa amb mi com bell astre.
Fadric [Guillèm, Guillèm! {Venint corrents.)
Guill. (Oh, Deu! Ell!)

Fadriç Tinc P amor de Na Elisenda, •

- LO -

Guill. Vos?

(Retrocedint, admirats, Guillem i Elisenda,)
Fadric lLa flor ne porto en prenda I

Elisen. Vos?

Fadric Oh ! ( Admirat de veure-la, )

Guill. ( Ah! )

Elisen. ( jPobre donsell! )

El vent que arrenca la flor

de la mare selva reial

que volta'l meu finestral,

1' ha donada al vostre amor;

més si fos el vostre plaer

que d'amor ne fossin probes,

en lloc de cantar-ne troves

digueu-li com ho ha de fer.

( A Guillem, i se en vd després de saludar. )

ESCENA V
Don Guillem i Don Fadric

Fadric Oh! <fhaveu vist mai en la terra?
cavaller més desditxat?

Guill. Ditxa hi ha per la desditxa

quan hi ha remei per a el mal,

i a mal que 's sab d' on dimana

remei s* hi pot aplicar.

Analisèm bé les coses

per sapiguer d'on ve '1 mal.

Quasi bé de regia rassa

per la noblesa de sang,

vivia una Baronesa

en son castell senyorial.

Hermosa entre les hermoses

i pubilla d' un comptat,

se n' enamoraben d' ella

tots els senyors del voltant.

Mes ella amb 1' urc d' una reina,

feta sols a dominar,

no volgué mai estimar-los

per no tenï el cor esclau.

Respirant 1' alè de guerra

de nobles antepassats,

tant com sab brodar la seda

-21 -

de fil, de llana i estamp,

sab manejar una llansa,

sab dominar un cavall,

i sab, cuberta de malles,

com hom' llensar-se al combat.

Un dia, d' entre tants nobles

com V estaban estimant,

un n' escull i'l desafia

ella en singular combat.

Era de la Baronesa

el passeig el lloc a on dar,

van pensà '1 torneig els nobles

amb motiu de festes reials.

Fan la senyal els reis d'armes

surten els dos a lluitar

i guanyà ella '1 primer premi

fent-lo votar de cavall.

Es el més brau de la plaça

i V orgull n' hi satisfà,

es brau i vensut per ella

i creu que'l pot dominar.

Ne disparà, l'amor, fletxa

a la dama i al galan,

i resten d' aquella lluita

ell i ella enamorats.

El baró de Garriera,

tantost ell prendat n'està,

de la dama s' enamora

cantant sota '1 finestral,

i son amic Salandesas

que 1' estima com germà,

li diu: «Logra amb traidoría

el que no pot sé amb llealtat».

Ton rival n' es n' Altarriba,

en combat et matarà

i un cop mort tú amb menys obstacles

pot encar' tenir-la amant.

Domina't, doncs, somriu, calla,

demà a Vic donem l'assalt,

qualsevol fletxa esbarriada

pot a Don Pons traspassar.

Ningú sab d'ont es vinguda,

Na Elisenda no ho sabrà.

L'amor de l'home que estima

té per la dóna tres parts;

la primera, desespero;

- 22 -

la segona, temps passat;

la tercera, oblit per veure

a qui de nou vé a estimar,

i el Baró de Garriera

podrà estimar sens rival.
Fadric Oh! Guillèm, mercès, mercès. (Encaixant.)
Gill. £Vols dir potser...?
Fadric (Decidit.) Morirà.

Gill. (í morint tú, quan el matis,

quedo jo sens cap rival.)

ESCENA VI
Don Guillem / Armengol

Guill.
Armen.
Guill.
Armen

Guill.
Armen.
Guill.

Armen.
Guill.

Armen.
Guill.
Armen.
Guill.
Armen.

Guill.

Armen.
Guill.

Armengol!

Senyor!

iQuè portes?
Com cada nit, els boscalls
per fè una creu per les bruixes
de la porta en el Jlindar.
Bruixes...

Sí.

£Vols agafar-ne
una que ara 'n sortirà?
jAve Maria Puríssima!
La agafaràs sens esglai;
es d'or, va tota de seda,
i fa drinc quan vol parlar.
Vaig a fer creus perquè fugi.
Es en va, perquè ja ha entrat.
|Dins del castell!
Té! Un...

i Una bossa!
(Traient-se la gorra amb veneració.)
Que tú en ton poder tindràs
quan em digues què demana
com a preu de dar sa mà
a Don Pons, la Baronesa.
<:Però... i li demanarà?
Aixís que al castell arribi.

- 23 -

Armen. Doncs ho sabrèu al instant.

(Gillém li tira la bossa que ell cull en et mo-
ment que entra Grau, escolta el soroll, s'atu-
ra sorprès i escolta sense ser vist.)
iNo havèu dit que la daríau
quan la nova vos portà?

Güill. Allavors te 'n daré un altra.
I La voldràs?

Armen. Visca molts anys.

(I buidant-se els diners a la mà, els compta.)

Grau Aquí si que hi haurà bruixes.

Güill. Ella diu-li '1 que voldrà,

primer que en Pons jo li dono
i 'm prefereix... es el plan.

(Se'n và, i Armengol acaba de comptar.)

ESCENA VII
Armengol i Grau

Armen. jCent dobles! Bona cullita

Grau Part hi vull. (Per derrera, posant-hi la mà.)

Armen. Ah!

Grau T'he espantat.

Armen. Ah! £ets tú?

Grau Ja veig que hi ha bruixes.

Armen. .Mira't... ara m' han tentat.

li encara hi ha qui pot negar-ho?

M' escruixeix sols el dubtar.

Afigura't jo que 'm trovo

majordom fa ja trenta anys

del castell de Sabassona,

que en mí fien, que he bressat

a la noble Baronesa

fins que va tenir tres anys,

£quí potser sino les bruixes

que m' hagi fet acceptar

una bossa perquè espihi

el que la dama dirà

a un cavaller en confiança,

venent-la com amic fals?
Grau j Això rai! No vulguèu dar-li.
Armen. £Còm, si ja ara m'han tentat?

- 24 -

Grau (l serèu capàs de pendre

l'altra bossa que hos darà?
Armen. Fill, si les bruixes ho volen.
Grau Ta es pena.

Armen. (Se'n va content.) £Doncs, què hi faràs?

ESCENA VIII
Grau, després Don Miquel

Grau ;Ai, ai, ai, ai! jQuines bruixes!
Grauet, havem de pensar,
£es a dir, que si sabia
el que la dama dirà,
a Don Pons, i anava a dir-ho
a na'l cavaller galan,
fora per mí l'altra bossa?
Doncs, en Grau la guanyarà.
Só de Vic, i a Sabassona
no's riurant dels vigatans;
primer que passar per tonto
em tiro al Gurri de cap.
(Els soldats han posat teies a les quatre pal-
matories de les torres.)
dQuè es això? Ah! les teieres
que ja els soldats van posant.

ESCENA IX
Grau i Don Miquel

Miquel Grau!

Grau <*Sou vos?

Miquel I amb molta pena,

que estic, a fè, afadigat.

Grau il els companys?

Miquel S' han esgarriat

i al fí n' he perdut la mena.
Al darrera aquell isar
que hem llensat de desbandada,
i jo, esperant de parada,
pujo, cansat d'esperar.

- 25 -

Grau Seièu.

Miquel Tens raó.

Grau La cassera

no ha estat sortosa.

Miquel iNo, a fé!

Puc dir que no hem cassat rè

amb tot i tanta fallera.

Els llebrers, afadigats,

els caballs cruixits, i encara

dels companys separat ara,

que Deu sap a on son, cansats.

Grau Don Miquel, cregueu-me a mi,
fins que la plana vejeu
cuberta — de Vic — de neu
a cassar no heu de sorti;
llavors seguint les petxades
dels sanglans i del isar,
a desdir podreu cassar
per boscos i fondalades.
Però ara que les verdisses

0 el boscàm i '1 fullatje
vos amaga entre V herbatje
les pesses que fugen Hisses,
creguèu bé de bona fè

la amistat més verdadera,
que vos diu que la cassera
quan no fa fret no val rè.

Miquel Més com Y hivern no pot dar
les nits d'istiu delicioses
tan estrellades i hermoses
no es tant gustós el cassar.

Grau jMal rellamp! (I això 7i més ric
noble senyor de l'Ausona,
que de vigatà blassona,
diu, essent Veguer de Vic?
íHaveu vist res més hermós
que sa gran plana nevada
quan llenteja abrillantada
per un sol que llú confós?
Arracades de diamants
fa en els arbres fent cramells

1 pels marlets dels castells
regalima flocs brillants.

L* aucell que va arrant de terra,
més lleuger per grà pidola,
i amb el seu bec, quan no vola,

- 26 —

la flor del camp desenterra.

El trepitj fa trencadissa

els colors que fa '1 glassat,

el lli blanc que té enflocat

brancatje, hervam i verdissa.

La salut dels habitants

que sobre tot se destaca,

quan ho espressa grossa o flaca

la rojor dels vigatans.

El cel cendrós que un hom' veu

i alè diví que 's respira

quan fent fum al eixí 's mira

anant al cel que l'atreu.

I tot quan 1' hivern produeix

me fan dir, com fill de Vic,

que quan va dant-me fatic

la calor que enmalalteix,

i a la llar no anem atents,

i els tions no alsèm ardits,

i de fret no 'm bufo els dits

i no 'm petan bè les dents,

ni res de Vic vull sabé

ni 'n dic rè si se 'm demana,

perquè ni Vic ni la plana

quan no fa fret no son rè.
Miquel Qui com jo doncs l' idolatria

sempre es Vic un jardí etern

perquè al istiu i al hivern

sempre es Vic la meva pàtria.
Grau Ah! Bé, sí... per altra part...
Miquel Vés i veies aquest vell

quina cambra del castell

vol dar-nos per reposar. (Grau se'n và.)

ESCENA X

Don Miquel, aviat Don Pons

Miquel Ja só aquí, ja amant respiro
l'aire dols que ella respira,
i, encara que ella no'm mira,
jo, en tot, amant-la, la miro.
iOh, castellana d'Ausona!
^perquè aixís tinc d' estimar-te

— 27 -

si forsa per declarar-te
tan amor el cor no 'm dona?
Jo soc el Veguer de Vic
i a la ciutat represento,
tú al feudalisme, i presento
que't tinc de ser enemic,
i entre l'amor i '1 deber
si '1 Veguer lliurament tria,
no pot el cor que aquell dia
vas fer-me tú presoner.
(Doti Pons entra i mira si rego neix a D on Miquel)

Pons (dQuí serà que ni home d'armes

ni cavaller m'apareix?)
Miquel £Quí serà que 'm regoneix?
Pons Clarianal (Molt sorprès.)

Miquel Pons!

Pons Oh ! (Espantat)

Miquel iT alarmes ?

Pons Desditxat! {Què fas aquí?
Miquel Afadigat de la cassa,

cerco, mentres la nit passa,

descans i cambra per mí.
Pons Oh! (Ansiós, mirant que no H sentin.)

Miquel <:Què tens?

Pons Clariana.
Miquel Digues
Pons (Em creus amic teu?
Miquel De cor.

Pons Doncs, una mercè, un favor.
Miquel Quin?

Pons Que al castell no t' estigues.

De la meva honra el brill
per ta vida t'ho demana.
Miquel Bé 't consta, Pons, que un Clariana
mai ha fugit d'un perill.
Cobart es sempre, o traidor,

qui pot tème'l; qui lleal obra,
fa com jo, me 'l veig a sobre,
1' afronto, i si ell es 1' honor,
ni el roc que forma '1 desglas
que del cim del món rodola,
del xaragall a la gola,
em faria moure un pas.

Pons <*I veus compromès l'honor
en fugir de Sabassona?

Miquel An aquí el consell se 'm dona,

- 28 -

i aquí '1 fugir no es valor.
Aquí, aquest castell feudal
representa la noblesa;
Veguer de Vic, porto impressa
jo de Vic la marca lleal.
I per sos representants
vos diu Vic, no fent-ne proesa,
que mai devant la noblesa
fugirant els vigatans.

Pons Clariana, en una emboscada
contra les tropes de Vic,
per tú, el meu gran enemic,
ne fou ma vida salvada.
Vaig jurar-te d' allavors
amor i amistat sens mida,
que al salvar-me tú la vida
se van unir nostres cors.
En nom d'aquesta amistat
sacrosanta, digna i pura,
jura'm que, quan per ventura
t'hagi jo '1 secret contat,
si al sebra'l no 'm vols obeir
no 'ls diràs a tos germans,
encara que als vigatàns
salvés el poder-lo dir.

Miquel Ni que al món pogués salvà.

Pons Jura-u.

Miquel Digal i descansa.

que per inspirar confiança
no deu jurà un vigatà.

Pons Doncs, tots els senyors, i ho dic
perquè no isca de tos llavis,
tenim ofenses i agravis
rebuts del Concellde Vic...

Miquel Sempre per l'altanería

amb que al poble havèu tractat.

Pons Sia com sia; es vritat
i ens insultèu cada dia.
Cansada de insults tan grans
se junta avui la noblesa
per a combinar 1' empresa
de castigà als vigatàns,
i sent tú '1 Veguer de Vic
que a la ciutat representes,
segur es, si no t'ausentes,
que t tractèm com a enemic

Miquel (L quin càstic penseu dar
a la ciutat descuidada?

Pons luntar tots una mainada,
les muralles assaltar.
I si per sa sort fatal
ne cau Vic, penjà '1 Concell
a les forques del castell
de Elisenda de Monral.

Miquel 1 el Consell que té ballestes
i pedrers i el compromís
de no deshonrar aixís
les més memorables gestes,
dirà al exèrcit feudal:
«Aquí estèm creuats de brassos,
feu en les cordes els llassos
i dem els colls pe'ls dogals.»
Pe'l cel irat, que si us guia,
aixís l'àliga altanera
que en la estreta lladronera
de les vostres torres nia,
quan del mon baixa a la plana
i fa fresa en un remat,
a fè, Pons, vos heu errat
jutjant la gent vigatana.
L'àliga no trova al xai
indefens, sens esperança,
i ni la fona l'alcança
del pastor glassat d'esglai.
Vosaltres, si aneu a Vic,
amb valor que mai se doma,
trovarèu home per home,
enemic per enemic,
feres per feres, per roc,
roc, i us dic jo que no erro
que quan topen ferro i ferro
al fregar espurnen foc.
Aixís es com pot passar,
que si al fí de tan flagell
en les forques d'un castell
al consell podeu penjar,
també podria succeir,
que vensuda en les batalles
i en l'asalt i en les muralles,
amb Tafany d'aixís finir,
clavés el Concell, irat,
com a última proesa,

- 30 -

Pons

Miquel
Pons
Miquel
Pons

Miquel
Pons

Miquel

Pons

Miquel

Pons

Miquel

Pons

Miquel
Pons

els caps d'aquesta noblesa
pe'ls portals de la ciutat.
Comensada la batalla
serà el que vulga el bon Deu.
L'accepto, doncs.

ll marxèu?
Per a guarní la muralla.
{No recordes que has promès
que quan el secret sabrías
no per a això l'usarías?
Teniu raó; no puc fer res.
No pots mai, perquè dient- ho
me fas ser a mi traidor.
jl he dat paraula d'honor!
Í sols tú quedes sabent-ho.
El dir-ho pot evitar
que us asaltèm per sorpresa,
i hauré venut la noblesa
per voler-te a tu salvar.
Salva'm, d ones t i cap temor
de que ho diga t' amilani,
que encara que Vic s' aplani
no't faré ser jo traidor.
Anem, doncs.

Aont?

A posarte
el trajo d'un vasall meu;
et coneixen amb el teu,
i, veiente, han de matarte.
Després,..

Ara 't salvo, calles
i puc ésser l'amic lleal.
Després, si donem l'assalt,
l'enemic en les muralles. (Se'n van.)

ESCENA XI

Don Fadric, Don Guillem / Grau

Fadric Ell li ha dit: «Et posaràs

d'un vassall el trajo, i ara... »
Vejam, si hi soc a temps encara,
quin trajo es per un si acàs.

(I cautelosament va seguint als dos, Mentres

surt pensatiu Don Guillem i s'asseu, quan
surt Grau, correus.)
Grau Mi senyo: ból No. No es ell.
£Si serà que ell s'amagat

0 les bruixes V han robat?..

Vejam, seguim el castell-. (Se'n và.)
Guill. Si n'Altarriba ha arribat,

aquí vindrà a parlà amb ella,

1 jo, ocult. Ah! la doncella,
Oim per l'arbre amparat.

ESCENA XII

Don Guillem, ocult, Elisenda, desprès Don Pons

Elisen.

Pons

Elisen.
Pons
Elisen.
Pons

Elisen.

Pons
Elisen.

Pons
Elisen.

Aquí estic, sola; aquí es
on nits serenes i belles
a la llum de les estrelles
he gosat amb qui jo am més.
Avui es fosca la nit
nit de temor i esperança,
avui tem que la venjança
l'amor no ofegui en mon pit.
N' Armengol el salvarà.
(Avansa cap al prosceni, Armengol el se-
gueix cautelosament, i quan pot s' amaga,
sense ser vist de ningú, darrera d'un arbre,
oposat al de Don Guillem.)

|Don Pons!

[Na Elisenda!

Vos!

Jo, que soc el ser més ditxós,
perquè aquí vos puc mirà.
No encara goig ni amargura
sentiu, que d'eixa entrevista
pot venir la sort més trista
com la més rica ventura.
Palèu.

I en vostra memòria
el que jo us diga grabeu,
parlo, doncs, i ara escolteu.
Com els àngels en la Glòria.
Vaig vçurer la llum dçl sol

per a mi en desditxat dia;

el meu pare hereu volia,

i no s' am bé a que no 's vol.

La meva mare, amorosa,

sempre amb afany me bressava;

el pare, irat, ni 'm mirava

amb mirada desdenyosa;

i un dia, al fer jo deu anys,

em va dir, tot ell frisança:

«Tú has mort la meva venjança

contrariant tots mos afanys

To d' aquest concell de Vic

qae li diuen noble i sabi,

en tinc rebut un agravi

que de V edat el fatic

no 'm permet avui venjar,

i quan un fill esperava

per venjar-me, tot s'acaba

venint-hi tu a oposar».

Corre en mi sang catalana

i va bullir en mes venes.

—Si '1 meu pare, plorant penes,

(vaig dir), venjança demana,

no per xò aborreixi irat

perquè no es un fill la filla,

que com l'hereu, la pubilla

promet deixar-lo venjat. —

Sentí això, i morí content,

la meva mare, piadosa,

em va parlar, amorosa,

perdó i oblit sols volent,

i 'm va fer jurà, al morir,

tenint aixís l'esperança

d' evità aquesta venjança

que, en cas de que jo cumplir

volgués aquesta promesa,

esperés cumpli els vint anys,

per mirar si iguals afanys

sentiria per sè atesa.

iPobre mare! Va pensar

que amb el temps, instints piadosos

neixeríen generosos,

i amb est intent va espirar.

jo, constant sempre en ma idea,

en lloc de cinters i joies

i tot quan de riques noies

- 33 -

Pons
Elisen.
Pons
Elisen.

Pons
Elisen.

Pons
Elisen.

Pons
Elisen.

Pons

Elisen.
Pons

la edat florida recrea;
a les armes i a la cassa
vaig dedicar mos afanys,
i qui era jo en els vint anys
un torneig va dir-ho massa.
Quedant en ell vencedora,
vós vau quedar vencedor
i em van ferir en el cor,
sí, jo al cor i al pit a l'hora,
vau demanar-me la mà;
jo esperà els trenta anys volia,
avui ha arribat el dia...
dQuè tinc que fer?

Se us dirà.

Elisenda!

Ara, al moment,
si lo que ara jo vos digui
lleal o no, sigui '1 que sigui,
jurèu cumpli incontinent.
Pe'l meu honor es jurat.
Olvidant, doncs, al amic,
porteu-me al Veguer de Vic,
i amb mi sereu desposat.
|En Clariana!

Sí, en Clariana.
Son pare es qui en la sortida
que al meu costà honor i vida
manaba la host vigatana.
El pare ha mort i en son fill
caurà fatal ma venjança;
porteu-lo, Pons, la frisança
dú d'alocar-me '1 perill.
£l si '1 duc, què passarà?
Noble, amb l'ira que m' abrassa,
tinc jo acer... també ell té espasa,
i qui pot més se sabrà.
I jo si així us aproximo
tinc de deixar trist el camp;
o la dóna que més am
o l'amic que més estimo.
Mai!

jDon Pons!

Oh! No, Elisenda,
no'm feu dà amistat o amor,
que és quan ric guarda '1 meu cor,
si no'l prenèu tot en prenda.

El Veguer de Vic — 3

- 34 —

Escoltèu els precs humans
de la que en el cel descança,
que F oblit es la venjança
que 's prenen tots els cors grans.
Elisen. Damunt la neu de la plana
desmontat per mala sort
crida un cavaller la mort
i a un cavaller la demana,
i aquest fent mals avaranys
de sos precs i l'honor nostre,
el lliura escupint-li al rostre,
fent-se befa amb sos companys,
al sè a 1' endemà, el vensut
va anà a buscà al vencedor
per recobrar son honor
si venjar-se hagués pogut,
però ai fí d'aquell combat
havia mort per mala estrella,
i sols li quedava amb ella
un fill que havia deixat.
El fill, gran, més enemic
que 'Is seus pares es encara,
perquè aquest pare, era pare
del que ara es Veguer de Vic.
Comprenèu ara, Altarriba,
si en el desig de venjança
que fa tant dant-me frisança
fins ara a son jorn no arriba,
escoltaré més el plor
d'aquella mare piadosa,
que a la sombra sanguinosa
d' aquell pare sense honor,
Oh! No. Ha crescut mon amor
del arbre d'eixa venjança,
com de la fè l'esperança,
com de la terra la flor.
I si sens terra arbre i fè,
fló, esperança i amor moren,
sens venjar, els que m' adoren
no obtindràn mai de mi rè.
Ré, perquè quan vull pensar
que ella 'm manqui, '1 plor m' ennuega,
l'aire 'm falta, la ira 'm cega,
m' ofego, vull respirar,
i miro si es ben segur
fins que aquest frenesí 'm mimba,

- 35 -

el morí al fons d'una timba
desplomant-m'hi des de'l mur.

Pons Ohl jl pot amb rostre tan bell
tan crudel ira fer conveni!
Ah! £Perque en lloc del mal-geni
no sou l'àngel del castell?
Creguèu-me, vós heu plorat,
les llàgrimes purifiquen,
sos drets els odis abdiquen
i el mort ha ja perdonat.
Perdonèu, doncs, i pensèu,
que si aixís el cel disposa
que sigueu bona i piadosa,
en va a les ires crideu.
Voldreu matar perdonant;
voldreu odià, amor sentint,
voldreu negar, concedint,
voldreu ser crudel, amant,
i com que el peix no và al vol,
ni l'aucell per l'aigua neda,
ni el foc boi cremant refreda,
ni el fret té l'ardor del sol,
veureu que heu de perdonar
dient la ira d'aquest cor...
que cor que neix per l'amor
no pot servir per a odiar.

Elisen. i Ai; Don Pons! Si vos sabiau
des de que'l vostre aquí sento,
com sufreixo i m'atormento,
crec que 'm compadeixeriau.
De ser per vós estimada
sento un desig que m' abrusa,
i lograr-ho vull il·lusa
tant crudel i despiadada.
Jo ho comprenc i vull cedir,
abandonant ma venjança,
més llavors veig que s' atança
qui deshonrat va morir.
Oh! jCom trosseja'l meu cor!
To li he dat, fent-me'l esberles,
més llàgrimes, ai, que perles
té de Granada '1 tresor,
i al brufar com llagrimalls
l'ample escletxa de sà llosa
diu que sà ira encar no es fosa
espuntant-s'hi els precs com malls.

- 36 -

Prop sa tomba, del meu plor

viuen del roser les roses,

del Xïprés les branques nuoses

i l'erbàm que volta al mort,

i amb tot, com el marbre dur

matant sempre ma esperança,

com ans, contesta: Venjança!

com ans, de pedra es el mur,

i tot quan jo puc plorar,

ni que a dolls i mars hi caiga

farà com la gota d'aigua

que ni's coneix en ei mar.

Molts cops, pregant, blanca i pura

i tal com si arrebossada

s'aixequés de la nevada,

una ombra aquí s'atura.

Ah! Veièu! |La meva mare!

|Oh, sí, sí, es la ombra seval

— jFilla meva! jFilla meva;

no veiges mai al teu pare!—

iOh, no, no, ah! jAquell guerrer!

iMirèu-lo... amb la mà a l'escona,

sanguineixant vé d'Ausona...

s'acosta a mi amb posat fer..,

Venjança! jPare, perdó!

{Mare meva, oh! venjeu me!

Ah! No! Si... No puc, mateu-me

0 haguèu de mí compassió.
Pons Oh! sí, Elisenda. La veu

só jo de la vostra mare.

|No vejeu al vostre pare!

[Amor i olvit! Perdoneu!
Elisen. jDon Pons!
Pons Senyora...
Elisen. Acabèm.

Tuntats els nobles feudals

1 tots els senyors comtals
la ciutat demà assaltèm.
Pot en lo combat morir

i jo abans me'n vull venjar;
abans, doncs, l' heu de portar
si l'ofert voleu cumplir.
Porteu-me '1, doncs, si la mà,
i '1 meu cor el vostre espera,
si no,., penseu que en Garriera
s' ha oferit a dur-me'l ja. (Se'n và.)

- 3? -

ESCENA XIII

Don Pons, els dos amagats.

Pons En Garriera. Oh! El meu rival.
£l jo desnuant aquets llassos
tinc de veurer en sos brassos
a Elisenda de Monral?
Oh! No! L'amant vens l'amic,
a la mistat vens l'amor,
jo, fent-me trossos del cor,
duré aquí al Veguer de Vic. (Se'n và.)

ESCENA XIV

Armengol, Guillem i Fadric

Armen. (Veiam, si no hi hagués bruixes,
si hi hauria tot això.)

Guill. Armengol!

Armen. Mi senyo; deiau?...

Guill. Veste'n, ja ho he sentit tot.

Armen. Li ha esplicat la Baronesa...

Guill. £No 't dic ja que veste'n?

Ahmen. Bò!

(fi doncs, i ara l'altra bossa?)

Fadric Guillèm!

Guill. Garriera!

Fadric Ho se tot.

Guill. Més bé jo... la Baronesa
posa com a condició,
per a dar sa mà d'esposa,
el que li duga don Pons
al Veguer de Vic, prenent-lo
i portant-lo abans del jorn
de l'assalt de les muralles,
viu, perquè venjarse'n vol.

Fadric Es cert, don Guillèm.

Guill. El medi

es buscar lo, doncs, pe'l bosc.

- 38 -

Fadric

GüILL.

Fadric
Guill.

Fadric

Guill.
Fadric

Armen,

Guill

Armen.

Guill.

Armen.

Fadric

Armen.
Fadric

|0h, ventura!

De cassera
ha exit avui amb el sol.
Guillèm!

(No podent dir res de goig que sent.)

Prenèm homes d'armes,
anem a cercar-lo els dos;
el trovèm, batem-lo, aplaca,
el portem ans del nou sol,
i ella de la mare selva
per vos arrenca una flor.
No, don Guillèm, ma ventura
es més certa i més aprop;
jo he vist aquí a V Altarriba
i an el Veguer.

Vos?

Tots dos.

Aquí han parlat de venjança,
d'assalts, de salvar-lo, tot
ho he sentit des de la torre
sens que 'm vejessen ells dos.
Se n' han anat; jo, seguint-los
en silenci com qui vol,
seguí '1 rastre de la fera
quan busquem el cau pe'l bosc,
he arribat fins al baix fosso
aon han trovat 1' Armengol.
Ai, com m'haveu pres per altre.
Silenci!

No, perquè jo...
dT'han dat or..? Te'n daré '1 doble.
(El que dic, sempre bruixots.)
Allà han tractat de salvar-lo
per la porta del socós.
Cert.

L'Armengol desseguida
li ha dat les senyes i un nom
d'un vasall de Sabassona,
i aixís vestit, per si fos
que'l trobessin homes d'armes
que van rondant per l'entorn,
li han donat una teiera
per a la foscor del bosc;
l'Armengol ha fet que'l guiessen,
ell s'ha abrassat amb don Pons
i l'han salvat desseguida

~ 39 -

per la porta del socós.
Armen. (Vaja... res, haven-t'hi bruixes

no 's dú callat res del món.)
GuiLL. ll vos l'heu vist quan exía?
Fadric Des del recolse del pont.
Guill. il heu deixat c[ue així el salvessen!
Fadxic Per venir-vos-ho a dir.
Guill. Oh! (Amb ràbia.)

Fadric | Verge Del Munt!
Guill. Què?
Fadric £No us sembla

veure una claror pe'l bosc

que montanya avall devalla?
(Els dos s'hificsen. Armengol esta com alletat.)
Guill. Sí.

Fadric «{No us sembla que es un hom

que va com de Sabassona,

els vasalls d'aquest entorn?
Guill. Oh! |Es ell!
Fadric £Ï ha d'escapar-se'ns?

Guill. Cotra cap al cor del bosc.
Fadric Ah! {Un vasall!
Guill. Oh! jUna ballesta!

(Com ocurrint-li una idea gran.)

Fadric Teniu.

(Una que'n troba arraconada a prop seu.)

Armen. i Verge del Ausó!

(Guillem apunta amb cuidado cap aon supo-
sa que hi ha el Vegüer.)

Fadric Recordeu que'l vol viu ella.

Guill. Aquest es el meu temor.

Fadric Va cap a la fondalada,

baixa sempre... surt del bosc;

corra, mira... baixa.., ara. (Dispara.)

Ah!

Guill. Ha caigut.

Fadric Però...

Guill. No ha mort.

Un llit de Uanses, quatre homes,

i allà amb ell m'espero jo. (Se'n và.)

Fadric Si algú sap el qu' heu vist ara

m'ho paguèu vos amb el coll. (Se'n và.)
Armen. Jesús, losep i Maria!

Si dura, condemnats tots.

- 40 -

ESCENA XV
Armengol i Grau

Grau jPer la Verge, l'Armengol!

(Que ve espantat del que passa.)
Armen. dQuè hi ha, Grau?
Grau Que si ara callas

penjat dalt de les muralles

demà veus eixí el nou sol.
Armen. Ara es quan estic guarnit.

Tú, penjat, si vull callar,

i ell, penjat, si vull parlar.
Grau Calla i parla i n'has eixit.

I jo 't penjaré callant,

dient sols a la Baronesa

que has cobrat or per l'empresa

d'haber-la estada aquí espiant.

Jo diré que...
Armen. No, no, no; .

calla i parla, i en secret

et diré jo'l cert del fet,

si ets prudent, per condició.
Grau Per si una bossa guanyava

com la que heu guanyat espiant,

secrets anava cercant

i per tots cantons espiaba,

quan ve un don Pons tot d'una

i al Baró diu si li dona

sis vassalls de Sabassona

per anà a probar fortuna.

—^Fortuna, dieu?— Com ho dic.

— (L per on tant de nit passa?

—Per aquestos monts on cassa

avui el Veguer de Vic.

Deu-me els homes, si el prenem

torno aquí ans de matinada,

i amb ell la ciutat guanyada

tenim sense que assaltèm.

El Baró ho sent i consent,

- 41 -

i, oferint dins d'una estona

els vassalls de Sabassona,

se'n và el mal noble un moment.

Jo que tant estrany misteri

no comprenc, trovo amb trevall,

aquest vestit d'un vassall

i 'm disfresso per a serhi.

Preparant-se els he deixat,

torno aont eren per anar-hi

desseguida, i al tornar-hi

ja tots fora els he trobat.

Al veureu, fora de mi

de tot noves et reclamo.

{Com es que aquí he deixat l'amo

i al tornar ja no era aquí?

£Còm es que he trovat aquells

en el pati preparant- se

i no 'ls veig ja disposant-se

a voler-lo pendrer ells?

£Còm es que'l vol agafar?

ESCENA XVI

Els mateixos, Don Pons, sis «vasalls» de Sabassona
amb fanals i sis «ballesters» guiats per don Pons, van
de puntetes; al fi, don Pons alsa una pedra de la mura-
lla i tots se n'entren per allà.)

Armen.

Grau

Armen.

Grau

Grau

Calla!

(A Grau, i apartant-se els dos a un costat.)
iQuè es?

Van a agafar-lo.
Ves i vès si pots salvar-lo
anant-lo abans a avisar.

(Acaban de desaparèixer don Pons i els seus.)
Tens ja del Concell perdó
si al Veguer puc salvà aixi.

(I va a dirigir-se a la mina.)

ESCENA ÚLTIMA

Els mateixos, Don Guillem, Don Fadric, quatre
ballesters que duen un llit de llanses tapat, i sis homes
també, amb fanals, com se vagin indicant.

GUILL.

Armen.
Grau

GüILL.

Armen.

Psit!

(De puntetes i no gosant a moures del lloc
que ocupa.)

Què! (Sorpresos i a mitja veu.)

(Ha passat.)

(Senyalant al pont llevadís.) Ja '1 duen aquí.

Ara apareixen don Fadric, dos ballesters,
portant el llit de llanses i, darrera, els vasalls
portant els fanals. Grau i Armmengol retro-
cedeixen glassats de sorpresos; tot el acom-
panyament del llit baixa cautelosament i com
reservant-se dels altres que acaben de des-
aparèixer, i quan han entrat per la porta de
la torre, Armengol diu a Grau que ho veu
mut de sorpresa.

iQuè tal, hi ha bruixes o nó?

Desapareixen els vasalls, etz. Grau ho mira
assombrat i cau pausadament el teló.

FI DEL PRIMER ACTE

ACTE SEGON

LA MATEIXA DECORACIÓ

En un cantó i penjant dels arbres de la escena, un
toldo riqaíssim sostingut amb cordons d'or, sota 7 toldo,
nou cadires daurades, tenint cada una l'escut del seu
senyor; la del mig més alta i al dosser te les armes de
Monral; en la tomba que la cubreix un salser, hi ha roses
esf ullades. En lo tros de mur que del fons va a la torre
se veu passar vassalls traginant llamboides, que d'on
venen figura que van a dur-les a dins de la torre; centine-
lles en els llocs • convenients; es cap al tart i el sol bat
demunt del castell.

Armen. Aigua beneita i te, ruixes;

creume, Grauet, son les bruixes,
son les bruixes del castell.

ESCENA PRIMERA

Armengol / Grau

Grau

({No sabeu que só gat vell?

Grau

£Es dir, que si m'he vestit
de vassall de Sabassona
i ho veu tothom qui m'enraona
ja alguna bruixa ho ha dit?
i Mal llamp!

Armen

Calla!

- 44 -

Grau

Armen.
Grau

Armen.

Grau

Armen.

Grau

Armen.

Grau

Armen.

Grau

Armen.

Grau

Armen.
Grau

Armen.
Grau

I home, es clar,
iquè te d'estrany que vesteixi
nou trajo i ningú 'm coneixi
i ho puga així aprofitar?
Aprofitar?

Com ho dic;
aprofitar, perquè amb ell
penso avui salvà '1 Concell
i al noble Veguer de Vic.
Vós m'ajudareu en tot,
aprop meu, síga'l que siga,
i ai de vos si del que hos diga
ningú mès ne sap un mot.
No tingas por, callaré.
il obeirèu?

Torna a manar-me.
Que mai haveu de deixar-me.
Sempre aprop teu m'estaré.
Primer, doncs. £Còm sabrèm ara
aont al Veguer han tancat?
Per més que he fet i he probat
no he pogut saber-ho encara.
Doncs vós busqueu, jo també,
i en sabent bé allà on se troba
veniu a darme la nova.
Em sembla que no ho sabré.
Des de que amb el llit de llansas
varen portar-lo ferit,
que '1 cerco envà i ja t'he dit
que he perdut les esperanses.
I a mi que sé bé 'ls secrets
del castell, semblant partida,
ja ho vaig dï ahí desseguida;
son les bruixes o els follets.
Bé, però... follets o no
vos obeiu.

Això des d'ara.
No està preparat encara
tot per la benedicció.
Sabeu que vàrem quedar
que jo fora '1 que faria
vení els frares i podria
així el meu plan combinar,
il creus que deurant venir?
Tant fos meu mig plà d'Ausona.
El prió es hom que no enraona

- 45 -

i que '1 que diu sab cumplï.

Sant baró,— li he dit jo,— els nobles

i tots els senyors capdals

dels antics castells feudals

que rodejen aquets pobles,

s'han juntat per sí de Vic

poden eclipsar la estrella,

i volen en la capella

del castell més gran i antic

que les armes beneiu vós

dels barons i caballers

que per sa honra, avui, guerrers

volen sé amb cor generós.

— £A quin'hora es?— A tal.

~£l son molts?— Tots els de vora.

— Donques ves, i en tocant l'hora,

serèm al castell feudal.

Armen. I ja que seràn aquí

veiam si 'm treu-en les bruixes.

Grau Aigua beneita i les ruixes.

Armen. Tu búrlate'n.

Grau Si es així.

Armen. iEs a dir, doncs, que no ho creus?

Grau dQuè hi haigi bruixes?., i massa.
Mira '1 món i en lo que passa
veus bruixes per tot arreu.
Quan d'un castell arruinat
subint un fantasma s'alsa
perquè hi fan moneda falsa,
el castell està embruixat.
Quan el Comte s'ha escaigut
a trobà hont feu son nuviatge
la gorra amb ploma del patge,
es que una bruixa li ha dut.
Quan mort un noble i la sort
fa que ell sense hereu se quedi
i un altre noble Fheredi,
es que una bruixa l'ha mort.
Quan la Comtesa al marit
mentres que'l trovador canta
diu que vaigi a terra, santa,
es que una bruixa li ha dit.
Quan la senyora al Baró
veu molt trist, al temps que trista
a la seva camarista,
es que una bruixa els fa po.

- 46 -

Sempre que 1 prior del convent

veient les cullites fluixes

ha de cobrar traient bruixes,

les bruixes fan el mal vent.

I aixís si mai no he cregut

en les bruixes que en l'ombra

van volant dalt d'una escombra

quan ja la nit ha vingut,

en les bruixes que fan dur

la gorra del trovador

i al noble donen la mort

i al patge fan saltà'l mur,

hi crec tant, que, suposant

que pe'l que les vol son bones,

mentres hi haigi homes i dònes

han estat, son i seràn.
Armen. Bé; però les que hi ha aquí

surten de terra, s' ensorren...
Grau Totes les que per a qui corren,

creu-me, totes son aixi.

(Passa pe'l fons Elisenda, seguida de ba-
llesters i patges.)
Armen. Descubreix-te!
Grau dl això?

Armen. Res,

que passa la Baronesa.
Grau iQuin sèquit!
Armen. Oh, i la riquesa.

Grau e'No duia dos patges?
Armen. Tres.

Veus? Jo hi crec no més per ella.
Grau lEn les bruixes?
Armen. Sí, de xica,

com qu' ella era tant bonica

van entrar per la capella.

El seu cap, com un tresor

lluía de rossa que era,

i volien cabellera

per fer capdells de fil d'or.
Grau li t'ho van demanà a tú?
Armen. No a n'a mi, però a la dida.

La dida tota aturdida

va dir: «No'n dono a ningú.»

I elles fonent-se com broma

per podè eixí del castell,

van dir: *;No 'ns dones cabell?

- 47 -

Doncs, la noia serà un home »
Grau Això deu ser que la dida

potsè ho debía somiar.
Armen. Ves si es cert que va passar
que aixís va ser desseguida.
Era xica, no enraonaba,
i va enraonar tot d'un cop,
si trobaba un arma aprop
tot desseguit hi jugaba.
Corrent sempre com un llamp
deia per a qui, tot fent bulla,
que era una llansa l'agulla
i era una brida l'estamp.
Com que veia que'l didal
el duia per no punjar se,
deia, '1 didal al posar-se,
que duia l'escut comtal.
Sempre parlant de batalles
amb les anelletes d'or
que ella te de molt valor,
probaba si feia malles.
Així sempre anant creixent
va arribar a sé una dóna,
més com sols per home es bona,
es un home, dóna sent.
Ella no ha amat a ningú
mai l'hem vista festejar,
no ha parlat mai de casar,
es més valenta que tú.
No sab brodar seda i or
i sab manejà una llansa;
per l'amor es freda i mansa
i per batres te un gran cor.
En lloc de, essent noia i sola,
tení aprop la camarista,
sols vol guerrers a sa vista,
prop l'estandart que al vent vola
i ha vensut en un torneig,
i ara vol manar batalles
i vigila les muralles
i va fins Vic a passeig,
i ara fa guarní 'ls pedrers,
i avui vol assaltar Vic,
i tant fa, que, com te dic,
al parlar de sos quefers,
m'horroriso, estic confús,

- 48 -

la veig bruixa, creus li ensenyo,
tot tremolo, reso, em senyo,
faig la creu i amen Jesús.

Grau Puc negar la bruixeria

però no que sigui estrany.

Armen. I jo veig el seu afany

perquè m'hi estic nit i dia.

ESCENA II
Els mateixos i Don Guillem

Guill. Armengol.

Armen. Senyor. (La gorra.)

(A Grau perquè se la tregui.)
Grau (Ai, tens raó; la barretina.)
Guill. i Me te irat que'm desatina,
un hom* que per aquí corra!
Armen. Un hom'.
Grau (Jo.)
Guill. Des de que aquí

el Veguer près vaig portar-me,
vaig una torra a gosar-me
i el veig lluny mirant- me a mi.
Darrera meu sento córrer,
em giro pres de temor,
i guaito entre la foscor
l'ombra seva que s'escorra.
M' aturo, sento un trepitx
que un trós lluny de mi s'atura,
hi torno, i fugint procura
allunjar's del meu desig.
I, escoltant si dic un mot,
i fugint, o a ma presencia,
seguint-me com la conciencia
veig aquesta ombra per tot.

Grau Si un vassall te veu d'amic
ben bé se jo qui ha de ser.

Guill. Qui?

Grau En Grau...

Guill. Parla.

Grau L'escuder
que duia el Vreguer de Vic.

- 49 -

Guill. Ah! (Suspirant joiós i comprenent-ho tot.)
Armen. (jS' ba vist atreviment!)
Guill. Es dir que aixís em seguia,

pensant que quan descubrís

el lloc on jo '1 conduís

d' allí amb manya el salvaria?

Ah! jSi jo 'm puc trobà amb ell!
Grau No pot tenir escapada

perquè hi ha l'ordre donada

que ningú ixi del castell.
Armen. (El que jo dic, es bruixot.)
Guill. (I còm has sabut que ell era?
Grau De des de una lladronera

d'on ni distingir-se pot;

al veure un que vos seguia

que ell era ja m' ha semblat

amb poca seguretat

per la distancia que hi había.

Més, amb el que espliqueu, dic,

perquè més no es menester,

qüe es sens dubte l'escuder

que duia el Veguer de Vic.

Oh! sí, sí; el que haveu contat

i el via 'm diu que no m' erro,

Timàn atrau an al ferro,

la venjança V ha portat.
Guill. També es el teu enemic.
Grau I fora així el món enter

si el món fós ell, el Veguer

i el noble Concell de Vic.
Guill. Oh! (Sort!)
Armen. (Jesús! iQuín menti!

I ho fa un cop cada paraula.)
Grau (Mentres tant pensèm la faula.)
Guill. li perquè els odies aixi?
Grau Per ma desventura, criat

del senyor de Sabassona

era, quan ell ordre 'ns dona

d'anar a Vic al mercat.

Tot just llavors el Concell

tancat havia els portals

a tots els senyors feudals

que 'n pau no estessin amb ell.

Al volè entrar-hi els vasalls

del senyor de Sabassona,

surt el poble, se 'ns abraona

El Veguer de Vic — 4

-r 50,—

amb fones, ferros i malls,
i quan de pas tant inic
finint amb morts el flagell,
vam demanar pe'l Concell
justicia al Veguer de Vic.
Mai justicia 'ns volgué fer,
per més que ho vam demanar,
i al fi ens feu f uetejer
per treure'ns, per l'escuder.

Armen. (Jesús, Maria i [osep )

Guill. Armengol.
Armen. Senyor?
Guill. Surt fora.

Grau (No 't mogués d'aquí a la vora.)

Armen. (j Ves, si s'esbrina, qui reb!) (Se'n và.)

ESCENA III

Don Guillem / Grau

( Guillem mira per tot i desprès vé a l'escena,)
Guill. Qui sou?

Grau Vassall del senyor,

com ja he dit, de Sabassona,
Guill. £Ï per xò enemic d' Ausona?
Grau Amb tot 1' odi del meu cor.
Guill. (Oh! Be dic jo que Y infern

més que'l cel molts cops ajuda).

£Tems la mort?
Grau Mai 1' he temuda.

Guill. iVols venjart'?
Grau Com goig etern.

Guill. <^E1 Veguer a tú 't coneix?
Grau Tant com sigués son criat.
Guill. £l aquest que l'ha acompanyat?
Grau Com si sigués jo mateix. .
Guill. il 'm promets d'aquí un instant

dur-lo aquí si viu encare?
Grau Afigureu-vos que ja ara

el teniu aquí al devant.
Guill. Doncs jo 't diré '1 meu secret.
Grau (S'ha vist mai més bona estrella.)
Guill, Tireu el Segne a la capella

- 51 -

Grau
Güill.

Grau

GüILL.

Grau
Guill.
Grau
Guill.

Grau
Guill.

Grau

Guill.

Grau

Guíll.
Grau

Guill.

Grau
Guill.

Grau.

des que pressoner The fet.
Seràs son escarceller,
per que sent jo no succeís
que algú '1 cau em descubrís
prenent-me així el presoner,
i un cop t' hagi fet servir
per a logrà una esperança,
jo '1 donaré a ta venjança
i en ton poder pot morir.
ll dieu que es a la capella?
Sí, però no '1 trobaràs
fins que tú '1 secret sabràs
de com i a quin cantó d'ella...
Diguèu.

Oh!... ii qui m'assegura
que puc dir-t'ho sens recel?
£No us ho jura '1 meu anel?
Hi ha un fet sols que per mi ho jura.
Quin?

De fer un crim se tracta
i avui per fer-lo ens unim,
fes tú com jo un altre crim
i dos crims sellen el pacte.
Així en callar té interès
cada hu pe'l mal que li p.\ra,
mentres que si ho digués ara
jo hi perdo molt i tu res.
iQuin crim doncs tinc de fer jo?
Porta a n' en Grau mort o viu,
serà per a mi motiu
de confiança i fonda unió.
Si no vol mori el tindrèu,
iMés si '1 teu punyal el mata?
Dú un relicari de plata
que en veient-lo ja ho veurèu.
Com?

Li va donà '1 Veguer
t el darà sols amb la vida.
Doncs vas, el dús desseguida
i ets del Veguè escarceller.
Doncs, a veure.

I amb l'ofert
aquest collar de predrería. (El que ell du.)
Ta veureu com no 's podia
dir-ho a ningú amb més acert

- 52 -

ESCENA IV
Don Guillem i Don Fadric

Güill. fa hi va, somriu esperança

si es ton cel que 'm vulga a mi
Ja veig l'arc de Sant Martí,
darrera els núvols avança.
Molts i amb prendes de valor
a n 'al meu amor fan guerra,
jo, minant per sota terra,
arribaré a son amor.
Després el seu cor glassat
no deurà a n' al meu respondre,
més el sol que ahi es va pondre
surt demà, i l'altre, i passat,
i jo, sol, i flor l'amor
sota la neu amagada,
reviurà, un cop desglassada
pe'l foc ardent del meu cor.

Fadric Guillèm. (Sortint.)

Guill, Ah! fVós don Fadric?

Deia veient del fet l'historia
que si en ell hi ha amor i glòria
doneu la glòria al amic.

Fadric No comprenc perquè parlèu.

Güill. 1 es conversa aviat entesa.

Fadric Sent per vós la Baronesa
i res per mi, com sabeu.
Ella va oferir sa mà
a qui el Veguer li presenti,
més el cor que l'acontenti
tant sols el vostre serà.
Aixís es que si li dic
jo acabant les desiguals
lluites dels senyors feudals
amb l' irat Concell de Vic,
entrego el Veguer, i en prenda
la vostra mà i vostre cor
que 'm deu a mi sens amor,
vull pe'l Baró com ofrenda.

- 53 -

Fadric

GUILL.

Fadric

Guill.

Fadric
Guill.

Fadric
Guill.

Ella us donarà el dols sí
de vostres cants fent memòria,
i ens partim amor i glòria
dant-me vos la glòria a mi.
i La glòria!

De dà el Veguer
vostre primer enemic,
finint'ho tot aixi en Vic,
tenint-lo ella en son poder.
(Oh!) (Dissimulant.)

;Sí, Guillèm! Preneu vós
de tot tanta part de glòria
i la de fer-ne memòria
de haber-me fet tant ditxós.
<*Si de l'amor tinc quan més val
què de la glòria vull fer?
Avui, doncs, daré '1 Veguer
quan ens juntèni per l'assalt.
£La ferida?

Ja no es res.
To sé on tocà es necesari
perquè sens ferí al contrari
caigui a terra ben estès.
£Haveu pensat qui serà
V ombra aquella que hus seguia?
Se revolca en la agonia
si en est moment no ha mort ja.

ESCENA V
Els mateixos i Grau, donant el que diu.

Grau
Guill.

Grau

Fadric
Grau

Grau

El reliquiari.

Això és (A Fadric.)

de que ja no viu la prova.
Anem aont èl Vegué's troba.
El collar.

(Guillèm se 7 treu del coll i li dona.)
il el dèu? (Estranyant-se }n.)
I més,

perquè això que ha fet ho val.
I pensèu que '1 Veguè espera.

- 54 -

Guill. Vaig amb ell, deixe'ns Garriera (A Fadric.)
i ho sabrèu ants de V assalt.

{Guillem se'n va amb Grau per un cantó,
Fadric per ? altre.)

ESCENA VI

Elisenda, aviat, Don Pons

Elisen.

Pons
Elisen.

Pons
Elisen.
Pons
Elisen.

jDeu meu! £Què passa per mi?
^Perquè si era ma esperança
el meu desig de venjança
mort aquest desig aquí?
Elisenda ! (Entrant.)

Ah! <jsou vos?
;E1 portèu?

No.
Ahl

<iQuè us passa?
Que '1 no dur-lo el cor se 'm glassa
i el no dur-lo el fa ditxós;
que entre el bé i el mal que intento
per l'impuls que 'm guia avui,
ni se si vui el que vui
ni se si sento el que sento.
Penso en els darrers instants
d'aquella mare amorosa,
i en el cor sento piadosa
els impulsos més cristians.
Penso en els moments darrers
del que sota '1 marbre es troba,
i com la hiena en la cova
mos instins desperten fers.
I lluitant trenco el plorar,
i maleint veig ma fartuna,
i plorant, perdo una a una
llàgrimes que veig secar.
fins que totes les perdré
del meu trist cor fent esberles,
com d'un enfilai de perles
desfet el nús que les té.
Oh! [Quina vida la meva!

- 55 -

Aixís mina sa existència
el deber i la conciencia
que contra un mal es subleva,
i ecsitada, amant, febrosa,
l'aire d'odi em porta miasmes,
i en tot veig irats fantasmes,
i una veu sento piadosa,
i si hem postrà devant vós
ahí, ecsaltant-me un deliri,
no fa molt m' ha dat martiri,
ara un somni fantasiós.
Pons Diguèu.

Elisen. D'ordenar cansada

els preparatius guerrers,
tenint la torre guardada,
i, un cop la pedra posada
dalt dels marlets i els pedrers,
per el cansanci rendida
se m'ha adormit al fí el cor,
i dins ma cambra enriquida
de enterques sedes guarnida
he somniat amb vostre amor.
Tot d'una i entre els joncars
que te '1 riu a l'altra banda,
devant meu veig aixecars
una ombra que al parars
silenci al aigua comanda.
I l'aigua, l'ordre al sentir,
a sos peus s' atura mansa;
el seu fons veig enrogir,
d'angunia llenso un suspir
i aixís diu l'ombra:— Venjança!
- - Per a calmar-ne sa pena
la tindràs, — li he respost jo, —
quan tornes l'aigua serena, — -
i una veu de ditxa plena
diu, entre 'ls salvers: — Perdó!
Cap aon sento veu tant bella
ferit el cor m' aprocsimo,
quan dú el riu negra una estrella
que amb vostra veu parlant d'ella
em diu, parant-se: - T'estimo!
La veig io i el meu dolor
sonriure's fa d'esperansa;
vaig seguint ja sa claror .
i va fugint dient-me:— Amor!

- 56 -

de la veu que'm diu: Venjança!
Riu avall, al fí s'atura
devant la que 'm diu perdó,
quan la sombra somrient pura
diu: — Les flors de la ventura
son les flors d'esta passió.—
i arrambant d'una garlanda
un ramell de campanetes
les tira al riu i comanda
que voltant vagin per tanda
l'estel per qui les ha tretes;
i '1 riu son plor de ventura
cambía per joiós plor,
la estrella brilla més pura
i les flors de la ventura
la volten dient-li : Amor.
Tot brilla amb brill d' alegria
tot té un destell d' esperança
i tot riu com qui confia,
quan les flors de cop desvia
un altre crit de venjança,
i mentres brillant encara
morir em feia d' horror,

— Venjança! — deia '1 meu pare.

— Perdó! — aquella santa mare,
i ella, enfonsantse'm: — Amor.
Més que amor i perdó al fi
pogué en mí '1 crit o amargura

i al jurar venjar-me allí,

mort l'estrella i sento aquí

morir del cor la ventura.

I al passà al cel dels recorts

per la veu que 'ls deia moria,

les campanetes sent flors

se van posà a tocà a morts

si abans tocaven a glòria.

An aquí jo, com si mig cor

m'arranqués al enfonsar-se.

— jAi, no, no,— he cridat,— Amor,

perdó pel deshonrador,

si eixes flors han d'esf ullar-se!

I al sentir de perdó}\ crit

ja ha brillat de nou l'estrella,

ja les tres s'han enfosquit,

ja de nou /vos ami m'han dit

i hem gosat pau dolsa i bella.

- 57 -

Mentres que al mori 'ls recorts

venjatiu que'm deien moria,

les campanetes sent flors

si tocaben ans a morts

s'han posat a tocà a glòria.
Pons Ah, Elisenda! Així es com vòs

sabeu calmar l'amargura.
Elisen. No, don Pons, no, la ventura

ja no pot ésser pe'ls dos.
Pons dQuè tinc de fer doncs, si us dic

que sens vós no hi ha existència?
Elisen. El de sempre; a ma presencia

portar el Vegüer de Vic.
Pons No, Elisenda, es impossible;

com a un enemic irat

anit pel bosc l'he cercat

no sen trovar-lo possible;

primer, somniant vostre amor,

que no's trovés em dolía;

al trencar després el dia

m'ha fet el cercar-lo horror,

i del arbres la remo

deia, amb veu que als vils insulta,

que fins el bosc que 1' oculta

es més bon amic que jo.

i Ah, no, no, Elisenda, mai!

Demanèu pe'l vostre amor

tros a tros tot el meu cor,

i '1 donaré sens esglai.

Però la vida de qui

la amistad ne guardo en prenda,

ni puc donar -la, Elisenda,

ni essent lleal pot cabre en mi.
Elisen. Comprenc, Don Pons, i '1 cor sent

el que dintre '1 vostre passa,

però també sabeu massa

el que es per mi un jurament.

Jo he promès la meva mà

a nal que amic o enemic

porti aquí al Veguer de Vic,

I el que '1 duga la obtindrà.

Pero aquest perfum del cor

que es amor quan ell 1' envia

del seu fons aont amant nia,

es sols, Pons, pe'l vostre amor.

{Ell li besa la ma i ella se'n và.)

-58—

ESCENA VII

Don Pons, aviat Grau

Pons Oh, no, que mori dins ï ànima

si es son preu la desllealtat
Grau Ah! Don Pons! (Sortint desesperat.)

Pons Tú?
Grau |Ah, salvèu-lo!

Pons A qui?
Grau A n'ell.

Pons A n'ell?

Grau Mal llamp!

Pons iPrò es del Veguer de que 'm parles?
Grau D'ell, tant lleal com desditxat,

ahï an el bosc van ferir-lo,
vós el vau anà a cercar.
Mentres hi ereu van portar-lo,
fins avui ha estat tancat,
logro saber-ho amb astúcia,
trobo un medi per salva'l,
li dic, i no vol seguir-me,
el convenso i segueix ja,
sortim i '1 pas impideixen,
tornèm arrera esperant,
us veig i us dic que s' espera
dins la capella amagat
i que si per a salvar-lo
no veniu amb mi al instant,
demà penjarà en les forques
de Elisenda de MonraL

Pons Oh, bon Grau, A ont es?

Grau Seguiu-me.
Pons Mes, ferit.

Grau Camina ja.

Pons Mes, si '1 veu-en.
Grau Veúrèm medi.

Pons Mes, si 's tro ven...
Grau Que 's trovar...

Veniu, salveu-lo i si '1 troven

- 59 -

com amic heu complert ja.
Pons Oh! I veuré cumplir si '1 salvo
pe'l que buscant-lo he fallat.

(/ se'n van els dos precipitadament.)

ESCENA VIII
Armengol i Dojs Fadric

Fadric

Armen.

Fadric

Armen.

Més tú que n'ets majordòm
del castell ja fa tant anys:
£es cert que la Baronesa
sempre que 4ls té de juntar
amb altres nobles com ara,
dels castells d' aquí al voltant,
prop d'aquesta torre Us junta
si no fos la vela al ras?
]o sè, no més, que '1 seu pare
va mori un dia embruixat.
Al morir va parlà amb ella
fent- li encàrrecs molt estranys,
i des de llavors quan junta
per res als senyors feudals,
vé aquí per que 1' aconsellin
el mort sobre '1 que farà.
Aixís n'es que cada volta
que com dic s' han de juntar,
com que aquí '1 sol estabella
si un no ys lliura dels seus raigs,
vinga afegir robes lústiques
i cinters i endomascats,
i guarnim aquesta vela
amb entenes i estandarts,
i baixant les cadirasses
de la cambra del juglar,
te aquí al ras tant bé les juntes
com les pogués teni a dalt
en la de les embaixades
a sota els artessonats.
Tenint cambra per xò expressa
fatlera es que fa pensar.
Pensaments d'una embruixada
que per forsa han de sè estranys.

- 60 -

ESCENA IX

Els mateixos, senyors feudals i Don Guillem (que
deuran anar ben vestits i que el director d' escena pro-
curà que siguin actors ).

Fadric

Armen.

GUILL.

Fadric
Armen.

Oh! jAmics meus! Don Bernat Cànoves-
(Encaixant amb tots.)
Baró del Guerri... Contrau...
(Vaig a avisà a mi senyora
que ja son aquí juntats.)
(S'en và, i apareixen més nobles, Don Gui-
llem encaixa amb tots.)
N'arribat al últim l'hora.
Oh! La ditxa 'm té ubriac.
No anat mai a terra santa
estol més ric de cristians.
Ja cal bé que Vic tremoli
si avui per fí es trenca el glas.
Molt bé dièu.

|La Baronesa
Elisenda de Monral!

(Surten els patges, i Elisenda va devant;
Armengol queda al fons.)

ESCENA X
Els mateixos, Armengol, Elisenda i patges.

(Elisenda s'agenolla devant de la tomba, resa
un instant, besa la pedra i va saludant al
assentar-se en la seva cadira; els nobles tots
drets devant del seu siti. )

Fadric Oh! |Es hermosa com un àngel!

(I queda contemplant-la arrobat.)

Guill. jSí; gosa, gosa, insensat!

- 61 -

Bé fas (Testar contemplant-la
quan prop la tomba s' està,
tes il·lusions avui moren,
mortes les deus enterrar.
En lloc com prop d7 una tomba
se sent el que deu finar,
i aquí al menys hi haurà els precs d'ella
i les flors que hi esfullarà.
Elisen. Oh! Perdona'm, mare meva,
ell ho vol i ho vaig jurar.
Prou he lluitat, l'honra 'm crida,
però avui seràs venjat.

(Besa la tomba, s'aixeca, els patges que ana-
ven a darrera d'ella tiren roses damunt del
marbre. Ella passant per entre els senyors
feudals va a la seva cadira, saludant i essent
saludada, al ser-hi devant, dreta, com tots
ells diuen.)

Elisen. De Bellmunt la Verge us guardi,

barons i nobles capdals.

(Tots saluden; passen pe'l fons quatre

dominics guiats per en Grau que els acom-
panya, atravessant T escena.)

lA on van aquets rel·ligiosos?
Guill. A la capella a pregar.
Fadric Son els monjos de l'ermita

que les armes beneiràn.
Grau (Molt tino en tot, gran misteri,

sempre resant i el cap baix.)
{Després d'haber-los dit, desapareix amb ells.)
Elisen. Cubriu-vos ja, í prenga assiento

cada hú en el seu sitial,
Armen. (Si les bruixes no 'ns ho espatllen

tot va per ara com sà.)
Elisen. Ara ojats, barons, i en calma

resoldrèm bé aquí el pactat.
Güill. £Més, perquè dels Altarribes

apareix buit el sitial?
Elisen. (Massa ho ha vist per ma desditxa )
Guill. Crec que amb ell no 's pot comptar.

Amic des de l'infantesa

del Veguer de Vic, voldrà,

per no entrar amb ell en lluita,

no anar amb nos al combat.
Elisen. jQuè dièu, |Baró de Gurb! (Ferida.)

- 62 -

Guill. Pensèu de Don Pons més alt.

Cert es que al Veguer l'enllassa
la més antiga amistat
i que mai amb traidoría
podrà al Veguer fer cap mal.
Més no per ell voldrà nr honra
que guarda intacta tacar
ni abandonar, per no batrers,
als seus, els senyors feudals.
Parlèu, doncs, coses de guerra
més que ell no ampleni el sitial,
Parlèu, doncs, de quan convinga
per la ciutat assaltar,
que jo, que dins son pit miro
son cor com sota un cristall,
vos iur' que si ara a la cita
hont tot es pau ha faltat,
no faltarà en les muralles
on tot serà guerra i sang.

Elisen. La vritat te un clar puríssim
que res el deu entelar,
i que es noble la confessa,
més que al fer-ho 's faci un mal.
Jo tinc un pare en la tomba,
que Vic, altiu, ha insultat.
Jo duc vels de negra sarja
que m'endolen fa trenta anys.
Jo he plorat per mor d'Aussona
llàgrimes de fel amarc.
Jo sento per Vic més odi
que 'ls meus passats pe'ls alarbs,
i amb tot, quan de Vic es parla,
no puc menys que confessar
que, fóra el vil que va ofendre
al meu pare desditxat,
en el concell i en la guerra
i en la lluita i en la pau
i en el torneig i en la cassa
i en quan noble puc pensar,
no hi ha ningú al món més digne
ni més brau que 'ls vigatans.

Guill. Pot perdonar ma senyora
Baronesa si he faltat.

Elisen. I ja perdonat, amb calma,
nobles barons, escoltau.

Guill iQuí serà aquí de nosaltres

TT 63 -

que Vic no l'hagi insultat?

Els concellers i sos nobles,

sos barons i sos magnats

prou segurs dins les muralles

que sos albercs van guardant,

ens insulten cada dia

creient-se aixís prou salvats.
Elisen. Quan rebé mon pobre pare

del Veguer insult tant gran,

manà tapiar les finestres

que donen a la ciutat,

jurant no voler guaitar-hi

fins que venjar-se logrars;

les finestres son tapiades,

jo endolada encara vaig.
Fadrïc Demà hi passarà, Elisenda,

del sol que 's ahi el nou raig.
Elisen. Jo manaré la batalla

tenint-vos per capitàns.

{Els nobles parlan uns i altres fent senyals

de desaprobació.)

Murmurèu? £Hi ha per ventura

qui amb més dret puga manar?

Jo he vensut en noble lluita

a a' al cavaller més brau.

Jo de tots la més ofesa

sò pe'l Veguè i la ciutat.

Jo amb trenta anys d'amargues llàgrimes

el dret que 'm toca he pagat,

i hereva só de la casa

més antiga dels voltants-

De Tagansanent al Gurri,

de Cabrera a Sant Julià

i del Gurb al Coll de Malla

per planes, colls i serrats,

no hi ha una roca ont encara

no hi rogegi d'ells la sang,

ni un palet que sots ses plantes

no haigi algún cop rodolat,

les polancres que al riu cerquen

sa glòria al cel senyalant,

la antiguitat de ma casa

els fets que he dit dels passats,

el costar-me a mi més llàgrimes,

l'haver dat per xò més sang,

i per cavallers sent dama

- 64 -~

ja que hos ho prega amb afany,

fa que ningú dubtar puga

que per venjà els drets feudals

no hi bagi més capitana

que Elisenda de Monral.

{Els nobles parlen baix, uns als altres, i al

fi cedeixen. )
Guill. Manéu, doncs, vós la batalla.
Elisen, El cel que 'ns guia us ho pac

Llestos ja els enginys de guerra,

els caballs aparellats

i armats ja de totes armes,

quan la fosca s' extendrà,

al sentir el seny del lladre

l'hora de marxa ha sonat;

no deixèm en nostres cases

ni un sol soldat, ni un vassall,

devallèm per la montanya

com les roques d'un desglàs,

i al ser allà on Vic s'assenta,

sota nos quedi aplanat.
Fadric Estem tots a vostres ordres.
Elisen. En sentint el seny, marxar.
Guill. Molt 'm plau la Baronesa,

Tardor que així us fa parlar,

molt 'm plau si no oblidésseu

el recort per mi més grat.

El recort d'una venjança

que amb vostra mà heu de pagar.
Elisen. ^Oblidar-la, Saludeusas?

iCòai de mi això es pot pensar?

Per ella jo robo a l'ànima

l'amor que sentia ja,

per ella, aquí en les muralles,

o en la ciutat o en l'assalt,

a qui viu entregui a ma ira

al Veguer de Vic com sap,

l'amor dona i mà d'esposa

Elisenda de Monral.
Guill. Per ella, doncs, jo us presento

al Veguer de Vic.
Elisen. Vós! (Aii

( Tots s'aixequen.)

amor de l'ànima meva

que 't perdo i no 't puc deixar.)

iVós podèu al Veguer dar-me?

- 65 -

Guili*. En cambi de vostra mà.

Elisen. Preneu-la!

Fadric [Mai, si es d'esposa!

Mal cavallè i amic fals.
Guill. |Don Fadric!
Fadric iSí, Saladeures,

mal cavaller i deslleal!

Tunts al Veguer apresarem,

junts el debíam portar.

Vós vau dir: — Deu-me esta glòria,

i per vós sia sa mà —

jo vaig accedir, creient-me

que això hus satisfeia mal;

i volèu sa mà i la glòria

quan el moment ha arribat.

A qui aixís falta quan obra

se li tira al rostre '1 guant. ( Tirant-li.)
Guill. I jo '1 recullo, en tant probo

que quan haveu dit es fals.
Elisen. Cavaller!
Fadric Felló!
Guill. Porteu-lo

si sou vós que l'apresat.
Fadric No, perquè a vostra custodia

vaig entregar-lo confiat.
Guill. No, perquè, com ja he dit ara,

tot quan haveu dit es fals.
Fadric Don Guillèm!
Guill. Mos homes d'armes.

( S' adelanten dos ballesters i escolten V or-
dre que 'Is dona.)
Elisen. dQuè aneu a fer?

Guill. Al costat {Als ballesters.)

del portal de la capella

i obrint el retaule llarc

i apretant en la motllura,

trovarèu, a dins entrant,

un cavaller que s' espera;

porteu-lo aquí custodiat.

(Els ballesters saluden i s' en van.)
Elisen. j Ai, pobre esperança meva!
Guill. Ell dirà qui '1 cullí al camp.
Fadric Ell dirà qui va portar-lo.
Guill. Aquí '1 porten.

Fadric V eguer . . . (Adelantant-se.)

El Veguer de Vic — 5

- 06 -

Tots Ah !

(Al veure que porten près a Don Pons en
lloc del Veguer. )
Elisen. £Don Ponsr

(Entra alegra al veure que s'han equivocat.)

ESCENA XI
Els mateixos i Don Pons

Pons Sí; Don Pons que salva,

fent-ho axis, al amic lleal,

Don Pons que dintre '1 retaule

al Veguer ara ha trovat

i donant-li sa armadura,

donant-li aixís lliure '1 pas,

i en compte d'ell jo quedar-me

dins del retaule amagat,

V he salvat per cumplir ara

com deu fer-ho un amic lleal,

i per dir-vos, al trovar-vos,

que sou uns vils i uns cobarts.
Tots jDon Pons!
Elisen. Deixe'ns!
Fadric Nostra honra

tacada així crida sang.
Elisen. Juro entregar-lo a vostra ira

quan jo amb ell hagi parlat.

Espereu-me al pati d'armes.
Guill. I nosaltres dos, al camp.

(Se'n van els nobles per un cantó i Guillem

i Fadric per V altre.)
Armen. Mentres no *s treguin les bruixes

no darèm en segú un pas. ( Se 'n và.)

ESCENA XII

Elisenda i Don Pons

Elisen. íEs dir, doncs, que l'heu salvat?
Pons Calma, escolteu-me, senyora:

— 67 -

Elisen.
Pons

Elisen.
Pons

Eltsen,

Pons

ll gosa? £l diu que m' adora

qui vol mon nom deshonrat?

No, perquè probaus no cal

que vostra honra es l'honra mía,

i essen pres amb traidoría

vos deshonraba '1 mata'l.

I ell, miserable, ha fugit.

^Fugir ell? Quan poc, senyora,

el noble cor que atresora

coneixèu, quan això heu dit.

Aquí dels senyors feudals

ha sentit la traidoría,

i venjar-se d'ells volia,

d'un a un, i amb armes lleals.

I si el castell ha deixat

i ara '1 pont del Gurri passa,

ha sigut per l'amenassa

de negar-li ma amistat

Ben clar veig que entre l'amic

i l'aimada, en vostre cor,

es rival del meu amor

l'amistat d'un enemic.

Vós el preferiu a n' ell

quan la sort a triar vos dona,

contra '1 brill d'una corona

el salvèu dins mon castell.

I jo que veig que l'amor,

olvidèu, d'arrel l'arrenco,

per més que sé que amb ell trenco,

engrunes fet, el meu cor.

Oh! Elisenda; entre dos vents

com la pobre nau navega

iquí obra '1 cor o qui l'aplega

si hi lluiten dos sentiments?

Ell, l'amistat; vós, l'amor;

partint-se'm per igual mida,

i no tinc sinó una vida

i no puc dar sinó un cor.

jl quin amor, Deu del cel!

|I quina amistat, senyora!

Mort per l'un el cor que plora,

per l'altre 'm mata l'anel.

I si quan per est amor

esta amistat sacrifico,

a n' al meu cor notifico

que ve a glassar-lo la mort.

- 68 -

Quan per aquesta amistat
vostre amor en mon cor gelo,
morir em sento, i recelo
que ]a la mort m ha cegat.
Si per vós li falta a n' ell,
sento que per ell m'exalto;
si a vós per ell ara us falto,
de la mort sento el sagell.
I en la fosca nit del dubte
perdent-me entre tants recels,
veig que '1 brill de dos estels
en el cel de prompte 'ns subta*
L' un del altre 's va apartant
mentres jo un dels dos segueixo,
i tot seguint-lo adverteixo
que veig l'altre més distant.
I al ser que, pe'l que he seguit,
al altre he perdut de vista,
amb sols un, perduda i trista
l'ànima, veu negra nit.
Nit que no aclareix el sol
al brillà amb el trenc del alba,
perquè sols de fosca 'm salva
dels dos astres el consol.
I per xò al dir que acostèu
d'amic i aimada amoroses,
les estrelles tremoloses
que amb la venjança apartèu,
vos prec que amb igual amor
n' ajunten les clarors sues,
perquè 'm perdo, sens les dues,
en la soletat del cor.
Elisen. No, Don Pons, tot s'ha acabat,
jo com en mon ric tresor
vull regnà sola en un cor
sens parti rè amb l'amistat
Però de des que he vist clar
que en vós, tant com mon amor,
pot l'amistat i el favor
que ell ha arribat a alcançar,
vos dic que si dant la mà
a un altre, per vós guardava
l'amor, perquè amb ell pensaba
en un cor sola regnà,
ara amb la mà daré '1 cor
a qui el Veguer em presenti,

- 69 -

(Molt resoluda, però 's coneix la lluita del
seu cor. )

perquè cor que amor no senti

pot de nou setir-ne amor.
Pons £Ï on es, doncs, el que 'm jurabau,

pur i sant i etern per mí?
Elisen. Pe'l desengany mort aquí,

gelat, Pons. iPer què '1 gelabau!

Ell brillaat com ric estel

que crusa la blava esfera,

s' ha sorprès en sa carrera

desplomant-se des del cel.
Pons Sí; més lliure ja el Veguer,

si'l podem matà en l'assalt

£a qui 's dona aqueix cor Ueal?
Elisen* A qui l'hagi dut primer.

Si aquí el de Gurb l'ha portat,

ja per mi ha cumplert portant-lo.

Si ha fugit, per vós salvant-lo,

no es culpa d'ell si heu faltat.
Pons No, Elisenda, per pietat.
Elisen. Jo cumplir dec la promesa.
Pons Que amb el Veguer va compresa.
Elisen. Que no es per ell si ha faltat.
Pons {I així olvidar-me heu pogut?
Elisen. (L'honra ho vol!
Pons iL'amor s'hi oposa!

Elisen. I mort ell, jo sò la esposa.

ESCENA XIII

Dits i Don Miquel

Miquel

Elisen.

Pons

Elisen.

Pons

Miquel

De Don Pons, que aquí m1 ha dut.

Ah! (Admirats.)

|El Veguer! (Amb gran alegria.)
(Ell! i Ell aquí!)
Vós vau jurar aquí un dia
que vostra mà 's donaria
a qui m' entregués a mi.
I ara, Don Pons m'ha entregat
a vostra ira, presentant-me.

- 70 -

Amb vós ell cumpleix, portant-me,
cumplíu amb ell el pactat.

Pons (Generós i noble cort

per ma ventura s' entrega.)

Elisen. Cumpliré, més a Deu prega,
ja que es sa ditxa, ta mort.

Miquel Si ell el cor dava per mi,
bé dec dar per ell la vida.

Pons iQuè no la darèu rendida

mentres Don Pons visca aquí!

Miquel Què es el preu del vostre amor.

Pons Que no'l vull es ma resposta,
si vostra vida ell em costa,
jo no '1 tindré amb vostra mort.
No '1 tindré, perquè es el cert
que jo aquí vos he portat,
i no vull felicitat
que aixís al darse'm vos pert.
Elisenda de Monral,
si això a sa ira s' ocorre,
vos penjarà d'una torre
del seu castell senyorial;
que havent de donar sa mà
al que així us porta al suplici,
haurèu fet un sacrifici
que, no essent jo, serà en va.

Miquel No ho serà, perquè sabré
referir-l'hi jo ïa historia;
de ma amistat te memòria
i quan m'estima sé bé,
però entre aquesta amistat
i l'amor que li exigia
al Veguer de Vic volia,
ell per V amor m' ha apressat.
Desprès d'això, arrepentit,
ha volgut ara salvar-me,
però es ell qui va portar-me
com li havien exigit.
Jo recelós m' he quedat,
i quan per la vida meva
la ventura de la seva
que perdia he escoltat,
pagant favor per favor
tornar-li vull la ventura;
prenèu vós venjança dura
i deu-li a n' ell vostre amor.

Pons Que ment per darme'l creguèu,
Elisen. Calleu!

Miquel (Promesa es promesa.)

Elisen. Calleu; no vull que amb grandeça
ma ràbia aixís desarmeu...
(No vull veure't elevar.)
Perquè bò no t'apareixis
et vull vil, perquè mereixis
el càstic que* t vull donar.
iDon Guillèm!

ESCENA XIV

Dits i Don Guillem
(Quatre homes d'armes que 7 segueixen.)

Pons Oh !

Guill. i El Veguer!

Pons (Tot d' ira el cor se m* abrasa )
Elisen. Prenèu a Don Pons la espasa.
Pons Jo.

Guillèm vol anar cap al Veguer i ella'l conté

senyalant-l'hi i dient-li.)
Elisen. A Don Pons, he dit, primè.
Pons Senyora!..

(No vol donar-la, però es voltat pe'ls quatre

ballesters que'l fan cedir, i la dona a Guillèm.)
Elisen. Dèume-la a mi.

(Don Guillèm la dona i ell la deixa prop

seu, dient amb calma.)

No creient-me prou segura
devant d'amistat tant pura,
guardeu Don Pons lluny d'aquí,
fins que fent vos jo senyal
pot deixar lliure '1 castell.
Pons Adeu.

Miquel ("Adeu.) (Encaixant.)

Pons (A Elisenda.) Si mort ell
jai del castell de Monral!

(Anant-se' n amb els quatre ballesters i Don
Guillèm, etz., etz.)

- 72 -

ESCENA XV

Elisenda / Don Miquel

Elisen. fa estem sols, al fí he pogut
mira-us aixï cara a cara.
Al fí, aquí la sort avara
a dar-me est goig ha vingut.

Miquel 1 jo beneeixo el dia

tant ditxós per a el meu cor,
ja que 7n ell, dant-me la mort,
vos puc dar tanta alegria.

Elisen. £Sabèu perquè eix frenesí
així a l1 ira m' abandona?

Miquel No '1 sabia; més fa estona
me l'ha dit Don Pons aquí.

Elisen. Reposa aquí qui 'm pregaba
que venjés jo l'honor seu.

Miquel També aixís descansa 'i meu,
i la mort tot odi acaba.
Per xò'm glassa afany crudel
de continuà eixa guerra,
vós el venjau en la terra
i ells dos ja s' aimen al Cel.
Al Cel, on tot es perdó,
i amor etern i esperança,
donem-li en lloc de venjança,
Elisenda, una oració.
Més per ell el roser blanc,
que al entorn mirant m'encanto,
rega una gota de llanto
que no un regaliu de sang.
El meu, es vil; pur el Cel,
l'home es odi; Deu, pietat;
el que aquí just s'ha pensat
es injust dalt del blau Cel.
Oracións, plors i pietat,
van al Cel per fer-se estrelles,
i des d' allí guien elles
nostre camí desditxat.
Venjanses, odis i sang,

- 73 -

ses llums esborren divines,
i per un camí d'espines
caiem al fons d'un barranc.
I si inspirat per l'Infern,
venjança, hus deia aquest pare.
iCòm pot mai dirvos-ho ara
que l'aconsella l'Etern?

Elisen. {\ us pensèu aixi escapar?

Miquel No Tn tinc tant sols esperança
que no sia per venjança,
i aneu-me al punt a matar.

Elisen. Ni aixís calmaré '1 rencor

amb que contra vós m1 animo,
ifo vos odio!

Miquel Jo hus estimo...

amb tot l'amor del meu cor.

Elisen. Vós?

Miquel To, sí; per desventura,

quan vostre odi no sabia
ni en Don Pons en conexía
l'amor que en ell es locura.
Vos vegi i vós, vaig amar
amb tota l'ànima meva,
que ara per desditxa seva
pot mori avans que oblidar.
I en silenci axi adorant-vos,
i fins que 4 Concell de Vic
pogués ser-ne vostre amic,
vostres odis aplacant-vos,
envejava an el juglar
que en vostre castell trovaba,
perquè, amb troves que cantava,
prop de vós podia estar.
Envejava al falconer
si a cassà us veia algún dia,
perquè, amb son falcó, podia
més que l'aimant cavaller,
i en mon delirant amor,
quan amb el sèquit passaba,
fins a na '1 patge, envejaba,
que vos duia '1 ròssec d'or.
Era un amor que's tancava
sens per veure'l deixà esberla,
era la sútida perla
que la petxina ocultava.
Ric estel que'n un cel fosc

- 74 -

ningú veia i en và lluía;
ressò d'arpa que's perdia
en la soletat d'un bosc.
Sols l'esperança alentava
flor que aixís creixia pura,
i en el plor de ma amargura
lliri d'aigüa el rebaixava.
I en mes esperanses folles
volia viure pres d'amor,
més que fós per mi aquest cor
la cambra de les argolles.
Figureus, sent veritat,
quan que 's cert el cor vos crida
com ha de voler la vida
el cor que aquí duc tancat.
Privat de quan idolatria
la a qui jo am, ama al amic,
i per vós sò un enemic,
i en guerra esteu amb ma pàtria.
I no poden dur ventura
d' est ideal les flors divines,
si esbarsers, per tot, i espines
les volten per desventura.
Ah! no, no... Deu-les a qui
pot, sens clavarse'n, cullir-les,
i si pot Don Pons tenir les
costant-me la vista a mi.
Si '1 matarm aplaca en vós
aquesta set de venjança,
si morint tinc esperança
d'un sol recort amorós,
i si ma mort calma V ira
que per mi us inspira Vic,
amb cor lleal des d' ara us dic,
seguint l'afany que m'inspira,
que mentre 'm deixi '1 dogal
sols de vida una esperança,
beneiré vostra venjança
en les forques de Monral.
Elisen. Oh! jBasta ja, per pietat!
Vos volia jo indefens
i veniu dels sentiments
més lleals i nobles armat.
Oh! Calleu, no us vull sentir;
temo que 'm convenceríeu,
i no ho vull. Vós sols deuríeu,

- 75 -

callar, combatre i morir.
La espasa.

Miquel La espasa. (Qiie la desenvalna.)

Elisen. Ah! (Prenent la seva.)

Miquel Però es sols per a rendir-la.
Elisen. No voleu, ardit, tenir-la.
Miquel Sempre aixís per vós caurà.

(I la tira als peus d'ella, amb calma.)
Elisen. <*Còm, doncs, vos daré la mort?
Miquel Com volguèu; pe'l cor que abrassa

l'acer de la vostra espasa

serà un fret consolador.
Élisen. {I això haveu de mi pensat?

Elisenda no assessina.
MiQUíiL El que ella per mi destina

sempre es la felicitat.
Elisen.. Oh! Aquest home tornaria

mon odi encara en amor.

jDon Guillèm!
Miquel Fins son rencor

veu per mi es que m' extassía.

ESCENA XVI

Dits, Don Guillem; darrera, Armengol

Guill. Senyora...
Elisen. Vassalls d'Ausona

per pendre al Veguer de Vic

(Guillèm es retira saludant.)

Miquel Ah!

Elisen. Així acaba l'enemic

que l'acer al batres dona,

més que ell voleu el dogal;

més que mort lleal, deshonrosa;

troveu-la, doncs, afrentosa

en les forques de Monral.
Miquel |De Bellmunt, Verge Maria,

ampareu-me amb vostre amor!

(Dant un reliquiari.)

Elisen. Oh! <jQuè heu dit?
Miquel Cridà '1 favor

de la que 'ls meus passos guia

— 76 -

Elisen. (í es reliquiari d'argent?
Miquel Es recort sant d'una mare.
Elisen. £l aquest prec que haveu dit ara?
Miquel Es el prec d'ella.
Elisen. Al moment

torneu-lo a dir, per favor,

per si es que bé no '1 sentia.
Miquel De Bellmunt, Verge Maria,

ampareu-me amb vostre amor.
Elisen. Oh! Armengol. (Que ara ha sortit.)
Armen. Senyora!..
Elisen. Guarda

al Veguer, fins que marxèm;

salva'l quan ja lluny siguem,

i el lliurà a Don Pons retarda.
Miquel £Més, perquè ara obrèu aixi?

{Per què?

Elisen. |Per que es ordre seva!

(Lluitant, mirant el roser.)

Miquel Més...
Elisen. Venen.

Miquel Oh! (Se'n và amb Armengol.)

Elisen. jMare meva,

vós habeu vensut amb mi!

ESCENA XVII
Elisenda, Don Guillem / vasalls.

(Entren calurosos i queden sorpresos al veure

a Elisenda sola. )
Guill. i El Veguer!
Elisek. L'he custodiat

(No podent parlà d'exitada.)

i no'n cal ja vostra espasa...

(Oh! Deu meu, el front m'abrasa.)
Guill. (dQuè és el que aquí haurà passat?)
Elisen. Vós haveu complert com cal

missió tant noble i honrosa.

Dèm l'assalt, i es vostra esposa

Elisenda de Monral. (S'en và.)

Guill. Oh! ;L'ha salvat! |L'ha salvat!

Més dins del castell es trova,

queda't i dòname'n nova

dalt la muralla apostat.

- 77 -

Jo amb ella vaig ara a Vic;

si el Veguer te de salvar se

quan creurà aquí sol trobar-se,

el salvarà '1 seu amic;

tu, al veure'l, fes-me senyal

i el com ha de ser atina;

com sempre, toc de bocina

i alsà '1 pendó de Monral.

(El vassall indica que obeirà, i desapareix

per la porta de la torre.)

fa està tot aparellat

i esperant el seny del lladre;

treu els caballs de la cuadra.

(Toca el seny del lladre.)
El seny del lladre; al combat.
(Se'n và seguit dels seus, pe'l cantó que
convinga.)

ESCENA XVIII
Grau, i els frares d'avans.

(Surt, i desprès d'haver mirat per tot, diu,
amb molta precaució.)
Grau Ni amb el trepitx del avís

i al ser-hi... aquesta es la guerra,
mà al punyal, hàbits a terra,
i es vostre '1 pont llevadís.
No per allà, per est cantó,
a on pocs homes d'armes veia.

(Els frares s'en van pe'l pont llevadís.)
fo vaig a veure què feia
aquell guaita amb el pendó.
(Se'n torna amb precaució per ont havia sortit.)

ESCENA XIX
Don Miquel i Don Pons

Miquel Més £quí us ha lliurat?
Pons En Grau,

que ara aquí es la Providencia.

- 73 -

(Des de 7 moment que ells surten es veu en
la muralla als vassalls de Don Guillem, que
cautelosament els va espiant i seguint des de
dalt, caminant cap al costat.)

Miquel fo, primer que la clemència,
d'aquest secret vull la clau.
Pons No: salveu-vos, per pietat,

traidor als meus jo üs ho dic,
els senyors asaltèm Vic
i vós deveu sé al combat.
Perquè en mig de la batalla
on mai faltà'l cavaller,
no vol l'amic que '1 Veguer
no 's presenti en la muralla.
I no m'ho haveu dit avans.
Per no fer traidó al amic.
Oh! Sí, sí; el Veguer de Vic
deu anà amb els vigatans.
I allí vostre valor fer
tro vara, si el triomf es dona,
entre les cendres d'Ausona,
les cendres del seu Veguer.
Aixï es com vull vostre cor.
Marxèm prompte.

Jo us ho só '1 guia.

(Van a marxar quan apareix el vassall dalt
la muralla i clavant el pendó toca la bocina.)

Ah!

{De prompte, darrera el vassall, s'alsa Grau,
donant-li una punyalada, i l estén.)

lAixís mort la traidoría!
{Què passa, Grau?

Què es ben mort
i que no podeu fugir;
pendó i toc eren la senya
que amb qui aixi en morir s'empenya
debíen ells convenir,
i ara, voltat el castell,
torneu aquí per la mina,
des de l'arbreda veína
Don Guillèm i homes amb ell.
Miqukl £l creu deturar-me aixís?
Pons [Pe'l cel, Veguer!

(Abrassant-se amb ell violentament de mane-

Miquel

Pons

Miquel

Pons

Miquel

Pons

Miquel
Pons

Grau

Miquel

Grau

ra qae'l Veguer no pot desferse'n per més
que fa.)

Grau Conteniu-lo!

Miquel jPe'l cel, Don Pons!

Grau Deteniu-lol

( En aquest moment se sent un toc de bocina
i comensa a aixecar-se el pont llevadís.)
AhI ( Amb goig inmens. )

Pons dQuè es? ( El pont puja majestuós. )

Grau El pont llevadís.

Miquel Pe'l cel, que's va ja a tancar.

Pons Per ell, que's la mort segura.

Miquel Que'm deshonra qui m'atura.

Pons Perquè aixís vos vull salvar,

Miquel Deixeu!

(Podent-se desfer d'ell corre cap al pont i al
arribar-hi i trovant-lo ja alsat, es detura
violentament, figurant que anaba a caure
al fons. )

Ah! (Retornant amb desesperació.)

Pons *v

~ lancat!

Grau

Miquel Alsat! !

jOh, maleída! |Per ma vida!...
Pons No, don Miquel.
Miquel Maleída,

Don Pons, la vostra amistat.
Pons Ohl
Miquel {Una escala!
Grau [No pct ser!

l'aigua baixa umplint ja 'ls fossos.
Miquel Oh! Vic! Vic! Si no's fa trossos,

es bronse '1 cor del Vreguer.

ESCENA ÚLTIMA

Els mateixos, Armengol, al fi Guillem
seguit de ballesters.

Armen. Oh! Grau, salvat, per pietat;
Don Guillèm ha sapigut
que tu allavors l'has vensut
i amb els seus torna aviat.

- 80 -

Grau

Armen.

Pons

Miquel

Armen.

Pons
Armen.

Grau

GUILL.

Armen.

Guill.

Grau

Tots

Grau

Guill.

Grau
Armen.

Més {per on alsat el pont?
Per el camí de la mina.
Ja els sent que pujen.

Ah!
Vina.

Jo puc salvar-vos.

£Per ont?
Dins d'aquesta torre hi ha
un7 altra mina ja obstruida;
traièm els rocs desseguida,
va a Gurb, i vos salvarà.
Baixeu-hi vosaltres dos,
(A dos vigatans, que en aquest moment pas-
sen pe'l seu costat, i al sentir l'ordre des-
apareixen. )

feu-ho, mentres el detinc,
per daus temps, i desprès vinc
per salvar-me, junt amb vós.

(/ desapareixen, menys Armengol que ha en-
trat a la torre, tancant la porta dar/ era
d'ells, en el moment en que obrint-se la mina
d'enfront, apareix Don Guillem i els seus.)
Oh! Ell mateix se 'ns ha tancat
sens sortida.

(/ amb sos soldats es precipita cap a la porta
de la torre, quan tot d'una apareix Grau en
el pedernal sospesant un roc inmens damunt
la porta; els deté horrorisats.)

Deu no ho fassi.

jA ell!

Enrera!

Oh!

El que passi,
sota '1 roc queda aplastat.
Miserable! Fletxes!

( Els ballesters disparen, i les fletxes les reb
el pedreral, sens ferir a Grau. )

Oh!

^Creieu les pedres tan fluixes?
Don Guillèm, aquestes bruixes
li han de ser la perdició.

FI DEL SEGÓN ACTE

ACTE TERCER

LA MATEIXA DECORACIÓ

ESCENA PRIMERA
Armengol / Grau

Grau £Doncs, què hi vols fè? Aquí veuràs:
ahí. el castell era vostre.
Doncs avui, ja hi som, i es nostre;
coses del món £què hi faràs?

Armen. £Però com? £Per què ha sigut?
Si jo fins crec que somnio.

Grau Es què això era un desafio
i ta mestressa ha perdut.
Després que 1 Veguer, mon amo,
vaig salvar amb son company,
jo, seguint sempre amb afany
dels acudits que jo 'm tramo,
vaig baixar per dins la torre,
vaig fugi amb ells per la mina,
i camina que camina,
fins que vam trepitjar sorra,
i vam notà, al trepitjar-la,
que ja erem a passà el riu,

El Veguer de Vic - 6

- 82 -

Armen.
Grau

Armen.
Grau

Armen.
Grau

Armen.
Grau

cap dels tres per cap motiu,
va di per rè al altra parla
Debíen semblar tres muts.
Erem tres homes prudents.
Allavors pe'ls seus intents
els dos nobles, resoluts...
iEls dos nobles?

Sí; Don Pons,
d'Altarriba i el Veguer.
Veies si més se'n pot ser,
tots dos nobles i dels bons.
iQuè 't penses que no se 's noble
sino essent senyor feudal?
Bé ho creia.

Doncs creies mal.
El Veguer ne's tant, i doble.
Aixís es, que, com ja he dit,
al sé els dos nobles allà
Don Pons va donar la mà
al Veguè, i tot entristit,
va dir: «Des de aquest punt calla
l'amor que sento per tú;
ara, lliures, cada hú
dugui als seus a la batalla.»
Va di, i vàrem encaixar;
Don Pons va tornà enderrera;
l'amo i jo per la dressera
fins a Vic no vam parar;
i tot just de la muralla
guarníem els pedregals,
quan veièm a n'als feudals
que ja'ns presenten batalla.
Prou que ho sé; i que la manaba
la pubilla del castell.
I Don Pons, com ella, ell
als vostres entusiasmaba.
Més ni tot el valor d'ella,
ni el valor d'ell, va bastar.
Els de Vic vàrem guanyar
tant bé i amb tant bona estrella,
que, baixant per la muralla,
al volè ells assaltar Vic,
no vam deixà un enemic
viu sobre '1 camp de batalla.
Vam íè als feudals pressoners,
els hi vam prendre 'Is pendóns,

- 83 -

i perquè aquestos baróns
vejessen si som guerrers,
amb la batalla campal
no vàrem contentar-nos
sino que vam ajuntar-nos
i vam assaltar Monral.
Perquè 'Is (Taquí Vic volem,
al castigar la malícia,
que aquí 's faci la justícia
ja que d'aquí '1 mal rebèm.

Armen. Doncs, es a dir cyie'l Concell...

Grau Ara es a dins, judicant,
judicant i sentenciant,
fa n'han penjat un parell.

Armen. Però no sent presonera
la pubilla de Monral,
ja no haig de témer cap mal.
Ella vè per la fal·lera
de que Don Pons està près,
i com es cosa sabuda
que si de parer no muda.
ja els dos s'havien promès.
I per salvar-lo venim.

Grau I tú t' has deiiat pescar

venint la aquí a acompanyar...
En fi, veurem com n'eixim.

Armen. Massa que ho sè, però fill,
jo ahí amb tot aquell gavell
em vaig quedà aquí al castell,
i al punt de veni el perill
d'anar-lo a assaltar vosaltres,
veig que la pubilla arriba,
i diu: — Han perdut, só viva,
però havem perdut nosaltres
i havem de deixà '1 castell
perque'l venen a assaltar;
tú, Armengol, a acompanyar
em vindràs, com a més vell, —
i vam fugi amb dos caballs,
ella i jo, quan ai sé a una hora
que fugíem, ve un que plora,
dient un de sos vassalls
que era Don Pons presonè.
I aquí va entrar la fal·lera,
i aquí'ns tens, tornant enrera,
per salvà aquest cavaller.

- 8t -

Grau dl has vingut tot disfressat?
Armen. Tenint por d'una tunyina,

he près una barretina

i el que veus, i m' bo he posat.
Grau Veniu com parlamentaris

i això us salvarà potser.

Calla!

Armen il això?

Grau Es el Veguer.

Armen. Doncs no siguèm ordinaris.

ESCENA II
Mateixos i Miquel

Miquel Grau!

Grau Senyor. ( Descubrint-se els dos. )

Miquel (Sorprès, veient a Armengol.) Ah! £ Vós aquí?

Armen. I amb la noble Baronesa.

Miquel £ Amb ella?

Armen. Sí.

Mtquel (íOh, sorpresa!)

;I còm heu pogut venir?

Armen. El vestit de vigatà.

Ella amb un vel ben cuberta
i buscant la part deserta
que milió aquí 'ns pot portà,
hem vingut, sens que ni un mot
ens diguessin dins ni fora.

Miquel (Oh! Una dóna quan adora
se sent amb f orses per tot.)
il a ont es ara?

Armen. A la creu

l'he deixada, agenollada,
i resant, perquè apiadada
la vostra ànima a sa veu,
li concedeixi 1 favor
d' una audiència.

Miquel (jl ho demana

la que sab que en mon cor mana!)
Vés, i que vinga.

Armen. Senyor...

Miquel jT'he dit que vinga aviat!

- 85 -

Armen. Més si alguna bruixa fés

que '1 poble la conegués...

— perquè l'han vista al combat -

i 'ns volgués matà a tots dos;

Jo tinc por.
Miquel Sí; més segura

vindrà amb tú. (A Grau.)

Si algú hus detura,

coneixent-la, fós qui fós,

digues que '1 Veguer de Vic

la protegeix i l'ampara,

i que sols oblit vui ara,

que 's ja vençut l'enemic.
Armen- Oh! no, no; anant amb ell rai.

Com que les bruixes l'ajuden.
Miquel Mentres les ordres no 's muden,

amagueu-vos.
Armen. Ai! ai! ai!

éVolèu dir, doncs, que potser?..
Grau Ja! ja! jal ja!
Miquel Si 't vejessin

no fora estrany que 't penjensin

com a criat del cap primer.
Akmen. Ai! ai! ai! ai!
Grau Ja! ja! ja!

Armengol. {Cridant-lo, quan va per a sortir.)
Armen. lÈm crides?

Grau Vina.

(Armengol s( hi acosta, i Grau traient-li la

gorra, li diu. )

Deixa aquesta barretina.

Si ets cobart, no ets català.

(Li pren la gorra, guardant-se-la al cor de

la manta, i Armengol se (n và. )

ESCENA III

Miquel / Grau

Miquel Ben dit, Grau.

Grau Oh! Per dir coses

ben dites, veniu a mi.
Miquel 1 per fer ies; perquè ahi

- 86 -

en vas fer de portentoses.

Grau I, oh! si hagués fet fret,

puig jo en sentint calor fort,
ja ho sabèu, soc home mort.

Miquel Donques, amb caló ho has fet. *

Grau £Però i vós? iCòm es que esteu
més trist, avui que 's el dia
de que tot siga alegria?

Miquel No'n facis càs, es fat meu.

Grau £Més, què?

Miquel No ho vulgues sabé.

I el vel que aixecaves deixa,
si al etzar, per sort, s'esqueixa,
més mal al cor s'ha de fer.
Sols per mi 't suplico això:
que la meva desventura
no aumentis amb V amargura
de que 't vegés trist per jo.

Grau il no hi ha, per sort de Vic,
esperança de bonança?

Miquel La meva sola esperança
es el dard d'un enemic.
Vés, i mentres de la creu
dús aquí a la Baronesa,
vès si es l'ordre ben compresa,
i si Don Pons amb mi 's veu.

Grau Més, si jo...

Miquel iObeeix-me i vés!

Grau iSort perduda i malaurada!

Per sentir-li una riallada,
ploraba jo sempre més. (Se'n và.)

ESCENA IV

Don Miquel

Miquel jPobre Grau! jPer què estic trist!
iNatural és si compara!
Ell em veu com em veu ara,
i m'ha vist com ans m'ha vist
Ell m'ha vist quan era'l cor
camp preuat de 1' alegria,
i ara 'm veu al sè '1 nou dia

- 87 -

ja arrasat com cap de mort.
Ell no sab que, més sangrent
que l'assalt en la muralla,
les passións hi han dat batalla
xafant les flors i el ferment.
I si una 'n queda amb afanyans
per demunt, passant, l'alcança,
al enterrar ma esperança
el sèquit del desengany.

ESCENA V

Don Miquel / Don Pons

Pons jAmicmeu! (Abrassant-lo.)

Miquel Don Pons.

Pons La sort

beneixo fins quan m'aterra,
si 'm dona al fí de la guerra
el goig de que no hos veig mort.

Miquel Bé heu lluitat com catalans;

més la sort de les batalles...

Pons No; la sort, en les muralles,
la sort fou ser vigatans.
La sort fou sentir encesa
la ira dins de les entranyes
i saber mostrar amb manyes
del nostre ardor l'escomesa.
La sort fou quan les onades
van baixar furients i loques,
poder convertir en roques
els cossos per les llansades.
La sort fou fer-vos conmoure
sang on hi va part compresa
de la sava montanyesa
que l'arrel dú al cor del roure.
La sort es, com jo ara hos dic,
ser tant fort com les muralles;
la sort es, dú '1 cor de malles;
la sort es, ser fill de Vic.

Miquel [Quans cops de vós he fugit
quan vos veia en la muralla!

Pons Més vós no heu vist la batalla
com jo de baix, com he dit.

Estès l'èxercit feudal

tot al entorn per la plana,

ho ha manat la capitana

i 'ns hem llensat al assalt.

Al sò de trompes guerreres

i estandarts lluint-ne com gales,

hem agafat les escales,

hem preparat les pedreres,

hem batut amb fúria el mur,

hem vist que no'ns contestaben,

i que d'això hus espantaben

havèm cregut ben segur.

Silenci hem manat llavors

i hem avansat en silenci;

— L'assalt, — diu ella, — comensi

i han palpitat tots els cors.

No es sentia ni '1 trepig,

la lluna lluía en les gales,

hem apoiat les escales,

no hem respirat de desig.

I quan ja davem l'assalt

veièm ratlles carmesines

de les vostres barretines,

que s'apareixen a dalt.

No fa un crit com aquell crit

la tempesta quan udola,

era allò el trò que rodola

pe'l Montserrat sent de nit.

I com si est crit fós l'heralt

d'estermini i de venjança,

ha comensat la matança

amb la defensa i l'assalt.

El terretrèmol per tot

corria'ls murs fent a trossos,

i els morts cubríen dels f ossos

ja '1 pedregàm entre '1 llot;

passen l'escala amb treball,

si alguns pujen amb les masses,

els enfilais de corasses

van rodolant fosso avall;

van batent-se, aixfs irats,

ni tant pès per ells es gaire,

i jo he vist escala en l'aire

amb els guerrers agafats.

Oh! quin burgit. jDeu del cel!

Les fletxes, brunsint, passant-ne,

- 89 -

les llambordes, rodolant-ne;
la pols, tapant com un vel;
les llanses, fent com canyars;
els pendóns tots ondejant-se,
el somatén, mai parant-se;
l'espuntament de tant darts.
I en mig de tal confussió,
i ais! i crits i precs i tocs
i rodolamtnt de rocs,
sentim com una remo,
veièm baixà un munt brillant
que 's ja dels nostres les ruines;
darrera ells, les barretines
confonent-se i rodolant,
i, desprès d'un quart, als fossos
abraonant-se o veient alt,
o bé flama o bé punyal

0 bé roc o bé home a trossos.
El brujit debilitat

ha cedit; la matinada
s'aixecat pura i rosada,
tot Vic victorià ha cridat.

1 entre repics de campanes,
i cantarelles d'aucells,

i els olors de rics ramells
de les hortes de la plana,
quan el sol ha estat ben alt,
com del cel, encesa teia,
ha mostrat que ja allí jeia,
vensut, V exèrcit feudal.

Miquel Oh! gràcies, gràcies, Don Pons.

Pons Com ha estat, forsa es-que's diga.

Miquel I llealtat aixís m'obliga

a que us donga esplicacións.

Pons Diguèu.

Miquel Havent vos jurat

que jo 1 secret no diria,
dintre de mi el comprimia
fins en Vic havent entrat.
De les emocións d'avans
fadigat aixís pensaba,
i com res per fè 'm restaba
m'he entregat al fí al descans.
Per tenir-la en cas aprop,
m'he adormit prop de l'espasa,
quan en la porta de casa

- 90 -

em desperta fort un cop.

No he dit res, creient que res

fora de tal cop la causa,

quan tot repetint- se amb pausa

han arribat flns a tres.

I al mateix temps, una veu

penetrant i pura i clara,

ha dit: «Desperta't, ja que ara

tens l'enemic aprop teu.»

Saber vull qui 'm diu això,

salto, obro '1 finestral,

pe'l carrer de baix ni dalt

no's sent pas veu ni remo

I creient avís del Cel

aquella veu ignorada,

la defensa he preparada

que ha estat per vós tant crudel.

Pons No era per nós causa santa

quan Deu l'ha amparada així.

Miquel Sant Pau Narbonés aquí

vingué un cop, i ditxa tanta
li donà l'aculliment,
que tot Vic ara suposa
que's sa veu miraculosa
a n' aquell favor atent.

Pons I vós m'ho haveu esplicat
per si jo de vós dubtava.

Miquel El recel mon cor minaba.

Pons Jamai de vós he dubtat,
i encara que sapigut
hagués que 's deia el secret,
mai de vós creuré que fet
amb mal art hagués sigut.

Miquel Oh! Pons, tanta d'amistat
val per mi més que la vida,
qüe sens goig per lo afligida
serà, si no us veig salvat.

Pons Jo per ella i per l'amor,

que aixís sia amb ànsia espero.

Miquel Home sou, no considero

que hos puga abratre'l temor,
i dient-vos la veritat,
veig perill en que '1 Concell
no'm deixa a mi estar amb ell
perquè sab nostra amistat,
com em sembla misteriós

- 91 -

el que a Don Guillèm escoltin,
i per Vic lliure aixi '1 soltin
mentre hus retenen a vós.

Pons També per ell, grans dolors
prevéu l'ànima endolada;
Don Guillèm té la mirada
trista i fosca dels traidors.
Deu ho vol, si m'es fatal
ampareu-lo en eixa terra.

Miquel Sagrat per Vic, dalt la Serra,
serà '1 castell de Monral.

ESCENA VI
Don Pons i Elisenda

Elisen. jDon Pons!

Pons Oh! |Elisenda meva!

l'Fila donat valor l'amor!

Elisen. La ternura del meu cor
per salvar la vida teva.
Del meu cor que conegut
mai hagué '1 que s'estimaba,
fins ara, que m'assaltaba
el temor d' habert' perdut.

Pons . Oh! jAmor meu!

Elisen. I quan vensuda

al tornar de la batalla
sanguinejada la malla,
l'honra de guerra perduda
i abatut de tots l'honor,
sols he pensat, vida mía,
que per desditxa perdia
la ternura del teu cor.

Pons Oh! sí, sí. |Pobre amor meu!

com jo sents i com jo estimes,
per xò que al meu t'aproximes
mon cor estima a n' al teu.
Jo al pensar en ta passió
per el plor que ara '1 cor trenques,
quan he vist volant les llenques
del meu esquinsat pendó,
sols he vist plorant els llassos

- 92 -

Pons
Elisen.

Pons

desnuats de nostra ternura,
sols he vist, per desventura
i sens abrassar-me, els brassos.
Elisen. Aixï ha estat amb mon honor
i amb ma ira i ma venjança,
quan perduda la esperança
caigué amb mi al mar de l'amor,
tot en mí amor s'ha tornat
dins d'ell tot dulciíicant se,
que, perdut tot, va destriant-se
dins la seva inmensitat.
<*I has calmat per mon amor
fins ta venjativa fúria.
Sí; perquè ara fora injuria
fins per a l'ombra del mort.
jPerdono, mare, ho decretes!
jSecret que no pots saber! (A Pons.
Du un escut per mi el Veguer
que n' espunten mes sagetes.
I est escut es l'amistat;
tú, d'ira, fet el cor brasa,
em vas fer pendre l'espasa
per a matar-lo en combat.
I ma espasa no ha pogut
enrogir-se amb sang preciosa;
es una proba amistosa
que dà al amic he volgut.
Elisen. Oh! no, Don Pons, no; es ara
més providencial el fet.
No puc dir-t'ho, es un secret
que no'm perteneix encara.
Ara pensèm, mon amor,
en que ta vida s'olvida.
iTa vida, Pons, que's la vida
de la vida del meu cor)
Pons <iX què 'm fa an a mi morir?

£Què 'm fa a mi si això sentia
i per sort meva moria
podent sempre això sentir?
jLa mort! |Què vinga la mort!
Moro, avui, ric d'esperança,
i tal volta retardant-se
moriré amb la mort al cor.
Elisen. Oh! no: recorda l'historia:
Les campanetes, son flors,
si avans tocaben a morts

Elisen.
Pons
Elisen.
Pons

Elisen.

Pons

Elisen.
Pons
Elisen.
Pons
Elisen.
Pons

s'han posat a tocà a glòria.
I si a tocà a morts ja van
ara per nostra desditxa,
per mos plors, cambiant-se en ditxa,
prompte a glòria tocaràn.
Seguint del somni els recorts
seguiran bé aixís sa historia.
(Les campanes de la Seo es posen a toca a morts.)

Ah!

Sí, sents? Toquen a glòria.
No! Escolta: toquen a morts.
A morts, sí... Ah! no, que hi toquin.

(Acudint-li una idea i horrorisant-se.)
Oh! <{Còm, al toc que he sentit,
fins ara no han acudit
recorts que tèm que m'aloquin?
I La vida! No: si de mort
salvem la seva i Ja teva,
jo'm perdré aquí, vida meva,
en la soletat del cor.
Tú a un rival amb fè has promès
la teva mà desitjada,
i li has de dar si salvada
ne fós la vida dels tres.
i No, no! que vinga la mort
trencant, irada, aquets llassos;
primer la mort, que 'n el brassos
veure't jo d'un altre amor.
Maleit anel de venjança
que aixís ma ditxa ha trencat.
Maleit anel de pietat
que aixís mata ma esperança.
La vida es ser d'ell esposa.
La vida es dar-li jo a n'ell.
La mort em pren cor tan bell
La mort la glassa amorosa.
tQuè fè en la lluita fatal?
dQuè fè amb l'afany que sufreixo?

- 94 -

ESCENA VII

Els mateixos, i Don Guillem

Güill.
Elisen.

Pons
Guill.

Pons
Guill.

Elisen.

Pons

Elisen.

Pons

Guill.

Elisen.

Salvar-vos!

Ah!

I jo cedeixo
tots els meus drets de rival.
Vós?

Jo, sí: ha tocat a morts
de dalt la Seu la campana,
i en les forques de la plana
s'han escrit ja nostres sorts.
Jo en aquets suprems moments
crec la Providencia ofesa,
em sento l'ànima presa
dels crudels remordiments.
I veient l'amarc dolor
de vostra vida salvada,
per veure a un altre entregada
la ternura del seu cor,
vos dic: Elisenda, anèu;
el suplicar no deshonra;
joiós ei Veguer de l'honra
de si axí humiliada 's veu,
nos concedirà'l perdó,
calmant la nostra amargura,
gosarèu de la ternura
d'aquesta santa passió.
I jo, oblidant que jurar
vau, un dia, ser ma esposa,
vos veuré amb goig, amorosa,
pujar amb ell al altar.
Oh! iDon Guillèm! Nos salveu.
Nos tornèu aixï la vida.
Que sou noble '1 cor em crida.
I jo he dubtat, perdonèu.
El Veguer. ( Com si el sentís venir. )

Ah! El Veguer,
Que no'ns vegi junts encara.

- 95 -

Pons Anem, doncs.
Guill. (Que'm salvin ara,

desprès ja se '1 que haig de fer.)

(Se (n van els dos.)

ESCENA VIII

Elisenda, Don Miquel i Grau

Miquel

Elisen.
Miquel

Elisen.

Miquel
Elisen.
Miquel

Elisen.
Miquel

( Ella es posa 7 vel i s( aparta. )
M'hi va tant, Grau, com la vida.
No 't moguis mai d'aprop d'ell
i tot fallo del Concell
veiam si ;1 se desseguida.
(No'm deixa viure '1 temor
de perdre tan rica prenda )
iEm coneixèu? (Descubrlnt-se.)

Oh! Elisenda!
(iDeu meu, què'm sento jo al cor?)
Diguèu, <què voleu de mi?
Què no mateu ma confiança,
vinc per la meva esperança
que !1 Goncell em guarda aquí.
Vinc perquè 'm tornèu Pamor
que aquí he perdutv afligida;
vinc perquè 'm salveu la vida,
que es la vida del meu cor.
Oh! callèu!

Veguer!

Mai més,

si es que aixi M voleu salvar,
em diguéu que l'heu d'amar,
pe'l que succeir pogués,
perquè fins sabent que 's ell,
al sentir ma gelosia,
cegat d' ira, el donaria
a les forques del Concell.
Oh! ^Què heu dit?

(Horror en si mateix.) Oh! |No, no, no!
No ho he dit... Es un deliri
que impensat... per darm' martiri,
m'ha aconsellat la passió.

- 96 -

Parlèu, i os juro escoltar,
seré '1 cor i la conciencia.

Elisen. Més, primer per la clemència
vull vostre cor preparar.

Miquel Diguèu.

Elisen. Mentre ira i venjança

mon trist pare 'm demanaba,
ma santa mare 'm besaba
somrient sempre a ma esperança.

— |No '1 vengis, no, filla me val —
amb dols afany sempre 'm deia,

i a la besada, somreia,
que jo tornaba a la seva
Un cop que aixís em besaba,
li 'n dú un patge un pergamí;
l'obra, el mira, i al llegi
noto jo que s'esglaiaba.
— ^Perquè, mare, aquest fatic? —
li vaig dir, plorant, tot d'una.

— Vina, filla; en sent nit bruna,
avui hem d'anar a Vic —

I la nit vingué; en silenci
per no ser del pare espiades,
i per un patge escoltades:
El camí— va dir — comensi. -
I per un sender antic
del Gurri en la salcereda,
era ja nit fosca i freda
quan vam arribar a Vic.
Un patge, al ser al portal,
ens feu franqueixar l'entrada,
i per porta alta i cuadrada
com de castell senyorial,
a una escala vam pujar,
ella i jo, d'esglai mig morta,
al fí vam trobà una porta,
vam obrir-la, vam entrar,
i en un llit de pilóns d'or
que encara a mos ulls resalta,
vàrem veure una malalta
que ja lluitaba amb la mort.
Óhl sols l'esperit de venjança
pot fè olvidà aquell moment.
D'una llàntia, al mig pendent,
anaba '1 llum apagant-se,
i en la fosca penetrant

- 97 -

Miquel
Elisen.

Miquel

Elisen.

. Miquel
Elisen.
Miquel

Elisen.

tremolosa i indecisa

feia brillà en la cornisa,

del daurat, el toc brillant

els caires dels pilans d'or,

i, sobre '1 llit que resalta,

un noi besant la malalta

ja en els fatics de la mort.

— Oh! — exclamà, quan ens vejé

ella, en mig de sa agonia.

—Bé fà qui en el cel confia

si en el cel confia amb fè.—

I besant amb sant amor

la cabellera daurada

del nin que, al llit, abrassada

la tenia entre amarc plor:

— Mirèu — digué — Baronesa,

1' hereu de la ira fatal

que '1 castellà de Monral

damünt son cap te sospesa.

—No! — arrencant en amarc plor,

contestà ma santa mare—

hereva meva es ia que are

contempla aquí vostra mort.

Pubill vostre V hermós fill

que '1 Baró té per contrari,

posant-li aquest reliquiari

el salveu de tot perill,

i si '1 vejés mai de mort,

sols diga amb veu inspirada:

«De Bellmunt, Verge sagrada,

ampareu-me en vostre amor».

Oh!

1 al nin amb mi abrassant,
plorant, deien nostres mares:
«Aixís els odis dels pares
en amor sucumbiràn».
Oh, io, com cubert d'un vel,
veig com hi ereu, com sufrieu.
Mes que jo cinc anys tenieu.
Es que hus ho recorda 1 cel.
Oh!

Mon cor s'ha desglassat.
il amb l'amor que ara hus exalta
heu vist al nin?...

La malalta,
aquell jurament sagrat

El Veguer de Vic

- 93 -

Miquel
Elisen.

Miquel
Elisen.

Miquel
Elisen.

Miquel

Elisen.
Miquel
Elisen.
Miquel
Elisen.
Miquel

de, com germans, estimar-nos.
I aplacat vostre rigor.,.
Era un segle pel meu cor,
tardà un instant a parlar-nos
per a dir-vos:- Des del cel
així ho ?olen nostres mares. —
Siga amor Y odi dels pares.
Fonguis ja del cor el gel
i diguèm amb compassió,
dant al cor com joia seva:
jGermà meu!

{Germana meva!
D'ara en avant, tot perdó.
(S' abrassen, moment de conmoció i pausa.)
Ohl, sí, perdó. Si'i Concell
ara a Don Pons no perdona,
del mateix Rei la corona
em darà perdó per ell.
Però '1 Concell me '1 darà,
iTeniu aquesta esperança?
Sempre ha sigut ma confiança.
Que '1 cel ens vulgui amparà.
Callèu,

Què?

Es en Grau que arriba.

ESCENA IX

Mateixos i Grau, amb destral

Miquel Grau.
Elisen. Parlèu.
Miquel £Què és?

Grau Perdonats.
Miquel Oh! {Com dant gràcies al cel.)

Elisen. Gràcies
Grau Sí, tots salvats,

menos Don Pous d* Altarriba,

- 99 -

Elisen. Oh! (Amb esglai.)

Miquel £Què has dit?

Elisen. j Verge piadosa!

Miquel dQue ha perdonat el Consell

altres caps, pero no an ell?
Grau Així, com dic, ho disposa.
Elisen. jDeu misericordiós!
Miquel Vina amb mi, Grau, desseguida.

O jo avui salvo sa vida,

o avui morim junts els dos.

(Se'n van els dos. Elisenda abatuda i

plorant. )

ESCENA X

Elisenda / Don Guillem

Guill. |Perdonats, fora Don Pons!

Serà victorià complerta.

La esperança a porta oberta

rebrà avui mes ilusións.

Don Fadric te '1 meu secret

i en son silenci confio,

per que jo en el desafio

que callés per sempre he fet.

Altre obstacle era Don Pons

i ma acusació ara '1 mata;

temo que'l rostre 'm retrata

ei goig d' estes emocións.

El plan es ja combinat.

Comensèm. Ahí Aquí que plora.

(Veu a Elisenda.)

L'etzar la porta a bon hora;

valor i serenitat.
Elisen. Tots perdonats, menos ell.

iQuè per ell sol pot haver-hi?
Guill. Es, Baronesa, un misteri

que '1 sabèm jo i el Concell.
Elisen. Vós?

Guill. Jo. Sí, jo que he donat

la, que per dret, mà d' esposa

- 100 ~

em devíeu, amorosa,
quan la vida m' heu salvat.

Elisen. Si heu accedit fa un moment
iqní d' això dit vos desvia?

Guill. Es que 1 mal de gelosia

sols qui Tha sufert l'entén.
Per salvar la meva vida,
arrancant-lo del meu cor,
he pensat que sens amor
la arrastraría afligida,
i ara veig que, ni afligint-me
ni somrient puc soportar-la,
vostre amor ha d'anímar-la
per que no visca morint-me.
Pensaba això quant V etzar
que la ventura ara us roba,
m'ha donat a mi la proba
amb que a Don Pons puc salvar,
Dar-la per què '1 rival meu,
nuant amb ella 'Is vostres llassos,
vos arrenqui dels meus brasos,
grandesa es que mai es veu;
mes dar-la, si'm jurèu vós
que serèu, aimant-me, meva,
per salvar la vida seva,
fent-me així el ser més ditxós,
és pe'l cor tant natural
que avui gosa ell pau ditxosa,
si demà vol ser ma esposa
Elisenda de Monral.

Elisen. {Don Guillem!

Guill. ' Senyora!

Elisen ^Haveu
parlat ja tot quant volien?

Guill. Sí; esperant que respondríeu...

Elisen. Què estic en que delireu.

Primè a vós vos vaig jurar
que mà d'esposa us daria
i mentres se m' exigia,
mai vaig pensà, al dit, faltar.
Mes ara que '1 meu amor
recobrar pugui, salvant-vos,
sols horror em feu mirant-vos,
per que així voleu mon cor.

Guill. i Voleu doncs qüe Don Pons moria?

Elisen. Primer que, sense ventura,

- 101 -

GUILL.

Elisen.

GüJLL.

Elisen.
Guill.

Elisen.
Guill.

veure per vós ma ternura,

viuré plorant sa memòria.

V m tindrèu per enemic

mentres trencats aquets llassos,

obrirèu d'ell, viuda, Ms brassos

al noble Veguer de Vic.

I jo sol serè l'odiat

i ell gosarà la ventura,

mestres que en vostra amargura

no 's veu que ell V ha sentenciat.

Ell?

Sí, ell.

Mentiu.

Si ho dic
es per que així en Vic es pensa
mort Don Pons per una ofensa
que ha fet al Veguer de Vic.
£1 es cavaller qui això 'ra diu?
I noble qui hus ho assegura,
Devant Deu, mon llavi hus jura...

ESCENA XI

Els mateixos i Don Pons

Pons Que, com infame, mentiu.

(Amb molta ira. Don Guillèm no troba con-
testa i exclama, fent un esfors.)
Guill. ;Don Pons!
Pons I agraiu que espasa

no porta aquí '1 presoner,

si no us dic, parlant V acer,

el foc que d' ira m'abrassa.
Guill. Veig clar, doncs, que haveu sentit

el que ha dat tanta sorpresa

a la noble Baronesa.
Pons. He sentit quant haveu dit;

he sentit quant per ma vida

el seu amor en compràveu,

he sentit com insultàveu

— 102 -

una amistat mai mentida,

i, amb tot 1' odi del meu cor,

he surtit, rebent, per dir-vos

que jo el que he pogut sentir-vos,

si Vic no 'm dona la mort,

vos ho faré repetir

i amb V espasa que us traspassi

el cor, avans que vos glassi

el fret que porta a morir.

Al mig d'un roure clavat

i escarnint vostra agonia,

a tot qui vos coneixia

faré veure-us, asombrat,

per que vegin, com jo us dic

escupint-vos a la cara,

el sol traidor que fins ara

s'ha vist a V entorn de Vic.
Guill. M'heu conegut per sorpresa

valdria més que no fos.

Mes ja que és, fins devant vós

puc parlà a la Baronesa.

Avui Don Pons deu morir,

i jo, si vull, puc privar-ho;

no olvideu el recordar-ho

per si així us pot convenir.

Ho tinc tot previngut ja,

no tinguèu en rè esperança;

qui bé pensa, tot ho alcança,

sols ]o vos puc salvar ja.

Sols jo, i son les condicions

de que així us salvi la vida,

satisfacció ben cumplida

a deshonroses raóns.

La promesa franca i lleal

d' una amistat respetuosa,

i, amb l'amor, la mà d'esposa

de Elisenda de Monral.
Elis en. Primè el cel caurà a la terra

ans que vejèu vós això.
Pons. Gràcies.
Guill, (A Elisenda.) Es la condició.

Més si voleu guerra, guerra. {Se'n và.)

- 103 -

ESCENA XII

Don Pons i Elisenda

Elisen.
Pons

Elisen.

Pons

Elisen.

Pons

Elisen.

Pons

Oh! Don Pons, em glassa '1 cor

la fredó en que m'ho assegura.

Pensèm sols en la ventura

de nostre enllassat amor.

{Morir jo? No puc morir.

Si tots els barons capdals

i els altres senyors feudals

que com jo aquí han de venir,

pel Concell son perdonats,

{q.uè he fet jo perquè així haver hi

puga, per mí, tal misteri?

Els concellers van errats;

jo ho esplicaré al Veguer;

ell, que per ma sort procura,

veurà nostra desventura,

obrarà com cavaller,

i dirà al Concell de Vic,

responent de ma inocencia:

que sempre ha estat la clemència

el joiell més noble i ric.

jNo, Don Pons!

£Què volèu dir?
Que'l Veguer vist ja al Concell,
i no torna amb el joiell,
i'l cor diu que heu de morir.
Perquè li fà dï'l temor.
Perquè aixís, amant, m'ho crida.
Veurèm com durà la vida...

- 104 -

ESCENA XIII
Els mateixos i D on Miquel

Miquel No, perquè vos duc la mort.

Elisen. Ah!

Pons (|E1 Veguer!)

Elisen. Oh! No, no s'erra!

Quan estima, no erra mai.

Pons (Això m'ompla'l cor d'esglai).

i veig somrient-ne la guerra).

Miquel Quan jo, per vós protegit,
de Monral ans d'ahi fugia,
al mig del bosc, quan venia,
tot d'una vaig sé ferit,
tornant en mí, en el retaule
fou quan vaig tornà a la vida,
i poc fonda ma ferida
n'hi he dit mai d'ella paraula.
Quan al haber perdonat
el Concell a tots els nobles
demanant-ne trenta dobles,
dins de Gurb diu que han entrat
i han dit, com ara jo us dic,
com de mí eixint en defensa,
que havèu fet vós una ofensa
al noble Veguer de Vic.
— {Quina ofensa?— Han preguntat
els caballers, tots a l'una:
Que a la claror de la lluna
havent-se 'ls sis apostat,
han vist com Don Pons pe '1 bosc
una fletxa'm disparaba
que on va ferir-me 's clavaba
hàvent-me estès en lloc fosc.

Pons Mentiu!

Elisen. Oh!

Miquel Així, ab veu tan lleal

ho he dit jo, pe'l que m'inquieta,
quan m'han dat esta sageta
de la marca de Monral.

Elisen. <iDe les meves?

Pons ;Deu del cel,

quina calumnia més fera!

Miquel S'ha provat que Don Pons era
qui així'm seguia amb recel.
En Grau, dient la vritat,
ha dit que van perseguir-me,
jurant tots que van ferir-me,
el crim de tot es provat,
i'ls sis vassalls ademés,
per nostra mala fortuna,
a la claror de la lluna
vos van coneixe després.

Pons £Í vós de mí això heu cregut?

Elisen. il vós creièu que així siga?

Miquel Per més que a tant tot obl'ga,
jamai el creu-r' ho he pogut.
No ho crec, i tant la ignocencia
batuda veig per malícia,
que no havent-hi aquí justicia
hem de cercar providencia.
La porta secreta, aquí.
fo vinc també a acompanyar-vos.
Sent ignocent, dec salvar- vos
perquè '1 cor m'ho crida així.

Pons Oh; sou un àngel, Veguer.

Elisen. Sant avís que a temps arriba.

Miquel Anéml

ESCENA XIV

Els mateixos, Don Guillem / quatre vigatans

Guill. Don Pons d' Altarriba.

Tots Ah!

Pons Vós?

Guill. Sou mon presoner.

De la guarda del Concell,

capità mentres disposi,

fins al Veguer que s'hi oposi

- 106 -

pujo a manar en nom d' ell.
Pons Al menys així haurà acabat

tot d'un cop tanta amargura.
Elisen. iM'entrego a tú, reina pura!

iSi vols, tú, tindràs pietat!
Pons Estic a tot disposat.
Guill. Per el que 's pogués ocorre

porteu-lo, pres, a la torre.

ESCENA ULTIMA

Els mateixos, Grau i Armengol

Grau Deixeu-!o aquí en llibertat.
Tots Grau.

Arm. (Quan jo dic que es bruixot).

Guill. il qui aixís mana al Concell?

Grau L'ordre que ara hus ha dat ell.
Qui al bon fi và, tot ho pot.

Guill. jMaleida sort!

Miquel Es vritat.

Elisen. jGracies, gràcies, Verge pura!

Miquel Ja'l plor cambia en ventura.

Pons El cel, al fi, 'ns ha amparat.

Grau I es ben cert que ha estat el cel,
i res més pot sè, esplicant-ho.

Arm. I ell ho probarà, contant-ho,
perquè en rè us quedi recel.

Grau Quan jo an al senyor Veguer
tan desesperat he vist,
corrent per 'qui fora, trist,
no sabia ja que fer,
quan veient per ell fatal
que perdés Don Pons la vida:
—No hi ha més— dic— desseguida
cap al Concell, i a salva '1.
—No es ignocent— m'han respost.
—Que sí— Que no; s'ha provat
bé sa culpabilitat
i no's pot salvà a tant cost.
— <[Però no es ben trist que així

- 107 -

morir dega la conciencia?
—Provat fins a la evidencia
ningú'ns ho pot contradi;
tenim les probes, i a més,
de la lluna a la claror,
sis han vist com ell, traidor,
del bosc fugia després.—
Jo, llavors, he pensat bé;
m' aturo, i crido tot d'una:
— i A la claror de la lluna?
Si no'n feia £còm pot sé?—
Ah, fillet de Deu, què he dit.
— I té rahó; això es vritat.
Ningú hi havia atinat;
Vinguen els sis tot seguit. —
Els ho diu-heü, s'han confós,
han negat el què juraben
i han dit que ells sols ho afirmaben
perquè 'ls ho feièu fer vós.
Guill. Jo?

Miquel Que es providencial.

Pons Ja pe'l cor no hi ha amargura»
Elisen. Ja, per fi, hem vist la ventura.
Grau übeíu, donques, com cal;

perquè es l'ordre del Concell,

per fé odià crims com aqueixos,

que ara vosaltres mateixos

el portarèu pres an ell.
Guill. (Escorregut). Oh! {I no s'obra aquí la terra?
Arm. iHeu vist les bruixes? Cucutl
Pons Guerra, heu dit; guerra ha sigut,

i vós heu perdut la guerra.
Arm. ((fVeiàm, sense bruixes, ara

si aquí passaria això?)
Miquel Ditxosa en vostra passió

podeu ser, senyora, encare.
i Jo guardaré com recort

aquesta fletxa preciosa.

(No li digueu que amorosa

ja'n porto un altre en el cor).
Elisen. {Sonrient). (Be; l'olvit l'arrencarà).
Miquel (Ho dubto jo). I, Altarriba,

pensèu que una ditxa arriba

quan l'altre ditxa se'n va,

i si vostre orgull feudal

ha abatut l'host vigatana,

- 108 -

£quí més ventura demana

que aquest amor celestial?

{Remor dins com sifessen alguna manifes-
tació, etc.)
Arm. Ah! La festa, ja.
Grau El Concell

ho ha manat, entre ordres varies;

gran sortija, i lluminàries

cel lebra avui jorn tan bell.

I per Sant Pau Narbonès,

quan farèm la proíessó,

com en commemoració

de miracle tant entès,

els capellàns amb la creu,

al portal de casa vostra,

daràn tres cops, com a mostra

dels tres cops que ja sabèu.

Per això en les vigatanes

tant de goig es manifesta;

per això anèm tots de festa,

per xò toquen les campanes.
Elisen. Per això i perquè la historia

fan aixís dels nostres cors,

si avants han tocat a morts,

ara amb tots toquen a glòria.
Miquel I aixís, quan del temps antic

els vinents contin grandeses,

podràn dï, entre ses proeses,

les d'aquest Concell de Vic.

FI DEL DRAMA

CATÀLEG de les obres de Frederic Soler (Pitarra)
que's troben de venda a la Llibreria de Bonavía i Duran,
carrer Boquería, 20. Barcelona.

Ptes.

UN ACTE

A la vora del mar. Comèdia .

Bl ret de la Sila. Comèdia .

Cura de moro. Comèdia . .

El jardí del General. Comèdia

La vivor de l'estornell. Comèdia

La mosca al nàs. Comèdia

Cafè i Cops. Comèdia . . .

La dóna i la ballarina. Comèdia

Per carta de més. Comèdia .

Els cantis de Vilafranca. Co
media ........

Palots i ganxos. Comèdia. .

La Rambla de les flors. Sarsuela ol5o

La Butifarra de la Llibertat
Comèdia o 5o

jCoses del oncle! Comèdia . . o'5o

Les píidores de Holloway. Co-
mèdia o'5o

Un barret de rialles. Comèdia . o'5o

En Joan Doneta. Comèdia . , o 5o

El Boig de les campanilles. Co-
mèdia ok5o

DOS ACTES

I La casaca i la casulla. Comèdia. i 5o
I La Campana de Sant Llop. Co-
mèdia i'5o

| El Teatre per dins. Comèdia. . i 5o

ÍKl Sagristà de S. Roc. Sarsuela. o 5o

La fira de S. Genis. Sarsuela. . o 5o

El Moro Benani. Sarsuela . . o'5o

Ei pla de la Boquería. Sarsuela. o 5o

Donya Guadalupe. Sarsuela. . o 5o

La festa del barri. Sarsuela . . o'5o

Els estudiants deCervera. Sarl.a o 5o

A posta de Sol. Sarsuela . . . o 5o

Els Pescadors de Sant Pol. Sarl.a i

La Sabateta al balcó, Comèdia . i
La Esquella de la Torratxa.

Sarsuela • 0*50

El Cantador, Comèdia. . . . o'5o

Ous del dia. Comèdia . . • . o'5o

Si us plau per forsa. Sarsuela . o'5o

Un mercat de Calaf. Comèdia . o'Do

Ptas.

La Vaquera de la piga rosa

Comèdia . . o'5o

Les carabasses de Montroig. Co-
mèdia * . o45o

El punt de les dònes. Comèdia. o'5o

Els Héroes i les grandeses. Co-
mèdia o'5o

El castell dels tres dragons.

Comèdia o'5o

La venjansa de la Tana. Co-
mèdia o'5o

TRES ACTES

La Rosa blanca. Drama. . .

La fals. Drama

Les modes. Comèdia . .

La bata de vidre. Comèdia .

L'Hostal de la Farigola. Co-
mèdia

El dir de la gent. Comèdia .

El Campanar de Palma. Drama

Les papellones. Comèdia. .

L'àngel de la guarda. Comèdia

L'Urbanitat. Comèdia . . .

Els polítics de gambetto. Co
media

El didot. Comèdia ....

L'Hereuet. Comèdia. . . .

La qua de palla. Comèdia. .

El primer amor. Drama . .

Or. Drama

L'Apotecari d'Olot. Comèdia

Les francesilles. Comèdia .

L'últim Rei de Magnòlia. Sar
suela

ElComte l'Arnau. Drama. ,

100,000 duros. Drama. . .

Barba Roja. Drama . . . .

La Rondalla de l'infern. Drama

El monjo negre. Drama . .

El llibre de l'honor. Drama .

Les joies de la Roser. Drama.

O Rei o res. Drama . . . .

El Rector de Vallfogona. Drai

El collaret de perles. Drama.

La dida. Comèdia ....

Ptes.

El ferrer de tall. Drama ... 2

Els Segadors. Drama .... 2

Senyora i raajora. Drama. . . 2

El Contramestre. Drama ... 2

Cèrcol de foc. Drama .... 2

La banda de bastardía. Drama . 2

La ratlla dreta. Drama. ... 2

Sota terra. Drama 2

El pubill. Drama , 2

EI lliri d'aigua. Drama. , . . 2

Batalla de Reines. Drama. . . 2

La pena de moit. Drama . . . 2

La C reu de la Masia. Drama.
La filla del marxant. Drama.
El forn del Rei. Drama. . .
Les Claus de Girona . . .
KJs Egoistes

# QUATRE ACTES
El trinc del or. Comèdia . .
La bruixa. Drama. . . . .
El plor de la maratra. Drama
El timbal del Bruc. Drama .
Les eures del mas. Drama .

Ptes.

CINC ACTES

Judas de Keriot. Drama ... 2

Jesús. Drama 4

El bressol de Jesús. Drama . . 2

OBRES VARIES

Qüentos del avi. Poesies ... 2
Qüentos de la vora del íoc.

Poesies 2

L'últim Trencalós. Gatada . . o'5o
L'Africana. Parodia d'aquesta

magnífica òpera o(5o

Grà i Palla. Colecció de poesies o45o
II Profeta. Parodia d'aquesta

magnífica òpera o'5o

Faust. Parodia d'aquesta mag-
nífica òpera . o'5o

Là Mort de la Paloma .... o*5o

POESIES PREMIADES

Un volúm en foli, de 400 pla-
nes, contenint ii5 poesies,

ambil·lustraciónsoen Padrós. 10

Aquesta casa facilita «Catàleg general de obres <le teatre», gratis, a qui ho soliciti.

POESIES HUMORÍSTIQUES

Originals de varis autors
COMPOSICIONS PRÒPIES PER A RECITAR-SE
EN VETLLADES LITERÀRIES, REUNIONS
FAMILIARS, SOCIETATS RECREATIVES, ETZ.

Preu: 1 pesseta

OïHP A DD A OOMEDIA sisr UN J\. CTS

% I PÍ f\ IC L& 1 H33Sr "V"B]R'I3> ORIQHNAL DE

En aquesta comèdia hi juguen solsament tres homes, i un d'ells es transforma en quatre tipus, que
son altres tantes creaeións de personatges den Pitarra. Es Den bè una obra de proba per a mostrar
sos mèrits tot aficionat que tingui condicións de galant.

PREU: 50 CÈNTIMS

IMPREMTA - LLIBRERÍA - PAPERERÍA

BONAVIA I DURÀN

TREBALLS DE TOTA MENA, AMB GUST, ART, ELEGÀNCIA I ECONOMIA
Especialitat en impressions d' obres teatrals

Estricte cumpliment i puntualitat en els encàrregs