(navigation image)
Home American Libraries | Canadian Libraries | Universal Library | Community Texts | Project Gutenberg | Children's Library | Biodiversity Heritage Library | Additional Collections
Search: Advanced Search
Anonymous User (login or join us)
Upload
See other formats

Full text of "Qüestions de gramatica catalana"

PURCHASED FOR THE 

UNIVERSITY OF TORONTO LIBRARY 

FROM THE 

CANADÀ COUNC1L SPECIAL GRANT 

FOR 



Histqj^ of ART /68 



BIBLIOTECA POPULAR 
PE «L'AVENÇ» 

POMPEU FABRA 



0(i;STI0NS DE GRAMÀTICA 

CATALANA 




Llibreria «L'AVENÇ»: Rambla de Catalunya, 24 

BARCELONA 



ISTum. 114 



so cèntims 



VOLUMS PUBLICATS 

Ímirall, Valentí. —Articles literaris <35 . 
(lcover. Joan— Art i Literatura >31 . 

À la uern, Josep. — La gent del llamp 6 

Ai.omak. Gabriel. — Una vila que s mor. Tot passant [2-4.) 

andersen.— Contes (primera seriei. Traducció den i. Massó 
Vento? (69 i. 

AveburT, Lord —Els plaers de la vida. 1 raó. den R Patxot 
i Jubert (60-61-63 

Balades i contes japonesos. Traducció d'Eduard Llo- 
rens (103.) 

Bartuina, Joaquim M. J — Perpetuines (75 . 

Bertrana, Prudenci — Crisàlides 70 

Bisson, Alexandre. —La senyora X, drama en quatre 
actes. Traducció den Narcís Oller. (113). 

BUSQUKTS I Punskt. A. — Del Montseny i15i. 

Cal VET, Aousri. — Sentiment, novela i39 

Cançons populars catalanes <l. a sèrie) (2." edició i <90i. 

— — — i2.* serie) (ÍOO). 

— — — ;•:.■• i io i. 
Cases-Carbó, J. — Catalonia (assaigs naoionaiistes) 181 . 
Català, \ic:i or. — Ombrivoles 1?.. 
Chateaubkiand. — Atala. Traducció den Manuel de Mon- 
toliu (93 . 

Contes populars del Japó. — Traducció den Jaume Massó 

Torrent? >30i. 
Dant Alligiíieri. — La Vida Nova. Trad. den Manuel de 

Montoliu i ÍO). 
Domknkc.ii i MONTANER, Lluís. — Estudis polítics (36 . 
Emerson. — La confiança en sí mateix. L'Amistat ! ra- 

ducció nen Cebrià Montoliu 1 2 a edició 1 120 ( . 
ESCARDOT, L.— Bolves, quadrets i52i. 
Ekkmann-C.hatrian. — Rondalles de poble. Traducció 

den Joai|inni Ku.vra (83i. 
Fabra iPompeu. — Qüestions de gramàtica catalana 

1 14. 
Flammarion. Camil. — Urania. Traducció den K. Patxot 

i Jituert 1 13). 
Folch Torres. Josep M.* — Laria, noveia (3?j. 

— Anímiques i77>. 

Fuentes, Enric de. — Tristors, noveia (33,. 
GBNKR, i'oMPK.iUS. — L'intellecte grec antic (43 . 
Giacosa, .i . — Com les fulles. en quatre acie»»! 

Traducció den Narcís Oller (2.* edició) -4o. 

— Tristos amors, comèdia en tres ac les. Traducc 

Narcís OHer -i." edició. 1681. 

— El mes fort, comèdia en tres actes. Trad. de Narcís 

7S 
GlBBRT, VICENS M.'de. — Grent de montanya, noveia 50. 
GcETHK.- La Marguerideta (< lel Faust . 'I ra- 

óuc ni Maragal i 2.* edició tiSl), 

— Pensaments. Traducció den Joan Maragall (1 12). 
GOLDONI. La Dispesera con 

Ció 'ien J ■ óó 57 . 

— El Vano, comèdia en tres a 

Narcís Oller (86). 

— El sorrut benefactor i en tres actes .97». 



1 



JhSTIONS DE GRAMÀTICA CATALANA 



Pompeu Fabra 



OilESTIONS DE GRAMÀTICA 
CATALANA 




BARCELONA 

Biblioteca popular de «L'Avenç» 

1911 



K 

38 



»n3 



■ • 



Tip. «L'Avenç» : Rambla de Catalunya, 24 



ADVERTIMENT 



Eh capitals que constitueixen el present 
volumet foren altres tants articles publicats 
successivament dins un període de tres anys 
en «El Poble Català», de primer quan era 
revista setmanal i després ja essent diari. No 
eren articles de circumstancies, Vactualital 
dels quals agués de desaparèixer. Al contra- 
ri : referents els uns a aspectes generals de 
V actual llengua literària i altres a punts 
concrets de la mateixa subjectes a controvèr- 
sia; portant tots ells força llum a les diverses 
qüestions lingüístiques tractades, segueixen 
tenint prou interès i aplicació per als que 
escriuen i per als que llegeixen el català. Per 
això 'Is fem sortir novament formant col•lecció 
en aquesta Biblioteca, amb la confiança 
de prestar així un servei a les nostres lletres. 

Els Editors 



L'obra dels nostres descastellaniízants 



EL català no n'ha tingut prou amb una des- 
gracia. Quan reneix com a llengua lite- 
rària i comença la tasca de descastellanitzar- 
lo i de polir-lo, un nou flagell li cau assobre: 
l'incultura filològica i gramatical d'una gran 
part dols seus conreadors. Pretenem deslliurar 
la nostra llengua de les clefectuositats que pre- 
senta degudes a l'influencia castellana, i n'hi 
anem ineptament introduint d'altres en nom- 
bre extraordinari. Sovint sontirou a parlar 
despectivament del català que ara 'S parla, de 
Vorriblc català que ara -s parla; seria bo que 
comencéssim a fixar-nos en Yorrible català 
que ara s'escriu. 

Descastellanitzar ha esdevingut avui dia 
sinònim de llunyar-se del castellà, i per llun- 
nyar-nos del castellà sovint rebutgem i desfi- 
gurem paraules i construccions catalanes pel 
sol defecte d'assemblar-se massa a les caste- 



8 Pompeu Fabra 

llanes corresponents. En canvi, cometem cas- 
tellanismes inconeguts en la llengua parlada 
i creiem aver fet obra de descastellanització 
esborrant la o final d'una paraula castellanis- 
sima o posant un hi darrera de un en ell traduc- 
ció servil d'un en el castellà. A vegades, fogint 
d'un castellanisme, caiem en un altre de pit- 
jor. A vegades fogim d'un castellanisme ima- 
ginari i caiem en un castellanisme real. 

Per tot arreu creiem veure castellanismes: 
edat, castedat, no deuran la llur d a una influen- 
cia castellana? ambient no'y deurà la seva i, 
així com els mots terminats en ancià i enciaï 
Doncs escriguem etat, castetat, ambent, essença, 
ignorança... Un om no*s detura a examinar si 
realment el mot sospitós es degut a l'influen- 
cia castellana. Edat es ben català, ambient té la 
seva i del llatí {ambiens), els nostres autors 
antics estan plens de noms en ancià i encia; 
però edat, ambient, essència, si no son caste- 
llanismes, en tenen tot l'aire quan un om els 
compara amb els mots inventats pels nostros 
descastellanitzants; i ja n'hi ha prou: la ma- 
joria 'Is rebutjarà com a castellanismes. De 
dugués paraules, de dugués formes, basta que 
l'una s'assembli menys que l'altra a la caste- 
llana corresponent, per a ésser sistemàtica- 
ment preferida. Jo conec qui, per aquest 
motiu, prefereix vindré a venir, valdré a valer, 



Qüestions de gramàtica catalana g 

poguer a poder... I mentre "ns entretenim a 
canviar edat en etat, ambient enambcnt, gravís- 
sim en greuissim, xoc en topada, gràcies en 
mercès, no'ns en passen pas pocs, de veritables 
castellanismes! La meitat de la castellanofobia 
actual, ben encarrilada, bastaria per a netejar 
en poc temps de tota influencia castellana la 
nostra llengua; doncs bó, no fóra pas gens difí- 
cil de demostrar que"l català que ara s'escriu 
es almenys tant castellanitzat com Yorrible 
català que ara - s parla: el seu vocabulari es, en 
efecte, calcat del castellà, la seva construcció 
es purament castellana, la seva ortografia 
mateix està subordinada a la de la llengua ofi- 
cial. Fins arribem a copiar-ne les equivoca- 
cions: aquí tenim, per exemple, el mot auto- 
mòbil, que escrivim malament {aiitomòvil) per 
la senzilla raó que'ls castellans també l'es- 
criuen malament. 

Si tenim mal ull per a descobrir castella- 
nismes, encara tenim pot-ser pitjor mà per a 
esmenar-los. Quan ens adonem d'un castella- 
nisme, real o imaginari, aviat ho tenim arre- 
glat. Sovint no es qüestió sinó de suprimir o 
canviar alguna lletra. Plasso es evidentment 
un vergonyós castellanisme, però li trèiem la 
o, i eus-lo aquí transformat en una paraula 
catalana. El mateix procediment aplicat a 
cupó donaria cup, que no*ns convé; doncs, 



Pompeu Fabra 



en lloc de suprimir la o, la canviem en u, i ja 
està arreglada la cosa. La morfologia i la se- 
masiologia catalanes no tenen secrets per a 
nosaltres; nosaltres sabem derivar d'un adjec- 
tiu com greu un superlatiu greuíssim; nosaltres 
sabem fer d'una conjunció deductiva una 
conjunció causal. Se tractava, en efocte, de 
combatre el castellanisme pues; doncs bé, si la 
conjunció catalana doncs tradueix admira- 
blement el pues castellà en frases com Està 
lloviendo'i pues no salgamos (pues deductiu), 
res no*ns impedeix d'emplear-la por traduir 
frases com Estarà en fermo, pues no me escribc 
(pues causal). Quant a la generació de greuís- 
sim, no pot ésser més clara : desde i moment 
que'l positiu es greu i no pas grave, el superla- 
tiu no podia evidentment ésser altre quo 
greuíssim, com si de breuno forméssim brevís- 
sim, de blau blaxissim i de suau suaxíssim. 
Per altra part, rebutjar qrxxíssim perquè d 
positiu os grKV suposaria rebutjar nolabilís- 
sim perquè diem notable o sacraTÍssima per- 
què diem saGraDa. Un raonament anàleg va 
portar a escriure barbrismes l'autor d'un dic- 
cionari de barbarismesl 

Com un om pot veure, aquí fem i desfem 
a nostra voluntat; qualsevol té dret a malme- 
tre o a inventar paraules o a canviar-ne la 
significació. Recentment un gramàtic vol que 



Qüestions de gramàtica catalana n 

ocell no signifiqui ocell (es dir, ave) sinó pàja- 
ro. L'unic remei contra 'Is procediments arbi- 
traris dols nostres descastellanitzants fóra 
l'estudi dels nostres autors antics: ell ens en- 
senyaria que ocell (equivalent al francès oi- 
seau) tradueix avc ', que edat, ambient, grà- 
cies són paraules perfectament catalanes, que 
doncs no pot usar-se pas sempre en lloc de 
pues, ens ensenyaria a construir com cal les 
proposicions de relatiu, a arreconar formes 
com volguer, sapiguer, sigues, veges, a usar 
amb moderació les partículos atones hi i en. 
Però no cal, perxò, quo•ns fem gaire il•lusions: 
si'ls nostres descastellanitzants llegeixen al- 
gun cop els nostres autors mig-evals, es més 
aviat per fer-nos present d'algun preciós ar- 
caisme perfectament inútil. Sempre hem estat 
afectats a l'arcaisme; escrivint sistemàtica- 
ment mon en lloc de el meu, ani en lloc de vaig 
anar, preferint quiscun a cadascú, qualque a 
algun, jorn a dia, ens fem càndidament l'il- 
lusió que"l nostre pobre català torna "1 més 
pur catalanesc. No *y ha altre inconvenient 



1) ...cervos, lehons, falcons, àguiles, perdius, 
faysans e altres moltes bisties e ocels... Bernat 
Metge. | ...e un colom ama mes son par colom que no 
fa caval ne altre auçel. Llull. | ...voltors, corbs e 
altres aucells de rapina. Tirant lo Blanch. 



Pompen Fabra 



sinó que "Is arcaismes són terriblement peri- 
llosos en mans inexperimentades: l'altre dia 
llegíem en un diari català que un orador avia 
estat aplaudit tant sols per quiscuns concur- 
rents! 

Res més convenient i necessari que l'es- 
tudi de la llengua antiga, però perquè aquest 
estudi fos profitós de debò, ens caldria una 
preparació filològica de què manquem comple- 
tament avui dia. Es inimaginable, per exem- 
ple, el bé que faria la creació a Catalunya 
d'una càtedra de llengües romàniques. Fóra 
començar per on cal començar. Però nosal- 
tres comencem per l'ultim, i ja*ns posem, tot 
satisfets, a escriure gramàtiques didàctiques; 
les circumstancies ens hi empenyen, i les que 
surten son rebudes amb el més gran entusias- 
me. Per la meva part, cada cop que tinc no- 
ticia de l'aparició d'algun d'aquests llibres, 
trèmol pensant què deuran ensenyar als nos- 
tres nois. Els ensenyaran que doncs es una 
conjunció causal? queçwïnes un pronom re- 
latiu? que cal farcir la frasa de ens i de hisl 
que cal dir au en lloc d'oceZZ? Els ensenyaran 
tant sols gramàtica general? Perquè la veritat 
es que estem lluny de poder dir que 'Is nostres 
llibres didàctics siguin millors que'ls pitjors 
castellans. Tinc una gramatiqueta al davant 
que diu, entre altres disbarats, que totes 



Qüestions de gramàtica catalana 13 

les paraules tenen accent prosodic, que en 
castellà totes les vocals son tòniques, que la 
x catalana sona com la eh castellana i que 
la g final de boig té'l mateix sò que la g de 
ginesta ! 



El <* doncs» causal 



A nostra premsa 'ns serveix quotidiana- 
j ment i profusament una vasta col•lecció 
do faltes de sintaxi. Emplear l' interrogatiu 
quin en lloc del relatiu qual, traduir el ciiyo 
castellà per qual o perquiri, fer de la combina- 
ció els hi el datiu del pronom de tercera per- 
sona, aquestes faltes i d'altres no menys serio- 
ses són, com tot-om sab, el nostre pa de cada 
dia de la premsa catalana. Però, — té raó en 
Joaquim Cases, — entre tantes faltes, potser 
no n'hi ha cap de tant vergonyosa com el 
doncs amb que'ls nostres periodistes traduei- 
xen el pues causal dels castellans i que^ns ser- 
veixen també quotidianament i profusament. 
Imagineu-vos que llegíssiu, en un text 
castellà, això: «Entre las víctimas se creia que 
habia el cèlebre tenor N., però este rumor ha 



Qüestions de gramàtica catalana i5 

resultado inexacto, luego dicho tenor no se em- 
barco por encontrarse alço indispuesfo.» Vos 
fregaríeu els ulls creient que no heu llegit bé; 
puix oi fet que*l tenor N. no s'agués embar- 
cat es clar que no es la conseqüoncia sinó 
la causa de resultar inexacta la nova de la 
seva mort. I quan veiéssiu que realment el 
text diu luego, no podríeu sinó creuro que*s 
tracta d'una errada d'impremta. 

Doncs una cosa com aquest luego es el 
doncs causal avui a la moda. La clàusula ci- 
tada no es sinó la traducció d'aquesta altra, 
treta d'un diari català: «Entre les víctimes so 
creia que hi avia *1 cèlebre tenor N., però 
aquest rumor ha resultat inexacte, doncs dit 
tenor no s'embarcà per trobar-se quelcom 
indisposat». Fixeu-vos bé: la proposició doncs 
dit tenor no s'embarcà os l'equivalent exacte 
de la proposició castellana luego dicho tenor 
no se embarco; puix el doncs copulatiu es una 
conjunció deductiva: vol dir el mateix que 
luego. Tenim, doncs, una partícula deductiva 
empleada com a conjunció causal, es dir, com 
a sinònim de perquè: això es el doncs causal! 

Aquest doncs causal es tota una troballa 
dels nostres imponderables descastellanitzants. 
Se tractava, en efecte, de trobar una paraula 
que traduís exactament el pues causal dels 
castellans, el qual menaçava d'invadir la 



1 6 Pompeu Fabra 



nostra llengua escrita... Sembla que la cosa 
indicada àuria estat de veure quines eren les 
conjuncions causals del català antic i de triar 
la que semblés més fàcilment adoptable. 
Doncs no; els nostres descastellanitzants ho 
han fet millor i més senzill : han agafat una 
conjunció deductiva i n'han fet tot tranquila- 
ment... una conjunció causal! El fet quej en 
determinats casos, el pues castellà pot tra- 
duir-se per doncs, els ha fet creure que doncs 
era l'equivalent de pues! 

I la novella conjunció causal ha anat este- 
nent-se depressa per la llengua escrita. Els 
nostres diaris l'empleen gaire bé sistemàtica- 
ment. N'hi trobareu en totes les seccions, aduc 
en una gran part del articles signats; però 
sobrotot en la secció telegràfica, en la qual es 
traduït el castellà mecànicament, paraula per 
paraula, i a la paraula castellana pues li ha 
pertocat ésser traduïda per la paraula cata- 
lana doncs. 

Es deplorable: el doncs causal, esdevingut 
endèmic en el català de les nostres publica- 
cions més llegides! Però la cosa verament 
desconsoladora seria que s'encomanés a la 
llengua parlada; perquè mentre això no sigui, 
mentre d doncs causal no passi d'esser una 
cosa manllevadiça, volguda, hi ha l'espe- 
rança que, pervinguts a una major cultura 



Qüestions de gramàtica catalana 17 

gramatical i literària, la llengua escrita no 
tardarà a treure-s do sobre un dofecte tant 
gros com es el doncs en qüestió. Però supo- 
seu que aquest doncs arribés a introduir-se 
en la llengua parlada. Qui l'on treuria llavo- 
res? Seria una tara més del català parlat, mi 
motiu més de distanciació entre la llengua 
literària i la llengua parlada. 

Perquè la llengua literària no podria pas 
sinó refusar-se a donar a la conjunció doncs un 
valor causal, oposat al deductiu que ha tin- 
gut en totes èpoques. Del contrari, se seguiria 
o bé la mort del doncs deductiu davant del 
doncs causal, rompent-se així sense solta la 
continuïtat istorica de la llengua, o bé l'acu- 
mulació, en una mateixa paraula, de dos va- 
lors diametralment oposats, abans expressats 
per conjuncions distintes; cosa aquesta ulti- 
ma, amb la qual no es pas difícil do veure que 
la llengua "y pordria extraordinàriament. Ima- 
gineu- vos un raonament qualsevol jugant-hi 
una copulativa que pot significar igualment 
per consegüent i perquè. 

Jo dic: Aquesta figura té tres costats, doncs 
es un triangle. Això, en bon català significa: 
aquesta figura que (per tal o tal raó) sabem 
que té tres costats, es per consegüent un trian- 
gle: es un triangle perquè té tres costats. Però 
la mateixa frasa, en el català dels nostres des- 



1 8 Pompeu Fabra 



castéllanitzants, vol dir tota una altra cosa, 
vol dir: aquesta figura té tres costats pekquè es 
un triangle. Vol dir aquesta figura té tres costats 
pekquè es un triangle, però al mateix temps 
pot voler dir aquesta figura té tres costats, per 
consegüent es un triangle, perquè *ls nostres 
descastellanilzants continuen empleant la co- 
pulativa doncs amb el seu valor deductiu; en 
cl llur llenguatge, doncs significa fer conse- 
güent i perquè! 



II 



Una proposició de causa no pot mai ésser 
introduida per la conjunció doncs. 

Proposició de causa es aquella que expres- 
sa la raó, el motiu, la causa de la cosa expres- 
sada per una altra proposició. Ex.: No'y vaig 
poder anar, perquè estava malalt. La proposi- 
ció perquè estava malalt es una proposició de 
causa (i perquè, una conjunció causal). Ja que 
jo no'y era, podien deixar-ho per a un altre dia. 
La proposició ja que jo no-y era es una propo- 
sició de causa (i jaqué, una conjunció causal. 
Les conjuncions causals, es dir, que serveixen 
per a introduir proposicions do causa, són, 
entre altres, perquè, jaqué, puix que, puix,car). 

Ara bé, mentre durarà la passa de doncs 
causal que estem patint, sempre que*ns vin- 



Qüestions de gramàtica catalana 19 

drà a la ploma un doncs, hem de veure si la 
proposició que anem a introduir es una pro- 
posició de causa. Si *u es, ens cal rebutjar oi 
doncs i escriure en lloc seu puix o qualsevol 
altra conjunció causal. En cas contrari, po- 
dem escriure doncs. 

Si al girar en català una frasa tal com: Es- 
tarà enfermo, pues no me escribe, ens passava 
pel cap de traduir el pues per doncs, no*ns cal 
sinó considerar que la segona proposició es de 
causa per veure tot seguit que*l doncs no hi 
escau. En canvi, una frasa com aquesta: lEs- 
td lloviendol Pues no salgamos, o com aques- 
ta altra: iPues quién vendrà"! estan perfec- 
tament traduides dient: Està plovent"! Doncs 
no sortim; Doncs qui vindrà"! 

El doncs es deductiu, continuatiu, però 
no causal. Així, està molt bé en les frases se- 
güents, tretes d'autors antics; porò està, en 
canvi, completament fóra de lloc en les tres 
frases modernes que citem més avall, tretes 
d'un discurs d'en Carner. 

Exemples antics {doncs bons): 

«...la ànima racional es croada a fi que 
tostemps entena, ara e recort Deu; e si era 
mortal, no faria sempiternalment ço per què 
seria creada; donchs segueix-se que es im- 
mortal.» 

«Los aucells fan nius, les feres cerquen ca- 



20 Pompeu Fabra 

vernes en que habiten, e - ls peixos, roques en 
ques meten; doncJis, qui pot dir que no usen 
de rahó?» 

«Deya sanct Agustí que negú no pot amar 
ço que no coneix; doncs si Deu volem amar 
cove quo hajam sciencia e conexença sua.» 

Exemples moderns (doncs dolents): 

«...en els paisos llatins les masses obreres 
han fet marrada, doncs han sigut distretes 
dels seus propris interessos.» 

«Aquest exemple deuen imitar-lo les nos- 
tres classes obreres, doncs aquesta tàctica ha 
portat grans aventatges...» 

«A tots els homes reflexius jo•ls demano 
quo estudiin serena y imparcialment el pro- 
blema, doncs estic segur quo arribaran a la 
mateixa conclusió.» 

En aquests tres exemples moderns, les 
proposicions introduides per la conjunció 
doncs essent proposicions de causa, la frasa 
resulta mal construida; àuria calgut emplear, 
en lloc de doncs, la conjunció puix, com, por 
exemple, en les frases següents tretes, del 
Tirant lo Blanc, 

«Comtessa, a mi par que vós me donau 
bon consell, puix la ciutat es tan forta e ben 
provehida de totes coses necessàries a la 
guerra.» 

«Los parents de la comtessa la pregaren 



Qüestions de gramàtica catalana 21 

sen tornàs e dexàs allí son fill, puix lo rey no 
prenia carrech.» 

«O mare semblant a ovella fecunda qui 
has parit lo fill per a ésser mort e trocejat en 
la cruel batalla! Mas que m'aprofita dolré 
sobro cas inremeyable; puix lo Rey no pot 
haver pietat de mi ni de mon fill?» 

«Que.m valen a mi los bens ni les rique- 
ses, puix so destituhida de tot goig, plaer e 
consolació...?» 

«...jamós yo consentí ni ginyí mal negú 
per als quatre cavallers. — Be som certs, dix 
lo Roy, que vostra honor es salva; emperò 
puix lo cas s'es seguit, anem a la sglosia del 
senyor sanct Jordi e hoyrem aquí missa e fa- 
rem-los la honor que ells son merexedors, puix 
sabem que son Reys coronats.» 

Una altra conjunció causal era car (l'adop- 
ció de la qual nora sembla pas necessària): 
«...lunya tota paor de tu, car yo so aquoll que 
penses» — «mas... yo no creuré que siau mort, 
car homens morts no parlen.» 

Eus-aquí finalment algunes frases en les 
quals figura •! doncs (deductiu o continuatiu) 
al costat del puix o del car (causals): 

«...e vosaltres ab gran maldat a trayció 
li haveu feta sentir dolor inestimable... doncs, 
com podeu demanar misericòrdia, puix en 
vosaltres no s'es trobada?» 



Pompeu Fabra 



«...e dixeren que mes volien morir que 
sofrir tan gran onta com aquesta seria. E dix 
lo Rey: Donchs, pus ' ycus veig en tan bona 
voluntat, pensem -nos de ben defendre...» 

«Racional dius encara que es la ànima dels 
bruts per ço com aquells esquiven perills e cer- 
quen plaers... fan nius e moltes altres coses 
consonants a rahó. Si tu sabesses be la sua 
definició, no haguesses axí parlat. Hoyes, 
donchs, e torna a dret camí, car descarrerat 
est.» 

«Mas l'anima racional es simple natural- 
ment o sons composició, car de no res la creà 
Deu; doncJis es immortal.» 



1 ) Una altra forma del puix. Una tercera forma, 
bastant empleada modernament, es puig. 



La combinació pronominal «els hi» 



Fins on bons autors no es rar de trobar 
usada la combinació els hi en lloc del 
datiu els. Ex.: Els hi fa mal el cap, No-ls hi 
agrada gens, Doneu-los-hi flors, en lloc de Els 
fa mal el cap, No-ls agrada gens, Doneu-los 
flors. Molts cops ha cridat om l'atenció sobro 
aquesta falta de gramàtica; però ha estat com- 
pletament en va. 

També es molt freqüent l'empleu de els hi 
en lloc d'altres combinacions pronominals. 
Ex,: Aquest plec ja'ls hi portaran, en lloc de 
Aquest plec ja'ls el portaran. Això no-ls hi 
podran dur, en lloc de Això no-ls ho podran dur. 

No es difícil do conèixer quan cal rebutjar 
la combinació els hi, ni es tampoc difícil de 
fer la correcció corresponent. Basta examinar, 
en cada cas, quins són els complements nomi- 
nals que tractem de reemplaçar amb la dita 
combinació pronominal. 



24. Pompeu Fabra 



Tot-om sab prou el que es un comple- 
ment. En la proposició Tu culls flors, la pa- 
raula flors es un complement del verb culls; 
complement nominal, puix conté un nom : 
flors. En la proposició Tíi dones flors als teus 
cosins el vorb dones va acompanyat de dos 
complements: l'un es flors, l'altre es als teus 
cosins; amdós, complements nominals. En la 
proposició Aquesta tarda hem vist tes germa- 
nes al teatre, el verb hem vist porta tres com- 
plements nominals : tes germanes, al teatre ' , 
aquesta tarda. 

Sabem, por altra part, quems esdonat molt 
sovint reemplaçar ois complements nominals 
d'un verb per partícules atones, — comple- 
ments pronominals. Si estem parlant do flors, 
la proposició Twn cidls vol dir el mateix que 
Tu cidls flors; la particula atona en hi reem- 
plaça *1 complement nominal flors. Anàloga- 
ment una preposició com Tu dones flors als 
teus cosins pot transformar-se en Tun dones 
als teus cosins, Twls dones flors, Tiris en dón es, 



1) Es costum (no gaire bo, però que seguim en 
el present article perquè -ns facilita l'exposició) no- 
menar complements dels verbs, no sols els comple- 
ments propriament dits, sinó les determinacions cir- 
cumstancials (denominades generalment complements 
circumstancials o adverbials). 



Qüestions de gramàtica catalana 25 

on el pronom aton els reemplaça "1 comple- 
ment als teus cosins, i la partícula en, el com- 
plement flors. Fent el mateix en la proposició 
Hem vist tes germanes al teatre, tenim: Les hem 
vistes al teatre, o bé: Hi hem vist tes germa- 
nes, o bé: Les hi hem vistes, on el pronom 
aton les reemplaça -1 complement tes germa- 
nes, i l'adverbi aton lii, el complement al 
teatre. 

Ara bé: els hi essent la combinació de dos 
complements pronominals, noms es dat em- 
plear-lo en el lloc d'un sol complement no- 
minal. 

Així, noms es donat reemplaçar la propo- 
cíció Tu dones flors als-teus-cosins per la 
proposició ÏVls hi dones flors: cal dir Tu-ls 
dones flors. En canvi, es perfeta la substitució 
de la proposició Tu portes els teus cosins al 
teatre per la proposició Tiris hi portes on el 
pronom aton els vol dir els teus cosi?ís. i la par- 
tícula hi vol dir al teatre. Si donem, enviem, 
portem, oferim, demanem, etc, unes caixes a 
uns ornes o a unes dones, no direm els hi do- 
nem, els hi enviem, els hi portem, els hi oferim, 
els hi demanem unes caixes, sinó els donem, 
els enviem, els portem, els oferim, els demanem 
unes caixes. Així mateix no escriurem els hi 
fan mal els peus, els hihaagradat molt, els hi hem 



26 Pompen Fabra 



dit que ~y aniríem, els hi veig Vintenció. els hi 
érem aprop, sinó els fan mal els peus, els ha 
agradat molt, els hem dit que y aniríem, els 
veig Vintenció, els érem aprop. Cp. (exemples 
antics): «...yo per res a present no-ls daria 
pau ni treva.» — «E si la fortuna 'Is era tan 
favorable que-Zs lexas vençre la batalla...» — 
«...diran qne-ls fa mal l'estomech.» — «E nos 
dixem-los que escoltassen ço que nos los 
volíem dir.» — «...elles creen que totes coses 
los estiguen bé.» — «...los sarrahüis... pensant 
que'l dit senyor Rey los era luny...», etc, etc. 

La combinació els hi no pot ésser emplea- 
da sinó reemplaçant dos complements no- 
minals, com en la proposició Tu 'Is hi portes 
(els teus cosins al teatre). Però, aduc en aquest 
cas, quan l'un dels dos complements equival 
a a ells o a elles (complements directius), ens 
cal molt sovint rebutjar els hi i reemplaçar-lo 
per una altra combinació. Per a saber, en 
cada cas, quina combinació pronominal cal 
emplear, basta veure quin seria "1 segon com- 
plement pronominal quan en lloc de els po- 
séssim el complement nominal corresponent: 
aquell complement pronominal es el que'ns 
cal emplear darrera de els. Suposem, per 
exemple, una proposició tal com Envia ~l 
plec als meus germans, en la qual tractem 



Qüestions de gramàtica catalana 27 

de reemplaçar els dos complements per pro- 
noms atons. Estarà ben dit Envia-ls-hil Si 
en lloc de els posàvem el complement nomi- 
nal corresponent (als meus germans), diriom 
Envia-z. als meus germans; doncs cal dir 
Envia-ls-Ei, i no pas Envials-m. En aquest 
cas ens ha calgut reemplaçar els hi per els 
el. Es el cas en el qual els antics, invertint 
l'ordre dels complements deien, lo-ls: «L'ende- 
mà totes les donzelles lo prengueren e ab mol- 
ta honor lo portaren fins a la porta de la liça 
tot armat, liurant-lo als fels que mort o viu 
lo-ls haguessen a restituir.» 

Cas en què cal escriure els la en lloc de els 
hi: Demana la clau als veins. Demana-í.A als 
veíns. Doncs : Demana-ls-i,A i no pas Demà- 
na-ls-m. Exemples antics: «...e enviam-los dir 
que menjasson la grua e que nos la-ls envià- 
vem tota viva.» — «...prestaven pecunia ab 
condició que hom la-ls retés.» — «meteren lo 
cap sobre lo llit e cobriren-se sperant la mort 
quant la-ls darien.» 

Cas en què cal escriure els els en lloc de 
els hi: Demà portaran els mobles a les senyores 
N. Demà'LS portaran a les senyores N. Doncs: 
Demà 'Is els portaran i no pas Demà 'Is hi 
portaran. Exemples antics: «Nòs los lx milia 
sous darem de bon grat, mas que diguen ells 
que'ls los pach hom aquí, no*u poria fer.» — 



28 Pompeu Fabra 



«... que nos los havíem emparats los feus o les 
honors e no havíem ahut juhiy de nostra cort. 
E pus que ans de juhiy los los havíem empa- 
rats, qne-ls los rendessem.» 

Cas en què cal escriure els les en lloc de 
els hi: Hem donat les joguines a aquelles nenes. 
Les hem donades a aquelles nenes. Doncs: Els 
les hem donades y no pas Els hi hem do- 
nades. Exemples antics: <<E manam que-ls 
tinguossen appareylat galines vives... e quant 
ells fossen venguts que les los faesson degolar.» 
«...o que les cartes quo nòs haviem feytes als 
pobladors de Múrcia... no les los tenia hom, 
ans les los trencaven.» 

Cas en què cal escriure els ho en lloc de 
els hi: Diré allò als teus pares. Ho diré als teus 
pares. Doncs: Els ho diré; i no pas Els hi diré. 
Cp.: «E si de ço que saber volen no poden 
haver lur intenció... s'esforcen saber-ho dels 
marits lurs, los quals, posat quo•üs ho di- 
gnen, no son gens creeguts». 

Notem finalment un cas en què cal dir els 
en en lloc de els en hi: Portareu quatre caixes 
als senyors N. En portareu quatre als senyors N. 
Doncs: Els en portareu quatre i no pas Els en 
hi portareu quatre. Altre exemple: No parlis 
d'això a tos pares. No'N parlis a tos pares. 
Doncs: No'ls en parlis i no pas No'ls en hi 
parlis. Cp.: «Una cosa solament vull de tu: 



Qüestions de gramàtica catalana 2Q 

que res que a present hajes vist o hoyt no 
tengues secret a mos amics o servidors. Car, 
ultra lo plaer que hauran de mon estament, 
los ne seguirà gran profit.» 



Traducció de l'expressió relativa 
castellana «el que» 



En les dues frases que posem a continua- 
ció, apareixen els dos valors diferents 
que 'Is castellans donen a la combinació de 
l'article el amb el pronom relatiu que. 

I. — Quiere el que tú me diste. (En francès: 
II veut celui qtje tu rrias donné). 

II. — El camino por el que hemos venido, 
es... (En francès: Le chemin par lequel nous 
aommea venus, est...) 

L'un el que ve traduit per dues paraules 
franceses (celui que); l'altre, per una sola (le- 
quel). 

Recordem que les proposicions subordi- 
nades anomenades de relatiu, són proposi- 
cions atributives, se refereixen a un substan- 
tiu de la proposició principal; en la frasa Vol 
d llibre que twm vas donar, la proposició su- 
bordinada que twm vas donar es un comple- 



Qüestions de gramàtica catalana $r 

ment atributiu de el llibre, determina "1 subs- 
tantiu llibre com podrien fer-ho -Is atributs 
vell (Vol el llibre vell), meu (Vol cl llibre 
meu), d'en Pere (Vol el llibre d'en Pere); 
el mot conjuntiu que es el relatiu i el terme de 
la proposició principal el llibre, al qual se re- 
fereix la proposició subordinada, es V antece- 
dent d'aquest relatiu, antecedent que pot re- 
duir-se al simple article en frases com aques- 
ta: Quin llibre voli Vol el que tu-m vas donar. 
Doncs bé, en la primera de les dues frases 
citades (Quiere el que tú me diste),el es un an- 
tecedent i que un relatiu; i en la segona (El ca- 
mino por el que hemos venido...), el que es tot 
ell un relatiu, l'antecedent del qual es el 
camino. 

Són exemples de el que combinació de el 
antecedent i que relatiu (primer valor): El 
perro que han comprado es blanco; el que per- 
dieron era negro. (Le chien qu'ils ont acheté 
est blanc; celui qu'í'Zs ont perduétait noir). — 
Voy à comprar los que vimos ayer. (Je vais 
acheter ceux que nous avons vus hier). — 
iCuàl quierest La que està cerca de ti. (La- 
quelle veux-tul celle qui est pres de toi). — 
Las que yo quiero son las blancas. (Celles 
que je veux sont les blanches). 

Són exemples de el que simplement rela- 
tiu (segon valor): La hijademi amigo, al que 



?2 Pompeu Fabra 



he hablado esta manana. (La jille de mon a/mi, 
auqüel fa/i parió ce matin). — La hija de mi 
amigo, d la que he escrito esta manana. (La 
jille de mon ami, à laquelle fai écrit ce ma- 
tin). — Las sillas en las que nos hcmos sen- 
tado. (Les chaises sur lesquelles nous nous 
som/mes assis). 

Es de notar quo-1 sogon el que (simplement 
relatiu) es reemplaçable per el cual o pel 
relatiu senzill que, mentre que "1 primor cl 
que (combinació d'antecodent i do relatiu) 
no pot ésser reemplaçat ni per el cual ni per 
que. Un om por dir indiferentment El cami- 
no por el que hcmos venido o El camino por 
el cual hemos venido; porò no pot dir Quiere 
el cual tú me diste en substitució de Quiere 
el que tú me diste. En la frasa La relación de 
las aventuras de Don Quijote, en la que los lec- 
tores vulgares, etc, la combinació la que té'l 
segon valor, puix podria dir-so on la cual los 
lectores vulgares. En canvi, en la frasa Esta obra 
y la que escribió dos anos mas tarde etc, la 
combinació la que tód primer valor, ja que no 
podem pas dir y la cual escribió dos anos 
■mas tarde. 

Ara bé, la combinació castellana el que 
pot essor traduida on català por el que (si no*u 
es per aquell que) quan es la combinació d'un 
el antecedent amb un que relatiu (el que equí- 



Qüestions de gramàtica catalana 33 

valent a celui que o celui qui i no reemplaça- 
ble per el cual); però quan es un simple rela- 
tiu (el que equivalent a lequel i substituible 
per el cual), l'auriem de traduir per el qual, i 
no pas per el que com solem fer-ho. Ex.: Vol el 
que twmvas donar; — El goçque han comprat 
es blanc; el que van perdre era negre; — Vaig a 
comprar els que vam veure air; — Quina vols? 
La que es aprop teu; — Les que jo vull són les 
blanques; — però no pas El camí pel que hem 
vingut, sinó El camí pel qual hem vingut; — 
no pas La filla del meu amic, a la que he escrit 
aquest mati; — ni Les cadires en les que 'ns 
hem assegut; — ni Els ornes contra els que...; 
— sinó La filla del meu amic, a la qual he es- 
crit aquest mati; — Les cadires en les quals 
ens hem assegut; — Els ornes contra *i,s quals... 
Una observació: no traduïm mai el que per 
el quin (quin no es relatiu, sinó interroga- 
tiu: Quin tens? No sé quina té. Pregunta-li 
quins vol; o ponderatiu: Quin noi més petitl 
Quina dóna més aixeridal Quins ornes més es- 
tranys]) No escriguem Els ornes contra *ls 
que..., però tampoc Els ornes contra *ls 
quins... 



L'article neutre 



Tot-om sab quo •! castellà posseeix un ar- 
ticle masculí el i un article neutre lo: 
el bueno i lo bueno, el que V. quiere i lo que 
V. quiere. 

El català modern també posseeix un arti- 
cle neutre diferent del masculí. Per als que 
rebutgen la forma el, l'article masculí es lo ro- 
ductible a l i l'article neutre es lo invariable. 
Ex.: lo pare, ab lo pare, Vavi sense-l pare; lo bo, 
lo únic, de lo bo lo millor. Per als que accepton 
la forma el, l'article masculí es el, Vo 'l i l'ar- 
ticle neutre es lo. Ex.: el pare, amb el pare, Vavi 
sense 'l pare; lo bo, lo únic, de lo bo lo millor. 

Ara bé, la diferenciació dels dos articles 
masculí i neutre en el català modern £no es 
un castellanisme? Si*u fos, vet-aquí que, en 
oi Congrés de la llengua catalana, l'auriom 
deixat passar sense dir-ne res, en aquell 
Congrés on precisament tot ens foia olor de 



Qüestions de gramàtica catalana 35 

castellanisme: he estat era un castellanisme; 
hem vist tes germanes era un altre castellanis- 
me; estimeu Aqui us estima, un altre... Es sogur 
que tot això no són castellanismes; en canvi, 
la dita diferenciació té tot l'aire d'esse-n un. 
Fixem-nos només on els tres fets següents: 

I. En català antic l'article neutre té la 
mateixa forma que *1 masculí. L'article mas- 
culí es lo, que, davant o darrera vocal, pot 
reduir-se a l; l'article noutre os lo, reductible 
a l davant o darrera d'una vocal. El català 
antic no coneix, doncs, la diferenciació mo- 
derna. 

II. El castellà es la sola llengua romà- 
nica que posseeix un article neutre diferent 
del masculí. El portuguès o, el francès Ic o V , 
l'italià il, lo o V són igualment masculins i neu- 
tres. Sols el castellà té un lo neutre al costat 
d'un el masculí. 

III. No són estranyes al català modern 
expressions com aquestes: El bo es que no ha 
vingut, El que jo't dic es que no vindrà, No 
parlem del que farem, en les quals el es un ar- 
ticle neutre. Però aquestes expressions, que 
diem, no les solem escriure. Una distinció ri- 
gorosa entre l'article masculí i el neutre seria, 
doncs, més cosa de la llengua escrita que de 
la parlada; i, dins aquosta, el lo neutre sembla 
menys generalitzat entre d poble que entre 'Is 



$6 Pompeu Fabra 

que han rebut una influencia castellana més 
forta. 

Els exemples següents proven suficient- 
ment que *1 català antic no feia cap distinció 
entre *ls articles masculí i neutre: 

«...a mi no es forçat que puga fer més de-Z 
possible.» 

«...de-l bo tria hom lo millor.» 

«...e desija lo cor coses nocives o avorreix 
coses útils... o no decerneix lo ver de-l fals.» 

«...Si so acostuma... a haver poder de fer 
bo, afrevoleix on si lo poder do fer mal; e açò 
mateix so segueix de-l contrari,» 

«...donar compliment a-Z que es estat deli- 
berat.» 

«...com no # m responeu a-Z que us demano? 

«...estava contínuament atenta a-Z que 
deyen.» 

«E per venir a-Z quo vull dir e satisfer a-Z 
que la senyoria tua me ha dit.» 

«...pensant com havia dada fi a-Z que tant 
havia desitjat.» 

«...perdon-me la excel•lència vostra de-Z 
que diré.» 

«...no prongau enuig de-Z que us diré.» 

«...la excel•lència vostra sta admirada, e 
tots los altres, de-Z quo Phelip ha fet...» 

«...la roba ja no's pot guastar més de-Z 
que es.» 



Qüestions de gramàtica catalana 37 

«...us tinch molta obligació de-Z que per mi 
fet haveu.» 

«Ab gran rahó se creurà de vós tot lo con- 
trari do -l que la vostra lengua manifesta.» 

«...allò era molt poc en sguart de-Z que ell 
desijava.» 

«...la lengua rahona lo contrari de-Z que 
té en lo cor.» 

«E semblants paraules deya lo Rey... ma- 
nifestant dolre-s molt de-Z que fet havia.» 

«E encara yo no sé quina rahó done de-Z 
que dech fer.» 

«E Tirant li donà ses instruccions de-Z que 
tenia de dir al Rey de Sicilià.» 

«...car tot açò e lo més de-Z que us he re- 
citat es stat en mon temps.» 

«...car yo a vós per a sempre vull servir 
com a senyora que sou de mi... suplicant-vos 
de molta gràcia conega en vostra gentilesa 
que sou contenta de-Z que he fet per vós.» 

«...gran consolació tenim do-Z que *ns ha- 
veu dit.» 

«E si la divina Providencia me fa gràcia 
que puga atènyer la fi de-Z que tinch comen- 
çat...» 

En totes les frases transcrites escriuríem 
avui lo en lloc de Z. Doncs bé, srls antics no 
feien cap distinció entre l'article neutre i el 
masculí, — escrivint Estava atenta al que dey en ) 



SS Pom peu Fabra 



No decerneix lo ver del fals, etc. , — i expressions 
com aquestes són encara vivents, — puix par- 
lant diem prou sovint Escolta 'l que't dic, Par- 
lem del que farem, etc., — £no fóra més raona- 
ble que, en lloc de rebutjar sistemàticament 
aquestes construccions, miréssim, al contra- 
ri, d'anar introduint l'article neutre ei en la 
llengua escrita, tendint a fer desaparèixer 
la diferenciació dels dos articles masculí y 
neutre? 

Pot objectar-se que aquesta diferencia- 
ció es aventatjosa. Es indubtable que té ds 
seus aventatges; però aquests no són de molt 
tant grans com sembla a primera vista. Les 
altres llengües romàniques se*n passen molt 
bé. Le bon francès, ü buono italià signifiquen 
adés el bueno, adés lo bueno. En aquestes llen- 
gües d'adjectiu substantificat no té una forma 
especial, diferent de l'adjectiu masculí, com en 
castellà. Una inferioritat, si *s vol, però d que 
succeeix es senzillament que aquelles llengües 
no recorren a l'adjectiu substantificat amb la 
mateixa freqüència que la llengua castellana. 
Però ds catalans, tenint sempre al davant el 
model del castellà, traduint constantment 
d'aquesta llengua, copiant-ne servilment 
totes les construccions, ens avem acostumat 
a recórrer a la substantificació de l'adjectiu 
amb la mateixa freqüència que •! castellà, i, 



Qüestions de gramàtica catalana 39 

naturalment, avui ens arriba a semblar que *ns 
fóra gaire bé impossiblo d'escriure quatre rat- 
lles sense disposar d'un article neutre dife- 
rent del masculí. Posem-nos, porò, a traduir 
dol francès o de l'italià i ens sortiran llargues 
clàusules, pagines enteres, sense un adjectiu 
neutre. Cada llengua té *ls seus recursos, els 
sous mitjans d'expressió, i segons siguin 
aquests recorre amb preferència a unes cons- 
truccions o a les altres. Mentre seguirem cons- 
truint a la castellana, es clar que necessita- 
rem els mateixos mitjans d'expressió que *1 
castellà i aurem de trobar desaven ta tj ós de 
ronunciar a qualsevol d'ells. 

Quan Particle es empleat com antece- 
dent d'un relatiu, el context ens indica gaire 
bé sempre prou clar si *s tracta d'un neutre 
o d'un masculí encara que donem a amdós ar- 
ticles la mateixa forma. Si estem parlant do 
llibres la frasa El que vós dieu es molt antic vol 
dir evidentment El que V. dice es muy antiguo; 
en canvi, Estava atenta al que deien (en què el 
no pot referir-se a cap substantiu anterior) 
voldrà dir Estaba atenta à lo que decian. En 
aquest cas, com sabem, el francès recorre al 
seu demostratiu, que té una forma per al mas- 
culí (celui) i una altra per al neutre (ce). El 
català antic recorria anàlogament a ço neutre, 
diferent del masculí ceyl: çoque veig {lo que veo), 



ceyl que veig ( e l que veo) V^A u 

«** i el seu fenaení «S **°' *"*>? temps, 

10 í° i to, i, fínaWnf S ° n / eem P Ja ^ts per 

"> ç»e en I Ioc de fot e r ° dernan ^ escriure 
molt difieil (recoX ' ""T** 6 qU6 Veiem 

dinS eI mateix català antic eo^ 1 nanifcrt • 
exemples citats m^ ' m ho P r °ven els 

aeJlDerat '> i següents. 



Les preposicions atones «de», «en» i «a» 
davant de la conjunció «que» 



ET,s castellans diuen Me quejo de su con- 
ducta i Me quejo de que hayan hecho 
esto; Estoy seguro de cllo i Estoy seguro de 
que vendrà; Su madre consiente en venir 
i Su madre consiente en que venga conmigo; 
Me ha obligado À hacerlo i Me ha obligado 
À que no le encubra ; introdueixen, doncs, el 
complement d'un verb ', d'un substantiu o 
d'un adjectiu d'una manera idèntica, sigui - 1 
dit complement un substantiu (su conducta), 
sigui tota una proposició (que hayan hecho 
esto). En les dues frases Me quejo de su con- 
ducta i Me quejo de que hayan hecho esto, els 
complements de Me quejo (un substantiu en 
la primera frasa, tota una proposició en la 



1 ) En el present article es sols qüestió dels 
complements propriament dits. V. nota de la pàg. 24. 



42 Pompeu Fabra 



segona) son introduí ts amb la mateixa pre- 
posició de. 

El castellà, assimilant així la proposició 
completiva a un substantiu, se separa de les 
altres llengües neo-llatines, les quals supri- 
meixen davant de la conjunció que (che en 
italià, sà en romanès) la proposició amb què 
introduirien el complement en el cas que 
aquest fos un substantiu (o pronom) en lloc 
d'una proposició; així, els francesos diuen 
Je suis sür de cela, però Je suis sür qv'ü 
viendra (amb supressió de la preposició de), 
i, anàlogament, Je m 'étonne qu'ï'Z ne voie pas 
le danger, Je suis fàché que vous ne iríayez 
pas prévenu*. Cp. en italià : Mi maraviglio 
ca'egU non sia ancora giunto, In caso cwegli 
■muoia. (En romanès diuen, anàlogament : 
Ma tem de un lucru, però Mà tem SÀ mi ne 
apuce ploaia). 

En català es avui general l'empleu de les 
preposicions de, en i a davant de la conjunció 
que : Mequeixo de que agi fet això, Estic segur 
de que vindrà, etc. El fet de constituir l'em- 
pleu de les expressions con j unti ves de que, 
en que i a que una particularitat del castellà 
amb relació a totes les altres llengües neo- 



1) Quan en francès apareix de, no es davant de 
que, sinó de ce que. 



Qüestions de gramàtica catalana 43 

llatines, sembla aver passat desapercebut als 
nostres escriptors; altrament no s'explica que 
les agin adoptades sense "1 més petit escrúpol, 
no parant esment que "1 català antic està 
d'acord, no pas amb el castellà, sinó amb les 
altres llengües germanes, puix que introdueix 
les proposicions completaves sense preposició 
encara que facin l'ofici d'un complement pre- 
posicional : Estic segur D'això, però Estic 
segur que vindrà, i no pas Estic segur de que 
vindrà. 

Sota l'influencia d'una llengua que diu 
Esioy seguro de esto i Estoy seguro de que 
vendrà, es natural que a un Estic segur n'això 
fem correspondre un Estic segur de que vin- 
drà, i aduc que una frasa com Estic segur que 
vindrà pugui ésser considerada com a incor- 
recta. Però si pensàvem que l'omissió de la 
preposició, que, per comparació amb el cas- 
tellà (llengua patró), ens pot semblar defec- 
tuosa, es precisament la regla en les altres 
llengües literàries, ja no caldria espantar-nos 
d'abandonar els caminadors del castellà. I 
si això fèiem i ens decidíem a ometre la prepo- 
sició, seguint els francesos, els italians i els 
romanesos, no faríem sinó continuar els pro- 
cediments dels nostres autors antics. 

La construcció abitual en els nostres au- 
tors mig-evals es, en efecte, com ja hem dit 



44 Pompeu Fabra 

més amunt, l'introducció de los proposicions 
completives pel simple que (sense preposició 
al davant) ad uc en el cas d'aquestes fer l'ofici 
d'un complement preposicional (complement 
introduit amb de, en, a). Vet-aquí alguns 
exemples entre is infinits que podríem citar : 

«...e passats quinze dies ne trameteren 
einch fahent demostració que volien allí ado- 
bar e mostrar carena.». 

«...lavors ella hagué plena noticia que per 
ella se fahia la festa...» 

«...negú hagué sentiment que ell fos ven- 
cedor.» 

«...era cahut en dubitació que Deus fos 
res...» 

«...ells li Hurarien la vila ab la condició 
que aquels qui anar sem volrien se*n anassen 
la on volguessen.» 

«...So molt content qucl metam en exe- 
cució...» 

«...yo no so digne que tu sies causa de la 
mia mort...» 

«...que no's devia enfellonir que algun par- 
las mal de ell.» 

«...o qui desija que hom lo cregua prengua 
en cascun parlar tostemps veritat, acostu- 
mant la lengua que no sapia mentir...» 

«E si vos... enuig no - y preníeu que yo en- 
tras dins lo retret...» 



Qüestions de gramàtica catalana 45 

«...aquels qui "s gaben que son sos ama- 
dors...» 

«...no ha pogut comportar que negú se 
pogués gloriejar gue'ï tingués pres...» 

En totes aquestes frases, avui empleariem 
més aviat que'l simple que, alguna de les 
combinacions de que, en que oaque. Nosaltres 
volem creure que la generalització d'aquestes 
combinacions en el català modern es deguda 
a inadvertencia dels nostres escriptors i que 
quan s'adonaran que l'introducció de les pro- 
posicions completives mitjançant les dites 
combinacions constitueix una particulatitat 
del castellà i que a tals combinacions les al- 
tres llengües i amb elles cl català antic oposen, 
en general, la conjunció que no precedida de 
preposició, no dubtaran un moment a ome- 
tre les preposicions en les proposicions com- 
pletives, sobretot tenint en compte que la 
llengua parlada no s'oposa absolutament gens 
a una tal omissió. 



Les terminacions «encia» i «ancià* 



El fet de dir-se, per exemple, esencia, cons- 
tància en castellà i do dir-se cssenza, cos- 
tanza en italià, essence, constancc on francès, 
ha for néixer el desig d'escriure esscnça, cons- 
íança enlloc de essència, constància. La qües- 
tió os llunyar-nos del castellà!... Podria ésser 
també que algú *s pensés que paraules tals 
com essència, constància són castellanismes. 
Aquestes paraules en encia i en ancià no 
són castellanismes, són llatinismes. Si fos ara 
que'ls introduíssim en la llengua, en la nostra 
mà estaria catalanitzar-los més ó menys, su- 
primir o conservar la llur i posttonica, fer 
de essentia llatí essença o essència català, de 
constantia constança o constància, etc. Però *ls 
tals llatinismes són antics en la llengua, els 
usaren abundosament els nostres autors mig- 
ovals, i ells els donaren la forma que definiti- 
vament avien de tenir en català. Nosaltres no 



Qüestions de gramàtica catalana 4y 

podem sinó pendre-ls tals com ells ens els han 
llegats. 

Si "Is nostres escriptors antics van adoptar 
essència, paciència, influencia, ctc, i aquestes 
paraules van passar a la llengua parlada amb 
la llur i i així han arribat als nostres dies, es 
del tot arbitrari posar-se a escriure essença, 
paciença, influença, etc. 

Però fa temps que sembla que juguem amb 
la forma i amb el valor de la paraules catala- 
nes; tot-om fa i desfà segons li plau; un dia per 
traduir el cuyo castellà, fem significar cuyo a la 
paraula quin; l'altre agafem la partícula doncs, 
deductiva i continuativa, i la fem conjunció 
causal; l'altre escrivim etat, castetat en lloc de 
edat, castedat, sens dubte perquè la t ons hi 
sembla més catalana, o inventem grolleries 
com ambent, greuissim, barbrisme. Doncs no 
es pas d'estranyar que ara alguns ons agin 
sortit amb els llurs essença, paciença, influença 
potença, etc, etc. Fos que essència, paciència 
els semblessin castellanismes, fos que # ls agra- 
dés més essença, paciença, ells s'han posat 
tranquilament a escriure essença, paciença, 
sense tenir gens en compte que totom diu es- 
sència, paciència i sense recordar que•ls nos- 
tres autors mig-evals escriuen constantment 
essència, paciència. 

Cal aquí fer una observació i es que no totes 



48 Pompeu Fabra 

les formacions en entia i en antia presenten 
encia i ancià en català, sinó quo moltes pre- 
senten ença i anca, tals són, per exemple 
naixença, coneixença, valença, prometença, cre- 
ença, semblança, enyorança, te?nprança... Es 
clar que en aquest article no es qüestió 
d'aquestes paraules, sinó d'aquelles que on 
tots temps han estat escrites amb i, com es- 
sència, paciència, constància, ignorància, les 
quals ara tracten alguns de reemplaçar per 
essença, etc. 

Els sufixos llatins entia i antia se presenten, 
doncs, on català, sota dues formes: ença i encia, 
anca i ancià. El fet quo un sufixe llatí prongui 
duos ó més formes en una llengua romànica 
os freqüentissim; així tonim en castellà gravc- 
dad, sequedad al costat de suavidad, iniquidad, 
en francès rationnel, naturel al costat do natio- 
nal, social, en italià libraio al costat de locan- 
diere. Avont-nos llegat els nostres passats 
formós en ença i encia i formes en anca i ancià 
posar-nos ara a uniformar els damunt dits 
sufixos fóra com si *ls castellans, perquè tenen 
gravedad, sequedad, se posessin a escriure sua- 
vedad, iniquedad; o'ls francesos, perquè tenon 
comparaison, conjugaison, se posessin a es- 
criure destinaison, modificaison, végétaison. 

Els enamorats de les terminacions ença i 
ansa que*s prenguin la pena de fullejar els nos- 



Qüestions de gramàtica catalana 49 

tres clàssics i hi trobaran a cada pas parau- 
les en encia i en ancià: absència, abstinència, 
audiència, ciència, clemència, consciència, con- 
seqüència, convalescència, diferencia, diligèn- 
cia, eloqüència, essència, excel•lència, existència, 
experiència, ignocencia, indulgència, influen- 
cia, intel•ligència, licencia, magnificència, ne- 
gligència, obediència, paciència, penitencia, 
permanència, potencia, presencia, prudència, 
resistència, reverencia, sentencia, violència... i 
abundància, constància, discrepància, estancia, 
ignorància, substància... 

Al costat d'aquestes paraules en trobaran, 
en canvi, de terminades en ença i en anca los 
quals han desaparegut o han pres moderna- 
ment les terminacions encia o ancià: aparença 
captinença, creença, acostumança, alegrança, 
benaurança, concordança, observança, perdo- 
nança, significança... 

Ara bé, si paraules com abstinència, igno- 
rància no són castellanismes, es, en canvi, ver- 
semblant que mots tals com creencia, concor- 
dancia (antigament creença, concordança) si- 
guin deguts a l'influencia castellana, i un 
om farà perfectament preferint les antigues 
formes sense i a les modernes amb i. Però una 
altra cosa es posar-se a reemplaçar tots els 
mots en encia o en ancià per paraules en ença i 
en anca. 



Catalanització dels adjectius en «undus» 



Les llengües romàniques han pres del llatí 
un nombre considerable d'adjectius en 
multis, tals com fecundas,prof undus, furibun- 
dus. A l'adoptar aquestes paraules, cada llen- 
gua les ha nacionalitzades a la seva manera. El 
castellà n'ha fet fecundo, pro fundo, furibunda, 
etc, reemplaçant senzillament la terminació 
exòtica us per la terminació castellana o. Els 
catalans diem també fecundo, pro fundo, furi- 
bundo; però es evident que devem a l'influen- 
cia castellana aquests adjectius en undo, 
com tantes altres paraules en o de la llengua 
parlada actual {polo, modelo, metro, centro, 
otc. ) Per això la llengua literària s'ha decidit 
a rebutjar-los, cercant de dar als adjectius 
llatins en undus una fisionomia catalana com 
els castellans els han donat una fisionomia 
castellana. 

En aquesta tasca de descastellanització, 



Qüestions de gramàtica catalana 5i 

com en moltes altres ocasions, ens hem obli- 
dat d'una cosa, i es qued català ha estat una 
llengua literària abans d'ara. Quan un om veu 
inventar a cada moment convencions orto- 
gràfiques, elevar a literària qualsevol forma 
vulgar, construir la clàusula catalana ami) els 
matoixos motllos del castellà literari, un om 
creuria, en efecte, qued català no ha estat fins 
ara sinó un pobre dialecte sense cap tradició 
literària. Així, en el cas present, ens vana po- 
sar a catalanitzar els adjectius en unclus sense 
tenir en compte que ja devien aver estat 
catalanitzats pels nostres autors antics. 

La formula de catalanització a la qual 
hem arribat es: terminació us suprimida, ú 
canviada en ó; doncs: fecond feconda, profond 
pro fonda, immond immonda. ^Són aquestes 
les formes adoptades pels nostres autors mig- 
evals? Això no•ns ho hem preguntat: davant 
de les formes castellanitzades fecundo, pro fun- 
do, etc.,han estat proposades les formes amb 
o tònica i sense o final, i avui les publicacions 
vénen plenes de feconds, fecondes, profonds, 
immonds, vagabonds, moribonds... I com que 
als castellanismes pluma, tumba del llenguat- 
ge usual,, ja fèiem correspondre ploma, tom- 
ba en el lLnguatge escrit, i ara, amb la fór- 
mula adoptada, reemplacem fecunda per fe- 
conda, profunda per profonda, etc, ja posats 



52 Pompeu Fabra 



a substituir uu castellanes per oo catalanes, 
vet-aquí aparèixer inonda en lloc de inunda, 
i seconda en lloc de secunda, i sorna en lloc de 
suma... 

Aquesta invasió creixent de formes ar- 
tificials amb o fa que, aduc deixada apart 
tota consideració d'ordre istoric, un om no 
pugui sinó preguntar-se fins a quin punt es 
justa la solució adoptada, amb els seus fe- 
conds, profonds i vagabonds. ^Es que real- 
ment la catalanització dels adjectius en undus 
exigeix el canvi de la ú llatina en ó catalana? 
Cal regoneixer que no: el canvi de u en o es ad- 
missible, però no necessari. Poden certament 
invocar-se raons en favor de la solució actual 
però també poden in vocar-sen en favor d'una 
solució que admetés la conservació de la u 
llatina. I si una solució ú no es absolutament 
rebut jable, i no estem en el cas de preguntar- 
nos si realment vam estar encertats decan- 
tant-nos a una solució d i si no àuria estat 
preferible l'adopció d'una solució més acosta- 
da al llenguatge parlat? 

Són tres lleis do fonètica catalana perfec- 
tament establertes que, en les paraules que 
han passat evolutivament del llatí al català: 
Primer. La terminació um ha estat suprimi- 
da en aquelles paraules en que's trobava sepa- 
rada de la síl•laba accentuada per una conso- 



Qüestions de gramàtica catalana 5$ 

nant senzilla; així, maiú-rum ha dat madur, 
cabàl-lum cavall, cór-num corn; — Segon. La 
vocal u breu ha estat trasformada on o tan- 
cada: bucca ha dat boca, bursa bossa, gutla 
gota; — Tercer. La consonant d ha desapare- 
gut darrera de n: maridaré ha dat manar, me- 
réndat berena, respóndct respon, véndit ven. 
Doncs una terminació com úndum avia de 
transformar-se en ón. Secundum, rotundum. 
profundum han donat, en efecte, segon, rodon, 
pregon. Els femenins corresponents, con- 
servant la a final, han donat segona, rodona, 
pregona. 

Suposem ara que volem introduir en el 
català la paraula llatina fecundus (es prou 
sabut que les llengües romàniques han enri- 
quit els llurs vocabularis amb continus em- 
manlleus fets al llatí clàssic.) En aquest cas, 
com en tots els anàlegs, no*s tracta pas de sot- 
metre la paraula a tots els canvis que àuria 
sofert si agués passat evolutivament del lla- 
tí vulgar al català, transmesa oralment de 
pares a fills; so tracta tant sols de donar a la 
paraula una fisionomia catalana, do catala- 
nitzar-la superficialment. Ens contentarem, 
doncs, catalanitzant-ne la terminació. 

En vista dels populars segon, rodon, pre- 
gon responent a secundus, rotundus, profun- 
dus i establirem el canvi de los terminacions 



54 Pompeu Fabra 



undus, unda, en on onal En veritat, l'exis- 
tència d'aquells adjectius populars no sembla 
ésser suficient por a justificar una catalanit- 
zació tant forta, la qual faria de fccunclus fe- 
cunda, jecon fecona, de immundus immunda, 
immon immona. Una manera d'ovitar aquest 
desfigurament de la paraula llatina, es con- 
servar-ne la d: la solució actual. 

Però si por no llunyar-nos massa del llatí, 
acceptem nd on lloc de n i què *ns impedeix, 
feta ja una primera concessió, de conservar la 
ú llatina en lloc do canviar-la en o tancada? 
Desdo •! moment que renunciem a assimilar 
els llatinismes en qüestió als mots populars 
en on, ona, no es gens desenraonat conser- 
var-hi la u, que trobem conservada on tots 
els altros llatinismes: fuga, dubte, diluvi, gust, 
súplica, luxúria, curs, bifurca, diürn, rude, 
etc. 

El fot que, en ois emmanllous al llatí, la 
u tònica — llarga o curta — es conservada, ens 
permet d'admetre intactes els femenins fecun- 
da, profunda, etc. Renunciem així al canvi 
de ún en ón, al qual el català primitiu sembla 
molt afectat i ens acostem al castellà (per 
a molts, feconda, profonda tindran sempre 
l'aventatge de no coincidir amb les formós 
castellanes!): però, en canvi, posem d'acord el 
llenguatge escrit amb el parlat, cosa de la qual 



Qüestions de gramàtica catalana 55 

solament ens podem desistir quan s'hi oposin 
motius altrament seriosos. I, si això no* basta- 
va per a decantar-nos a una solució ú, hi 
ha *1 fet que*ls nostres autors antics escriuen, 
no pas feconda, pro fonda, sinó... fecunda, pro- 
funda 

En el masculí sens presenta una segona 
qüestió: la catalanització de la terminació 
ndus. Si suprimim completamont la desinen- 
cia us, la paraula *s troba acabar en nd, 
terminació estranya a la llengua. Podríem 
evitar-la canviant la d en t, i així trobem 
antigament vagabunt però si volem conser- 
var la d de lllatí i del femení català, podem 
adoptar una final vocàlica, que ha d'esser 
una e, procedimont que trobem aplicat en 
altres casos en que's tracta, com aquí, do 
conservar una d llatina {per exemple, en 
rude) i que, en el cas present, va donar 
fecunde, profunde. 

Posem de costat les dues formules: fecond 
feconda l'una; fecunde fecunda l'altra. Si pen- 
sem que les formes actuals presenten ú, quo 
la ú es perfectament admissible en català i 
que aquesta ú la trobem en els nostres autors 
antics, i no serem portats a abandonaries for- 
mes amb ó actualment empleades en la llen- 
gua escrita? Per la meva part, jo, que en el 
període de propagació d'aquestes formes, les 



56 Pompeu Fabra 



he consignades com a preferibles, avui, es- 
tudiat millor el problema, no dubto pas a 
posar-me al costat del senyor Bulbena, que, 
en el seu diccionari, adopta la segona fór- 
mula: fecunde, fecunda. 



Formes verbals guturalitzades 



, l català, com tot-om sab, posseix nombro- 



E 



sos verbs tals com valer, dir, moure, que 
presenten formes tals com valc, valgué, dic, 
digué, moc, mogué, el radical de les quals ter- 
mina en c o en g, i formes tals com val, valent, 
diu, dient, mou, movent, les quals estan des- 
proveidas do les dites guturals c i g. Les pri- 
meres solen nomenar-se formes guturalitzades, 
i les segones, formes pures 1 . 

La gutural de les primeres té un doble ori- 
gen: en les formes del present, prové de c 11a- 



1) A la denominació de guturals amb què solen 
designar-se les consonants tals com la c de cap i la g 
de gust, es indubtablement preferible la de velars o 
postpalatals. En el present article hem adoptat, no 
obstant, la primera denominació, d'on s'ha tret la de 
íormes guturalitzades amb què solen designar-se les 
formes tals com valc, valgué, etc. 



58 Pompeu Fabra 

tina '; en les del passat, prové de la u dels 
pretèrits llatins en ui tals com liàbui, vólui. 

Es cosa prou sabuda que la c llatina va 
perdrà '1 seu valor gutural davant do e i do i; 
així, cantu, cohorte esdevenen en català cant, 
cort (amb c gutural), però centu, civitate esde- 
venen cent, ciutat (amb c igual a s). Doncs un 
verb tal com dicere avia de conservar la se- 
va gutural en unos formes (dico, dicat) i per- 
dre-la en les altres (dicit, dicendo); i, en efecte, 
dico esdevé dic (com amicu, anticu esdevenen 
amic, antic), dicat dóna diga (com amica, spi- 
ca donen amiga, es piga); però dicit osdevóeZút 
(com pcrdice, perdiu) i dicendo, dient (com ra- 
cimu, raim). D'onrosulta que són formes gutu- 
ralitzados: la primera persona del singular del 
present d'indicatiu (dic) i totes les persones 
del present de subjuntiu (diga, digues, otc.) 
Totos los altres formes del present són pures: 



1) En les formes arcaiques planc, planga i anà- 
logues, la gutural prové d'una g llatina. En un verb 
com plàngere, en què plàngit, plangendo, etc. (amb 
ng davant e, i) donen plany, planyent, etc. (com 
lónge dóna lluny), les formes plàngo, plàngal (amb ng 
davant a, o) donen planc, planga (com longu, longa 
donen llonc, llonga); però aquestes formes guturalit- 
zades han estat més tard substituides per formes 
pures : planc per plany(o), planga per planyi. 



Qüestions de gramàtica catalana 5g 

tu dius, ell diu, nosaltres diem, etc, el gerundiu 
{dient) i l'infinitiu (dir) 1 . 

Un verb tal com moure, provinent de mo- 
vere llatí, no podia tenir primitivament for- 
mes del present guturalitzades, sinó que avia 
de conjugar-se jo mou, tu mous, etc, i, en el 
subjuntiu, mova, moves, etc. No es, en efecte, 
fins més tard que*y apareixen les formes gu- 
turalitzades moc, moga, mogués, etc, les quals 
no són ereditaries sinó creades per imitació de 
dic, diga, digues, etc En els verbs com moure, 
la gutural es, doncs, doguda a una contami- 
nació. 

Aquesta contaminació la veiem produir-se 
en ple període literari mig-eval; autors com 
Lull empleen infinitat de formes tals com mou. 
mova (corresponents a les castellanes muevo, 
mueva), beu, beva (cast. bebo, beba), respon, 
respona (cast. respondo, responda), formes 
pures que més tard veiem anar desapareixent 
davant de les formes guturalitzades moc, mo- 
ga, bec, bega, responc, responga. Passat aquell 
període, la contaminació continua encara 
fent els seus progressos: els subjuntius sia 
sapia, capia *s veuen reemplaçats per siga, 
sàpiga, càpiga; jo sóc fa una forta concurrcn- 



1) En el present article es feta abstracció de 
l'imperatiu. 



60 Pompeu Fabra 

eia a jo só; voler conserva vull, però canvia 
vulla en vullga, vulga. 

En les formes del passat, la gutural prové, 
com hem dit, d'una u, la qual ha estat trac- 
tada com la w germànica en mots tals com 
werra, dwcrh, Wilhelm, d'on han sortit guer- 
ra, guerxo, Guillem. El llatí clàssic posseeix, 
com sabem, nombrosos pretèrits en ui (vàlui, 
valuísti, etc. en l'indicatiu; valuissem, valuis- 
ses, etc, en el subjuntiu), als quals vénen a 
afegir-se, en llatí vulgar, vénui, crédui, stétui, 
etc. Aquests pretèrits en ui del llatí passen a 
les llengües romàniques sofrint la u els canvis 
més variats en les distintes regions de l'im- 
peri. En l'extrem occidental, la u s'introdueix 
en el radical, una forma com hdbui esdevé 
hauve, d'on el portuguès houve i el castellà 
hove ' ; en l'extrem oriental, la u atrau l'ac- 
cent hdbui, jdeui, pótui esdevenen «avui», 
«zàcúi», «putúi»; en francès, després d'una 
seria de modificacions fonètiques i analògi- 
ques complicadissimes, dóna origen als prete- 



1) EI diftong llatí au dona regularment o en 
castellà i ou en portuguès: pàucu, àuru, amàut (per 
amàvií) donen poco, oro, anió en cast., pouco ouro, 
amou en port. (pron. a Lisboa: pócu, óru, amo). La 
forma castellana hove va ésser després reemplaçada 
per huve, modernament escrit hube. 



Qüestions de gramàtica catalana 6 i 

rits enu (feus, je dus, fe pus...); en català i en 
provençal, la u, assimilada ala w germànica, 
esdovó gu: d'on neixen el perfet d'indicatiu 
valc, valguist, valc, valguem, valgués, valgreni 
l'imperfet de subjuntiu valgués, valgiiesses, 
etc. Aquest persisteix, aquell esdevé més tard 
valguí, valguist, valgué, valguem, valgués, 
valgueren (per imitació de temí, temist, temé, 
temem, temés, temeren) i finalment valguí, 
valgueres, valgué, valguérem, valguéreu, val- 
gueren (amb les noves formes, tretes analogi- 
cament de valgueren) 1 . 

No tots els pretèrits guturalitzats actuals 
tenen la llur gutural sortida d'una u llatina; 
alguns la deuen a la analogia, a una contami- 
nació anàloga a la que avem constatat en els 
presents. Així, el perfet de dicere essent dixi, 
el perfet primitiu de dir no pot ésser guturalit- 
zat i es, en efecte, dix, dixist, etc, correspo- 
nent al castellà dije, dijiste, etc. 2 ; digui, di- 



1) Davant de la g provinent de u, certes conso- 
nants desapareixen i d'altres exigeixen l'intercalació 
d'una e; així, hanuisti dona aguist, denuísti degui st, 
binuisti beguist, movuisti moguist, poruisti poguist, 
jacuisti jaguist, placuisti plaguist; però paRuisti pa- 
reguist, cu&RUÍstí correguist. 

2) Es sabut que la x llatina dóna x palatal en 
català i / en castellà: mctaxa madeixa madeja , buxu 
boix boj, etc. 



62 Pompeu Fabra 



guist, etc. no són sinó formes analògiques que 
vingueren a reemplaçar les primitives formes 
amb x. 

En fi, els participis en ut, emparentats 
com estan amb el perfet d' indicatiu, adopten 
el radical d'aquest temps; així, tenim agut, 
degut, begut, mogut, etc. De manera que d do- 
mini de les formes gutural itzades comprèn 
on el present, la primera persona del singular 
do l'indicatiu i totes les del subjuntiu, i, en 
el passat, el perfet d'indicatiu, l'imperfet de 
subjuntiu i el participi en ut. 

En el període literari mig-eval la gutura- 
lització no sobrc'ix podom dir mai del seu do- 
mini natural. Però de Uavores ençà la veiem 
invadir el gerundiu i l'infinitiu, prenent nai- 
xença formes com diguent, valguent, creguent, 
etc, vólguer, poguer, sapiguer, etc. 

La llongua literària moderna i què ha do 
fer amb aquests infinitius i gerundius gutu- 
ralitzats, Fadopció dels quals la llunyaría evi- 
dentment do la llengua literària antiga? Si 
avui dia els infinitius i gerundius purs fossin 
completament morts, si ningú no digués ja vo- 
ler, poder, saber, o dient, valent, creient, llavors 
pot-ser caldria resignar-se a adoptar les for- 
mes modernes, originades per una desviació 
en el procés de guturalització dels verbs cata- 
lans; però essent les formes pures encara ben 



Qüestions de gramàtica catalana 63 

vivents, està fóra de dubte que la llengua li- 
terària ha de donar la preferència a aquestes, 
que són les tradicionals. Preferir les formes 
guturalitzades essent vivents les pures, con- 
sagrades pels nostres grans escriptors mig- 
evals, seria la cosa més anti-literaria que un 
om pot imaginar-se; seria treballar per a la 
desaparició de les formes tradicionals quan 
precisament estem obligats de fer tots els 
possibles per allargar i assegurar la llur vida. 
Els infinitius i els gerundius guturalitzats no 
solament no han d'esser preferits, sinó que*ls 
hem de rebutjar en absolut. 

No escriurem, doncs, mai poguer, vólguer, 
valguer, sapiguer, capiguer, sinó poder, voler, 
valer, saber, caber (o cabre); ni tampoc poguent 
volguent, valguent, sapiguent, capiguent, cai- 
guent, jaguent, creguent, diguent, rignent, 
moguent, absolguent, prenguent, concgucnt, 
siguent, Ungüent, vinguent, etc, sinó podent, 
volent, valent, sabent, cabent, caient, jaient, 
creient, dient, rient, movent, absolent, prenent, 
coneixent, essent, tenint, venint, etc. 

El cas de siga, sàpiga, càpiga es tot altre, 
puix, per un costat les formes pures corres- 
ponents sia, sapia, capia, han desaparegut 
completament del dialecte central, al contrari 
de voler, volent, etc, i per altre costat siga, 
sàpiga, càpiga no vénen sinó à continuar un 



64 Pompeu Fabra 



procés de guturalització consagrat per la 
nostra literatura antiga, que accepta succesi- 
vament la substitució de moga a mova, do 
crega a crea, de responga a respona, de puga a 
puixa. Jo crec que podem perfectament ac- 
ceptar aquells tres subjuntius així com vulga 
reemplaçant vidla. Són, en canvi, indubta- 
blement preferibles a les formes guturalitza- 
des sàpigues, sapigut, càpigues, capigut, si- 
gues, sigut, les formes tradicionals, encara 
ben vivents, sabés, sabut, cabés, cabut, fos, 
estat. 



Les formes « veiés » i «veges» 



Els gramàtics ens ensenyen que quan apa- 
reix una irregularitat en la primera per- 
sona de l'indicatiu present (ric), aquesta irre- 
gularitat se presenta igualment, per regla 
general, en totes les persones del present de 
subjuntiu (rigui, riguis, etc.), del perfet d'in- 
dicatiu (riguí, rigueres, etc.) idel'imperfetde 
subjuntiu {rigués, riguessis, etc). Així es, en 
efecte. Però "Is gramàtics solen donar una im- 
portància excessiva a les llurs regles i tot se- 
guit que n'han trobada una, en fan la pedra do 
toc per a decidir la superioritat d'unes formós 
sobre les altres; entre dugués o més formes 
rivals, ells tendiran sempre a donar la prefe- 
rència a aquella que entra dins la llur regla; 
així, ells preferiran veges a veiés solament per- 
què veges està d'acord amb la regla damunt 
dita: la regla es ric-rigui-rigués, doncs veig- 
vegi-vegés. La forma veiés ens apareix llavors 

5 



66 Pompeu Fabra 

com alguna cosa d 'anti -gramatical, sens dubte 
inferior a veges, quan justament es veges que 
es inferior a veiés. 

L'irregularitat dita guturalització dol ra- 
dical, — la més freqüent del verb català, — se 
prosonta, amb comptades excepcions, en totes 
les formes citades més amunt; aquestes for- 
mes constitueixen, doncs, el seu domini; porò 
un estudi istoric dol verb català *ns porta tot 
seguit a dividir aquest domini en dos, l'un 
comprenent les formes del present (r t'c, rigui) i 
l'altre les del pretèrit (rigui, rigués). Primiti- 
vament en efecte, la guturalització no com- 
prèn en uns verbs sinó les formes del present 
(on dir tenim dic i diga, però dix i dixés) i en 
altres sinó les formes del pretèrit (en poder 
tenim poch i pogués, però puix i puixa); i, per 
altra part, la gutural prové, en el primer do- 
mini, d'una gutural llatina (c o g) que conser- 
va davant de o i de a (dico dic, dicat diga) 
el sò gutural que ha perdut davant de e i de 
i (dicit diu, dicendo dient), montre en el se- 
gon domini, prové d'una u llatina, la u dels 
perfots en ui, la qual ha esdevingut gu, com 
on provençal (potuiste poguist, potui pogu 1 
poch). 

L'extensió que més tard adquireixen les 
formes guturalitzades es deguda a l'acció de 
l'analogia. En el domini del present veiem tot 



Qüestions de gramàtica catalana 67 

seguit la c de dic (mco), duc (duco), coc (co- 
quo), planc (plango), etc, introduir-se en al- 
tres verbs com riure, moure, seure, entendre: 
l'analogia de tu rius, ell riu, ells rien amb tu 
dius, ell diu, ells dien dóna naixença a una for- 
ma nova ric anàloga a dic i que ve a posar-se 
en concurrència amb la primitiva riu (de *ri- 
do), sobre la qual ofereix l'aventatge de dife- 
renciar-se de la tercera persona riu (de bi- 
det). Així neixen les formes de present plac, 
jac, moc, crec, etc. En el pretèrit s'opera també 
una obra de contaminació, i al mateix temps 
els pretèrits com moch, moguist, moch, mo- 
guem, mogués, mogren són reemplaçats per 
mogui, moguist, mogué, moguem, mogués, mo- 
gueren sota l'influencia dels pretèrits com 
perdí, perdist, etc. En un moment donat, 
un cert nombre de verbs trobant-se posseir, 
com moure, un present moch al costat d'un 
pretèrit moguí, això ve a donar un nou im- 
puls a l'obra de contaminació dins de cada 
domini: paral•lelament a moc/t-present moguí- 
pretèrit, van apareixent pretèrits com digui 
recolzat en el present dich o presents com 
puch recolzat on el pretèrit poguí. Així, els 
verbs guturalitzats, qualsevol que sigui l'ori- 
gen de la guturalització, acaben per exten- 
dre-la als dominis del present i del pretèrit; 
d'on la regla dels nostres gramàtics. 



68 Pompeu Fabra 



Uns quants verbs escapen, no obstant, a 
aquesta contaminació. Aver conserva he i 
aja, malgrat aguí i agités; voler conserva vull i 
vulla malgrat volguí i volgués. Però es clar que, 
donat el gran nombre de verbs que donen un 
mateix radical a les formes dels dos dominis, 
les formes primitives estaran sempre en perill 
de veuro-s menaçades per formes contamina- 
des, sobretot durant períodes il •literaris com 
el que ha travessat oi català; així, en l'epo- 
ca post-literaria veiem recular ajam i ajau da- 
vant de les formes analògiques aguem i agueu; 
en el verb voler ha estat guturalitzat tot el 
present de subjuntiu (vulga, vulgues, etc); 
un radical guturalitzat avent aparegut on c 1 
verb saber per l'intercalació d'una g entro la 
i i la a final de sapia (sàpiga), tot seguit apa- 
reix el pretèrit sàpigues que rnenaça "1 pre- 
tèrit primitiu sabés; anàlogament, apareixen 
càpigues corresponent a càpiga (ptr capia) i 
signés corresponent a siga (per sia). L'apari- 
ció d'aquestes formes analògiques ha originat 
una seria d'esitacions en la llengua literària 
moderna: vulga i vulla, càpigues i cabés, si- 
gues i fos, haguem i hagem. Ara bé, si fóra sens 
dubte criticable que en cada cas donéssim la 
preferència a la forma literària antiga pel sol 
fet d'esser l'antiga, fóra ben pitjor donar la 
preferència a la forma contaminada pel sol 



Qüestions de gramàtica catalana 6g 

fet d'estar d'acord amb la regla citada més 
amunt. 

Anem ara al cas do veiés i veges. 

Una altra irregularitat dels verbs catalans 
es la palatalització dol radical causada per la 
i o la e de las terminacions llatines io (àudio) 
o eo (vídeo), -iam, -ias, etc. (audiam, etc.) o 
-eam, -eas, etc, (videam, etc.) Així, en el verb 
voler, tenim vull i vulla (de voleo, voleam) 
al costat de vols, vol, etc. (de voles, volet); 
en el verb morir, tenim muyr i muyra (de 
morio, moriam) al costat do mors, mor, etc, 
(de moris, morit, etc); en el verb oir tenim 
oicj, oja (de àudio, audiam) al costat do ous, 
ou, etc. (de audis, audit). La palatalització 
dol radical es una irregularitat que apareix 
tant sols en el present, i lluny de tenir la força 
d'expansió de la guturalització, la veiem al 
contrari perdre aviat una infinitat de formes; 
(exemples deja, creja, valia, calla, reemplaça- 
des per degà, crega, valga, colga, i més tard 
oja, muyra, fira reemplaçats per oeixi, mori, 
fereixi). Se comprèn, doncs, que no agi ten- 
dit a passar al domini dol pretèrit. 

Un verb com veure no pot presentar primi- 
tivament / sinó en la primera persona do l'in- 
dicatiu present (sortida do vídeo) i on el pro 
sent de subjuntiu (sortit de videam, videas, 
etc). En efecte: vídeo dona veig i videam ve- 



70 Pompeu Fabra 



ja (com radiu raig i invidia enveja); però vi- 

DERE, VIDEMU(S), VIDETIS, VIDENT, VIDENDO, 

vide(b)at avien de donar veher, vehem, ve- 
heu, vehen, vehent, vehia (com judíeü juheu 
sudore suhor, crüda cruha) i vides i videt. 
veus i veu (com pede peu, haerede hereu). 
Doncs cap j en el pretèrit (tret, el d'indicatiu, 
de vidi, etc, i el de subjuntiu, de vidissem, 
etc.) Així, l'imperfet de subjuntiu es en ca- 
talà antic vehés. Se comprèn, però, que ossont 
tant gran el nombre dels verbs que obeeixen 
a la regla citada, les formes persistents veig i 
vcja agin pogut donar naixença a un veges. 
Ara, si aquest veges analògic agués acabat 
per eliminar completament de la llengua la 
forma fonètica vehés, se compendriabéquefos 
adoptat per la llengua literària moderna, en 
oi qual cas vindria a ésser un nou exemple 
de la regla damunt dita (venint a augmentar 
la llista de les formes de pretèrit contamina- 
des. Ex.: defengués, fongués, vengués, abans 
defenés, fones, venes). Però lluny d'esser així, 
la forma principal de la llengua actual no es 
pas veges sinó veiés, que no es altre que*l 
vehes antic amb una i interposada entre les 
dugués ee, com ha succeit en vehent, vehem, 
veheu, esdevinguts veient, veiem, veieu. Doncs, 
si la contaminació no ha aconseguit en aquest 
cas triomfar, puix la forma literària vehés se- 



Qüestions de gramàtica catalana 71 

gueix vivint en el veiés actual, no anirem pas 
nosaltres deliberadament a arreconar aques- 
ta forma i reemplaçar-la per la contamina- 
da veges pel sol fet que aquest veges està 
d'acord amb la regla dels nostres gramàtics 
(sobre tot srs té en compte que la dita re- 
gla se refereix en realitat exclusivament a 
la irregularitat denominada guturalització). 



Entorn de les formes 6 valer » i « valdré » 



Hi ha dues categories d'infinitius llatins 
terminats en ere. Els infinitius de la 
primera categoria porten l'accent tònic en la 
penúltima síl•laba: habére, valérc,solére, vidére, 
debére, movére, etc, als quals vingueren a afe- 
gir-se, en llatí vulgar, potére, volére, sapére, ca- 
paré, cadére. Els infinitius deia segona catego- 
ria porten l'accent tònic en l'antepenúltima 
síl•laba: pérdere, véndere, rúmpere, crésccre, 
pldngere, cúrrere, etc. En els primers, os accen- 
tuada la terminació {vol-ére); en els segons ho 
es el radical (pérd-cre). 

En castellà tots els infinitius en er porten 
l'accent sobre la terminació; així, no sols hi 
trobem habér, valer, debér, etc, corresponents 
als llatins habére, valére, debére, sinó també 
perdér, vendér, rompér, crecér, etc, malgrat 



Qüestions de gramàtica catalana 73 

pérdere, véndere, rúmpere, créscere. En canvi, 
l'immensa majoria dels verbs catalans corres- 
ponents porten l'accent sobre d radical; així 
diem, no solament perdre, vendre, rompre, 
créixer, plànyer, córrer, etc.,on es conservada 
l'accentuació llatina, sinó també veure mal- 
grat vidére, deure malgrat debére, moure mal- 
grat movére, etc. Sols uns quants verbs pre- 
senten la terminació accentuada, tals com 
avèr, poder, voler. 

Oblidant sens dubte l'existència d'aquests 
infinitius en èr, algú ha afirmat que, així com 
la forma castellana dels infinitius en qüestió 
es en ér tònic (Exemple: perdér, crecér), la for- 
ma catalana es en re o en er atons (Ex.: perdre, 
créixer). I un gramàtic ha arribat a establir 
que la terminació llatina ere esdevé en català 
re tant en el casd'esseratona (pérd-ere: perdre) 
com el de ésser tònica (vid-ére: veure) i ha do- 
nat com a formes normals pòdre, sabre, po- 
sant formes tals com poder i saber entre 
parèntesis (al costat de pòdre i sabre), com a 
formes secundaries, produïdes sens dubte 
irregularment. 

No es d'estranyar, doncs, que en aquells 
verbs en què la llengua parlada coneix dos infi- 
nitius, per ex. valer i valdré, el bon catalanis- 
ta doni la preferència a valdré: si no n'hi avia 
prou que aquesta forma sigui evidentment la 



74 Pompeu Fabra 



menys semblant a la castellana valer, vénen 
els savis i ens diuen que la forma normal, la 
forma catalana dels infinitius de la segona es 
en re. Qui no donarà la preferència a valdré! 
Ben segur que algú ja deu afigurar-se que l'in- 
finitiu valer i anàlegs són castellanismes. Jo 
no estranyaria pas gens que aviat veiéssim in- 
troduir-se en la llengua escrita # 1 pòdre i el sa- 
bre de l'esmentat gramàtic! 

Res de més perillós, en aquest temps de 
descastellanització a tort o a dret i de poca 
coneixença de la llengua antiga, que deixar 
anar en obres tècniques afirmacions errònies 
o regles inexactes. En el cas present, el fet real 
os que la majoria dels infinitius catalans de la 
segona porten l'accent sobre '1 radical i no pas 
sobre la terminació com en castellà; però això 
no autoritza de cap manera a afirmar categò- 
ricament que la forma catalana d'aquests 
verbs es en re (tenint com tenim indiscutible- 
ment infinitius ben catalans en èr, tals com 
avèr, poder), i menys a establir que la ter- 
minació llatina ere dóna sempre re en català i 
presentar poder, saber, etc. com a formes se- 
cundarias, inferiors, nascudes no se sab com, 
al costat de les regulars pòdre, sabre, etc. A 
aquell a qui ja agrada més valdré perquè s'as- 
sembla menys al castellà valer, no cal sinó 
que, tot amagant-li que valer es forma litera- 



Qüestions de gramàtica catalana y5 

ria antiga, li diguin que valdré es més regular, 
més catalàl 

En canvi, una exposició seriosa, científica, 
dels fets que han originat valer i valdré i una 
coneixença exacta de l'importància respecti- 
va d'aquestes dues formes dins l'antiga llen- 
gua literària, potser farien veure que, si volem 
donar la preferència a una d'elles, ens cal do- 
nar-la més aviat a valer que no pas a valdré. 

En l'evolució fonètica que han sofert ois 
mots llatins a l'esdevenir neo -llatins, l'accent 
tònic no canvia de lloc, fóra en determinats 
casos comptadissims; dones els infinitius 
llatins en ere tònic han de donar infinitius 
neo-llatins accentuats en la terminació, i els 
en ere aton, infinitius neo-llatins accentuats 
en el radical. Així veiem habére, potére, volére, 
sapére, valére, vidére esdevenir avoir, savoir, 
pouvoir, vouloir, savoir, valoir, voir en francès, 
avére, potére, volére, sapére, valére, vedére en 
italià, haver, poder, voler, saber, valer, vehèr 1 
en català; i, en canvi, pérdere, véndere, crés- 
cere, plàngere, etc, esdevenen perdre, vendre, 
croite, plaindre en francès, pèrdere, véndere, 
créscere, pidngere en italià, perdre, vendre, 
créixer, plànyer en català (Cp. en romanès: 
aveà, puted, vred; piérde, vínde, crésce, plinge). 



1) Forma arcaica, reemplaçada per veure. 



76 Pompeu Fabra 

Però un verb, per analogia amb altres 
verbs, se pot crear un infinitiu nou, el qual ve 
a posar-so en concurrència amb l'infinitiu 
eretat i pot acabar eliminant-lo de la llengua. 
Por exemple, a les formes creu, erehem, crehent, 
crehia, cregués, cregut, etc, corresponia un 
infinitiu creure (de crédere); doncs a una seria 
de formes analoges tals com seu, sehem, se- 
hent, sehía, segués, segut, etc. 1 els ha ostat 
donat, paral•lelament, un infinitiu seure, el 
qual, en aquest cas, ha acabat eliminant l'in- 
finitiu primitiu sehèr sortit de sedére (fr. seoir, 
it. sedére, rom. seded). Com veiem, seure no 
prové directament de sedére, sinó que es una 
forma creada per imitació de creure, beure i 
altres; es una forma analògica. Totes les 
llengües llatines presenten nombroses formes 
verbals analògiques, i es gràcies a la llur exis- 
tència que a un infinitiu llatí en ere tònic (res- 
pondére) pot correspondre un infinitiu neo- 
llatí accentuat en el radical (it. rispóndere 
i vice-versa (recípere: fr. recevoir). 

El castellà i el portuguès estan en oposi- 
ció amb totes les altres llengües literàries en 
tant que canvien tots els infinitius de la se- 



1) Crehem, crehent, crehia, sehem, sehent, sehia, 
formes antigues reemplaçades avui en el dialecte 
central per creiem, creient, creia, seiem, seient, seia. 



Qüestions de gramàtica catalana 77 

gona categoria on infinitius de la primera, re- 
duint les dues categories a una sola, mentre 
que les altres llengües les conserven totes 
dues; essent de notar que, en els canvis d'una 
categoria a l'altra, manifesten precisament 
una predilecció per la segona: a res pondero, 
ridére, torquére, corresponen répondre, rire, 
tordrc on francès, rispóndcre, rídere, tórcerc, 
en italià, respondre, riure, tòrcer en català, 
(Cp. en rom. «ràspunde», «rïde», «toarce»). 

Totes les llengües a excepció dol castellà 
i del portuguès, tendeixen així, a reduir la 
primera categoria; però, en aquesta direcció, 
les unes van més enllà que les altres; l'italià, 
per exemple, diu muòvere quan oi francès diu 
mouvoir. Ara bé, la llengua que va més enllà 
i que presenta per consegüent menys verbs 
de la primera categoria es precisament la ter- 
cera llengua ispanica: el català. No cal sinó 
recordar seure, veure, caure, quan l'italià diu 
sedére, vedére, cadére, i el francès seoir, voir, 
choir (rom. qedeà, vedeà, càdeà). 

La regla segons la qual ére llatí donaria 
re es falsa; ére ha de donar i dóna sempre èr, i 
això explica 'Is infinitius haver, poder, saber, 
voler, valer, soler, dolèr, caber, parer 1 , vehèr, 



1) Reemplaçat avui per parèixer; parer subsis- 
teix, no obstant, com a substantiu. Cp. plaer, de placére. 



7 8 Pumpeu Fabra 

jahèr x etc; els infinitius com respondre, riure 
tòrcer, veure, jaure, cabre, valdré, etc, no es- 
sent pas excepcions a aquesta regla fonètica, 
sinó senzillament formes analògiques. Ara 
veiem el que són en realitat les formes valer i 
valdré; la primera, sortida directament de 
valére en virtut do l'evolució fonètica que so- 
frí el llatí al passar a català; la segona, no 
provinent de valére, sinó deguda a l'acció de 
l'analogia. 'Valer, doncs, ja no'ns apareix com 
una forma anormal, venint a constituir una 
excepció de tal o tal regla; es, al contraiú, una 
forma perfectamont regular, filla d'una llei 
fonètica capital: la de la conservació de l'ac- 
cent llatí. 1 1 qui gosarà afirmar que la forma 
catalana dols infinitius de la segona es en re 
o en er atons (en oposició amb la forma caste- 
llana en er tònic)? Això sols podríem dir-ho 
amb raó si tots els antics infinitius en èr 
aguessin desaparegut do la llengua, reempla- 
çats per infinitius analogies en re; però això 
no ha estat, i aquí tenim, ben vivents, voler, 
poder, saber, avèr i valer mateix, i solèrl Tots 
aquests infinitius en èr poden usar-so sense 
cap por: son ben catalans i ben regulars. 
La superioritat de valdré sobre valer o de 



1) Reemplaçat avui per faure, com veher per 
veure. 



Qüestions de gramàtica catalana 79 

valer sobre vàldrc, no l'hom de cercar, doncs, 
en si l'una es més catalana que l'altra o si l'una 
està d'acord i l'altra no amb tal regla fabrica- 
da arbitràriament per un gramàtic. Les dues 
formes són ben catalanes, l'una fonètica, l'al- 
tra analògica; igualment dignes, quant al llur 
origen, d'esser admeses on la llongua escrita. 
Totes les llongues literàries ens ofereixen nom- 
brosos exemples do formes verbals d'origen 
fonètic i d'origen analògic: devoir, faire, venir 
són formes eretades; recevoir, plaire, tenir, 
formes analògiques. 

I es clar que la superioritat d'una forma, 
tampoc l'hem de deduir de la seva menor sem- 
blança amb la forma castellana corresponent. 
Fóra una cosa excessivament umiliant, un 
veritable provincialismc, quo raonéssim així: 
el castellà diu valer, doncs ens cal escriure val- 
dré; el castellà diu venir, doncs diguem vindré; 
el castellà diu poder, saber, doncs diguem po- 
guèr, sapiguèr, o sèbre o sabre, quf tenen l'a- 
ventatge de no assemblar-so tant a les for- 
mes castellanes. 

No: si volem escollir entre dues formes, no 
cal guiar-nos per aquestes consideracions; es 
l'istoria do la llengua literària i l'estat ac- 
tual de la llengua parlada que*ns han d'in- 
dicar, on cada cas, a quina forma cal dar la 
preferència. 



8o Pompeu Fabra 



II 



En català, tota c llarga llatina accentuada 
(scta, tela, tres) avent-se transformat en e 
oberta (seda tela, tres) ' i tota c final separada 
de la sil•laba accentuada per una consonant 
senzilla (collà-re' diil-cé') avent acabat por és- 
ser totalment suprimida (collar, dolç), una 
paraula com valére havia de donar necessà- 
riament valer. Sols en la nostra terra es encara 
possible dir, en una obra tècnica, que vàlre ha 
sortit do valére. — Com pot mai valére aver- 
se transformat en vàlrel preguntareu. — Molt 
sonzill, vos responen, por escurçament. — Una 
escurçada com la de valére en vàlre, admesa 
tot naturalment, ja fa temps, per un savi 
català, li va valer d'un savi estranger una cri- 
tica durissima junt amb el consell que si volia 
continuar dedicant-se a l'etimologia, li calia 
estudiar fonètica. Avui hem progressat, i els 
que no saben fonètica, escriuen... fonètiques. 

Valére no pot aver donat vàlre. D'on ha 



1) El canvi de e llarga en e oberta no ha tingut 
lloc sinó en català oriental; en balear la e llarga ha 
esdevingut e neutra i en les varietats occidentals, e 
tancada. 



Qüestions de gramàtica catalana 81 

sortit llavors aquesta forma? Una força d'or- 
dre intel•lectual, Vacci?de V analogia, ve sovint 
a modificar els resultats de l'evolució mecà- 
nica dels sons. En francès debére esdevé devoir, 
recípere reçoivre; però aquests dos verbs, en 
tots els altres temps se conjuguen d'una ma- 
nera idèntica, sols se diferencien extraordinà- 
riament en l'infinitiu: doncs la llengua tendirà 
a donar a amdós verbs infinitius semblants, 
sigui donant al verb devoir un infinitiu doivrc, 
sigui donant al verb reçoivre un infinitiu 
recevoir. D'aquí l'aparició de la forma rece- 
voir, que ha vingut a reemplaçar l'infinitiu 
primitiu reçoivre. Recevoir es degut a l'acció 
de l'analogia. Ella ha engendrat vàlre. 

Fixem-nos en dos infinitius com doïére 
i mólere. Així com, en el primer, l'enfortiment 
de l'accent d'intensitat produeix la debilita- 
ció i caiguda consegüent de la e final (dolor'), 
en el segon origina la supressió de la e inte- 
rior (mòVre) la e final trobant-se portar mi 
accent secundari que la fa més resistent que 
la primera. Però aquesta diferencia enormo 
en el tractament de la terminació ere, deguda 
a la diferent posició de l'accent, desapareix 
en el futur, que es un compost de l'infinitiu 
i de les formes he. has, etc. Els futurs de dolére 
i mólere són, en efecte, doler'hà, moler'hà, igual- 
ment accentuats (accent principal en l'ulti- 

6 



82 Pompeu Fabra 

ma síl•laba, accent secundari en la primera), 
i la e intermitja, obeint a la llei de Darmes- 
teter, cau en amdós; d'on: dólrà, molrà. 
L'analogia dels dos futurs fa possible la nai- 
xença d'un infinitiu dolre, venint a afavorir 
la creació d'aquest dolre (paral•lel a molre i més 
acostat a dólrà que no pas l'infinitiu primitiu 
dolèr) el fet d'aver acabat per conjugar-se "Is 
dos verbs d'una manera idèntica en tots els 
altres temps. Així, veiem aparèixer dòlre al 
costat de dolèr. Com dòlre es vàlre: una forma 
deguda a l'acció de l'analogia'. 

Quan una llengua crea una forma analògi- 
ca, aquesta coexisteix naturalment durant un 
tomps més o menys llarg amb la forma erota- 
da,establint-se entre amdues una lluita en la 
qual intervenen en favor de l'una o de l' altra 
una infinitat de circumstancies, adés triom- 
fant la forma analògica, adés restant victo- 
riosa la forma fonètica. En francès, el recevoir 
analògic acaba per eliminar el reçoivre primi- 
tiu; on canvi, avent aparegut, al costat de 
fuir sortit de fugire*, un infinitiu analògic 



1) Una d avent-se desenrotllat entre / i r, formes 
com valre, valrà, dolre, dolrà, molre, molrà, han esde- 
vingut valdré, valdrà, doldre, doldrà, moldre, moldrà 
(Ir per Idr es avui dialectal). 

2) En llatí vulgar, fúgere avia estat reemplaçat 



Qüestions de gramàtica catalana 8$ 

fuire (precisament corresponent al nostre 
fúgere dialectal), aquesta forma fuire, lluny 
d'eliminar el fuir primitiu, acaba per desapa- 
rèixer ella, després d'aver coexistit amb juir 
durant els segles xin è , xiv è i xv è , com coexis- 
teixen avui en el català els dos infinitius valer 
i valdré. 

L'aparició de formes analògiques ori- 
gina, doncs, esitacions més o menys durables 
entre les formes noves i les antigues: abans 
qued francès no adoptés definitivament rcce- 
voir, ha estat dubtant entre recevoir i reçoivre. 
La literatura tendeix a la llarga a fer desapa- 
rèixer aquestes esitacions. Totes les que cons- 
tatem en el francès mig-eval han desaparegut 
fa llarg temps del francès literari. En canvi, 
en català a les esitacions que encara presenta d 
català mig-eval, han vingut a afegir-sen de 
noves, i es que l'absencia d'una literatura ha 
afavorit durant segles la naixença i la propa- 
gació de tota mena de formes analògiques; 
d'aquí les nombroses esitacions del modern 
català literari: valer i valdré, venir i vindré, vo- 
ler i volcjuèr, etc. 

En la lluita entre les formes noves i les 
tradicionals, la llengua escrita exerceix, en 



per Jugire, d'aon fuir francès, to gir català, huir cas- 
tellà, fuggire italià. 



84 Pompeu Fabra 



general, una acció conservadora. Quan en un 
domini lingüístic que ja posseeix una literatu- 
ra important, apareix o comença a estendre-s 
una forma qualsevulga, es natural que ds es- 
criptors se resisteixin a adoptar-la, en el llur 
desig d'introduir les menys variacions possi- 
bles en la llengua litoraria, i es clar que la re- 
sistència de la llengua escrita a l'admissió do 
una forma constituirà un obstacle a la seva 
difusió podent arribar, sinó a foragitar-la do 
la llengua, almenys a no deixar-la passar de 
vulgar o de dialectal. A vegades, no obstant, 
l'empenta de les formes analògiques es tant 
grossa que, malgrat la resistència de la llen- 
gua escrita, acaben invadint completament la 
llengua parlada; llavors, si aquella continua 
rebutjant-les, ja*u farà amb menys raó; i en 
el cas en què les formes tradicionals arribin a 
cauro en completa desuetut, llavors la llengua 
escrita no tindrà altre remei que adoptar do- 
cididament les formes noves si no vol esdeve- 
nir arcaica. Però mentre les formes literàries 
tradicionals siguin ben vivents, tant freqüents 
almenys com les formes rivals, cap bon es- 
criptor pot preferir aquestes a aquelles contri- 
buint així, sense solta, a enfondir la separació 
entre la llengua literària actual i la llengua 
literària antiga. 

Per exemple, el català antic presenta l'in- 



Qüestions de gramàtica catalana 85 

fiíiitiu saber responent al llatí vulgar sapére; 
dusprós apareixen sapiguèr, sèbre, sabre; però, 
al costat d'aquestes formes, subsisteix encara 
l'infinitiu primitiu saber: doncs aquesta forma 
saber, la tradicional, la dels nostres autors an- 
tics, la qual a través de tants segles illiteraris 
resisteix victoriosa la concurrència de les for- 
mes noves i arriba ben vivent fins als nostres 
dies i no la preferirem a la contaminada sapi- 
guèr o a les dialectals sèbre i sàbret Es el ma- 
teix cas de poder, voler i avèr. El cas de dolèr 
es diferent, puix dolre es ja una forma clàssica. 
Doldre es, doncs, admissible, senso que això 
vulgui dir que*ns calgui rebutjar en absolut 
la forma dolèr, encara vivent, filla llegitima 
del dolére llatí. Però imagineu-vos que dolre 
estigués desproveit del seu prestigi literari i 
fos molt menys extès en la llengua parlada del 
que realment es; llavors £no seria indubtable- 
ment preferible dolèr a dolrel Doncs tal es el 
cas de valer i valre; valer es preferible a valre 
o valdré, encara que certs diccionaris donin 
valer, — el descendent de valére, — com vulgar. 

Tenint en compte l'istoria de la llengua 
literària i l'estat actual de la llengua parlada, 
nosaltres creiem que "Is verbs catalans en èr 
poden ésser agrupats com segueix: 

I. — Avèr auxiliar (qucs conjuga: jo he, tu 
has, etc), saber, poder, voler. Aquestes formes 



86 Pom peu Fabra 

en èr són los úniques admissibles. Rebutja- 
des, doncs: hauré, scbre, etc. 

II. — Valer, soler. Són preferibles a valdré, 
soldre (així com tenir i venir, a tindré i vindré. ) 

III. — Avèr transitiu ( que "S conjuga jo hec, 
tu heus, etc), caber, calèr, dolèr. Poden ésser 
empleats al costat de eure, cabre, caldre, 
doldre. 

IV. — Tots els altres infinitius en èr són 
arcaics: jahèr, vehèr, cahèr, etc. (reemplaçats 
per jaure o jeure, veure, caure, etc.) 



III 



L'existència dels infinitius en èr ha estat 
causa d'una particularitat notable que ofe- 
reix la conjugació catalana. 

L'infinitiu llatí termina en dre, en ére, en 
ere aton o on tre. La terminació catalana èr ha 
sortit de ere (hab-érc: av-èr); àre i ire han do- 
nat dr i ír (port-dre: port-dr; dorm-íre, dorm-ir); 
ere aton ha acabat por donar re o er segons la 
consonant anterior (pérd-ere: pèrd-re; ndsc- 
ere: néix-er). El català distingeix, doncs, en 
l'infinitiu, les quatre conjugacions llatines, 
com fan oi francès, l'italià i el romanès, sepa- 
rant-se en aquest punt del castollà i del por- 
tuguès, que sols coneixen àr, er, ir. 



Qüestions de gramàtica catalana 87 

El gerundiu llatí termina en dndo, en éndo 
i en iendo; però la i de la terminació iendo dos- 
apareixent com a vocal (adés sense deixar 
petjada, adés palatalitzant la consonant an- 
terior), les tres terminacions clàssiques se tro- 
ben, en llatí vulgar, reduides a dues: dndo i 
éndo, la primera corresponent als verbs en dre, 
i la segona als verbs de les altres tres conjuga- 
cions (port-dndo, però hab-éndo, perd-éndo, dor- 
méndo). L'italià i el castellà conserven les dues 
terminacions llatines, el primer amb el sous 
dndo i èndo, el segon amb ois seus dndo i iéndo 
(amb canvi de e breu llatina en ié castellà 1 ). 
El francès redueix les dues terminacions 
a una sola: ant. El portuguès, en canvi, se 
crea, per als seus verbs en ír, una tercera ter- 
minació indo (segons la proporció dr: dndo o 
er: éndo :: ír: indo), presentant així, en el ge- 
rundiu, una varietat de terminacions supe- 
rior a la del llatí vulgar. El català, gràcies als 
seus infinitius en èr, ha anat encara més enllà 



1 ) El canvi de e breu en ié es una llei de trans- 
formació del castellà confirmada per innombrables 
exemples. Això no impedeix que-1 ié castellà sigui 
qualificat de diftong capritxós (77) en certa gramàtica 
catalana. En canvi, els diftongs catalans, ah 1 aquests 
no tenen res de capritxoses, són fills de l'etimologia (?), 
deguts a una llei fonètica, etc, etc. 



88 Pompeu Fabra 



que*] portuguès i presenta quatre terminacions 
de gerundiu. 

Jo he demostrat recentment ' que la è 
oberta del llatí vulgar ha donat (excepte da- 
vant determinades consonants) e tancada on 
català i que la é tancada del llatí vulgar ha 
donat constantment e oberta en català, orien- 
tal. El llatí clàssic tenia una sola e, que podia 
ésser llarga o cinta; però avent, en el trans- 
curs de temps, la e curta esdevingut una e 
oberta i la e llarga esdevingut una e tancada, 
ens trobem, en virtut de l'inversió do ee ope- 
rada en el català oriental, que aquest dialecte 
presenta una e oberta o tancada segons que 
la e del llatí clàssic sigui llarga o curta. Així 
doncs, una terminació com ére (amb c llarga, 
doncs tancada en llatí vulgar) osdové èr (amb 
e oberta), i una terminació com éndo (amb e 
cinta, doncs oberta en llatí vulgar) esdevé ént 
(amb e tancada). 

Aquesta terminació catalana ént sortida 
de endo llatí, es la que trobem avui dia en tots 
els verbs en er o re atons: neixént, creixent, 
coneixent, planyent, vencent, corrent, perdent, 
venent, rebent, rient, cloent, etc. Els verbs en 
ir s'han creat, com en portuguès, un gerun- 



1) P. Fabra.— «Les e tòniques du catalan». — 
Revuehispanique, tome XV — New- York, París, 1907. 



Qüestions de gramàtica catalana 



89 



diu en int, introduint la i de l'infinitiu en el ge- 
ruudiu, i la nova terminació int hi reemplaça 
Vent, sortit de éndo; així tenim dormint, sen- 
tint, oint, etc., responent a dormendo, scn- 
tendó, audendo, etc. D'una manera anàloga, 
els verbs en èr han introduït la è de l'infinitiu 
en oi gerindiu, d'on ha nascut una nova ter- 
minació de gerundiu: ènt. Així, als infinitius 
avèr, poder, saber, voler, valer, corresponen els 
gerundius avènt, podent, sabent, volent, valent. 
Gràcies, doncs, a l'existència dels infini- 
tius en èr, el català ofereix la particularitat 
de distingir les quatre conjugacions llatines 
en el gerundiu com en l'infinitiu, en oposició 
a totes les altres llenguos literàries: 

Llat. vulg. l-ando ll-endo lllendo W-endo 



Port. 


ando 


endo 


endo 


indo 


Cast. 


ando 


iendo * 


iendo* 


iendo * 


Cat. 


ant 


ènt 


ènt 


int 


Franc. 


ant 


ant 


ant 


ant 


Ital. 


ando 


endo 


endo 


endo 


Rom. 


índ 


índ 


ind 


ind 



Avui sembla que corren mals vents per als 
infinitius en èr. Els gramàtics se*ls miren amb 



*) iendo que-s redueix a endo darrera de //, n 
(mullendo, tinendo) i esdevé yendo darrera de vocal 
(leyendo). 



go Pumpeit Fabra 



mals ulls, rebels com són a les precioses re- 
gles i lleis fonètiques que ells se confeccionen; 
i qui'ls escoltés, s'imaginaria portant una vida 
migrada molts d'aquests infinitius vigorosos 
als quals veiem imposar la llur vocal al gerun- 
diu. Fa realment gràcia trobar, en alguna 
gramàtica, tal infinitiu en èr postergat a l'in- 
finitiu en re o aduc totalment rebutjat, i més 
avall, el gerundiu corresponent marcada es- 
crupolosament amb im accent greu la seva 
vocal oberta, que deu precisament a aquell 
infinitiu en èr. 

Els verbs catalans provinonts de la segona 
conjugació llatina ois quals presenten gerun- 
dius en ènt son aquells en què encara viuen 
els infinitius en èr: verbs com jaure, veure, seu- 
re, que han perdut els llurs antics infinitius 
en èr, terminen en ént en el gerundiu: desapa- 
reguda la causa de la substitució do ént per 
ènt, ja no apareix aquesta terminació sinó 
aquella {jaient, veient, seient). Vosaltres que 
sembleu inclinats a arreconar valer, soler, etc, 
tant mateix podríeu esborrar l'accent greu 
dels gerundius corresponents. Objectareu 
que la llengua diu valent, solènt; però també 
diu valer, soler i vosaltres els preferiu valdré, 
soldre, i aduc insinueu podré, sabre ! 

En la llengua antiga trobem valer; el llatí 
— la llongua mare — presenta valére; el català 



Qüestions de gramàtica catalana 91 

parlat diu encara valer; valer es aduc la fornia 
predominant en el dialecte central; el gerun- 
diu es valent 1 per què preferiríem valdré a va- 
ler! Un catalanista *m deia, en una ocasió, que 
valdré li era molt més simpàtic que valer; valer 
s'assemblava massa al castellà valer, v, a, Z, e, 
r : les mateixes lletres; valdré era evidentment 
preferible... Tot un tractat de morfologia sen- 
timental! iEls nostres literats i els nostres 
tècnics se deixarien portar també per aquests 
sentimentalismes de provincià! i El castellà 
continuaria exercint la seva influencia per- 
torbadora aduc en ple període de descastella- 
nització? 



Els nostres savis 



Compauant Ics paraules catalanes d'ori- 
gen llatí amb les paraules llatines d'on 
provenen, un s'adona tot seguit que una in- 
l'initat de mots catalans tenen un nombre 
menor de síl•labes que'ls mots llatins correspo- 
nents. Delsaeusatius dissillabics solem, fócum, 
bónos, flores, témpus, provenen elsmonosil•L: bs 
sol, foc, bons, flors, temps; dels trisillabsópc;•am, 
úngulam, sédicim, fíliam, móriat, han sortit 
ela dissil•labs obra, ungla, setze, filla, muira; 
els monosil•labs fill, pou, dü, ull. corresponen 
als trisil•labs fíliam, púleïun , digitum , óculum . 
El nombre de síl•labes d'una paraula dis- 
minueix quan una vocal es suprimida (es el cas 
de flores); quan se redueix i ve a fondre-s 
amb una consonant contigua (es el cas de fí- 
liam); quan, vinguda a posar-se en contacte 
d'una altra vocal, s'hi uneix donant un dif- 



Qüestions de gramàtica catalana gj 

tong (es el cas de móriat). Ara bé : tots 
aquests fenoinens son prou freqüents en cata- 
là, i d'aquí ve que moltes paraules catalanes 
siguin més curtes que les corresponents llati- 
nos. 

Un om comprèn, doncs, perfectament que"s 
digui que, en el pas dels mots llatins a mots 
catalans, s'opéra tot sovint un escurçament, 
i aduc que - s parli cYuna tendència general de 
Ja nostra llengua a escurçar les paraules llati- 
nes. Ara, que aquesta tendència sigui una 
llei fonètica del català, la llei d'escurçament, 
això ja es una altra cosa. Es clar que si hi ha 
un escurçament, aquest obeirà a una llei que 
podem anomenar llei d'escurçament : però 
aquesta llei no la tindrem mentres no sapi- 
guem quins son els fonemes llatins qucl català 
suprimeix o redueix. Una cosa es constatar 
un escurçament, dir que existeix una tendèn- 
cia a escurçar, i una altra cosa establir la llei 
o les lleis d'aquest escurçament. 

Doncs bé : mossèn Nonell i mossèn Gran- 
dia, — l'inventor de la llei d'escurçament i 
el seu principal propagador, — comencen con- 
fonent aquestes dugués coses. El Sr. Nonell 
en el seu Anàlisis morfològica, després d'in- 
formar-nos que «la tendència general de la 
llènga catalana 03 a escursar les paraules lla- 
tines», diu a continuació mateix, referint-se 



94 Pompeu Fabra 



a aquesta tendència : «L'aplicació d'aquesta 
llcy a les paraules de la llènga llatina forma 
un dels caràcters distintius y'l més principal 
del català.» Y el Sr. Grandia en la seva Gramà- 
tica etimològica s'expressa així : «Fóra d'a- 
quèsta sílaba (l'accentuada) tot lo restant de 
la paraula tendèx a pèrdres. Aquesta ten- 
dència s'anomèna llèy d' escurçament». 

Realment estranya de la part de dos gra- 
màtics, aquest empleu abusiu de la paraula 
llei. C'pp foneticista donarà mai el nom de llei 
a la tendència originadora d'un fenomen, sinó 
a les condicions en què aquest se compleix. 
En veritat, els dos gramàtics catalans treuen 
a relluir massa aviat la denominació llei d'es- 
curçament. Però, en el fons, això es una cosa 
d'una importància secundaria : la qüestió es 
que, en una banda o altra, ells ens donin de 
fet la llei d'escurçament; es dir, que en una 
banda o altra, ens ensenyin les transforma- 
cions foniques que han produït .l'escurçament ; 
que*ns facin a saber quins fonemes cauen, 
quines vocals se redueixen, quins diptongs 
se formen... 

Veiam doncs, què 'ns diuen de tot això Os 
Srs. Nonell i Grandia. 

El primer ens informa de la caiguda de les 
desinoneiesmonosil•labiques en els mots varia- 
bles i, respecte o les síl•labes atones en general 



Qüestions de gramàtica catalana g5 

no "ns diu més que aquestes lluminoses parau- 
les : <<La tendència de la llènga catalana es 
a precipitarse en la pronunciació de lessílabes 
atòmiques que preceèxen a la tònica, y de 
parar en la accentuada, suprimint la vocal ò 
la sílaba que venen després d'ella.» 

Quant al Sr. Grandia, aquest fa caure totes 
les síl•labes que segueixen a l'accentuada. 
Però en la major part dels exemples que posa 
veiem subsistir alguna cosade les síl•labes post- 
toniques : veiem certament la paraula escur- 
çar-se, perdre les vocals d'aquestes síl•labes, 
deixar caure algunes de ses consonants; però 
moltes d'aqueixes no desapareixen, i aduc 
certes vocals no*spot dir propriamentque cai- 
guin. Què es, doncs, el que desapareix? Què 
es el que subsisteix? Això no se - ns diu. I res- 
pecte a lessil•labes anteriors a l'accentuada se 
limita "1 Sr. Grandia a dir-nos que se'n supri- 
meixen... algunes. 

Una cosa resulta, no obstant, ben clara 
en en Nonell i en en Grandia, i es que, per la 
llei d'escurçament, ha de caure sempre l'ul 
tima vocal atona de les paraules variables 
tot quant li ve darrera : nasus dóna nas 
céntum, cent; amàtis. amat; amant, am (Xo 
nell); sanctus dóna sant; témplum, templ 
viaticus, viatg (Grandia). I això ja es una 
llei... solament que es falsa. 



/. f",mpeu Fabra 

Apliquem aquesta \Uà a un nom Datí de 

- -in t aqoeat 
nom amb <:1 me eíem qucl pri- 

(di-.r r,.- ÍOtmMj 

ih,' . ,'■. q .- fta íorma 

. llatina prové? Vefc-aquí un 

problema que fa ronul• 



eum,qoe>h ,lóeu» 

lót i attría don tl Sow) 

' riflifv cl tol 

probk 

apHquem'hi la llei d'escurçament, i !' dé< 

rl ir.'lr.i, 

n 'l plural, lót i,lóoi 

i \ ii',' '. i logamenl i 

; "i, n donen • - 

/ i , ■ i | , i < 

amat, wmà/m/u amúUé amiant, 
■<■,, -//, ",,■ amaní 
amat om 

Ara oi 'i índl< tmju 

If.r.i. rriíi plural d©- 

u,,, ,,,/, // ,< t t , i : i- ,,,< ,,; d, ( </, no 
--/, inórora 

... d ía) <"• i ' i U ru la 'i' 

..' i que límít< d i a< i Ió de la 



- trcaznent : la llei de distinció i la D 

la primera, — diu 
nei!.. — - . :ar la confusió que resultaria de 
solament escurçar les paraules llatines.» I a 
continuació indica el mitjà de què's val la 
llengua per evitar-la : conservar cer b 
nencies. El masculí füius i el femení füia, 
per exemple, aurien de donar tots dos, per 
escurçament, la mateixa paraula fill : de i 
la llei de distinció evitarà aquesta coní : 
conservant una de les dues desinencies - tu o -a; 
i. en efecte, la desinencia -a del femení d . 
de caure, formant-se així el femení filla, dife- 
rent del masculí fill. 

Però aquesta llei que fa que 's cou- 
la distinció entre les formes füius i füia. 
lera que desaparegui la distinció entro 
formes cantàbam i cantàbat, que dor. 
dugués cantava {jo cantava, el•l cantava). I un 
om no pot sinó preguntar-se quina deu e 
aquesta llei de distinció, robjecte de la qual 
es «evitar La confusió que resultaria de sola- 
ment escurçar les paraules llatines», però que 
no evita aquesta confusió sinó en determi: 
casos. En va cercaríem en en Xonell la respos- 
ta a aquesta pregunta, es dir, Yenuncic 
la llei. L'autor ens parla certament d'una llei 
de distinció... però s'oblida de donar-n: 

7 



98 Pompeu Fabra 



No volguem saber, doncs, per què en al- 
guns casos s'evita la confusió de dues formes 
que l'escurçament vindria a confondre, i en 
els altres una tal confusió es tolerada; ni pre- 
tenguem saber per què *s conserva tal desi- 
noncia i no pas tal altra, la desinencia de fília 
i no pas la de fílius, per exemple. Únicament, 
quan veiem persistir la -a de fília, sapiguem 
que la raó de la seva persistència es que 
aquesta evita una confusió. I en això consis- 
teix la llei de distinció del Sr. Nonell. 

Però, — preguntem ara nosaltres, — i si ni 
això tant sols fos veritat? Hi ha motius per a 
dubtar-ne; perquè si la raó de la persistència 
de la -a en la paraula fília es que aquesta -a 
estableix una distinció, sembla que una -a 
que no "s troba en aquest cas (es dir, que no 
estableix cap distinció) no àuria pas de persis- 
tir, i, no obstant, persisteix : totes les as fi- 
nals persisteixen. Aquí estan, per exemple, els 
mots candela i panxa, que, per escurçament, 
aurien de donar canclcl i pen : aquestes dues 
formes no venint-se a confondre amb cap al- 
tra paraula, la llei de distinció no sembla pas 
que y agi de tenir res que veure; un esperaria, 
doncs, que les paraules catalanes provinents 
de candela i pcena, fossin candcl i pcn. ï, en 
efecte, són... candela i pena. 

Podria ocorre un dubte : que lapersisten- 



Qüestions de gramàtica catalana 99 

eia de la -a final en les paraules candela i pena, 
s'expliqués per la tercera llei. Però aquesta 
llei es la d'eufonia, que, com veurem ara ma- 
teix, no pot tenir res que veure amb aquelles 
dues paraules. Les a final de candela i pena 
roman, per consegüent, inexplicada. 

La llei d'eufonia ve a dir així : sempre que 
per l'escurçament resultaria una combinació 
de consonants impronunciable... o difícil de 
pronunciar, s'introdueix una vocal eufonica, 
que es la e... o una altra vocal. Exemple : tem- 
plwn dóna per escurçament templ : però 
templ es impronunciable; doncs s'hi afegeix 
una e, i resulta temple. 

Però per què, en aquest cas, la e i no una 
altra vocal?Això no *u diu la llei. Es més : no 
solament no sabem per la llei quina ha d'esser 
la vocal eufonica en cada cas, sinó que ni sis- 
quera sabem ben bé en quins casos cal afegir 
una eufonica. Perquè, què volen dir amb ai- 
xò d'una combinació impronunciable o difí- 
cil de pronunciar? L'eufoniaes una cosa molt 
elàstica : pregunteu sobre l'eufonia de una 
combinació determinada a un castellà i a un 
alemany. El Sr. Nonell i el seu imitador ens 
avien d'enumerar aquestes combinacions im- 
pronunciables de què parlen. La mateixa com- 
binació mpl final, un balear la pronuncia sense 
necessitat d'afegir cap nova vocal a la para ula. 



íoo Pompeu Fabra 

El Sr. Grandia dóna com a exemples de la 
llei d'eufonia temple i viatge. Examinem ara '1 
cas de viatge i viàticus donaria per escurça - 
ment viatg,que seria impronunciable i dema- 
ria una e eufonica; d'on : viatge. Però veiam, 
no tenim en la llengua la paraula Maigl 
Maig sona matx : i existint matx, no es pos- 
sible viatxl per què, doncs, viatge? 

Fullejant V Anàlisis morfològich del Sr. 
Nonell, trobaríem a cada pas, en els capítols 
dedicats a l'estudi del nom,exemples de vo- 
cals eufoniques com la e de viatge y de lletres 
distintives com la a de candela. No obstant, 
les aplicacions més curioses de les dues lleis de 
distinció i d'eufonia no - s troben potser en el 
nom, sinó en el verb. Rars són els temps de la 
conjugació en què no vegem intervenir totes 
tres lleis conduint als resultats més inespe- 
rats. No cal sinó fixar-nos en un temps 
qualsevol, el primer de tots, per exemple : 
Tindicatiu present dels verbs de la primera. 

Se tracta d'explicar les sis formes am, 
ames, ama, amam, arnats, amen : i l'explicació 
es com segueix : 

L'indicatiu present de amaré es amo, àmas 
amat, amúmus, amàtis, amant. Aplicant -hi la 
llei d'escurçament, resulta, com hem vist : 
am, am, am, amam, amat, am. 

Fixant -nos en el singular, veiem que les 



Qüestions de gramàtica catalana 101 

tres persones resulten idèntiques. Però hi ha 
una llei de distinció, que té precisament per 
objecte «evitar la confusió que resultaria de 
solament escurçar les paraules llatines», i l'c- 
xistencia d'aquesta llei ens permet esperar 
que en algunes persones subsistiran certs ele- 
ments de les desinencies. En quines persones 
i quins elements, això ja no 'ns ho diu la llei 
de distinció. 

La cosa passa aquí de la manera següent : 
La desinencia es suprimida en la primera 
persona i persisteix en part en la segona i en 
la tercera. Essent aquestes dues amas, amat, 
qualsevol esperaria ams, a?nt. Doncs no : àmas 
conserva precisament la consonant i dóna 
ams, i amat conserva precisament la vocal i 
dóna ama. 

Tenim doncs en el singular am, ams, ama, 
les tres persones distintes, les tres formes pro- 
nunciables.Un creuria que son ja les tres for- 
mes definitives. Doncs no : la segona persona 
no es ams sinó ames. Per què ? Perquè 'Is antics 
escriptors catalans, no contents amb la distinció 
que establia la s «n'hi van afegir una altre, 
qual fou la interposició de una e entre la dar- 
rera lletra de la radical i la dita s.» 

Aquí un om resta espalmat : i es que *1 ca- 
talà, — se pregunta un om, — es una invenció 
dels seus antics escriptors? Es que les seves 



Pompeu Fabta 



formes, que un creu filles de transformacions 
fonètiques graduals i inconcicnts o degudes a 
l'analogia, han estat establertes per mitja 
dotzena de lletrats? Així deu aver estat, puix 
que a ells devem la e de ames\ 

Però, aduc admetent això, com s'explica 
quívls nostres antics escriptors no estiguessin 
contents amb la distinció que establia la st 
O, per expresar-nos com el Sr. Nonell, quina 
fou la raó filosòfica ds l'intercalació de la e? 
Resposta : establir una distinció entre aques- 
ta segona persona de l'indicatiu present i la 
segona persona del present de subjuntiu, que 
era ams. (Primitivament, el present do sub- 
juntiu feia, com un om sab : am, ams, am, 
amem, amets, amen) 

Els antics escriptors afegeixen, doncs, una 
c a Yams d'indicatiu per distingir-lo de Yams 
de subjuntiu. Però, — oh desgracia! — aquest 
ams de subjuntiu, — no sabríem pas dir per 
quina raó filosòfica, — s'allarga, també, i pren 
precisament una e, esdevé... ames! 

Passem al plural. La tercera persona 
amant, perdent la seva desinencia, se redueix 
a am; però es clar que s'aurà evitat la seva 
confusió amb la primera persona del singular 
conservant alguna lletra de la desinencia. 
Quina? Aquí li ha tocat romandre ala n: 
amant ha donat amn. 



Qüestions de gramàtica catalana 103 

Les altres dues persones del plural són 
amdmus, amàtis,\, escurçades, amam, arnat. 
Un diria que aquestes han de subsistir així, 
puix són perfectament distintes de les altres 
i distintes l'una de l'altra. Doncs no : amat 
pren encara una s distintiva. Per què? Segu- 
rament els nostres antics escriptors devien 
creure convenient fer-ho així : no contents 
amb la distinció que establia la t, devien 
voler-n'hi afegir una altra, qual fou l'addició 
d'una s. 

Tenim, doncs, després d'aquesta aplica- 
ció podríem dir matemàtica de les lleis d'es- 
curçament i de distinció, l'indicatiu present : 
am, ames, ama, amam, arnats, anm. Ara inter- 
vé la llei d'eufonia. La forma amn es impro- 
nunciable, té de pendre una vocal eufonica. 
Quina pren? Una e? Allavors la forma de- 
finitiva serà amne (de amn, amne, com de 
himn, himne y de templ, temple.) Doncs no, 
per centesima volta! Aquí l'eufonica no's posa 
al darrera, se posa al mig : amant dóna amen. 

I, cosa remarcable, aquesta persona per 
a la qual ha calgut fer aplicació de totes tres 
lleis, sense exceptuar la de distinció, ens resul- 
ta idèntica a la corresponent del present del 
subjuntiu! Indubtablement li àuria valgut 
més pendre una altra eufonica. 

Com se veu, en el pensament del senyor 



io4 Pompeu Fabra 



Nonell, sempre que subsisteix una lletra d'allò 
que ell nomena desinencies atones, es que - s 
tracta d'una eufonica o d'una distintiva. Tota 
la seva teoria de les formes catalanes consis- 
teix en això : una forta tendència a escurçar 
els mots llatins vol que siguin suprimides totes 
les desinencies atones sense excepció : però 
un desig de claredat i exigències d'eufonia 
fan que determinades lletres resisteixin vic- 
torioses l'acció corrosiva de l'escurçament : 
aquestes lletres són les que veiem persistir : 
les distintives i les eufoniques. Teoria irrepro- 
xable... si únicament aquestes distintives i 
eufoniques fossin en realitat distintives i 
eufoniques. Però, ben al contrari, les veiem 
sovint aparèixer sense que mi motiu qualsevol 
de distinció o d'eufonia pugui explicar la llur 
persistència; caure en molts casos en què la 
llur persistència àuria evitat la confusió de 
formes primitivament distintes; i aduc pro- 
duir algun cop confusions en lloc d'evitar-les, 
tot i posar-hi les mans els nostres antics es- 
criptors. 

No : les tres preteses lleis d'escurçament, 
de distinció i d'eufonia ni són lleis, ni expli- 
quen res. Ningú que desconegués el català po- 
dria per mitjà d'elles endevinar o deduir amb 
seguretat una sola forma nominal o verbal 
catalana. Són tendències mal definides, el re- 



Qüestions de gramàtica catalana io5 

sui tat de les quals pot ésser l'un o l'altre, el 
que un vulgui, el que convingui. Tot se re- 
dueix en el fons a treure allò que*s veu que ha 
caigut i dir : «llei d'escurçament», i a deixar 
allò que's veu que ha subsistit i dir : «llei de 
distinció» o «llei d'eufonia.» 

Una observació superficial dels fets ens 
ensenya que una fonemes cauen i altres per- 
sisteixen més o menys modificats. Per expli- 
car-nos aquests fenòmens se*ns revela una 
tendència capital de la nostra llengua, se'ns 
donen (?) tres lleis generals de transformació, 
se - ns escriu tot un llibre, i després de tot 
això... sabem que, en efecte, uns fonemes 
cauen i els altres subsisteixen; però les condi- 
cions on quèaquests fenòmens se realitzen, les 
llurs lleis, ens són encara perfectament inco- 
negudes. 

I un miracle fóra ni tant sols entreveure- 
les a través de les raons i contra-raons del 
Sr. Nonell i de les etimologies fantàstiques del 
Sr. Grandia. 



Una llei d'escurçament 



Tot-om sab prou que la majoria dels mots 
llatins, en el llur pas a catalans, han sofert 
una reducció en el nombre de les llurs sillabes. 
Constatant aquest fot, dient que # l català es- 
curça o tendeix a escurçar les paraiües llati- 
nes, els nostres gramàtics ja creuen aver enun- 
ciat una llei fonètica, la llei d'escurçament. 
Es com si un fisic, després de recordar el fot 
que tots els cossos tendeixen a caure, creia 
ignocentment aver enunciat una llei fisica, 
la llei del caïment dels cossos. 

No : no ms es donat parlar do llei o de lleis 
d'escurçament fins a saber com s'escurcen les 
paraules llatines a l'esdevenir catalanes, fins 
a saber quines vocals llatines desapareixen, 
quines vocals se consonantifiquen, quines 
vocals esdevenen subjuntives... Però tot això 
ja es més difícil que acontentar-se a constatar 
que •! català tendeix a escurçar les paraules 



Qüestions de gramàtica catalana 107 

llatines i batejar pretenciosament aquesta 
tendència amb el nom de llei d'escurçament. 
Es veritat que'ls filòlegs catalans tenien la 
tasca singularment simplificada pels treballs 
realitzats pels romanistes d'altres terres; però 
nosaltres noms preocupem de l'estat de la 
ciència afòra de casa, i els treballs den Diez 
i dels seus continuadors ens són perfecta- 
ment inconeguts. 

En qualsevol fonètica francesa, trobareu, 
per exemple, una llei de transformació cone- 
guda amb el nom de llei de Darmesteter. Se 
refereix a les vocals de les síl•labes anteriors a 
l'accentuada. Imagineu- vos un mot com hos- 
pitàle accentuat en la tercera sillaba; hospitdle 
porta ja en llatí vulgar un accent secundari 
en la primera sillaba, es pronunciat hóspitàle, 
i el francès, en la seva forta tendència a su- 
primir les vocals post-toniques, deixa caure 
igualment la i de hóspi- y la e de tàie: hósjri- 
tdle hi esdevé hosp-tel (d'on hostel, hotel). 
D'aquí la llei de Darmesteter, que diu: en 
síl•laba no inicial situada immediatament da- 
vant de la síl•laba dominant, el francès supri- 
meix totes les vocals llatines llevat la a: hos- 
pitale hotel, bonitdte bonté, manducdre manger, 
cerebéllu cerveau, paroldre parler, venir-hài 
viendrai. 

Davant tant sols d'aquesta mitja dotzena 



io8 



Pompeu Fabra 



d'exemples, si un om para esment qucls mots 
catalans corresponents són ostal, bondat, 
menjar, cervell, parlar, vindré, tot seguit sos- 
pitarà que la llei de Darmestetor deu ésser 
també aplicable a la nostra llengua. Així es, 
en efecte, i no cal fer per convence-sen sinó 
multiplicar els exemples francesos i examinar 
les paraules catalanes corresponents: 



Ccr(e) joliu 


cerfeuü 


cerjull 


Cin(e)rdriu 


cendrier 


cendrer 


Blasph(e)nidre 


blàmer 


blasmar 


Ver(e)cúndia 


vergogne 


vergonya 


Dod(e)cina 


douzaine 


dotzena 


El(ee)mósyna 


autnóne 


almoina 


Vcnd(e)r-hà 


vendrà 


vendrà 


Vol(e)r-hd 


voudra 


voldrà 


Fil(i)caria 


fougère 


falguera 


Jud(i)cdrc 


juger 


jutjar 


Al(i)qúnu 


aucun 


algú 


Scpt(i)màna 


scmaine 


setmana 


Civ(i)tàte 


cité 


ciutat 


Tax(i)tàre 


tdter 


tastar 


Com(i)tdtu 


comte 


comtat 


Cum-in(i)tiare 


commencer 


començar 


Coll(o)cdre 


coucher 


colgar 


JIansi(o)ndta 


maisniée 


mainada 


Sing(u)ldre 


sanglier 


senglar 


Misc(u)làre 


miler 


mesclar 



Qüestions de gramàtica catalana iog 

Cons(u)túra couture costura 
Ung(u)làta onglée unglada, etc. * 

En Darmesteter ens dóna, doncs, feta una 
llei de trasforznació del català. Però nosaltres 
no-ns hem pres la pena d'estudiar fonètica, 
i, en les nostres gramàtiques istoriques i 
etimològiques, quan fa ja més de 25 anys quo 
la llei de Darmesteter es descoberta, no sa- 
bem dir altra cosa sobre-l tractament de les 
vocals pre tòniques, sinó que - l català tendoix 
a precipitar-se en la pronunciació de les síl•la- 
bes anteriors a l'accentuada, quo suprimeix 
alguna de la vocals d'aquestes síl•labes i que 
tendeix a suprimir-les... totes! 

No desesperem, perxò: amb temps i perse- 
verancia, molt serà que algun dia no fem la 
descoberta de... la llei de Darmesteter! 



1) Altres exemples catalans: ten{e)rúmen ten- 
drum, acc(e)ptóre astor, pot(e)r-hà podrà, med(i)cína 
metzina, il{i)cína alzina, domn(i)célla donzella, cap(i)- 
téllu cabdell, Hm(i)tàre llindar, auctor(i)care atorgar, 
/ol!{i)càtu jolgat, peci{o)rale pitral, arb(o)réta arbreda, 
col(o)ràtu colrat, (ep(o)ràriu llebrer, hon(o)rare onrar. 



Les nostres gramàtiques didàctiques 



Deia jo, en un meu article, que les nostres 
gramàtiques didàctiques no són pas 
millors que los pitjors castellanes. Sé que això 
va semblar una exageració a més d'un. 

En el meu article feia precisament al•lusió 
a una petita gramàtica catalana que*m guar- 
darà de mentir ' : mireu els disbarats que con- 
tenen duguos tristes planes de les cent vui- 
tanta vuit quo té '1 llibre. 

Comença la plana vuit dient queia g cata- 
lana de verge se pronuncia com la g francesa 
de vierge i com la g italiana de vergine, cosa 
absolutament impossible, puix que la g de 
vierge i la g de vergine son dos sons per- 



1) Resum de gramàtica catalana pel prof. Emili 
Vallés. 



Qüestions de gramàtica catalana m 

fectament distints. A continuació avem es- 
ment que la g de boig sona com la g de ginesta. 
I, en una nota que ve a arrodonir el paràgraf 
dedicat a la lletra g, llegim: «El sò gutural de 
la g castellana (vol dir el sò de j castellana) és 
completament desconegut en català. En ca- 
talà no hi ha cap sò gutural.» Ara bé, tant 
gutural es la grde gente com la g de gota, i 
aquesta no es pas desconeguda en català. 

Acaba la plana nou dient que la z catala- 
na té un sò especial (?) i invariable, igual al de 
la z italiana. L'autor ignora, com se veu, que 
la z italiana té dos sons, l'un sord (per exem- 
ple, en calza) i l'altre sonor (per exemple, en 
zona)... cap dels quals es precisament igual al 
de la z catalana de colze, onze, catorze, zero, etc. 

Si l'autor sembla tenir idees molt vagues 
sobre la pronunciació de l'italià, no deuen és- 
ser gaire més exactes les que té sobre la pro- 
nuncia castellana, puix, en la mateixa plana 
nou, ens diu que en castellà la v sona diferent- 
ment que la 6 i que la x catalana - s pronuncia 
com la eh castellana, es dir que la x de coixa 
sona com la eh de cochel 

En una d'aquestes dugués planes, trobem 
encara aquesta inexactitut: que s'ha pfrdut 
l'ús de la lletra / davant de e, com si, en efec- 
te, dingú no escrivís Jesús, Jerusalem, jeya, 
objecte, etc, etc. 



Pompeu Fabra 



I, sense moure-ns d'aquestes dugués pla- 
nes, podem veure com l'autor nomena dolça 
la g de gust en oposició a la g de verge, que és 
tant dolça com aquella, i com nomena xiulant 
la s de camisa en oposició a la s de salut, que 
es també xiulant, es dir sibilant. 

Pareu bé esment: en solament dugués 
planes els nois aprenen que la g francesa es 
igual a la g italiana, que la z italiana té un sò 
invariable, que avui dia ja no*y ha dingú que 
escrigui j davant de e, que la z es una xiulant 
però no la s, i que'ls castellans pronuncien la 
v com els del Camp de Tarragona i pronun- 
cien coixe en lloc de cochel 

No-res-menys aprenen que cal escriure 
llingüistica en lloc de lingüística, zafir en lloc 
de safir,a ríalgun en lloc de en algun... 

I, finalment, aprenen que es perfectament 
licit emplear el doncs il•latiu com a conjunció 
causal: una veritable falta de gramàtica! 
Disbarat que, naturalment, no podia faltar 
en l'obra d'un fervent descastellanitzant. 

Perquè l'autor es un fervent descastella- 
nitzant, i el seu llibre, amb tots els seus defec- 
tes, té indubtablement un gros mèrit, el de 
trobar-s'hi arreplegades un nombre extraor- 
dinari de pensades i troballes dels nostres 
descastellanitzants. Així, en una campanya 
que s'emprengués contra aquest nou flagell 



Qüestions de gramàtica catalana 113 

de la nostra llengua, un tal llibre vindria a 
facilitar singularment la tasca. 
Algun dia # ns en aprofitarem. 



II 



Deixeu-me suposar un moment que l'o- 
breta de què parlàvem en el nostre darrer 
article ha estat adoptada a l'escola catalana 
del districte tal. En uns exàmens que s'hi 
celebressin, sentiríem coses com aquestes. 
(Un descastellanitzant me corregiria: « S'ha 
de dir hi sentiríem,, doncs l'omissió de hi és 
un castellanisme.») 

— Digues, noi, en català hi ha paraules 
atones? paraules no accentuades? — No, se- 
nyor, no n'hi ha; perquè «totes les paraules 
tenen accent prosodic en una o altra vocal. >> 
(Sens dubte en el pensament del autor, a, en, 
per, etc, no són paraules.) 

— I sabs alguna diferencia notable entre 
les vocals castellanes i les catalanes? — Si, se- 
nyor: «que en castellà totes les vocals són tò- 
niques.» (Tòniques vol dir accentuades: quina 
es, doncs, la diferencia entre cantarà, cantarà 
i cantaràl) 

— Com se nomenen en català les paraules 
que porten l'accent en la síl•laba antepenul- 



ii4 Pumpeu Fabra 



tima?... ai! vull dir «amní-penultima» (no'm 
recordava que*ls castellans diguessin antepe- 
núltima i els francesos antépcnultièmel...) — 
Se nomenen esdrújules. (Així catalanitza un 
descastellanitzant a ultrança la paraula ita- 
iana sdrucciolo.) 

— Com s'escriu la vocal atona fulles! — 
amb e: fulles. — I la de cantes! — Amb a: can- 
las. — I la de canten? — Amb a: cantan. — 
Per què? — No sabria dir-ho. (Hem do con- 
fessar que nosaltres tampoc.) 

Passem a la morfologia. 

— Digues, noi, el femení de certs noms no's 
pot formar afegint al masculí la terminació 
essal — No, senyor: esa. Ex.: jutge jutgesa. 
(Nosaltres creiem ingènuament que*s deia 
jutgessa, mestressa. . . ) 

— I digues, quins són els noms en s que en 
el plural doblen la s davant la terminació os! 

— Els mateixos que alguns escriuen amb ç. 
(Així pas, nas, interès, progrés, congrés, excés, 
òs, ós, cos i tants d'altres que ningú no ha 
pensat mai d'escriure amb c fan, en efecte el 
plural,... passos, nassos, interessos...) 

— I quins adjectius són invariables? — Els 
terminats en l. (Exemples: mal mala, sol sola, 
paral•lel paral•lela, etc., etc.) 

— Com formen el femení 'Is adjectius en s! 

— Els monosil•labs doblen aquesta s. (Ex: ras 
rasa, gris grisa, llis llisa, etc, etc.) 



Qüestions de gramàtica catalana ii5 

— Se declina - 1 nom català? — Sí, senyor, 
Ex.: nominatiu pare, genitiu pare, acusatiu 
pare... (Pel qual paradigma se pot veure que, 
en efecte, en nom català... no*s declina). 

Passem a la sintaxi. (Aquí recordem allò 
de que'l català ha de tenir «sintaxi propria» 
i ens sentim, nosaltres també, descastellanit- 
zants a ultrança.) 

— Digues, digues, noi, com se formen els 
temps compostos dels verbs catalans? En el 
català que tu i jo parlem, pobres barcelonins, 
se formen mitjançant l'auxiliar aver; però 
jo # t pregunto com se formen en la «llengua ca- 
talana», que ja sabs que no cal confondre amb 
«el català que ara*s parla». — Se formen mit- 
jançant els dos auxiliars aver i ésser. — Bé, i 
sabs els verbs intransitius amb quin auxiliar 
se conjuguen? — Amb l'auxiliar ésser. (Es dir 
que cal dir: Era plogut tot lo dia. Seria sem- 
blat que no voliem fer-ho...) 

— S'usa mai la preposició a davant del 
terme directe d'acció? — Mai, (Ex.: Avui t'he 
vist a tu... Es veritat que aquest a tu és en 
«l'horrible» català que ara's parla. Però aquest 
altre exemple: Per saviesa coneixia hom Deu 
e a si mateix és de... Tirant lo Blanc!) 

— I, en aquesta «llengua catalana», que 
ja sabem que es tota altra que «l'horrible cata- 
là» que tu i jo parlem, en quins casos el par- 



1 16 Pompeu Fabra 

ticipi passat concorda amb el complement 
passiu? — Sempre! — Sempre? — Menys quan 
al proferir el participi, no pensem «ab» el com- 
plement. (Ja es distracció! Però *1 més estrany 
es que en una llongua que ningú parla, — la 
llengua catalana que no cal confondre, etc. — 
un om pugui tenir aytals distraccions!) 



El diftong francès «oi» 



Pocs són els sons llatins que han passat per 
una seria tant gran de modificacions com 
les que ha sofert la vocal e tancada en el nord 
de França, mitjançant les quals, en mots com 
tela, habére, ha acabat per ésser pronun- 
ciada uà: tuàl, avuàr. 

Mentre que en certs parlars romanies, 
com l'italià, la e tancada (aquest sò en que 
vingueren a confondre-s la e llarga i la i breu 
del llatí literari) ha arribat intacta fins als nos- 
tres dies, en francès ja en el viii en segle, sofria 
una modificació considerable: situada a la 
fi d'una síl•laba, s'allargava, perdia la seva 
omogeneitat i esdevenia éi, després èi; un 
mot com tela esdevenia teile. La Cantinèle 
d'Eulalie (any 900) presenta ja haveir, saveiet 
(sapéat.) 

El diftong èi, sortit de e, persisteix encara 
en els parlars francesos occidentals; però en 



ii8 Pompeu Fabra 

el centre, continua transformant-se: en el 
xin en segle, un mot com tela ja no sona tèüe 
sinó tòile. El diftong provinent de e tancada 
vingué així a confondre-s amb el diftong re- 
sultant de la combinació d'una o (provinent 
de o tancada ode au) amb una i, en paraules 
com dortoir (dormitoriu) i joie (gaudia). 

El francès modern escriu encara toile, avoir, 
dortoir, joie, d'acord amb la pronuncia del 
xin en segle; però *1 diftong oi no ha persistit 
pas, sinó que ha continuat transformant-se i 
ha acabat per donar la combinació actual ud: 
tot-om sab que toile, avoir, dortoir, etc., sonen 
tuàl, avudr, dortuàr. Les etapes intermediàries 
han estat òe, oé, oè, uè. 

L'evolució de l'antic diftong francès oi ha 
donat lloc a dues qüestions gramaticals in- 
terminables, que no han estat definitivament 
resoltes fins a mitjans del xix en segle. Ens re- 
ferim a la lluita entre la pronuncia oè, consi- 
derada com a normal desde '1 xiv en segle, i la 
pronuncia ud, apareguda a París en el xvi è , i 
a la lluita entre les pronuncies oè i è en parau- 
les com savoit, monnoie etc. (avui escrites 
savait, monnaie). Dues pronuncies populars 
ud i è tendint a eliminar oè, la llengua literà- 
ria s'esforça llarg temps a mantenir aquesta 
pronuncia; ud i è han acabat per imposar-se, 
però la llur implantació ha estat lentissima 



Qüestions de gramàtica catalana 119 

gràcies a la resistència formidable de la llen- 
gua literària. 

Apareix la pronuncia oà, uà, comença a 
estondre-s entre *1 poble de París, i tot seguit 
l'assenyalen els gramàtics com a una pronun- 
cia viciosa, una corrupció deplorable del oè tra- 
dicional, un parisienisme que cal vitar a totes 
passades. Res no detura, perxò, els progres- 
sos d'aquest oà del «menú peuple parisien»; 
passat el xvii en segle, el veiem invadir ràpida- 
ment el parlar de la gent instruïda. Desde 
aquest moment, oè es ben mort: París diu 
uà, i han d'esser inútils tots els esforços que 
un om faci per mantenir la pronuncia oficial 
oè. La resistència de la llengua literària ha 
estat tenaç per sobre de tota ponderació; du- 
rant tot elxviiP" segle, oè compta amb innom- 
brables partidaris, i l'any trenta de la centúria 
prop -passada encara trobem qui manté aques- 
ta pronuncia arcaica: avui, com sabem, totes 
les gramàtiques franceses ensenyen que*l dia- 
graf oi sona uà. (Si la cosa agués passat a 
Catalunya, es segur que encara faríem gramà- 
tiques prescrivint oè i combatent furiosament 
uà: un barcelonismel) 

Un altre exemple de resistència de la llen- 
gua literària a consagrar una innovació de la 
llengua parlada, el trobem en el manteni- 
ment del diagraf oi en paraules com savait, 



Pompeu Fabra 



monnaie, durant llarg temps escrites savoit, 
monnoie, malgrat pronunciar-se savè, monè. 
Feia molt que la llengua avia roduit oè a è en 
aquests mots, quan Berain, el 1675, proposa 
escriure-ls amb ai en lloc de oi; però aquesta 
reforma ortogràfica, ja llavors tardana, no 
aconsegueix el seu triomf definitiu fins ben 
entrat el xix en segle; adoptada per Vol taire el 
1751 (Siècle de Louis XIV), no aconsegueix, 
en efecte, ésser admesa per l' Acadèmia fins 
el... 1835! (A Catalunya encara pot-ser hi 
àuria algú que s'obstinaria a mantenir la 
grafia oi, aquí que conservem preciosamont 
aduc les menuderies cal•ligrafiques dels nos- 
tres avis). 

* * 

El llegidor ja pot compondre a qui endre- 
cem ospecialment aquest article: a aquells que 
creuen qüestió d'una mica de bona voluntat 
i obediència no diem ja immobilitzar la llen- 
gua, sinó tornar-la al mateix-mateix estat en 
quo's trobava per allà al xv en segle; i també 
a aquells que perden deplorablement el temps 
anatematitzant el parlar barceloní en la creen- 
ça que es altament convenient i possible des- 
lliurar la llengua literària moderna do l'in- 
fluencia que'y exerceix el llenguatge de Bar- 



Qüestions de gramàtica catalana 121 

celona, a bon dret i irresistiblement. Als uns 
i als altres recomanem que ostudiin detingu- 
dament l'istoria d • les lluites entre les pro- 
nuncies oè i uà, entre les pronunci s oè i è i 
entre le's grafies oi i ai en el francès modern. 



TAULA 



Pag. 



L'obra dels nostres descastellanitzants. 7 

El doncs causal 1 14 

» » » n is 

La combinació pronominal els hi. . . 23 
Traducció de l'expressió relativa caste- 
llana el que 30 

L'article neutre 34 

Les preposicions atones de, en i a da- 
vant de la conjunció que .... 41 
Les terminacions encia i ancià ... 46 
Catalanització dels adjectius en undus. 50 
Formes verbals guturalitzades ... 57 

Les formes veiés i veges 65 

Entorn de les formes valer i valdré I . 72 

t> » » o » » II . 80 

t> » » » » » III. 86 

Els nostres savis 92 

Una llei d'escurçament 106 

Les nostres gramàtiques didàctiques I. 110 

t> • d II. 113 

El diftong francès oi. . , . . , . 117 



OBRES DE L'AUTOR 



Ptes. 

Ensayo de gramàtica de catalàn 
moderno (agotada). 

Silabari català 1 

Tractat d'Ortografia catalana. . . l'50 
Contribució a la Gramàtica ca- 
talana 2 

Qüestions de gramàtica catalana . 0'50 



OBRES DE VENDA 

EN LA 

LLIBRERIA «V AVENÇ 



DE JACINTO VERDAGUER 



Jesús de Nazareth i 

Flors del Calvari 3 

La Mellor Corona 3 

En paper de lli 6 

Corpus Christi i'so 

En paper de fil 3 

Eucarístiques 5 

En paper de fil 10 

Rondalles 3 

En paper de fil. .... 6 

Discursos 2 

En paper de fil 4 

Al Cel 2 

Viatges 0*50 

Excursions 0*50 

Flors de Maria 0*50 

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. . c/50 

Prosa florida 0*50 

Folk-lore 1 

En paper de fil 2 

Càntic dels Càntics, precedit d'Els 

Jardins de Salomó 1 

En paper de fil 2 

Colom, seguit de Tenerife 1 

En paper de fil 2 

Perles del «Llibre d'Amic e d'Amat», 

den Ramon Lull 1 

En paper de fil 2 



CANÇONS CATALANES 

9 

ARMONITZADES PER 

ENRIC MORERA 



POPULARS 

Pte^. 

Bis Segadors 0'50 

Plany 0'50 

El Compte Arnau. 0'50 

La Mala nova 0'50 

El Rossinyol 0'50 

Sant Ramon 0'50 

Montanyes de Canigó 0'50 

Les set cançons, en un volum enquadernat. 
5 pessetes 



ORIGINALS 

Marinesca l'50 

La Nostra nau l'50 



ru íaDra, Rompeu 

3823 gestions de gramàtica 

F32 catalana 



PLEASE DO NOT REMOVE 
CARDS OR SLIPS FROM THIS POCKET 

UNIVERSITY OF TORONTO LIBRARY 




,",;■